La Trucada

Hi ha persones que treballen i són pobres. Hi ha persones que treballen i no tenen garantits la majoria dels seus drets laborals. Hi ha persones que es troben en aquesta situació treballant dia i nit pràcticament totes les hores de la setmana. La Carmen Juares, confundadora de l'Associació Mujeres Migrantes Diversas coneix bé aquestes situacions, perquè ha treballat com a cuidadora interna, perquè porta anys d'activisme en defensa dels drets de les treballadores de la llar i de cures, i perquè actualment és la responsable de precarietat i noves realitats del treball de CCOO Catalunya. Parlem sobre la precarietat que pot anar de les treballadores de la llar fins als riders de Glovo o Deliveroo.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

L'explotació està normalitzada en l'àmbit del treball domèstic, tan a nivell social com laboral. Pel que fa a la societat, la Carmen lamenta que «persones que paguen els seus impostos, no tracten ningú malament, no embruten el carrer… compleixen les normatives per funcionar com a societat, quan han de contractar algú per cuidar les criatures o la gent gran, com menys hagin de pagar, millor». D'altra banda, la llei no ajuda. D'entrada, la llei d'estrangeria, perquè «viure amb la persona malalta i sortir unes poques hores a la setmana són condicions que normalment accepten dones que no tenen papers». I després, fins i tot les que poden accedir al treball regular, estan sotmeses a una legislació específica del treball de la llar i no tenen dret a l'atur, estan fora de la llei de protecció de riscos laborals, i poden ser acomiadades d'un dia per l'altre sense cap justificació.

Tot i ocupar-se de l'àrea de «noves realitats del treball» a CCOO, la Carmen qüestiona que siguin tan noves. Té companys de sindicat que li parlen de la precarietat que vivien els repartidos abans que arribessin els riders que treballen a través d'una aplicació. «Aquestes plataformes que es venen com a noves, disruptives, d'economia col·laborativa i del segle XXI, estan oferint feines amb condicions del segle XX». No obstant, aquesta realitat dels falsos autònoms que no comparteixen un centre de treball planteja nous reptes pel sindicalisme. «Sigui un treballador rider o una treballadora d'una botiga o d'una fàbrica, al cap i a la fi hem de saber quines són les necessitats d'aquestes persones per poder organitzar-les», apunta la Carmen.

Part de la seva acció sindical passa per anar a parlar amb els repartidors en els punts en què es troben a l'espera de comandes per conèixer les seves necessitats. Així han acabat organitzant una formació de reparació i manteniment de bicicletes, per respondre a una necessitat molt pràctica que expressen, però aprofiten per incloure-hi informació sobre drets laborals, qüestions d'estrangeria o normativa viària, pensats per respondre a altres inquietuds del col·lectiu.

«Ens han venut que gairebé tots som classe mitjana i que la gent que és precària és la que no té estudis, la persona migrada, qui no s'esforça, però la precarietat s'està instal·lant amb molts sectors i hem de lluitar per fer-hi front», alerta la Carmen. «Hi ha aquest individualisme tan perillós, que ens diu que si arribem lluny és perquè ens hem esforçat, però si arribem lluny és perquè hem tingut molta gent que ens ha ajudat en el camí».

Segueix La Trucada.

Què és el racisme? Com s'expressa a les nostres institucions? Amb quins objectius? En vam parlar amb l'Ainhoa Nadia Douhaibi, que és activista antiracista, investigadora, mestra i educadora social. El seu últim llibre, escrit conjuntament amb Salma Amazian, La radicalización del racismo, aborda la islamofòbia d'estat i les polítiques de prevenció antiterrorista. També forma part del col·lectiu Did L3onf - Contra la violència, un espai autogestionat per respondre a les necessitats de joves que en molts casos han passat per centres d'acollida.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Als joves que participen a Did L3onf els preocupa especialment l'accés a una situació regular i també quin ús poden fer de l'espai públic. «La policia els persegueix dia sí i dia també, perquè hi ha un prototip, una imatge de com és físicament un xaval de centre, que està molt associat a la seva criminalització, i llavors la policia els para i els persegueix independentment de si l'estan liant o no», assenyala l'Ainhoa. Això, diu, no és per una qüestió de que els policies siguin especialment racistes. «El racisme és una estructura de poder que ho travessa tot, i estableix relacions de dominació en tota la societat». «Si entens el racisme així és més fàcil comprendre quins són els interessos que hi ha perquè aquestes violències es mantinguin, atenen interessos d'un mercat capital; hi ha l'interès que l'espai públic s'ordeni o desordeni d'una determinada manera, que sempre sol ser beneficiosa pel mercat. Per exemple, en el cas dels manters el control sobre l'espai públic es fa sobre qui en fa un ús indegut segons el mercat, perquè si tenim en compte les necessitats de qui utilitza l'espai l'abordatge seria un altre».

