LES HISTÒRIES DE L'AVI JOSEP

La primera vegada que vaig anar a Súria per les Caramelles el que més em va impactar va ser la quantitat de gent que hi havia. La gent que hi havia de públic, de visitant, però, sobretot, la gentada que hi participava en totes les colles. Em va costar bastant d’entendre el funcionament ja que a Ullastrell l’únic que fem és sortir a cantar pel carrer com bé us he explicat. Així doncs, no acabava d’entendre el tema de les colles ni perquè formaves part d’una o bé de l’altre. Sembla ser que tampoc és que hi hagi una norma clara oficial, tot i que segur que, entre línies, hi ha moltes normes no escrites. Tampoc acabava d’entendre perquè uns cantaven, els altres ballaven, uns altres eren els trabucaires, uns cantaven més modern, d’altres més tradicional… El que estava molt clar, era que totes les persones que formaven part d’aquella festa, se l’estimaven molt i es notava que hi havia un sentiment de pertinença a la festa i el poble. Jo sempre he sigut molt de mantenir les tradicions així que, vaig quedar fascinada per les Caramelles de Súria. Recordo d’anar carrer amunt, carrer avall buscant les actuacions de tots els grups per poder veure què feia cadascú. Quan érem a casa l’àvia Montserrat, mirant encara la festa per la finestra, van venir els ballesters que amb un estri extensible de fusta, la ballesta, ens van fer arribar una flor fins a dalt al balcó. Em va semblar un moment molt especial. A casa el Mateu, però, família de Súria de tota la vida, hi havia algun sentiment que no em quadrava amb l’esperit de la festa de les Caramelles. El dubte que això em va crear, va portar a l’àvia Montserrat a explicar-me’n els motius.

La Montserrat era la petita d’una família amb 4 fills: L’Àngela, la Maria, el Mateu i ella, la petita Montserrat. Hi havia una gran diferència d’edat entre ella i els seus germans. De fet, amb el Mateu, que era el més proper a ella, es portaven 10 anys de diferència. Així doncs, ella sempre va ser la nineta dels ulls de tots ells, fins i tot, com bé diu ella, una joguineta per tota la família. Els 4 fills, juntament amb el seus pares, el Mateu i la Mercè, formaven la família de Cal Mateu.

Cal Mateu de la Caseta.

A Cal Mateu eren botiguers. Tenien la típica botiga de poble on hi venien una mica de tot. Menjar, begudes, fins i tot terrissa i espardenyes. La Montserrat recorda que aquelles espardenyes els hi van servir de molt a casa seva perquè quan va ser l’època de la guerra les canviaven per menjar. Si que van donar fruit doncs si! La botiga era allà mateix, a casa seva. A baix hi tenien la botiga i a dalt el pis.

La seva mare, la Mercè, era una dona de complexió ferma, amb un caràcter fort i molt treballadora. Venia de família de pagès i mai havia sigut molt de la festa. Quan hi havia envelat per Festa Major, hi havia la costum que els pares acompanyessin a les filles per controlar amb qui festejaven. A Cal Mateu sempre tenien palco reservat però la Mercè no hi anava mai. Ella sempre deia: “son elles que s’han de guardar i comportar. Jo m’adormiré al palco i elles, si volen, la faran darrere l’envelat”. Ella sabia que això li comportaria crítiques però, no li importava el que poguessin dir d’ella.

El seu pare, el Mateu, era una home molt seriós i de poques paraules. Era un home molt reservat i també amb caràcter. Ell venia de Camps, de casa bona. I és per ell que casa seva es diu Cal Mateu. Quan la Montserrat era molt petita, el seu pare va estar una època a la presó just abans d’esclatar la guerra. El van agafar per formar part de La Lliga. El van portar a Cal Minguet, on portaven tots els presos per, a la nit, matar-los. Però el Mateu de Cal Mateu, va tenir la sort d’estar empresonat amb l’hereu de Costafreda, que tenia contactes a Barcelona i enlloc de fusilar-los, només els van empresonar. Només.

