En guàrdia!

Capítol 1288. Quan va morir el dictador, les pràctiques sexuals aparentment menys ortodoxes van començar a sortir de la clandestinitat. El franquisme no emparava cap mena de conducta sexual que no fos la de les parelles casades i que busquessin engendrar fills. Però moltes persones feia temps que buscaven expressar-se sexualment d'una manera diferent. Unes d'aquestes pràctiques que, molt lentament, van sortir del secretisme van ser les de l'anomenat "bondage" o submissió i el sadomasoquisme, anomenats en l'argot amb les sigles BDSM. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el psicòleg, sexòleg i terapeuta de parella Ignasi Puig Rodas, doctor en Sociologia amb la tesi doctoral "Kinkybèria. Processos de creació identitària BDSM a l'estat espanyol".

Capítol 1287. El castell de Sant Ferran de Figueres es va concebre com un projecte faraònic, una fortalesa destinada a convertir-se en la principal defensa fronterera. Amb el Tractat dels Pirineus del 1659, la frontera francesa havia baixat fins als Pirineus, i per a la monarquia hispànica calien nous punts de vigilància; tot i així, els Habsburg van trigar un segle a ordenar la construcció d'una fortificació a l'Empordà, en temps de Ferran VI. Els veïns del nord no van trigar a qualificar aquella edificació imponent, més impressionant per com es veia des de l'exterior que no pas pels recursos que hi havia a l'interior, com a "une belle inutile". En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista i escriptor Xavier Febrés, autor del llibre "La fabulosa història del castell de Sant Ferran. Una mirada d'avui a tres segles de vida".

Capítol 1286. La vida i l'obra d'Antoni Gaudí, una de les personalitats catalanes més destacades de tots els temps, ha estat àmpliament estudiada des de tots els punts de vista. L'empremta de la seva visió arquitectònica en obres tan destacades com la Casa Vicens, el Palau Güell, la Casa Batlló, la Pedrera o la basílica de la Sagrada Família van fer d'ell un artista únic i incomparable. Molt menys coneguda és la dimensió humana, la d'un treballador tenaç i incansable, marcat per l'austeritat i l'espiritualitat. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Armand Puig i Tàrrech, prevere, doctor en Ciències Bíbliques i president de l'Agència de la Santa Seu per a la Valoració i la Promoció de la Qualitat de les Universitats i Facultats Eclesiàstiques, que també és l'autor del llibre "Antoni Gaudí, vida i obra".

Capítol 1285. A finals del segle XIX, una disputa científica va remoure les teories sobre l'evolució. Els treballs de Francis Galton, el cosí de Darwin, sobre els mecanismes hereditaris van acabar provocant una escissió entre els seus deixebles que no es va resoldre fins a inicis del segle XX. Uns es van centrar en els trets físics que varien de forma contínua i en l'aplicació de mètodes estadístics aplicats a la biologia, mentre que els altres es van centrar en les variacions discontínues, que encaixaven perfectament en les lleis del frare agustí Gregor Mendel, publicades originalment el 1865 però ignorades durant més de tres dècades. La polèmica entre biomètrics i mendelians va acabar posant els fonaments de l'estudi de la genètica. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Vilà i Teixidor, genetista quantitatiu, treballa en una empresa de millora genètica de cultius, Bayer Crop Science, i està fent el doctorat a la Universitat de Wageningen, als Països Baixos.

Capítol 1284. Al llarg dels anys 50 del segle passat, el públic occidental va descobrir el cinema d'un país tan remot com el Japó, que havia estat aïllat de l'exterior durant segles i que després d'un període d'obertura al món acabava de perdre una guerra. La indústria del cinema japonès havia estat potent des dels inicis del cinema mut, però entre el 1950 i el 1965 es va obrir al món, gràcies sobretot a tres cineastes fonamentals, tot i que no van ser els únics: Akira Kurosawa, Kenji Mizoguchi i, una mica més endavant, Yasujiro Ozu. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista de l'"En guàrdia", professor a la UAB i autor d'un "Quadern de passatemps històrics", publicat per Columna.

