Capítol 1224. Un dels enginyers de més fama arreu del món en el darrer terç del segle XIX va ser el francès Alexandre Gustave Eiffel. A banda de la famosa torre de París que duu el seu nom, Eiffel va aportar moltes innovacions en la tècnica constructiva dels ponts de ferro portàtils, que es podien fabricar en un taller per traslladar-los posteriorment a l'emplaçament definitiu. Moltes d'aquestes estructures van anar destinades a Catalunya. Entre el 1876 i el 1878, l'empresa Eiffel et Compagnie va alçar les armadures de 85 ponts de la línia ferroviària de Girona a Portbou, i de tres ponts destinats al casc urbà de Girona, mentre que el 1888 en va fer un altre que es va instal·lar a Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluïsa Amenós, doctora en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona, autora del llibre "L'enginy d'Eiffel a Catalunya. Projecció, fabricació i muntatge de ponts de ferro (1876-1888)".

Capítol 1223. A la Barcelona de la baixa edat mitjana, entre els segles XIV i XV, hi va haver diversos monestirs femenins que van tenir esclaves al seu servei. Eren dones sense personalitat jurídica, que en alguns casos eren propietat d'algunes de les religioses. Quatre dels monestirs en què consta que hi va haver dones esclaves figuraven entre els més importants de la ciutat en aquella època: eren el de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, el de Santa Maria de Pedralbes, el de Sant Pere de les Puel·les i el de Santa Maria de Valldonzella. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Emi Turull Pibernat, doctora en Història per la UPF amb la tesi "L'Església catòlica i l'esclavitud: esclaves als monestirs femenins de Barcelona a la baixa edat mitjana (1326-1495)", màster en Història del Món per la UPF i graduada en Humanitats per la UOC.

Capítol 1222. En el context dels diversos processos revolucionaris que va viure Europa al voltant del 1848 i en ple procés de construcció dels estats nació, a la península italiana va esclatar una primera guerra d'independència. En resposta als aixecaments populars que hi havia hagut a Milà i a Venècia, el rei Carles Albert de Sardenya va declarar la guerra a Àustria, que controlava bona part del nord d'Itàlia. En paral·lel, diversos estats italians adoptaven constitucions de caràcter liberal. Aquesta situació tan efervescent arreu de la península va culminar amb un experiment democràtic de primer ordre: l'establiment d'una república Romana que va durar cinc mesos, entre el 9 de febrer i el 4 de juliol de 1849, i que va suposar un moment culminant del Risorgimento. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Alberto Pellegrini, professor d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

Capítol 1221. A la fi de la Guerra Civil, un dels molts fronts en els quals va actuar la repressió franquista va ser la depuració de funcionaris en tots els nivells de l'administració, també a les corporacions locals i provincials. La dictadura va iniciar un procés de detecció i destitució de persones desafectes al nou règim. Per assegurar-se la lleialtat política i ideològica dels treballadors públics, es premiaven les famílies dels que havien lluitat amb el bàndol sollevat, així com aquells que s'havien significat a favor dels rebels en zona republicana. L'Ajuntament de Barcelona va viure de manera molt intensa un procés de depuració que també va servir per ajustar plantilles. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Gil Garrusta, Dr. en Història per la UB i professor d'Història Contemporània i Món Actual a la UOC. També és autor del llibre "Barcelona al servei del 'Nuevo Estado'. Depuració a l'Ajuntament durant el primer franquisme", d'Eumo Editorial.