La botiga, com diu la Montserrat, era casa seva. En un racó les seves germanes cosien amb un braser al costat de l’escala i sempre li deien a ella que anés a la merceria, a ca l’Estrella, a buscar fil. Ella, que era una mica mandrosa, feia una mica el ronço, però tan sols faltava que la

seva mare s’aixequés que ja sortia pitant de la botiga per anar a buscar el que li demanaven. La Montserrat era molt espavilada. Un dia, una monja de l’escola li va fer anar a buscar una caixa en un armari. La Montserrat no la trobava. Tornava a la monja i li demanava que li expliqués bé on estava. Ella seguia sense trobar la caixa en qüestió així que, cansada d’anar i tornar i buscar una caixa desapareguda, li va dir a la Hermana: “Qui vulgui ser ben servit, que es faci ell mateix el llit”. A casa seva, la seva mare era molt religiosa i cada vespre passaven el rosari. El problema és que la mare es llevava molt d’hora al matí i a aquelles hores tenia son. Així doncs, tots reunits al voltant de la taula, passaven rosari mentre el pare feia un solitari i la mare s’adormia. Els 4 fills l’havien d’avisar amb un cop de colze i s’engrescaven a riure. El Mateu fill sempre deia “aquest rosari no serveix per res! Entre riure i dormir!”. La Montserrat tenia una relació especial amb el seu germà Mateu, potser perquè era el més proper a ella. Potser perquè era un noi i sempre es va sentir més protegida per ell. El Mateu era un  noi molt elegant. Sempre anava amb el cabell ben clenxinat i molt ben vestit. Tenia un traje per cada ocasió. Una roba diferent per anar a comprar fruita a Manresa, una roba més senzilla per anar la matadero, una roba normal per la botiga, i una roba elegant pels diumenges. Als 27 anys ja regentava la botiga. Feia les compres, despatxava, anava al matadero. Ell i la seva mare tiraven endavant la botiga. El seu pare arreglava el calaix. Era molt emprenedor. Va instal·lar fins i tot una petita fàbrica de pasta a la botiga i hi feien fideus i altres tipus de pasta que després ell portava a vendre a les botigues i indústries de Manresa. El Mateu festejava amb la Conxita de Cal Bertran, una fàbrica tèxtil de molt renom a Súria. Sempre anaven amunt i avall de carrer perquè, en aquella època, no estava gaire ben vist sortir a festejar fora del poble. La Montserrat els mirava per la finestra i quan veia que feien la volta i que eren a punt de tornar a passar per davant de casa, baixava les escales corrent i anava a demanar-los una pesseta per comprar-se caramels, o per anar a patinar. El Mateu no li volia donar mai la pesseta i la Montserrat feia morros. Però la Conxita sempre li acabava donant aquella pesseta que  la petita volia i ella marxava contenta i així els deixava en pau.

Us preguntareu què té a veure tot això amb les Caramelles de Súria a part del poble que comparteixen la festa i la família. Doncs és que el dia de Pasqua de l’any 1954, el dia de la celebració de les Caramelles de Súria a l’any 1954, a Cal Mateu, la família de la Montserrat, la vida els va canviar per sempre.

Feia un dia esplèndid. El típic dia que tot Súria desitja que faci per celebrar la Pasqua i, per tant, les Caramelles. El Mateu, de bon matí, li va demanar a la petita Montserrat si li podia repassar la ratlla dels pantalons. Ella va posar la planxa a escalfar i el cas és que la va escalfar tant que li va fer un forat als pantalons. El Mateu va tenir un disgust terrible però, un cop li havia passat, va decidir posar-se igualment aquells pantalons ja que l’americana, sempre cordada, li tapava el forat. A Cal Mateu, la botiga era oberta, així que ell se’n va anar a despatxar i es va quedar sense celebrar Les Caramelles. La Montserrat i la seva mare, la Mercè, es van quedar a casa enrotllant els canalons del dinar. La seva mare deia que ella no ho podia fer perquè tenia els dits massa gruixuts. Així que la petita, per molt que va demanar poder anar amb les seves dues germanes, es va quedar sense poder celebrar Les Caramelles. El poble era ple de gom a gom, les colles passejaven per tot i la Montserrat només ho escoltava de fons mentre enrotllava els canelons. De tant en tant, la seva mare, la deixava acostar-se a la finestra a fer una mirada de les actuacions que hi havien just a sota de casa seva. Però tornava a la cuina. Estava desitjant poder acabar els canelons i poder sortir. El Mateu va pujar a dalt al pis i li va demanar a la seva mare si podia sortir un moment a donar un volt. La botiga ja era tancada i només quedaven les últimes actuacions per veure. La mare li va donar permís i li va dir que no tardés i aprofités per buscar la Maria i l’Àngela per tornar tots junts per dinar. La Montserrat va suplicar poder anar amb el seu germà però el dinar encara no estava fet, o sigui que, no hi havia Caramelles per la Montserrat. Ella, una mica trista, va començar a parar la taula mentre sentia els trabucaires com acabaven l’actuació de fons. Els canelons van sortir del