I per què és diferent el racisme de la policia? «Perquè el seu racisme travessa un nínxol laboral concret que és l'exercici de la seguretat de l'Estat, i per tant la seva capacitat d'impacte és més gran que la d'algú que faci cargols; hi ha camps laborals que poden tenir molt més impacte en la vida de les persones, sobretot els relacionats amb el funcionariat públic i l'atenció al públic», remarca l'Ainhoa. Posa altres exemples com l'escola o la judicatura, «institucions que tenen molt de poder sobre quin tipus d'accés o inaccés a drets poden tenir determinades poblacions».

Des de fa anys, l'Ainhoa investiga el que s'ha anomenat polítiques de prevenció de la radicalització, especialment en l'àmbit educatiu. «S'està convidant el professorat a complir funcions explícitament policials, que és veure si nens i nenes, habitualment de famílies migrants i de famílies musulmanes, s'estan radicalitzant o no, però sense tenir gaire claredat sobre què vol dir aquesta idea de radicalitzar-se». Els protocols que s'apliquen a Catalunya planteja factors de risc perquè el professorat estigui alerta, però els elements assenyalats sovint són només expressions de la pràctica religiosa. No obstant, per al període per al que té dades, el protocol es va activar aproximadament un cop cada tres dies. «Tot i que es tanqui el cas, aquestes famílies, aquestes mesquites, aquestes comunitats, ja han tingut una vigilància policial durant un temps, i tenint en compte que s'està parlant de terrorisme, difícilment aquest expedient serà realment tancat i descartat.»

«Quan l'estat decideix anomenar algun tipus d'acció com a terrorisme, s'obre la porta a l'excepcionalitat», alerta l'Ainhoa, que assenyala el pes específic de la islamofòbia. «Quan l'Audiència Nacional va voler jutjar els CDRs a través de la llei antiterrorista la gent tenia molt clar que era una bogeria, però en canvi tenim moltíssima gent en presó preventiva acusada de terrorisme pel simple fet de ser musulmanes». La racialització, ens diu, porta associat un punt de dubte que no es troba amb la dissidència política, i per això està sent difícil que els moviments socials, més enllà de l'anticarcerari, incorporin aquesta qüestió a la seva agenda.

Segueix La Trucada.

[La Trucada fa una pausa de dues setmanes i torna el 24 de novembre]

Què ens aporten unes aplicacions que no imaginen solucions a problemes reals sinó que resolen problemes imaginaris? El Miguel Sicart és professor i coordinador del Centre de Recerca sobre Jocs d’Ordinador de la Universitat de Tecnologies de la Informació de Copenhaguen, a Dinamarca, i ens provoca aquesta pregunta amb un projecte amb el que crea programari ridícul. A partir d'aquest projecte, vam parlar sobre la ideologia darrere les tecnologies que utilitzem, sobre les possibilitats del joc, sobre la 'patafísica i sobre com, en realitat, vivim en un món bastant ridícul.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

L'objectiu de Ridiculous Software és «riure de la fe que tenim en el programari i de les ideologies que inscrivim tant en el desenvolupament com en el consum de programari, aquesta idea que tot es pot solucionar si tenim una app, que la intel·ligència artificial ens revela la veritat del món o que els assistents de veu són els nostres esclaus; el projecte vol mostrar que hi ha maneres alternatives de pensar el programari», explica el Miguel. En un article que va escriure amb Irina Shklovski, ho van plantejar com a programari 'patafísic, basant-se en la ciència inventada per l'autor francès Alfred Jarry: «és la ciència dels problemes imaginaris; el que fa Jarry és riure-se'n del discurs positivista de finals del XIX».

