Ja ho va dir Pere Quart: Com el Vallès no hi ha res. El problema és que es va oblidar de dir la resta de la frase, que seria “Com el Vallès no hi ha res tan horrorós”. I és que allà onta abans hi havia masies i conreus ara hi ha polígons industrials on els quillos fan “kdadas” per cremar roda, autopistes plenes de camions, trens de Rodalies que s’incendien, urbanitzacions cutres plenes de votants del PSC o, el pitjor de tot, la Roca Village. El Vallès Oriental és l’exemple perfecte de com el progrés econòmic i el creixement demogràfic pot arribar a trinxar una comarca fins al punt de fer desaparèixer la major part del seu sector primari, del seu patrimoni, del seu paisatge i, en definitiva, de la seva identitat.

I quina millor idea, ha pensat el PSC, que construir una altra megainfraestructura d’origen franquista per acabar de rebentar-ho tot. D’això parlarem avui, del Quart Cinturó, de la B-40, un projecte continuista amb la cotxe-dependència que tant de mal ha fet al país. Per què la gent hi està en contra si és una infraestructura suposadament descentralitzada? Quins espais naturals trinxarà aquesta carretera si s’arriba a construir? Per què el PSC vol convertir Catalunya en un país només pels cotxes com si això fos Oklahoma? Som la Catalunya del “no a tot” o també proposem alternatives?

De tot això i molt més parlarem amb la nostra flamant convidada d’avui. Membre de la Campanya contra el Quart Cinturó i encausada per aturar un desnonament, i nascuda a Marata, una de les poblacions amenaçades pel projecte del Quart Cinturó i un dels pocs reductes catalanòfils que queden a les Franqueses. Va agafar l’ascensor social i com a bona botiflera que és es va mudar a l’altre Vallès, a Sant Cugat. No li preguntarem com s’hi pot pagar el lloguer, perquè és clar que no és gràcies al seu ofici, ja que va estudiar Ciències Polítiques, carrera no coneguda precisament per l’opulència que genera.

A més, l’Iñaki, ens ensenyarà els plans reals del PSC en aquest projecte i el Marc s’imaginarà com seran les obres del futur Quart Cinturó.

Les parts:

0:00 - Intro

6:23 - El Quart Cinturó

32:23 - Preguntes ràpides

42:26 - El Tomb

53:19 - La secció de l'Iñaki

1:01:26 - La secció del Marc

1:12:45 - Comiat

Avui l’Arrabassada torna a Girona, la Florència de Catalunya que s’assembla tant, però tant a Florència, que ja té el dubtós honor de coprotagonitzar amb Barcelona el documental ‘Expats’. Fa uns dos anys vam fer un programa aquí i el públic encara no sabia què eren les cafeteries franquícia com el Vivari o el 365. En aquest breu temps que ha passat podríem dir que, malauradament, Girona gairebé ha avançat Barcelona pel que fa a gentrificació. I sabeu com l’ha avançat? En bicicleta i per l’esquerra, perquè tot i que hi ha un govern liderat per l’esquerra independentista a la ciutat, almenys de moment sembla que no s’hi pugui fer gaire cosa per evitar aquesta gentrificació.

I coses com aquesta són símptomes del que precisament parlarem avui. Avui parlem de l’esquerra al poder, dels límits que hi ha a l’hora de governar i de si realment es poden canviar les coses des de les institucions o, per contra, tot està muntat perquè no canviï res. Quina ha de ser l’estratègia de l’esquerra anticapitalista, governar o estar a l’oposició? Les reformes també poden ser revolucionàries? Per què quan l’esquerra governa acostuma a ser decebedora? Quins són els límits que es troben els polítics que volen canviar les coses quan arriben al poder? Es pot ser purista ideològicament sense caure en la irrellevància política?

