Capítol 1164. A partir del segle XVII, a la vora de diversos rius del Berguedà es van anar posant en funcionament un seguit de fargues. L'objectiu era obtenir ferro a partir de la combustió del mineral conegut com a mena. Per al tractament de la massa resultant d'aquesta combustió amb carbó vegetal, eren necessaris uns martells molt grossos, els malls, que necessitaven energia hidràulica. Aquesta mitja dotzena de fargues berguedanes, que en alguns casos van mantenir-se en funcionament fins ben entrat el segle XIX, van ser molt importants en el període preindustrial de la comarca. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Sánchez Vicents, coautor del llibre "Les fargues del Berguedà. Un patrimoni injustament oblidat", escrit amb Roser Comas Angelet i editat per Àmbit de Recerques del Berguedà; tots dos llicenciats en Geografia i Història per la UNED i membres de la Societat d'Arqueologia del Berguedà.

Capítol 1163. L'esclavitud va existir de manera continuada a Barcelona, probablement des del temps dels romans fins a l'època moderna. En la baixa edat mitjana, els arxius notarials de la ciutat mostren que era una institució en ple desenvolupament a tota la zona mediterrània. Un dels aspectes més destacats de la vida de les persones esclavitzades tenia a veure amb les vies, legals o il·legals, per aconseguir la llibertat. Encara que la legislació es va anar modificant en diferents èpoques, hi va haver lliberts que es van arribar a integrar com a membres de ple dret de la societat barcelonina baixmedieval. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Albacete, director de Recerca i Difusió de l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, del Col·legi notarial de Catalunya; doctor en Història, i autor de la tesi "Esclavitud i llibertat a la Mediterrània occidental. El mercat d'esclaus de la Barcelona baixmedieval".

Capítol 1162. Durant la Guerra Civil, Barcelona no només era una ciutat en guerra, era també l'escenari d'evacuacions desesperades, negocis foscos i operacions militars. Religiosos, aristòcrates, empresaris i artistes compartien espai amb milicians, refugiats i perseguits polítics, cadascun lliurant la seva batalla. Alguns per guanyar la guerra, d'altres per trobar una sortida d'aquell entorn tan perillós. L'última esperança es concentrava en els consolats estrangers, veritables portes cap a la supervivència. Potències europees com França i Itàlia, i també diplomàtics llatinoamericans, van organitzar una xarxa d'evacuacions a través del port de Barcelona que no sempre tindrien èxit. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Arnau González Vilalta, doctor en Història i professor del Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1161. Pier Paolo Pasolini. En un context social especialment complex, el de la postguerra italiana, va emergir la figura d'un poeta, cineasta i intel·lectual d'esquerres, que no va tenir por de combatre el feixisme i el capitalisme, ni d'escandalitzar el públic. Per a les esquerres ortodoxes va esdevenir un dissident, mentre que per a les dretes era una veu pertorbadora. En una Itàlia destrossada per dues guerres, Pier Paolo Pasolini va mantenir una militància incòmoda a banda i banda de l'espectre polític, amb una obra desafiant i una biografia traumàtica que van acabar precipitant el seu misteriós assassinat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Lluró, doctor en Literatura i Humanitats per la UPF, professor d'història i assagista. La seva tesi doctoral va ser "Pasolini en context. Trauma, memòria, identitat i història cultural a la Itàlia de postguerra".