El Miguel busca assenyalar no només la ridiculesa del programari que desenvolupa —com una aplicació per mantenir la teva atenció sobre la pantalla sense cap contingut—, sinó la del programari en general: «Tot el programari és ridícul, però hi ha programari que a pesar de ser ridícul és útil». O dit d'una altra manera: «Quan desenvolupes programari el que fas es limitar el món, el redueixes fins que és computable perquè la màquina pugui realitzar operacions amb ell, i en aquesta reducció elimines la immensa varietat del món i la immensa riquesa dels problemes».

Vaig descobrir el Miguel a l'exposició Gameplay del CCCB, on explicava en la seva experiència intentant jugar als Sims com a Kurt Cobain, crear un sim infeliç inspirat en el cantant de Nirvana. El resultat, però, va ser que el joc el forçava a consumir, treballar, fer amics… «Inclús els Sims tenen una ideologia política, que et força a jugar d'una determinada manera, i aquesta ideologia és la vida d'una minoria blanca, amb estudis i accés a uns determinats recursos del nord de Califòrnia».

Però només els videojocs ens forcen a jugar d'una manera determinada? «Si vols fer servir Facebook has de pensar i actuar de la manera que Facebook vol que actuïs, i és exactament el mateix amb qualsevol xarxa social», respon el Miguel. «És extremadament difícil veure aquesta ideologia, perquè està programada dins d'un software rodejat d'una creença en la idea del gaudi o del joc; és molt plaent interactuar amb Facebook o Twitter, i cada nova implementació d'interfície es fa una mica més jugable. Per mi el perill és que estem utilitzant el joc, que ens pot ajudar a imaginar altres móns possibles, per convèncer-nos que no hi ha un altre món possible». En definitiva, «la gran diferència és que mentre Counter Strike t'aporta un lloc en què pots sortir de la quotidianitat, i tu saps que n'estàs sortint, Twitter injecta aquesta jugabilitat en allò quotidià, i així es com es fa més perillós, amb aquesta idea del joc com a control o com a limitació a la pràctica de la nostra quotidianitat».

Segueix La Trucada.

L'Hoda Dahbi és educadora social i treballadora del Servei de Prevenció i Convivència del districte de Sant Martí de Barcelona. A la Verneda i la Pau, on desenvolupa la seva tasca, li diuen que a ella i al seu company de servei els paguen per passejar, però el que fan és recórrer el barri per identificar, prevenir i abordar els conflictes que puguin sorgir tant al carrer com a les comunitats de veïns i veïnes. Vam tenir una conversa sobre la convivència, sobre com es fomenten o reconstrueixen els vincles comunitaris i sobre la importància de conèixer qui viu a la porta del davant.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

«La convivència, tot i que és el dia a dia, anar fent i compartint la vida amb la gent que ens rodeja, també implica una actitud una mica proactiva per part del veïnat, i això és el que intentem sacsejar o impulsar», explica l'Hoda. Sovint, lamenta, quan es parla de convivència «sembla que sigui una obligació per part d'uns quants i un dret per part de la resta, però no, això és com una dansa i ens hem de moure entre totes». «A vegades a les comunitats de veïns els hi dius: més enllà que aquesta família acaba d'arribar d'un altre país o de l'altra punta de la ciutat, els hi heu fet una presentació de quina manera us regulat com a comunitat perquè en siguin partícips? Sempre diem que si no es comparteixen les regles del joc, mai jugarem al mateix joc».

En la seva feina es troba discursos que expressen estereotips i estigmes de caire racista, masclista o de fòbia cap a les persones sense llar, però abans de tractar les persones d'una manera o una altra vol saber «què diu, com ho diu i des d'on ho diu, des de quina experiència». Ara bé, l'Hoda també remarca que «el diàleg i la construcció social i comunitària són bones eines, però també cal ser conscients que hi ha situacions que no es poden tractar des del diàleg».

