Capítol 1200. Per als antics egipcis, el cos era el suport físic necessari perquè l'ànima pogués continuar el viatge cap al més enllà després de la mort. Per això, mantenir el cadàver en bon estat era un dels imperatius més importants en la vida, i en la mort, d'un egipci. La momificació, a banda de ser una tècnica de conservació corporal, era un acte profundament religiós que consistia a donar-li a aquell cos caràcter de divinitat. Momificar un difunt era preparar-lo simbòlicament per ser un nou Osiris i poder renéixer en l'altra vida. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la UAB i Màster en Egiptologia.

Capítol 1199. El paper de l'Abadia de Montserrat durant la dictadura franquista, representat per la figura de l'abat Aureli Maria Escarré, va evolucionar gradualment de l'amistat amb el règim a la seva desqualificació. Escarré, de tarannà conservador i autoritari, va acabar sent l'única autoritat eclesiàstica que va censurar públicament el franquisme en unes declaracions al diari Le Monde el novembre del 1963. Abans d'arribar a aquest punt, l'abadia s'havia significat per nombroses iniciatives en defensa de la identitat, la llengua i la cultura de Catalunya. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Balcells, membre de l'Institut d'Estudis Catalans, catedràtic emèrit de la UAB i director de la Catalan Historical Review. També és autor del llibre "L'abat Escarré i Montserrat a l'Espanya franquista", que publica l'Editorial Base.

Capítol 1198. La tragèdia grega va sorgir a Atenes cap al segle V abans de Crist i va posar de manifest la tensió entre el món antic dels mites heroics i el món nou de la polis. Possiblement, l'origen de les tragèdies es remunta a les festes de culte a Dionís, déu del vi i de la fertilitat, que celebraven la mort i la resurrecció de la natura. Dels primers escriptors del gènere, tampoc no en sabem gairebé res i es perden en el mite, gairebé tant com els personatges de les seves trames. En canvi, la tragèdia clàssica compta amb una gran tríada d'autors, tres noms clau de la cultura occidental sorgits entre la segona meitat del segle VI i el final del segle V aC: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. En parlen l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i l'escriptor i hel·lenista Raül Garrigasait, editor de la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge i president de La Casa dels Clàssics. També ha prologat l'edició de l'"Orestea" d'Èsquil, traduïda al català per Eloi Creus i Miquel Desclot.

Capítol 1197. La primavera del 1941, en una maniobra pensada per assistir el seu aliat italià, Hitler va conquerir Grècia. Va ser una operació que va retardar uns mesos la invasió alemanya de la Unió Soviètica, ja que la resistència hel·lènica va fer gruar els soldats nazis. Un cop finalitzada amb èxit l'ocupació del país, l'ordre del Führer va ser clara: calia envair també l'illa de Creta. Aquesta decisió donaria lloc a una de les batalles més èpiques de la Segona Guerra Mundial pel control de la Mediterrània i a la primera gran invasió paracaigudista de la història. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Pere Cardona, divulgador històric, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "El mundo en guerra: La Segunda Guerra Mundial contada por sus protagonistas".

Capítol 1196. Cuba va ser un dels últims territoris que es va mantenir sota el jou colonial espanyol. Durant el segle XIX, els catalans hi van tenir una presència destacada. Amb més o menys sort, moltes famílies van basar la seva fortuna en els negocis que emprenien en aquesta illa, coneguda com la perla del Carib, ja fossin botiguers, comerciants, industrials o esclavistes. L'aportació catalana va ser decisiva en la producció dels tres productes agrícoles més exportats per Cuba: el cafè, el tabac i el sucre. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Joan Santacana, catedràtic de Geografia i Història a l'ensenyament secundari i professor jubilat de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. És autor del llibre "Cuba i els catalans. De botiguers a negrers", d'Albertí Editor.

