En guàrdia!

Capítol 1298. Durant el primer terç del segle XX, les aportacions d'un nombrós grup de científics van fer possible la irrupció de la física quàntica, una teoria que trencava amb la física clàssica acceptada durant segles. Més enllà de descriure el comportament de les partícules més petites de l'univers, com electrons, protons i fotons, el treball de Niels Bohr i de Werner Heisenberg, entre molts d'altres, va suposar un canvi de paradigma en la ciència absolutament revolucionari. La realitat deixava de ser una estructura fixa i universal, fonamentada en lleis immutables. Aquesta descoberta col·lectiva va redefinir de tal manera els límits del coneixement que fins i tot alguns dels seus pares, com Albert Einstein i Max Planck, creien que era una teoria incompleta. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el divulgador científic Dani Jiménez Albiac, director de CreaCiència i autor del llibre "Univers rebel: Un viatge per la història de la quàntica", de Cossetània Edicions.

Capítol 1297. Entre els principals llocs de memòria dels catalans, n'hi ha tres d'origen religiós: Montserrat, el monestir de Ripoll i el de Poblet, amb el panteó reial més important de tota la Corona d'Aragó, incloent-hi les despulles de Jaume I. Al llarg del segle XIX, època de canvis i de revolucions liberals, la reivindicació del valor històric i simbòlic del monestir de Poblet va ser motiu de disputa entre les diverses cultures polítiques d'un moment especialment convuls. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb Jordi Roca Vernet, professor agregat Serra Húnter del Departament d'Història i Arqueologia de la UB i autor d'un capítol del llibre "Poblet, símbol en disputa: identitats i polisèmies a la Catalunya contemporània", editat per l'Institut d'Estudis Catalans.

Capítol 1296. La resistència amb què a Catalunya es va respondre a l'alçament militar de juliol del 1936 va ser rebuda arreu del món amb interès i esperança. Un dels testimonis d'aquests moments tan incerts va ser el periodista alemany Hanns-Erich Kaminski. La implicació antifeixista i els contactes li van permetre seguir de prop els primers mesos del que ell mateix va anomenar la "revolta catalana", en un seguit de cròniques que van quedar recollides a la seva obra més influent: "Els de Barcelona". En aquest llibre, intentava prioritzar l'objectivitat per damunt de la ideologia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Aurora Madaula, doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha escrit la introducció a l'edició del llibre "Els de Barcelona", de Hanns-Erich Kaminski, editat per Adesiara.

Capítol 1295. El dia D, el desembarcament aliat a les platges de Normandia el 6 de juny de 1944, va suposar l'obertura d'un nou front de guerra a l'Europa occidental. Era el segon front contra els alemanys, després del que havia obert la Unió Soviètica al front oriental. Sens dubte, l'èxit del que es va conèixer com a operació Overlord va marcar un punt d'inflexió en la Segona Guerra Mundial. Però la derrota del nazisme encara exigiria molts més esforços. Al llarg d'aquell estiu del 1944, els aliats, encapçalats pels Estats Units i el Regne Unit, es van internar en territori francès per anar expulsant les tropes alemanyes. La campanya de Normandia tot just començava.

Capítol 1294. A finals del segle XVIII, es documenta la presència a Catalunya d'un moble de força acceptació per part de les classes nobles arreu d'Europa: es tracta de l'escriptori de tambor, amb una tapa que quedava amagada dins de la mateixa peça un cop oberta. Un d'aquests escriptoris, decorat bellament amb treballs d'ebenisteria, es va fer per a Francisco González de Bassecourt, comte d'El Asalto, capità general de Catalunya entre el 1778 i el 1790 i màxima autoritat política, militar i judicial, segons el nou model d'organització territorial implantat a la fi de la guerra de Successió. L'escriptori, d'una forta càrrega simbòlica, es va concebre per representar el poder i l'estatus social i intel·lectual del propietari. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la doctora en Història de l'Art Mònica Piera Miquel, presidenta de l'Associació per a l'Estudi del Moble i autora del llibre "L'art de pintar amb fusta".