Davant els problemes de convivència, és habitual que el veïnat busqui respostes punitives o securitàries, però l'Hoda defensa un abordatge de seguretat humana. De fet, la vaig conèixer en una experiència que volia promoure aquesta mirada al barri —que vaig abordar al capítol «Caminar sobre el perill» de Retrats de la Barcelona comunitària. «Malauradament encara tenim la concepció de l'administració com el pare o la mare, en què jo faig la queixa i l'administració m'ha de respondre immediatament, però ens estem oblidant de la força grupal, allò que s'ha fet sempre des de i amb la comunitat, i és important recuperar-ho».

«Hem d'estar al carrer i recuperar espais que siguin positius, perquè quan tenim unes persones amb dinàmiques negatives, en part ha estat per l'abandonament que s'ha donat per part de veïns i veïnes», reivindica l'Hoda. «Ara estem en uns barris buits, on tothom pensa en arribar als seus pisos i entén la convivència només a nivell familiar o de parella. Hem d'entendre que el que succeeix en el barri t'afecta sigui com sigui, tot i que estiguis en un barri dormitori».

L'Hoda ens deixa clar que la convivència no passa per estar d'acord en tot, perquè això seria impossible, però si per conèixe'ns i parlar; sovint les actuacions del Servei de Prevenció i Convivència passen per posar eines bàsiques per al diàleg. «Tenim dificultats per poder comunicar-nos perquè abans de parlar cridem; cada vegada més ens trobem amb gent dient el mateix però, com que s'estan escridassant, no se senten». I ens deixa una recomanació bàsica: saludar les nostres veïnes. «De la Covid-19 hem d'aprendre que vivim en societat i amb gent, i que aquesta gent té nom. Òbviament no cal que siguem amics i amigues, però el "hola veïna, com estàs?" és una calidesa que hem de recuperar».

Segueix La Trucada.

Fa uns mesos, revisant l'hemeroteca de la revista del Col·legi de Periodistes, vaig trobar que el Manuel Delgado, catedràtic al departament d'antropologia de la UB, va ser protagonista d'una polèmica l'any 1991 per l'emissió d'un fals informatiu a Televisió Espanyola en el marc d'un programa del qual era guionista, Camaleó. Li vaig proposar una conversa a partir d'aquella experiència per parlar sobre la provocació. Vam parlar sobre els mitjans, sobre l'acadèmia, i vam acabar donant voltes a la necessitat (o no) de l'esperança.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Camaleó era, explica el Manuel, «una reflexió a propòsit de quins són són els límits morals de la televisió, què passaria si explotàvem fins la darrera conseqüència les dinàmiques i lògiques que semblaven orientar i de fet orienten en l'actualitat encara més la lògica de l'espectacle televisiu. Era un programa de falsificacions; no de paròdies, no de caricatures, sinó de programes impossibles, al menys fins aquell moment, que implicaven treballar amb diferents gèneres televisius de forma monstruositzada».

L'experiència no va durar gaire i considera que el seu pecat va ser començar pels informatius: «Volíem explicar que els informatius han d'aportar el mateix que els altres programes, espectacle i emoció. El que no ens van perdonar és que ens fiquéssim justament amb els informatius, perquè els informatius per definició són sempre veritat. El que va ser escandalós va ser demostrar que els informatius d'una forma o altra també eren inventats».

Posada en comparació aquella experiència amb el debat actual sobre les anomenades fake news, qüestiona que «la idea d'una notícia falsa dóna a entendre que hi ha notícies que són reals», però el Manuel nega la major: «La notícia no existeix abans del periodista; la notícia és conseqüència de l'activitat del periodista, que entre una multitud infinita, incommensurable, d'esdeveniments tria alguns com a significatius i els interpreta». Assegura que «no pots introduir informació nova, només pots dir allò que la gent ja sap».

«Això bàsicament vol dir que no pots desmentir el principi fonamental de la llei de Homer Simpson: no dir mai res fins que no estàs segur que els demés pensen com tu. Això és bàsicament el que fem habitualment, no complicar-nos la vida per evitar el conflicte. En quant dius qualsevol cosa que no sigui d'una forma o altre el que tothom sap, automàticament quedaràs com un provador», assenyala.

