Capítol 1235. Un cop culminada la conquesta de la medina de Mallorca, el 31 de desembre del 1229, els invasors cristians havien de gestionar la victòria. Per molt que inicialment la campanya s'hagués vist com una expedició privada del rei Jaume I, de la noblesa i de les comunitats urbanes de Catalunya, havia acabat quallant la idea d'una croada contra els musulmans oberta a tota la cristiandat. És per això que en el repartiment dels béns mobles i immobles de l'illa hi van participar persones de posicions socials i econòmiques molt diverses, des del magnat més poderós fins a l'últim escuder. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Plàcid Pérez, llicenciat en Història per la Universitat de les Illes Balears i doctor en Història per la UAB. Pérez és arxiver, genealogista i autor del llibre "Conquesta i repartiment de Mallorca: Els inicis de la colonització (1230-1256)".

Capítol 1234. El 13 d'agost de 1940, els nazis van detenir el president de la Generalitat Lluís Companys a la localitat bretona de La Baule, on s'havia refugiat amb un nebot i la seva dona, Carme Ballester. Preocupat per la desaparició del seu fill Lluïset, Companys s'havia negat a emprendre la ruta de l'exili cap a Mèxic. Per al president s'iniciava un martiri que culminaria en la seva execució al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, el dia 15 d'octubre. En aquells últims dies de vida, Companys es va poder acomiadar de les germanes i va trobar un aliat inesperat en el seu defensor. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, Albert Mercadé, director del pòdcast de Catalunya Ràdio "En defensa de Companys", i Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània per la UB i autor de la biografia "Carme Ballester: compromís, resistència i solitud".

Capítol 1233. El 21 de setembre de 1895, l'adolescent malagueny Pablo Ruiz Picasso arribava a Barcelona per primera vegada. En aquell moment, tenia només tretze anys i no li havia arribat encara el moment de revolucionar el panorama artístic del segle XX. Però la seva relació amb Catalunya va acabar sent determinant tant per a la trajectòria del pintor com per al país. Picasso va sintonitzar de manera especial amb una Catalunya molt inquieta intel·lectualment, que estava renaixent i obrint-se al món. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Eduard Vallés, cap de col·leccions del MNAC, doctor en Història de l'Art i membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1232. El 1869, davant de l'esclat d'un aixecament independentista a l'illa de Cuba, la Diputació de Barcelona va reclutar un cos de voluntaris de Catalunya per anar-hi a lluitar. Aquest cos, que seguia el model del que s'havia format deu anys abans amb motiu de la guerra d'Àfrica, va fer compatible l'exhibició de la identitat catalana amb la defensa dels interessos colonials espanyols. Sens dubte, hi van ajudar els vincles familiars i empresarials que s'havien anat establint entre Catalunya i Cuba. En aquest cos de voluntaris s'hi van arribar a allistar 3.600 homes. En parlem amb l'historiador Josep M. Solé i Sabaté i amb el catedràtic emèrit de la UAB Albert Balcells, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor del llibre "Catalanitat i colonialisme espanyol. Els voluntaris catalans a la guerra d'Àfrica (1859) i a la primera guerra de Cuba (1869)", de Dalmau Editor.

Capítol 1231. Els anys següents al cop d'estat militar a l'Uruguai del 1973, milers de persones es van veure obligades a abandonar el país per fugir de la repressió. La capital catalana es convertiria en un dels principals punts d'arribada, on compartien destí amb altres comunitats exiliades, com la xilena i l'argentina. Barcelona, que sortia de la llarga dictadura franquista i vivia els primers anys de la Transició, seria un dels indrets més habituals de residència d'aquells uruguaians que buscaven refugi. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb David Martínez Llamas, doctor en Història d'Amèrica per la Universitat de Barcelona que actualment és investigador independent i treballa al CEDI, Centre de Digitalització de la UB. Martínez Llamas és autor del llibre "La Casa del Uruguay en Barcelona. Biografía de un exilio", publicat el 2024.