De tot això i molt més parlarem amb el nostre convidat de luxe, el primer alcalde que oficialment passa per l’Arrabassada. Sí, d’acord, és cert que el poble que governa amb prou feines arriba als 1.000 habitants, però continua sent un il·lustríssim senyor alcalde, té un bastó ben guapo que ho acredita i, a més, és de la CUP. Potser el coneixereu per ser un dels pocs membres d’aquest partit que aquest estiu es va adonar que al segle XXI fer vídeos a les xarxes és més efectiu per arribar als joves que no pas fer manifestos de quinze pàgines parlant de les conseqüències del gir neoliberal tardocapitalista neofeixista. Té un accent gironí que enamora, parla amb claredat i concisió, és joveníssim, és cantant i, a més, porta arracada. És el Carlos Cuevas, però millor.

A més, respondrem les qüestions del públic i l'Iñaki i el Marc simularan un ple de l'ajuntament de Cervià i posaran contra les cordes a l'il·lustríssim alcalde.

Les parts:

0:00 - Intro

6:31 - Reforma o revolució

45:41 - Preguntes ràpides

1:03:46 - El Tomb

1:17:05 - El consultori

1:22:53 - La secció de l'Iñaki i el Marc

1:38:26 - Comiat

Segueix el pòdcast que es passa de frenada a totes les plataformes:

The Wall Street Wolverine, Andrew Tate, Alvise Pérez, Roma Gallardo, David Santos, un Tio Blanco Hetero, Álvaro Reyes o, fins i tot, Jordi Wild. Si no coneixeu cap d’aquests noms, enhorabona, probablement no teniu els calçotets cagats i, per tant, no sou misògins o, per contra, potser sí que ho sou, però simplement sou massa boomers per conèixer-los. Aquests homes que acabem d’esmentar són alguns dels personatges que de forma més o menys explícita formen part de l’anomenada "masclosfera", un conjunt de webs, fòrums, persones i contingut a internet que s’oposa frontalment al feminisme, promou la misogínia i defensa una masculinitat i uns rols de gènere tradicionals.

Segons la concepció dels integrants de la "masclosfera", el col·lectiu realment oprimit a la societat són els homes i el feminisme és una mena de conxorxa sistèmica que els perjudica. I deveu pensar: estan tarats, en deuen ser quatre, oi? Doncs les dades ens diuen que no tant, perquè la majoria d’adolescents i de joves homes opinen que s’ha arribat massa lluny amb el feminisme i consumeixen aquest tipus de contingut. Per què els nanos cada cop pugen més reaccionaris? Qui són els incels i què vol dir tot l’argot de la sèrie "Adolescence"? Per què a les xarxes triomfen tots aquests personatges masclistes? Cal fer autocrítica també des de l’esquerra i el feminisme? Com de masclista és el sistema judicial espanyol?

De tot això i molt més parlarem avui amb la nostra flamant convidada, que no només és advocada penalista especialitzada en violències masclistes i, per tant, molt més intel·ligent que nosaltres tres, sinó que també és criminòloga, escriptora, docent i podríem dir que experta en prevenir la violència de gènere. La Carla Vall és una de les persones amb el cervell més gran que ha passat per l’Arrabassada i una dona que, amb la seva feina, fa tot el possible per protegir els drets de les dones i, per tant, els drets humans.

A banda de l'editorial de periodisme xampany de l'Oriol, l’Iñaki posarà a prova el coneixement de la nostra convidada sobre grupuscles d’homenots i el Marc mirarà de reeducar els joves que es creuen mascles alfa.

Les parts:

0:00 - Intro

5:31 - La masclosfera

30:24 - Preguntes ràpides

44:58 - El Tomb

1:00:09 - La tertúlia

1:25:26 - La secció del Marc

1:43:14 - La secció de l'Iñaki

1:50:49 - Comiat

Segueix el pòdcast que es passa de frenada a totes les plataformes

Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/

Incendis a les catenàries, rescats enmig de les vies, vagons atapeïts en hora punta, retards eterns que fan perdre anys de vida, cancel·lacions del servei sense cap avís als usuaris, vagues espanyolistes de maquinistes, sabotejaments o argentins improvisant amb un altaveu enmig dels vagons. Rodalies és un caos, és un desgavell, l’excepció s’ha fet norma, i el menys habitual ara és que el servei funcioni correctament. De fet, Rodalies és probablement el principal desencadenant de depressió i ansietat a Catalunya juntament amb el capitalisme, l’especulació immobiliària i l’últim disc dels Tyets. Cada setmana, gairebé cada dia, els usuaris de Renfe pateixen les conseqüències de dècades de manca d’inversió i deixadesa i, al capdavall, les conseqüències de ser ciutadans de segona. Perquè sí, estimats oients, Rodalies és un d’aquells pilars fonamentals de l’Estat espanyol que, de la mateixa manera que l’espoli fiscal estructural o la substitució lingüística, et recorden que ben bé no vius en una colònia, però en alguns aspectes s’hi assembla.