I aquesta perspectiva no ens fa perdre l'esperança? «El fet que la societat sigui una merda no vol dir que ho sigui la vida», remarca el Manuel. «Una cosa és que no hi hagi res a fer, i una altra diferent és que no s'hagi de fer res. Des del punt de vista moral, tu no fas una cosa perquè tingui resultat; hi ha coses que s'han de fer perquè s'han de fer, i el fet que no puguin canviar no les fa menys indignants. Cadascú fa el que creu que ha de fer, i es pot estar implicat sense esperança».

[La foto del Manuel Delgado és d'Amador Alvarez per Wikimedia Commons]

Segueix La Trucada.

L'estiu del 2018 l'Organización de Trabajadoras Sexuales (OTRAS) es va inscriure davant el Ministeri de Treball, i fins i tot el president del govern, Pedro Sánchez, es va comprometre a impedir que prosperés el registre d'un sindicat de treballadores sexuals, finalment suspès per l'Audiència Nacional. La Sabrina Sánchez és secretària d'organització d'OTRAS, i també és activista en les lluites trans i migrant. Vam tenir una conversa amb ella sobre treball sexual, organització col·lectiva, feminismes i transfòbia.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

«Curiosament causa molt d'enrenou que les dones s'organitzin, però quan la patronal es va organitzar el 2004 no hi va haver tant d'enrenou. És curiós que en nom del feminisme, un goven que s'autoanomena feminista estigui posant tants impediments perquè un grup de dones tan vulnerables es pugui organitzar, quan a més a més és el seu dret constitucional», critica la Sabrina. Tot i l'existència d'associacions, defensen la necessitat d'una organització sindical: «El fet de donar-nos un estatus com a treballadores ens dóna un lloc a les taules de negociacions on es prenen decisions sobre les nostres vides».

Les visions imperants sobre la prostitució, diu la Sabrina, les situació o bé com a víctimes a ser rescatades o bé com a delinqüents. Per ella el treball sexual és una opció, dins les opcions limitades que ofereix el capitalisme. «En el capitalisme no podem triar res, tothom té les opcions limitades; tens un ventall d'opcions, i algunes en tenim més i altres en tenim més, i dins d'això cadascuna va veient què li encaixa millor, quin és el tracte millor per tu», assegura. Considera que la crítica al treball sexual té darrere un cert puritanisme. «Hi ha persones per qui el sexe no és una cosa tan central, i el podem vendre, i gaudir, i apreciar d'una altra manera».

Les crítiques a les treballadores sexuals, diu, provenen d'un feminisme hegemònic «que no surt del subjecte universal blanc, europeu, heterosexual i cisgènere». «Hi ha molta gent a qui li sona bé el feixisme i es dedica a exterminar allò diferent, i aquest feminisme punitiu no se n'adona que està aliat amb les persones equivocades». «Aprofiten el fet que per les dones trans sigui difícil tenir una feina regular, que moltes som treballadores sexuals i moltes defensem el treball sexual, per barrejar-ho tot i dir "els queers —ho barregen tot— defensen la prostitució". Fan aquests poti-potis justament per confondre, i al final és la mateixa estratègia de Donald Trump».

Tot i això, la Sabrina és optimista. Diu que en les perifèries les lluites sí que estan connectades, i parla per exemple de les relacions entre les treballadores sexuals i les feministes migrants o decolonials, o els col·lectius LBT. «No es tracta de posar-se en plan "sóc la més víctima de les víctimes perquè pobreta de mi", sinó de pensar quines opressions puc exercir sobre altres cossos».

Per acabar, la Sabrina assenyala que «tota aquesta batalla del treball sexual és també una batalla econòmica, perquè el poder es vol fer amb el control d'aquest treball que sempre ha estat submergit, que és difícil de controlar perquè es pot fer a tot arreu, i com diu Silvia Federici, tots els camps econòmics en què les dones poden ser independents són un camp de batalla».