Capítol 1195. Entre la fi del 1718 i inicis del 1719, en el context posterior a la guerra de Successió, les principals potències europees li van declarar de manera coordinada la guerra al rei espanyol Felip V. La Quàdruple Aliança que se li va enfrontar estava formada per França, la Gran Bretanya, les Províncies Unides dels Països Baixos i el Sacre Imperi Romanogermànic. Les pretensions d'Espanya sobre Itàlia, per tal de tornar a ser influents a la Mediterrània i revertir el sistema pactat a Utrecht, van xocar frontalment amb els estats destinats a tenir un paper protagonista en una nova fase de la geopolítica continental. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Núria Sallés Vilaseca, doctora en Història per la Universitat Pompeu Fabra i professora permanent laboral al Departament d'Història Moderna de la UNED.

Capítol 1194. Entre el 1967 i el 1976, Barcelona va esdevenir un dels focus principals del boom experimentat per la literatura llatinoamericana. En el context d'una dictadura franquista cada vegada més fràgil, un grup de novel·listes units per vincles d'amistat i complicitat professional van decidir establir-se en una ciutat que els oferia una xarxa editorial molt potent i uns aires de llibertat molt difícils de rastrejar en altres punts de la Península. En aquesta història col·lectiva hi ha tres noms que brillen amb llum pròpia: el de l'agent literària que va representar gairebé tots els membres del grup, Carme Balcells, i dos dels seus autors més populars, el colombià Gabriel García Márquez i el peruà Mario Vargas Llosa. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el redactor en cap de cultura de La Vanguardia Xavi Ayén, autor del llibre "Aquellos años del boom: García Márquez, Vargas Llosa y el grupo de amigos que lo cambiaron todo", premi Gaziel de Biografies i Memòries 2013.

Capítol 1193. De totes les ciutats catalanes que van formar part d'al-Àndalus, l'única que es va fundar en l'etapa islàmica va ser Balaguer. Aquesta fundació va tenir lloc durant la segona meitat del segle VIII. Les primeres mencions àrabs sobre aquesta població s'hi refereixen com a "Hisn Balaghí", escrita amb una i final però pronunciada amb e. La primera paraula significa "lloc fortificat". Balaguer no trigaria a desenvolupar-se com una medina andalusina, mostra avançada d'urbanisme, que amb el pas dels segles s'acabaria convertint en una ciutat feudal. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Carme Alòs, directora del Museu de la Noguera, on es pot veure l'exposició permanent "Hisn Balaghí-Balaguer: de la medina a la ciutat".

Capítol 1192. A inicis del segle XX, una nissaga de metges catalans va revolucionar l'homeopatia i, més endavant, l'estudi científic de la sang per a usos diagnòstics i terapèutics. Els Grifols, que als anys quaranta consolidarien uns laboratoris especialitzats en hemoteràpia, es van anar adaptant a les diferents concepcions que la ciència mèdica tenia sobre la sang, primer considerada com a teixit i, més endavant, com a medicament, relacionades amb el naixement de l'hemoteràpia moderna. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Cristina Sans-Ponseti, professora associada laboral del Departament de Filosofia de la UAB, investigadora de l'Institut d'Història de la Ciència i autora de la tesi doctoral "Del laboratori al banc de sang: Laboratorios Grifols i la industrialització de l'hemoteràpia (1909-1950)".

Capítol 1191. Entre finals del segle XIII i principis del XII abans de Crist, en l'última etapa de l'edat del bronze, quatre dels imperis més importants del seu temps a la Mediterrània oriental van entrar en crisi i van viure un col·lapse generalitzat, així com els estats vassalls que en depenien. Alguns se'n van recuperar amb el temps, com els assiris i els egipcis, mentre que d'altres van desaparèixer per sempre, com és el cas dels hitites i dels regnes micènics. Els factors que expliquen aquesta "gran catàstrofe" que va tenir lloc al voltant del 1200 abans de Crist són diversos i no sempre coincidents, però un dels més importants va ser la invasió dels que es coneixen com a pobles del mar. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vidal Palomino, catedràtic d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.