Capítol 1174. Vet aquí que una vegada hi havia quatre britànics, un gal·lès i un nord-americà... Podria ser el començament d'un acudit, però en realitat, la reunió d'aquests sis talents còmics va generar molt més que un acudit; junts van crear alguns dels gags més populars del segle XX. La seva fama, motivada per un programa d'esquetxos de la BBC i potenciada després per discos, llibres, gires teatrals i pel·lícules, els va atorgar un estatus comparable al d'una banda de rock. Com que havien nascut el mateix any de la separació dels Beatles, el seu amic George Harrison considerava que compartien un mateix esperit, i no li faltava raó. Aquesta és la història dels Monty Python. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", director i presentador del programa de cinema d'iCat "Memento", professor a la UAB i autor del llibre "Per un grapat d'històries: Moments mítics del cinema", editat per Ara Llibres.

Capítol 1173. Amb les cendres de la Guerra Civil encara calentes, l'any 1940, un grup d'exalumnes de la Mútua Escolar Blanquerna, vinculats al món de l'escoltisme, van aconseguir treballar infiltrats a l'Auditoria de Guerra de la IV Regió Militar, a Barcelona. Per les seves mans van passar els processos sumaríssims de molts republicans que s'estaven depurant. Conscients del risc que hauria suposat que els enxampessin i els jutgessin per alta traïció, aquests infiltrats manipulaven la documentació i buscaven testimonis de descàrrec. Era la manera d'enfrontar-se a l'arbitrarietat de la justícia franquista amb l'objectiu de lliurar els acusats de la presó o la pena capital. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Núria Font i Ferré, editora, autora i traductora; ha estat trenta-cinc anys a l'Editorial Cruïlla i és filla de Jaume Font Marí-Martí.

Capítol 1172. Durant el segle XVII, l'auge comercial i portuari d'Esmirna havia convertit aquesta ciutat turca a la riba del mar Egeu en una metròpoli cosmopolita. Entre les moltes minories otomanes que es van establir a Esmirna destacava la comunitat sefardita, els descendents dels últims jueus expulsats de la península Ibèrica el 1492. Amb l'establiment de la República Turca, aquestes minories van perdre drets adquirits en l'etapa imperial i van ser víctimes d'una campanya d'assetjament públic. Una d'aquestes famílies sefardites, els Nahum, va decidir aleshores marxar d'Esmirna per establir-se a Barcelona. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Meritxell Blasco, doctora en Filologia Semítica per la Universitat de Barcelona i professora agregada del Departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica.

Capítol 1171. A finals del segle XIX, Catalunya va viure una de les crisis més devastadores de la seva història agrícola. La fil·loxera, un petit insecte originari d'Amèrica, va arrasar amb les vinyes, que havien esdevingut un dels pilars de l'economia i l'organització social del territori. Aquesta plaga, que va iniciar l'avanç des de França, no només va consumir les arrels de les vinyes europees, sinó que va posar en qüestió tot un model de vida basat en el vi i l'aiguardent. L'impacte va ser tan profund que va transformar per sempre el paisatge, l'economia i la societat de Catalunya. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ricard Garcia-Orallo, doctor, professor i lector del programa Serra Húnter del Departament d'Història i Arqueologia, a la Secció d'Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1170. Dels diversos estats senyorials que van existir a Catalunya durant l'edat mitjana i l'època moderna, el comtat d'Empúries destaca per haver tingut més recorregut històric. Va sorgir en el moment de la reconquesta carolíngia i l'aparició de la Marca Hispànica, esmentat per primer cop l'any 812, i es va mantenir governat per diverses famílies fins a la fi de l'Antic Règim i la desaparició de les jurisdiccions senyorials. La incorporació del comtat als dominis de la Corona catalanoaragonesa es va produir l'any 1402, quan el títol de comte va passar al rei Martí I l'Humà. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Colls, professor de Geografia i Història a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres i professor associat d'Història Econòmica a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Girona; a banda, ha fet recerca sobre el comtat d'Empúries en època moderna.