[La foto de la Sabrina Sánchez és de la fotògrafa Clara Fortuny]

Segueix La Trucada

L'Omar Ribeiro Thomaz, antropòleg i professor de la Universitat de Campinas, al Brasil, coordina el Centre d'Estudis sobre Migracions Internacionals de la mateixa universitat, però amb l'actual cicle polític també reflexiona molt sobre la situació del seu propi país. En aquesta trucada parlem sobre la figura de Jair Bolsonaro i allò que l'envolta per intentar entendre d'on ve i què està passant al Brasil. L'Omar defensa que un govern com aquest, que menysprea la vida, l'hem d'anomenar feixista.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

Tot i haver començat aquest podcast a la segona meitat del 2020, aquesta és la primera conversa de La Trucada en què la pandèmia de la Covid-19 és un dels temes de la conversa, perquè és una bona mostra de la qüestió que volíem abordar amb l'Omar. El Brasil, sota la gestió de Bolsonaro, s'ha convertit en un dels països que encapçala el rànquing global de morts per coronavirus. Mentrestant, «el que fa el govern federal és promoure una mena de caos, critica, desmobilitza i fa poc cas de la pandèmia o dels morts». Quan vam enregistrar l'entrevista, el país seguia sense ministre de Salut; el 14 de setembre Bolsonaro va nomenar el general que ocupava el càrrec de forma interina des del maig. «La primera cosa que va fer el president va ser dir que no hi havia morts, la segona va ser criticar els governadors dels estats que buscaven formes per promoure els enterraments d'aquests morts, ridiculitzava els mateixos enterraments, i finalment, quan les morts es feien evidents i els periodistes li preguntaven deia "i a mi què?"», recapitula l'Omar. «El feixisme no vol morir, però menysprea la vida dels altres, i ridiculitza la por dels altres a la mort».

El bolsonarisme ha apostat per la creació d'enemics i per produir por sistemàticament. «Ha produït en la gent una por a algú, a unes forces polítiques d'aquest país, que estarien atacant la llibertat individual de les persones, la seva religió, la seva sexualitat, la seva família…». «Va aconseguir convèncer que els que s'oposaven a ell s'oposaven a tots els llocs on la gent se sent segura. Va convèncer que els opositors de Bolsonaro estaven contra l'església, que és un lloc de seguretat per la gent de la perifèria, de la família, i que els governs progressistes atacaven la família amb la dictadura gai». «Això és tan absurd que ni tan sols ho discutim, però el problema és que és de que la gent parla a les parades d'autobús», remarca.

L'antropòleg és crític amb els discursos que qualifiquen Bolsonaro com a populista. «S'ha intentat crear un paral·lelisme entre populisme de dretes i populisme d'esquerres, i evidentment trobarem elements amb els quals podrem relacionar Bolsonaro amb Lula, per exemple aquesta connexió amb els grups populars, però aquestes connexions estan rodejades de tantes coses tan diferents que fer-les perjudica». També critica qui ho veu com un cicle conservador que respon a un cicle progressista en la història del Brasil. «Bolsonaro s'apropa a una mena de màquina de destrucció, vol detruir la constitució; una altra característica del feixisme és destruir les institucions democràtiques, menjar-se-les des de dins».

En la seva recerca, l'Omar ja havia treballat sobre els militars brasilers, específicament sobre la seva actuació a Haití, i destaca el paper clau que tenen en l'ascens de Bolsonaro. «Va quedar molt clar que la nostra democràcia era una democràcia segrestada; vam tenir la il·lusió d'una construcció democràtica i de que els militars estaven controlats per les institucions democràtiques, però ha quedat clar que no va ser així. Quan el govern Dilma va institucionalitzar al Brasil una comissió de veritat sobre els crims comesos durant les dictadures militar, els militars comencen a fer política amb els quadres de l'exèrcit i de les policies militars que tenim a tots els estats. És llavors quan aposten per una figura que era anecdòctica, una mena de caricatura, com era Bolsonaro, un parlamentar mediocre des de feia vint anys».

«Però Bolsonaro no surt del no-res, està en un context que li és simbòlicament favorable», apunta. «Al Brasil hem estat incapaços de presentar una oposició a un procés de desidentificació —un concepte del sociòleg holandès Abram de Swaan— pel que fa als grups que són vulnerables. Aquesta indiferència de Bolsonaro davant la mort no ve del no res, està profundament arrelada en dècades d'història en què es va construir la indiferència envers grups socials que poden morir».