Avui parlarem de trens i transport públic, però també venim a cagar-nos en la puta Espanya, (com va dir aquell: puta Renfe i puta Espanya), que és la responsable de treure’ns hores i hores de la nostra vida a causa de la seva gestió negligent de Rodalies i, per tant, també la responsable que molta gent encara es vegi obligada a agafar el cotxe i contaminar encara que no vulgui. Realment hi haurà traspàs integral del servei de Rodalies a Catalunya? La Renfe funciona igual de malament a la resta de l’Estat? Quines són les pitjors experiències que han arribat a viure els usuaris de Rodalies? Aquest mal funcionament dels trens a Catalunya és intencionat? La resposta a moltes d'aquestes preguntes ja les sabeu.

Les parts:

0:00 - Intro

7:02 - Rodalies

29:14 - El Tomb

43:57 - La tertúlia

1:09:04 - Les anècdotes de la Renfe

1:20:21 - La secció de l'Iñaki

1:37:32 - La secció del Marc

1:54:34 - Comiat

Cada estiu, centenars de milers de persones que porten mitjons amb sandàlies, que prenen el sol fins arribar a tenir tres melanòmes en potència, que tenen nul respecte per la gastronomia als seus països i que es refereixen a Barcelona com a "Barca" envaeixen la Ciutat Comtal. Resultat: barris sense identitat, expulsió dels veïns, augment de vòmits i pixum als carrers i multiplicació de negocis inútils. En aquest episodi parlarem -i sobretot, criticarem- els guiris. L’Iñaki ens portarà uns Jocs Olímpics molt especials, que atrauran els guiris encara més que les Olimpíades del 92, el Marc farà un quiz per esbrinar quines són les vacances de platja perfectes per un guiri a Catalunya i l'Oriol dissenyarà, basant-se en els plans del nazi Karl Jacobi, un barri immillorable per als guiris que venen a Barcelona.

Les parts:

0:00 - Intro

2:09 - Els guiris

8:45 - El Tomb

24:42 - La tertúlia

41:28 - La secció de l'Iñaki

54:28 - La secció del Marc

1:14:20 - La secció de l'Oriol

1:27:33 - Comiat

Jugar al Candy Crush, creure en la meritocràcia o opinar d'absolutament qualsevol cosa sense saber-ne res són alguns dels trets característics dels boomers. Aquesta generació, nascuda entre els 50 i 70, comparteix certes actituds (de merda) transversals que no entenen de gèneres ni de classe. Els fills de l'època daurada del capitalisme, que pagaven hipoteca amb 20 anys, sempre estaran llestos per parlar-te amb condescendència i dir-te a tu, jove amb dos màsters que cobra 1000€ i no pot independitzar-se, que rondines per tot. En aquest episodi ens endinsarem en el món dels boomers: l'Iñaki us retransmetrà el Carrusel Cuñativo, el Marc us portarà el consultori per aquells joves que comencen a fer coses boomers, l'Oriol us farà un quiz per triar les frases més boomers possibles i el Pol Solernou (@elpolyklin), el nostre col·laborador preferit, se submergirà als comentaris de Twitter del 3/24.