Capítol 1283. Va ser un dels actors còmics catalans més populars i importants del segle XX: va aconseguir fer riure tot un país en els temps grisos de la postguerra i la dictadura. Ja fos al teatre, a la televisió o amb monòlegs, sàtires de costums i autèntics tractats de sociologia de l'època, aconseguia connectar amb la gent d'una manera especial, perquè se sentia reflectida en aquest barceloní de classe mitjana. Es deia Joan Camprubí i Alemany, i ha passat a la història pel seu nom artístic: Joan Capri. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el professor de Literatura Catalana de la UAB Jaume Aulet, autor de la conferència-espectacle "Joan Capri, el rei del monòleg i un dels mites de la cultura popular".

Capítol 1282. A inicis del segle XX, un imperi europeu va ser derrotat militarment per primera vegada a la història per un poble no occidental, concretament per una potència asiàtica en ascens. L'imperialisme rus i el japonès es van enfrontar a l'Extrem Orient, en un autèntic xoc de civilitzacions. La guerra russo-japonesa del 1904 va suposar un cop dur per a l'imperi tsarista; la seva derrota va esdevenir un catalitzador de les revoltes internes que desembocarien en la Revolució Russa. També va consolidar la condició de potència hegemònica del Japó, una societat profundament militaritzada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Ribas, col·laborador de la web Històries d'Europa i divulgador d'història dels països de l'Est.

Capítol 1281. La figura d'Agustí Duran i Sanpere, prohom de la cultura catalana, va ser cabdal durant la primera meitat del segle XX per la dedicació intensa i polifacètica al coneixement i la divulgació del patrimoni nacional. Va treballar en camps com l'arqueologia, la història, la museografia, l'art... També, de manera destacada, es va dedicar a l'organització de diversos arxius. Va ser una de les vessants professionals en què més va brillar. De fet, va impulsar un model propi de gestió que permet considerar-lo el promotor i ideòleg de l'arxivística catalana. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Pilar Cuerva Castillo, directora de l'Arxiu Nacional de Catalunya i comissària de l'exposició "L'arxiver Duran. Ideòleg de l'arxivística catalana", al vestíbul de l'Arxiu.

Capítol 1280. A finals del segle XX, les Terres de Ponent es van convertir en l'epicentre de la festa i l'oci nocturn a Catalunya. En el camí de Cervera a Fraga es van concentrar més de 500 locals nocturns, pubs i discoteques; només a Mollerussa n'hi va arribar a haver 50. La joia indiscutible de la corona estava situada al terme municipal de Golmés. Poc després de la mort de Franco, en aquest indret del Pla d'Urgell va obrir les portes la que seria la discoteca més gran d'Europa, referència obligada durant prop de 40 anys: la Big Ben. En parlem amb l'historiador Josep Maria Solé i Sabaté i amb el periodista, escriptor i guionista Francesc Canosa Farran, fundador del magazín La Mira, director de la revista Horitzons, de la productora de pòdcasts La Coctelera i de l'Editorial Fonoll i autor del llibre "La Catalunya discoteca: Big Ben, la conquesta de la nit", editat per Comanegra.

Capítol 1279. L'esclat de la Guerra Civil Espanyola va atreure fins a Catalunya moltes dones estrangeres disposades a donar-ho tot per derrotar el feixisme. Algunes fugien del nazisme i altres totalitarismes que estaven sacsejant el continent. La revolució social gestada a Barcelona per contenir el cop d'estat militar havia suposat per a elles un alè d'esperança. En un món que continuava menystenint el paper de les dones, n'hi va haver que van desplaçar-se al front, com a milicianes o reporteres, mentre que d'altres van lluitar a la rereguarda, escrivint, fent fotos, impartint conferències, recaptant diners o bé organitzant tasques sanitàries i assistencials. Totes elles actuaven mogudes per un ferm convenciment internacionalista. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dolors Marín, doctora en Història Contemporània. També és autora del llibre "Dones de foc. Internacionalistes a Catalunya (1936-1939)", d'Angle Editorial.