L'Omar acaba fent una crida a la solidaritat internacional: «Una de les coses més brutals que ens pot passar ara és una indiferència pel que ens està passant. Més que mai, a Barcelona, a Catalunya, s'haurien d'organitzar comissions de suport a grups específics, per entrar en contacte directe amb la gent que està combatent Bolsonaro i la pandèmia. Cada vegada que es parla de qualsevol cosa relacionada amb la democràcia s'hauria de recordar el que està passant al Brasil».

Segueix La Trucada.

La Karma Peiró, periodista especialitzada en tecnologies de la informació i la comunicació, ha estat treballant darrerament sobre l'ús dels algoritmes de decisió automatitzada i el passat mes de febrer va publicar l'informe Intel·ligència artificial. Decisions automatitzades a Catalunya, elaborat amb l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Vam tenir una conversa sobre la presència de la intel·ligència artifical en diversitat d'espais de la nostra vida —molts dels quals desconeixem—, els seus beneficis, riscos i biaixos.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

La Karma explica que els algoritmes es poden definir com «un conjunt d'ordres que cal seguir per resoldre els problemes que tenim», com pot ser una recepta de cuina, i mentalment els fem servir en el nostre dia a dia. Però parlem sobre els algoritmes de decisió automatitzada, que són aquells que ens permeten trobar la millor ruta en un mapa o rebre recomanacions de sèries adaptades als nostres gustos. «Aquesta tecnologia fa més de 50 anys que existeix, el que és nou és que fins ara no teníem prou volum de dades ni la capacitat de computació que hem assolit ara, i per fi podem veure com allò que fins ara era teoria o experiments ara es pugui veure en milers d'aplicacions».

En aquesta posada en pràctica, apareixen també els riscos ètics associats a aquesta tecnologia. «Diria que fins fa poc les nostres empremtes digitals només les tenia la policia, perquè era la manera de reconèixer una persona que havia comès un delicte. En canvi ara concedim lleugerament la nostra empremta digital a una aplicació del banc que a través del mòbil ens fa la vida més fàcil. Tot això és un perill perquè no ens preguntem qui hi ha darrere, què faran amb les nostres empremtes digitals o els nostres trets facials».

Un altre dels grans riscos que destaca la Karma és que totes les dades estan esbiaixades, de la mateixa manera que totes les persones tenim prejudicis. «Amazon va voler reclutar desenvolupadors de programari i l'algorisme no va seleccionar cap dona. Es va equivocar l'algorisme? No, es va entrenar amb currículums d'èpoques anteriors en què no hi havia dones desenvolupadores de programaris, i per tant puntuava més baix els currículums de les dones». I es pot entrenar un algoritme sense que les dades estiguin esbiaixades? «És molt difícil, perquè necessites tal volum de dades que sovint vas al passat i en el passat no èrem conscients d'aquests biaixos».

Ara bé, també destaca les bondats de la intel·ligència artificial, sempre i quan en els sectors més sensibles no sigui la responsable de les decisions finals, que han de ser preses per una persona. «La intel·ligència artificial i el metge junts són molt perfectes, perquè el metge veus coses que l'algoritme no, i l'algorisme troba patrons que l'ull humà no veu; l'algoritme mira els arbres i el metge contempla el bosc», explica citant Ramón López de Mántaras, investigador del CSIC.

La Karma defensa que hem de ser més conscients de l'ús que es fa de les nostres dades, però que la responsabilitat no ha de recaure en les persones usuàries, sinó que cal més regulació. En tot cas, convida a mirar la part positiva de la tecnologia. «Siguem conscients dels seus riscos, però sobretot aprofitem els avantatges de la tecnologia que tenim, tant de la intel·ligència artificial com de totes les aplicacions derivades d'internet, per crear un món millor».

Segueix La Trucada.

La Gala Pin, activista veïnal i exregidora del districte de Ciutat Vella de Barcelona, va acceptar molt amablement ser l'entrevistada de prova per posar en marxa La Trucada. Li vaig proposar parlar sobre el poder, i el vam abordar en diverses de les seves formes: el govern municipal, la Fundació Macba, l'organització veïnal o la policia.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

La Gala va ser una de les impulsores de Barcelona en Comú i el 2015, amb una victòria electoral inesperada, va passar de l'activisme veïnal a la política institucional, a càrrec del que potser es pot considerar el districte més complex de la ciutat. A pocs dies de fer oficial la candidatura per les eleccions del 2019, va optar per posar fi al seu pas per l'ajuntament.