Capítol 1169. Una de les personalitats polítiques més influents del segle XX va ser el principal ideòleg, impulsor i dirigent de la Revolució Russa, un home de reflexió però sobretot d'acció que va subordinar tots els vessants de la vida a la militància revolucionària i a un únic objectiu, el d'implantar el socialisme com a via per resoldre les desigualtats. El seu nom era Vladímir Ilitx Uliànov, però la història el coneix pel pseudònim de Lenin. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Albert Botran i Pahissa, màster en Història Comparada per la UAB que ha estat regidor a Molins de Rei i diputat al Parlament i al Congrés i és autor del llibre "Si Lenin aixequés el cap", editat per Ara Llibres.

Capítol 1168. Entre el juny i el novembre del 1899, el govern espanyol ratificava la venda de les seves últimes possessions al Pacífic a Alemanya per vint-i-cinc milions de pessetes. Eren tres arxipèlags situats a la Micronèsia: les illes Carolines, les Mariannes i les Palau. Tot just un any abans, l'estat espanyol havia vist consumada la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Aquells petits arxipèlags eren les últimes engrunes d'un pastís colonial que s'havia anat reduint en un període relativament curt al llarg del segle XIX. Era pràcticament la fi definitiva de l'imperi colonial espanyol. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Santi Izquierdo, professor de la Secció d'Història Contemporània i Món Actual del Departament d'Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1167. Coincidint amb la fi de la Guerra Civil i l'exili de molts intel·lectuals a França, entre la incertesa sobre com evolucionaria el règim de Franco i la por davant de l'avenç nazi pel continent, va sorgir un dels amors més polèmics de la història de la literatura catalana. Ens referim a la relació tempestuosa entre la jove novel·lista Mercè Rodoreda, que aleshores tenia uns trenta anys, i el poeta i articulista Joan Prat, conegut per tothom amb el pseudònim d'Armand Obiols. Només algun amic i les dones de la seva vida l'anomenaven Joan. La vida i l'obra de tots dos no es pot entendre sense aquest vincle profund que els va unir al llarg de tota la vida i que va anar avançant amb alts i baixos en funció dels esdeveniments externs. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i Eva Comas-Arnal, escriptora, traductora, periodista, filòloga i professora associada a la UAB, autora del pòdcast "La Maraldina" i del llibre "Mercè i Joan", Premi Proa de Novel·la.

Capítol 1166. Durant força segles, el saber sobre la salut es va compilar en textos que servien com a guia i com a mitjà de transmissió del coneixement en la matèria. Els receptaris mèdics medievals, escrits en llengües vernacles, van emergir en una època en què tot just naixia el sistema mèdic organitzat que tenim ara, marcada per la falta d'accés a metges formats i la necessitat urgent de guarir-se en un context que no posava les coses fàcils. En les seves pàgines es barrejaven receptes per tractar malalties, consells cosmètics i ginecològics, guies astrològiques i, fins i tot, fórmules màgiques. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Cifuentes Comamala, doctor en Història, professor del Departament de Filologia Catalana de la UB i autor d'estudis sobre els receptaris mèdics.

Capítol 1165. Durant la Guerra Civil, les Brigades Internacionals van establir diversos hospitals en territori català, concebuts com a unitats militars i a la vegada sotmesos a un control polític ferri. Vic va ser una de les ciutats escollides per acollir un d'aquests centres sanitaris. L'Hospital Internacional de Vic va estar en funcionament els últims mesos de la guerra. En aquest espai en què tots els pacients eren homes, un grup d'infermeres voluntàries va portar fins a l'últim extrem la militància en la lluita contra el feixisme, enmig del dolor, la precarietat i una solidaritat més necessària que mai. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Maria Cinta Sadurní, professora a la UVic-UCC, doctorada en Cures Integrals i Serveis de Salut i coautora, juntament amb Xavier Bardolet, del llibre "Infermeres en guerra. La peripècia d'unes dones que van combatre el feixisme des dels hospitals del Sistema Sanitari Internacional", publicat per Eumo Editorial.