Capítol 1230. Amb l'esclat de la Guerra Civil, des del mateix juliol del 1936, la Generalitat va desplegar diverses iniciatives diplomàtiques i humanitàries en el front internacional. L'establiment de dos bàndols clars i el clima de revolució social va fer més necessària que mai l'acció exterior. En els primers mesos del conflicte, quan l'estat espanyol no tenia presència efectiva a Catalunya, els consolats europeus van veure en la Generalitat el seu interlocutor principal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Manuel Manonelles, politòleg especialitzat en Relacions Internacionals i comissari de l'exposició "Acció exterior en temps de guerra. La presència internacional de la Generalitat de Catalunya (1936-1939)", a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Capítol 1229. Al llarg de la història, la moda ha vingut dictada pel poder, segons la indumentària que han imposat les diferents potències de cada època. Els tipus de vestits de les classes privilegiades, per tant, han esdevingut una eina política i geoestratègica. En el cas de la monarquia hispànica, des dels temps dels Reis Catòlics, al llarg de tot el segle XVI i fins a mitjans del segle XVII, la seva indumentària es va imposar com el referent a seguir en totes les corts europees. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Sílvia Rosés Castellsaguer, historiadora de la moda, professora doctora acreditada del BAU, Centre Universitari d'Arts i Disseny.

La dictadura de Primo de Rivera va tenir una vida relativament curta, però va ser una de les èpoques més dures i de més repressió contra els símbols de Catalunya. Dues institucions representatives de la societat i la cultura catalanes, l'Orfeó Català i el Futbol Club Barcelona van viure trajectòries paral·leles i van arribar a estar clausurades a la vegada. El motiu va ser una xiulada a l'himne espanyol abans d'un partit que el Barça havia organitzat en homenatge a l'Orfeó al camp de les Corts el 14 de juny de 1925. La repressió del règim militar va obligar aquestes dues entitats a suspendre totes les activitats previstes. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joaquim Montclús i Esteban, historiador, escriptor, periodista i activista cultural que també exerceix de professor d'història a l'ensenyament secundari. A més, és autor del llibre "La clausura de l'Orfeó Català i el F.C. Barcelona (1925)", de Dalmau Editor.

Capítol 1227. El 3 de setembre de 1450, des de la cort de Nàpols, el rei Alfons el Magnànim va concedir un privilegi al Consell de Cent per crear la Universitat de l'Estudi General de Barcelona. Després de passar per diferents ubicacions provisionals, aquesta institució va acabar sent una realitat consolidada durant la dècada de 1530, en fusionar diversos estudis superiors. Les obres de l'edifici que l'havia d'acollir, a la rambla dels Estudis, en un entorn encara sense urbanitzar, van estar enllestides el 1539. Eren les primeres passes d'una de les institucions educatives més importants i longeves del país, la Universitat de Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, doctor en Història Moderna i vicerector de Cultura, Memòria i Patrimoni de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1226. A diferència de l'Egipte faraònic, l'imperi assiri, un dels més grans imperis de l'antiguitat, va anar quedant sepultat per l'oblit després de la caiguda definitiva, l'any 609 abans de Crist. Amb el pas dels segles, les grans ciutats assíries, com Nínive o Assur, van quedar enterrades sota la sorra del desert i el rastre d'aquesta civilització poderosa, que s'havia estès des del golf Pèrsic fins a l'Alt Egipte, es va limitar a les mencions d'alguns autors clàssics i de l'Antic Testament. Fins al març del 1843, quan el diplomàtic francès Paul-Émile Botta va iniciar unes excavacions a Khorsabad, l'antiga ciutat assíria de Dur Sharrukin, i va fer sortir a la llum els primers vestigis materials d'una civilització que havia quedat oculta durant més de dos mil anys. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el catedràtic d'Història Antiga de la UAB Jordi Vidal Palomino, director de la revista Historiae i autor del llibre "El descubrimiento de Asiria" de la Biblioteca Nun.