En aquesta conversa comparteix algunes reflexions sobre el poder a partir d'aquesta experiència de quatre anys. Governar és tenir el poder? «Sí i no», ens diu. «La política és com un espècie de camp de batalla, de conflicte d'interessos, i aquí hi ha tres actors que d'alguna manera decideixen els equilibris de poder: l'administració pública, el sector privat i la ciutadania, els que no tenen poder econòmic i mediàtic però moltes vegades són els que estan fent una defensa de l'interès general. Tu no arribes a l'ajuntament i tens el poder de negociar les coses, és una negociació contínua».

Parla també de la seva experiència en el conflicte per aconseguir un CAP digne per al Raval Nord, en què les elits de la ciutat, representades en la Fundació del Macba, es van oposar a una reivindicació que semblava de sentit comú. El conflicte és «fruit d'una desconnexió brutal amb la realitat quotidiana de la gent i un classisme exacerbat, en què uns veïns pobres del Raval no seran més importants que unes obres de la col·lecció del Macba». I fa autocrítica: «En part el conflicte esclata perquè jo no sóc capaç de calcular que algú pot no prioritzar un CAP al Raval Nord, i això és un error meu». Tot i això, el conflicte es van tancar amb una victòria de l'organització veïnal.

La Gala defensa la necessitat de consensos amplis entre actors amb models de ciutat molt diferents. «Hi ha un consens que és trampa, que manté l'statu quo, però hi ha un consens que implica posar molts actors molt diferents d'acord, que permeten fer un viratge radical que sigui arrelat a la realitat social i permet que quan hi hagi un canvi de govern aquest canvi no es pugui desfer ràpidament. És veritat que això et pot fer perdre radicalitat, i això és un càlcul continu entre com generes mecanismes de resiliència i alhora a què renuncies i a què no». Aquí també diferencia la política institucional de la que es fa al carrer: «Una de les funcions que ha de tenir un govern municipal, i és la seva responsabilitat, i això no ho han d'assumir els moviments, és entendre com generen mínims comuns denominadors que et permetin generar un enteniment, que no vol dir arribar a un acord».

Finalment li pregunto per la seva relació amb la policia, que en contra del que podria fer pensar el seu bagatge polític previ, va ser de les més positives entre l'equip de Barcelona en Comú. «Jo podia optar per tenir una posició bel·ligerant amb la poli, reafirmar la meva identitat prèvia i quedar super bé, o assumir la meva responsabilitat que el districte fos el millor possible i en aquest sentit donar cobertura a tots els serveis públics». «L'esquerra ha renunciat al frame de la seguretat perquè és complex, és complicat i és molt incòmode, i llavors les polítiques de seguretat les ha fraguat la dreta, havent tingut governs d'esquerres o no, el marc mental és el de la dreta», però considera que la policia és «un servei clar en una gran ciutat on si penses que pots governar sense la poli estàs destinat al fracàs». Això no treu les contradiccions i els mals tràngols, ni tampoc la por als trolls després que es publiqui aquesta conversa, però la Gala els hi diu «welcome».

Segueix La Trucada.

Hola,

Sóc el João França, sóc periodista, i m'agradaria presentar-vos La Trucada.

Sembla que vivim una època en què tot és cada cop més ràpid i els debats cada cop més polaritzats. O potser no n’hi ha per tant, però al menys a mi m’ho sembla.

Trobo a faltar espais pausats en els quals poder escoltar persones que parlen de qüestions que em preocupen o que m'interessen.

En realitat, trobo que la gràcia de la meva feina, la de periodista, és aquesta. Poder escoltar i aprendre de gent que fa front a qüestions molt diverses.

La Trucada vol ser un espai que a mi em serveixi per això, i potser a vosaltres també us serveix. Això és un podcast d'entrevistes telefòniques amb un format ben senzill: cada setmana jo trucaré algú i espero que vosaltres ens acompanyeu.

Aviat comencen les trucades i aquí trobareu com seguir-les! :)