Capítol 1160. La conquesta romana de Britània va ser un procés gradual, farcit de batalles sagnants, d'aliances i de traïcions, d'estratègies per impartir el terror entre la població local i de polítiques per romanitzar els seus habitants. Tot i que Juli Cèsar va ser el primer a travessar el canal de la Mànega acompanyat de legions, la subjugació britana no va arribar fins a gairebé un segle després, ja en temps de l'emperador Claudi. Amb la necessitat d'una victòria militar que el legitimés en el tron de Roma, el penúltim dels emperadors de la dinastia julioclàudia va emprendre una de les campanyes militars més ambicioses de l'Antiguitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1159. Hi ha personatges històrics que han vist enterbolida la seva figura a través de rumors, notícies falses i una aura de llegenda negra. Un dels casos més evidents és el de l'aristòcrata hongaresa Erzsébet Báthory, definida en la immensa majoria de retrats posteriors com una mena de vampira femenina. En els relats més extrems se li va atribuir l'assassinat de més de sis-centes donzelles amb l'objectiu de banyar-se en la seva sang i mantenir-se jove. Aquesta visió, a mig camí de la crònica negra i de les especulacions paranormals, no té res a veure amb la vida de l'autèntica comtessa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maria Lluïsa Latorre Casellas, metgessa i escriptora, autora del llibre "La comtessa sanguinària. Erzsébet Báthory, realitat o llegenda?".

Capítol 1158. A les acaballes del segle XIX, gairebé 200 anys després de la fi de la dominació catalanoaragonesa a l'illa de Sardenya, a la vila de l'Alguer es podien apreciar els vincles lingüístics i culturals amb els Països Catalans. A partir de la contribució de Víctor Balaguer i Eduard Toda, que van divulgar el mite d'aquell reducte aïllat de la pàtria catalana, vestigi d'un imperi perdut, les relacions de l'Alguer amb els Països Catalans es van intensificar. Després d'un parèntesi marcat per l'ascens del feixisme i la guerra, aquests contactes a una banda i l'altra del Mediterrani es van reprendre a partir dels anys cinquanta, en una mostra clara de resiliència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marcel A. Farinelli, doctor en Història per la Universitat Pompeu Fabra i autor dels llibres "El feixisme a l'Alguer", "Història de l'Alguer" i "Antoni Simon Mossa, l'Alguer i Sardenya durant el franquisme".

Capítol 1157. Joaquim Picañol i Xalabarder va ser un jove republicà català que va donar la vida pels ideals republicans fins i tot després d'haver perdut la guerra. La seva és una història desconeguda, la que van patir milers d'exiliats en mans del feixisme internacional al nord d'Àfrica. La implicació política el va portar a ser internat en diversos camps de refugiats francesos al terme de la Guerra Civil, i també en un camp de concentració encara més estricte, el de Djelfa, al desert del Sàhara, aleshores sota sobirania francesa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Marta Barceló Oliver, llicenciada en Filologia Catalana i mestra, coautora amb Lupe Prades Font, llicenciada en Geografia i Història, del llibre "Mort i oblit a Djelfa".

Capítol 1156. L'afirmació d'Espanya com a estat-nació unitari va ser un principi central del pensament polític espanyol del segle XIX i els dos primers terços del segle XX, i no només per part de la dreta. En el segle passat es van reproduir els arguments ja establerts en l'Espanya vuitcentista, que apostaven per un model jacobí i unitari i, en casos extrems, per la defensa d'un estat totalitari que posés fi a la decadència del model d'estat liberal. Per molts autors espanyols, un estat que no fos unitari acabaria sent dèbil, argument que legitimava l'hegemonia d'una cultura dominant, la castellana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Antoni Simon Tarrés, catedràtic d'Història Moderna de la UAB, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i autor dels llibres "La unitat d'Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual" i "La construcció de l'enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol", publicats per l'Editorial Afers.

Capítol 1155. Encara que va mantenir els lligams amb la vila natal de Vilanova i la Geltrú, al llarg del temps Francesc Macià va establir un vincle ferm i continuat amb les Terres de Ponent. A banda de viure molts anys a Lleida, la finca familiar de la dona, a Vallmanya, va esdevenir el lloc de descans preferit del futur president de la Generalitat, i també un refugi en moments d'agitació. A més, quan el van elegir diputat a les Corts ho va ser en representació de les Borges Blanques. Aquest lleidatà d'adopció va tenir la residència a Ponent durant 46 anys, gairebé dos terços de la seva vida, un fet que el va influir en l'accent i en el pensament. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Quintí Casals Bergés, doctor en Història Contemporània, president del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià i coautor del llibre "Macià, el president del poble".