Capítol 1220. A finals del segle V abans de Crist, coincidint amb la crisi de la democràcia i el declivi del poder d'Atenes, la política d'aquesta polis grega va estar marcada per les accions d'un personatge tan valerós com insolent i provocador. L'estadista i general atenenc Alcibíades va encarnar els perills d'avantposar l'ambició personal per sobre de l'interès comú, que el van fer oscil·lar entre la glòria i el desastre, arrossegat per l'ambició. Va trair la pàtria i va ser proscrit dues vegades. Aquestes intrigues van afectar el destí d'Atenes en episodis clau de la història, en especial la guerra del Peloponès, en la qual va arribar a lluitar en els dos bàndols. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Borja Antela, doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Capítol 1219. A finals de la dècada dels seixanta i durant la primera meitat dels setanta, els partits i les organitzacions que lluitaven contra la dictadura franquista van recuperar la unitat d'acció que no havien tingut en les dècades posteriors a la Guerra Civil. Van sorgir plataformes antifranquistes que volien abastar l'espectre polític i social. Les discrepàncies i les estratègies partidistes es van aparcar momentàniament, però no van trigar a reaparèixer amb l'inici de la Transició. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Colomines, professor titular d'Història Contemporània a la UB, director de la càtedra Josep Termes d'Història, Identitats i Humanitats Digitals i autor del llibre "Amnistia i llibertat!" de la col·lecció Dies que han fet Catalunya.

Capítol 1218. Durant la prehistòria es van començar a posar les bases del comportament social i cultural de l'espècie humana i, per tant, també les pràctiques de conducta i de domini ideològic que al llarg de la història han afectat especialment les dones. Per diferències en l'alimentació i en la divisió sexual del treball, sembla que l'inici de la desigualtat de les dones podria situar-se cap a mitjans del neolític. Les evidències arqueològiques i la iconografia descoberta permeten deduir aspectes clau de com era la vida de les dones en la prehistòria als actuals Països Catalans. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb l'arqueòloga Paula Jardón Giner, doctora en Geografia i Història per la Universitat de València i membre del Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i Socials i de l'Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la UV.

Capítol 1217. Hi ha proves de l'existència de càncer en mòmies de fa més de 3.000 anys de l'antic Egipte, i continua més present que mai al segle XXI. Encara que els primers tractaments fossin gairebé esotèrics, de mica en mica es van anar posant algunes de les bases científiques de la medicina moderna. Els grans avenços en la investigació oncològica han anat lligats als esdeveniments més importants de cada època. Sens dubte, un dels moments en què el tractament del càncer va experimentar més progressos va ser entre el segle XIX i el XX, quan l'oncologia encara no era una especialitat mèdica com a tal. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i amb Mariano Monzo, catedràtic emèrit de la Facultat de Medicina de la UB, expert en oncologia molecular i autor del llibre "La lluita contra el càncer: Tres mil anys d'una història de progressos", editat amb fins benèfics per la Fundació Oncolliga Girona.

Capítol 1216. Més enllà de la coneguda participació de soldats del Rif en el bàndol franquista, que es va sollevar el 18 de juliol de 1936, durant tota la Guerra Civil l'exèrcit republicà també va comptar amb brigadistes del món àrab. Algèria, el Marroc, Palestina, Egipte o l'Iraq, països en plena transformació marcats per la qüestió colonial, la recomposició de les esquerres i l'ascens dels feixismes, van emprendre diverses iniciatives solidàries amb la República espanyola, incloent-hi l'enviament de diners i armes. Encara que la xifra de combatents que van viatjar a la Península des dels països àrabs per lluitar amb les Brigades Internacionals és difícil de precisar, podrien haver estat entre set-centes i mil persones. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Marc Almodóvar, periodista, documentalista i investigador especialitzat en el món àrab.

Capítol 1215. El darwinisme i els seus detractors. Les teories científiques, per revolucionàries que siguin, no neixen mai soles i aïllades; sempre apareixen en una societat que comparteix uns paradigmes i unes idees establertes des de temps enrere, i normalment no són acceptades amb facilitat. El 1859, amb la publicació de "L'origen de les espècies", Charles Darwin va sacsejar les bases religioses i culturals de l'època. La idea darwiniana de l'evolució, de fet, va ser una de les més atacades, reformulades i posteriorment reforçades de la història de la ciència. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ignasi Llorente, escriptor i divulgador científic, autor de "100 protagonistes de la història de la ciència" i "La història de la ciència com mai te l'han explicat".