Les parts:

0:00 - Intro

1:33 - Els boomers

9:04 - El Tomb

22:24 - La tertúlia

38:13 - La secció de l'Iñaki

47:42 - La secció del Marc

1:05:46 - La secció de l'Oriol

1:16:56 - La secció del Pol

1:33:16 - Comiat

Condicions laborals precàries, preus prohibitius, catxets desmesurats i desiguals entre artistes, fons d’inversió, subvencions milionàries i guiris, molts guiris. Si l’alvocat o els poke bowls són el cavall de Troia de la gentrificació en forma d’aliment, la Copa Amèrica en forma d’esport, o els argentins en forma de nacionalitat, els macrofestivals són la manera en què el capitalisme ferotge es mimetitza en el món de la música per fer-lo cada vegada més elitista. Sigui com sigui, sembla ser que la majoria de persones d’esquerres, probablement sota l’efecte de drogues bastant dures i entestades a intentar ser els més moderns del barri, és incapaç de veure tota la merda que hi ha al darrere d’aquests esdeveniments.

És per això que avui venim a cagar-nos en els macrofestivals, la màxima expressió del capitalisme dins de la indústria musical, un model cultural que enriqueix a uns pocs, empobreix la majoria del sector i aporta més aviat pocs beneficis. Quins són els abusos laborals que es cometen en aquests festivals? Per què les administracions públiques hi aboquen tants calés? Realment la gent pot gaudir de la música en un macrofestival? Com afecta tot plegat a les sales petites i als concerts corrents?

De tot això i molt més parlarem amb el convidat que més en sap, bàsicament perquè ha escrit un llibre sobre el tema. Ell és el paio que probablement més carrer té en el tema de festivals i possiblement, també, el que més drogues ha arribat a veure. Melòman, barceloní, d’esquerres i assumim que una mica putaespanyista, avui ens visita l’únic periodista musical que, en comptes de reproduir notes de premsa de macrofestivals, s’ha dedicat a investigar-ne els draps bruts.

A més, l’Iñaki, crearà el festival definitiu amb el nostre convidat, el Marc trucarà a l’últim periodista musical underground que queda a Barcelona

i l'Oriol us dirà com sou depenent del festival a on aneu.

Les parts:

0:00 - Intro

5:15 - Els macrofestivals

37:33 - Preguntes ràpides

50:10 - El Tomb

1:04:13 - La tertúlia

1:23:20 - La secció del Marc

1:35:47 - La secció de l'Iñaki

1:44:20 - La secció de l'Oriol

1:50:23 - Comiat

Segueix el pòdcast que es passa de frenada a totes les plataformes:

Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/

Per fi som a Tarragona, la Txernòbil de Catalunya, la demarcació més oblidada i menyspreada del país. I no està només menystinguda pel Govern, sinó també per nosaltres, que hem esperat fins a l’episodi 47 per gravar-hi un programa. Lleida, Perpinyà, València, fins i tot Tàrrega han passat pel davant de Tarragona. Molt lamentable.

I és que Tarragona, des de fa anys és el lloc on s’aboca tota la merda del país. Petroquímiques, nuclears, el Hard Rock, Port Aventura, Miami Platja... Tarragona és el paradís del ciment, del turisme cutre i dels macroprojectes i, de tant en tant, entre infraestructures vàries, hi ha algun monument romà. De fet, literalment l’Arc de Berà és una rotonda enmig de la Nacional envoltada de càmpings lamentables o el Pont del Diable és una àrea de servei de l’AP-7.

En tot cas, Tarragona, aquest contínuum d’apartaments ocupats per aragonesos i sociates que van al kàrting els diumenges, ja n’està farta. Tarragona no vol ser el cul de Catalunya ni vol ser el pati del darrere on s’entafora tota la merda que no volem que ens posin a Girona o a Barcelona.

Per què el sud sembla la deixalleria de Catalunya? Per què Puigdemont va dir que a Girona no hi havia espai pel Hard Rock però a Tarragona, en canvi, sí? Volem continuar destruint la costa tarragonina amb més macroprojectes i apostar només pel turisme? De tot això i molt més en parlarem amb els nostres dos convidats, gent que lluita per tenir un Camp de Tarragona més viu, més net i amb més oportunitats, l’Anna Recasens d’Aturem Hard Rock i en Misael Alerm d’Stop Creuers TGN.

A banda de tot això, avui l’Iñaki i el Marc faran una secció conjunta i uniran forces per “tunnejar” el Tarragonès i el Baix Camp, però abans de tot intentarem arreglar el món.