Capítol 1293. A partir de l'obra de Lluís Domènech i Montaner, a cavall entre el segle XIX i el XX, s'iniciava una de les nissagues d'arquitectes més importants de Catalunya. Al llarg de quatre generacions, la família Domènech ha continuat fent aportacions arquitectòniques adaptades al context polític i social d'èpoques força turbulentes, marcades per guerres, dictadures i canvis de règim polític. Des de concepcions diferents de l'ofici, i passant pel neoclassicisme, el modernisme i el noucentisme, entre els membres d'aquesta nissaga es poden establir diversos lligams. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Lluís Domènech Girbau, doctor en Arquitectura, besnet de Lluís Domènech i Montaner i autor del llibre "Els Domènech, una nissaga d'arquitectes", editat per Viena.

Capítol 1292. El mallorquí Joan Baptista Picornell, personatge culte i polifacètic, va sortir de l'illa de ben jove, a la segona meitat del segle XVIII, i no hi va tornar mai més. La seva va ser una biografia amb moltes etapes: pedagog influït per les idees de la Il·lustració, defensor convençut de la igualtat de tots els éssers humans, escriptor, metge i activista revolucionari... En tot el que va fer, el va guiar la lluita contra els privilegis de l'Antic Règim, que el va portar a liderar el moviment independentista d'algunes colònies espanyoles al Nou Món. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el naturalista Joan Mayol Serra, que ha estat diputat i conseller d'Agricultura de les Balears i que debuta en la narrativa amb la novel·la "El sediciós: Vera història del revolucionari mallorquí Joan Baptista Picornell", de la Nova Editorial Moll.

Capítol 1291. A partir del segle XV, i durant bona part de l'edat moderna, arreu d'Europa va sorgir una suposada pràctica que aparentment atemptava contra l'ordre establert i la religió cristiana. La persecució de la bruixeria va resultar especialment cruenta i macabra a Catalunya, on va afectar sobretot les dones. Les torturaven i les condemnaven a morir, normalment a la forca, acusades de comportaments herètics, pactes malèfics amb el diable i de practicar màgies perilloses, però en molts casos eren simplement llevadores o remeieres. En un país empobrit i en crisi, la cacera de bruixes, fonamentada en falsedats, supersticions i ignorància, va permetre assenyalar un suposat enemic interior. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb la mestra, filòloga i escriptora Anna Grau Gimeno, autora del llibre "La bruixeria a Catalunya: Història d'una cacera contra les dones", amb il·lustracions de Laia Baldevey i editat per Efadós.

Capítol 1290. El record del rei Jaume I no es fonamenta únicament en els textos de les cròniques medievals, sinó també, i sobretot, en les imatges que han estat transmeses a través de les festivitats, les cerimònies cíviques i rituals, les armes, els retaules, les miniatures o les relíquies. La construcció de la memòria de Jaume I com un rei guerrer i legislador va tenir molt en compte aquests elements visuals durant la baixa edat mitjana. L'arquitectura i les arts van contribuir a engrandir l'aura de Jaume I com un heroi conqueridor a tots els territoris que va governar, i al País Valencià de manera molt especial. En parlem amb Àngel Casals, catedràtic d'Història Moderna de la UB, i Francesc Granell, professor ajudant, Doctor en Història de l'Art per la UV amb la tesi "L'aura de la memòria. La imatge de Jaume I en la València baixmedieval" i autor del llibre "Jaume I en la València baixmedieval. La memòria del rei a través de la imatge", de Publicacions de la UV.

Capítol 1289. En els inicis de la Revolució Francesa, el 17 de juny de 1789, es va constituir una Assemblea Nacional que substituïa els Estats Generals, les assemblees excepcionals convocades pel rei a la França de l'antic règim, on s'havien reunit fins aleshores representants de tres estaments: la noblesa, el clergat i el poble, o tercer estat. Desmarcant-se d'aquest ordenament d'antic règim, els membres del tercer estat es van reunir pel seu compte. Pocs dies després, el 9 de juliol, adoptaven el nom d'Assemblea Nacional Constituent. En les seves sessions, es definia un nou ordre econòmic, polític i social, però no tots els diputats estaven d'acord sobre el paper que havia de jugar el rei ni de quina manera es podien atendre les demandes individuals i col·lectives d'una societat en ple procés de transformació. En parlem amb Àngel Casals, catedràtic d'Història Moderna de la UB, i Maria Betlem Castellà i Pujols, doctora en Història per la UAB i la Université Paris 1 Panthéon Sorbonne.