Capítol 1193. De totes les ciutats catalanes que van formar part d'al-Àndalus, l'única que es va fundar en l'etapa islàmica va ser Balaguer. Aquesta fundació va tenir lloc durant la segona meitat del segle VIII. Les primeres mencions àrabs sobre aquesta població s'hi refereixen com a "Hisn Balaghí", escrita amb una i final però pronunciada amb e. La primera paraula significa "lloc fortificat". Balaguer no trigaria a desenvolupar-se com una medina andalusina, mostra avançada d'urbanisme, que amb el pas dels segles s'acabaria convertint en una ciutat feudal. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Carme Alòs, directora del Museu de la Noguera, on es pot veure l'exposició permanent "Hisn Balaghí-Balaguer: de la medina a la ciutat".

Capítol 1192. A inicis del segle XX, una nissaga de metges catalans va revolucionar l'homeopatia i, més endavant, l'estudi científic de la sang per a usos diagnòstics i terapèutics. Els Grifols, que als anys quaranta consolidarien uns laboratoris especialitzats en hemoteràpia, es van anar adaptant a les diferents concepcions que la ciència mèdica tenia sobre la sang, primer considerada com a teixit i, més endavant, com a medicament, relacionades amb el naixement de l'hemoteràpia moderna. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Cristina Sans-Ponseti, professora associada laboral del Departament de Filosofia de la UAB, investigadora de l'Institut d'Història de la Ciència i autora de la tesi doctoral "Del laboratori al banc de sang: Laboratorios Grifols i la industrialització de l'hemoteràpia (1909-1950)".

Capítol 1191. Entre finals del segle XIII i principis del XII abans de Crist, en l'última etapa de l'edat del bronze, quatre dels imperis més importants del seu temps a la Mediterrània oriental van entrar en crisi i van viure un col·lapse generalitzat, així com els estats vassalls que en depenien. Alguns se'n van recuperar amb el temps, com els assiris i els egipcis, mentre que d'altres van desaparèixer per sempre, com és el cas dels hitites i dels regnes micènics. Els factors que expliquen aquesta "gran catàstrofe" que va tenir lloc al voltant del 1200 abans de Crist són diversos i no sempre coincidents, però un dels més importants va ser la invasió dels que es coneixen com a pobles del mar. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vidal Palomino, catedràtic d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1190. El 20 de setembre del 1870, amb la presa de Roma iniciada a través d'una bretxa a Porta Pia, culminava el llarg procés d'unificació italiana. Durant molts anys, un dels objectius prioritaris de Garibaldi i els seus homes havia estat la futura capital d'un nou Estat que apostaria decididament pel laïcisme. De fet, la fi del Risorgimento comportaria també la fi dels Estats Pontificis, ja que, des dels temps de la Revolució Francesa, el papat s'havia vist forçat a renunciar gradualment al seu poder territorial per mantenir l'autonomia espiritual. Amb l'annexió de Roma, el pontífex, que havia arribat a controlar tota la franja central de la península Itàlica, perdia els últims territoris. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Alberto Pellegrini, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1189. Un dels mecanismes de repressió, càstig i control social instituïts pel govern del bàndol sollevat contra la Segona República, plantejat només dos o tres mesos després d'iniciar-se la Guerra Civil, va ser l'espoli a persones físiques i jurídiques considerades desafectes, en especial a l'ampli moviment associatiu i obrer que havia estat fidel a la legalitat republicana. Aquesta requisa sistemàtica va afectar béns mobles i immobles, comptes corrents i documentació de tota mena, que van passar a ser propietat del nou estat franquista. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Neus Moran Gimeno, doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i autora del llibre "L'espoli general: La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obrer dels territoris de parla catalana (1939-1978)".

Capítol 1188. Un dels sobirans més importants de l'Europa del segle XVI, governant implacable fins i tot amb els membres de la pròpia família, va ser també qui va portar l'imperi otomà a una de les etapes de més esplendor, per les conquestes territorials, els projectes arquitectònics i les reformes legislatives que va emprendre. De fet, mentre que en turc se'l va anomenar el Legislador, a Occident va ser conegut amb un epítet relacionat amb l'opulència que sempre va voler mostrar en públic: pels europeus, era Solimà el Magnífic. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Sinem Eryilmaz, professora associada del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la UAB, col·laboradora del Grup d'Estudis d'Història del Mediterrani Occidental de la UB i experta en la història otomana.

Capítol 1187. Frederica Montseny, filla d'intel·lectuals anarquistes, es va convertir en una figura clau del moviment llibertari i en la primera dona ministra de l'estat espanyol. El seu pensament, oratòria i capacitat de lideratge la van situar al centre dels esdeveniments polítics més convulsos de bona part del segle XX. La seva vida va ser un combat constant entre ideals i realitats, entre la lluita per la revolució i les contradiccions de l'exercici del poder. Una dona que no es va rendir mai, malgrat l'exili i la repressió. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Teresa Abelló, doctora en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i professora titular, especialitzada en moviments obrers. És membre numerària de l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1186. Algunes de les troballes científiques més importants s'han produït en part gràcies a l'atzar. És el que va passar el setembre del 1928, quan un professor de bacteriologia de l'Hospital Saint Mary's de Londres, Alexander Fleming, va observar el curiós comportament d'un tipus de fong que eliminava els bacteris al seu voltant. Acabava de descobrir la penicil·lina. Farien falta més de deu anys, a més de la feina que va emprendre Howard Florey a la Universitat d'Oxford a partir del 1939, perquè aquesta curiositat de laboratori passés a ser un fàrmac destinat a salvar vides i un dels avenços més espectaculars en la història de la medicina. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el doctor Francesc Accensi, professor del Departament de Sanitat i d'Anatomia Animal de la Facultat de Veterinària de la UAB i investigador de l'IRTA-CReSA, Centre de Recerca en Sanitat Animal.

Capítol 1185. El dijous 31 de gener del 1929, veia la llum una revista d'aparició setmanal, amb un format especialment innovador, que tenia la intenció d'oferir articles d'opinió i informacions sobre literatura, art i política. Al llarg de vuit anys de vida, per les seves pàgines van passar periodistes experts, escriptors consagrats i joves talents que van convertir aquesta publicació en una de les més prestigioses de la història de la premsa catalana, amb un to que fugia per igual de l'elitisme i de la banalitat. Es deia Mirador. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Carles Singla, periodista i professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. És l'autor de l'assaig "Mirador (1929-1937), un mitjà de comunicació al servei d'una idea de país" i del llibre "Mirador indiscret: Anècdotes, humor i xafarderies de la història petita de la Catalunya dels anys 30".

Capítol 1184. L'actuació de l'administració francesa amb les persones que fugien de la Catalunya ocupada per l'exèrcit franquista a inicis del 1939 va ser molt severa. La seva pròpia documentació es referia als llocs on es van amuntegar milers d'homes, dones i nens, civils i militars, com a "camps de concentració". Fugien d'una derrota militar i un règim opressor i, de sobte, es veien tancades en unes instal·lacions precàries a camp obert, en condicions poc higièniques i patint fam i misèria. L'existència d'aquests camps va generar un greu problema jurídic i moral per a l'estat francès. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Josep-Vicent Garcia Raffi, doctor en Filologia i professor titular de la Facultat de Magisteri de la Universitat de València. També és coautor, juntament amb Laia Arañó Vega, del llibre "El camps de concentració del sud de França, 1939. Memòria entre sorra i filferrades".