Les parts:

0:00 - Intro

6:02 - Tarragona i els macroprojectes

35:01 - Preguntes ràpides

47:02 - El Tomb

1:01:24 - La tertúlia

1:24:38 - Pimp My Land

1:38:39 - Comiat

Avui som a la UAB, una universitat amb un campus i instal·lacions que són la millor metàfora dels seus alumnes: els edificis cauen a trossos, tenen humitats i són una mica depriments i hi ha espais ajardinats amb molta, moltíssima herba, i hi som per parlar de la salut del català, de la nostra llengua, en el marc del primer Correllengua universitari que té lloc a Catalunya.

En l’episodi d’avui concretament ens centrarem a parlar del català a les aules, aquell lloc on, segons explica la llegenda, fa uns anys el català era l’únic idioma vehicular i ningú ho qüestionava. Després van aparèixer Albert Rivera i Ciutadans, que es van carregar tot el consens lingüístic que hi havia, i actualment tot ha degenerat tant que tenim sentències que obliguen a fer un 25% de classes en castellà i un president presumptament catalanista que diu Bajo Llobregado. Per què molts joves surten amb el C1 de català però no el saben parlar? La immersió lingüística encara s’aplica a l’educació catalana? Per què la Pompeu Fabra es diu així i no pas Garcilaso de la Vega si ofereix gairebé tots els màsters en castellà? Hauríem de lapidar els estudiants d’Erasmus o SICUE que exigeixen canviar a l’ESPAÑOL a la uni?

De tot això i molt més en parlarem amb el Graduat en Periodisme i Traducció a la UAB (malgrat ser de Lleida), investigador predoctoral també a l’autònoma i inventor del català yassificat Marc Miranda, sens dubte és el nostre andorranoportuguès preferit.

I a banda de tot això, l’Iñaki ens porta el nou diccionari modern del cunt-talà i el Marc llegirà una carta oberta als estudiants i a la població jove de Catalunya.

Les parts:

0:00 - Intro

7:40 - El català a les aules

25:38 - El Tomb

37:12 - La tertúlia

49:15 - La secció de l'Iñaki

57:27 - La secció del Marc

1:07:45 - Comiat

Fes-te'n mecenes i gaudeix dels avantatges! https://larrabassada.aixeta.cat/

L’Arrabassada continua el seu tour pels Països Catalans i per fi aterra al País Valencià. Estem contentíssims de ser per fi a València, que és una mica el que t’arriba quan demanes Barcelona per Aliexpress, la Barcelona d’Hacendado. Aquí també parlen català, però una mica menys (i alguns diuen que ni és català), el PP els governa i és una mica més de dretes i espanyol que el PSC, consumeixen drogues en quantitats encara més industrials que a Barcelona i són molt antimadridistes en tot, però el seu equip està en descens i no té cap Champions. És el que hi ha.

Però també compartim moltes coses bones com a ciutats germanes que som: som ciutats de platja que gaudeixen del clima mediterrani, tenim un passat històric compartit esplendorós, una arquitectura i una gastronomia boníssima, bons serveis i economia i, clar, malauradament, tot això fa que siguem ciutats massa atractives i desitjades internacionalment. I ja sabeu què comporta això: més turisme, més estrangers rics i, per tant, més especulació immobiliària.

D’això parlarem avui, d’habitatge, gentrificació i urbanisme, i de com els diferents governs valencians han permès que arribem fins al punt crític on som ara, en què es gairebé impossible independitzar-se i pagar lloguers normals. València ha arribat a un punt de no-retorn? Quins són els culpables d’aquest desgavell? Construir més solucionarà alguna cosa? Per analitzar tot plegat comptem amb la presència del que hauria de ser, sens dubte, el president del País Valencià. Amb més de 160.000 seguidors a les xarxes, el nostre convidat d’avui aprofita el seu altaveu per divulgar la llengua i fer política a través de l’humor, i és per això que ens agrada tant.

Les parts:

0:00 - Intro

8:22 - El País Valencià, el paradís del totxo

26:11 - Preguntes ràpides

39:14 - El Tomb

50:37 - La tertúlia

1:01:53 - El nou refranyer valencià

1:11:51 - Comiat

Segueix el pòdcast que es passa de frenada a totes les plataformes!