forn i la Montserrat els va deixar sobre la taula. En aquell mateix moment van trucar a la porta. Amb molta insistència. “Quina impaciència nois” va dir la seva mare. “Obre Montserrat”. Era el Manuel. “Han mort al Mateu.”

– CANÇÓ 1954 –

A l’àvia Montserrat li agrada parlar de la seva família i sobretot del seu germà Mateu, perquè li agrada que tots i totes els que en formem part, coneguem qui era, com era, i què li va passar.

El Mateu, com que treballava a la botiga, no podia formar part de cap colla de Caramelles. Després de pujar a demanar permís a la seva mare, va sortir a donar un volt per poder gaudir de les últimes actuacions amb el Joan Fornols, el seu amic i company. Ell l’havia vingut a buscar i l’esperava a baix. A la mare li va costar donar-li permís, perquè ja era tard i faltava poc per començar a dinar, però al final va cedir. El Mateu i el Joan van anar a veure l’actuació de la colla del Tro Gros, els trabucaires, tot just al carrer de darrere de casa seva. Els trabucaires eren la traca final de la festa així que el Mateu estava molt content de almenys poder-los veure a ell. Van arribar a l’esplanada que estava pleníssima de gent. Hi havia gent per tots costats i fins i tot costava de poder veure l’actuació. El sol seguia presidint la festa i l’ambient era més festiu que mai. Els de la colla del Tro Gros van ballar el seu tradicional ball de Cascavells per l’alegria de tothom. Sonaven el flabiol, el tamborí i el sac de gemecs i els cascavells que els dansaires portaven en la seva vestimenta. El Mateu i el Joan anaven avançant posicions per tal de poder gaudir de la part final de l’actuació, el moment més esperat per tothom. El moment de pujar els trabucs ben amunt i fer-los sonar ben fort. – SO TRABUC – Tot el públic que hi havia allà somreien i festejaven. – SO TRABUC – En aquell moment però, la festa estava a punt de fer un gir de 180 graus. En un dels trabucaires se li va trencar la punta de la baqueta que es fa servir per empentar la pólvora i, en una esplanada amb més de 500 persones, al disparar, va anar a parar al clatell del Mateu. El so dels trabucs es va silenciar de cop. La baqueta va entrar per darrere el clatell del Mateu i va sortir-li per davant la barbeta. El seu amic Joan intentava mantenir-lo dret però en qüestió de segons el Mateu se li va escolar entre els braços i va quedar estirat a terra envoltat de sang. De sobte el so de la festa va canviar per complet, crits per tot arreu, tothom a buscar el metge per intentar fer alguna cosa. La germana del Mateu, la Maria, que estava allà també, va córrer a buscar al Mossèn per intentar que el seu germà rebés els últims sagraments, però el Mateu ja era mort. La baqueta va tocar just a la vena horta i el Mateu va morir en menys de 5 minuts. Quan el Manuel va anar a Cal Mateu a informar de la mort del fill, els seus pares van quedar, evidentment, aturats, congelats. No es podien creure el que els estaven explicant. Ells no van voler anar a veure el Mateu al lloc de l’accident, però la Montserrat, que sempre n’havia estat molt del seu germà, va demanar d’anar-hi. Primer, els pares, no ho acabaven de veure clar, però la Montserrat necessitava anar-hi. I hi va anar. Va córrer pel carrer fins arribar al lloc del fatídic accident. I allà estava el Mateu, clenxinat i elegant, com sempre. Vestit amb el traje que ella li havia planxat i que per mala fortuna li havia fet un forat, però que ell havia tapat amb l’americana cordada, com sempre. El seu germà però, era a terra, envoltat de sang i amb la barbeta oberta i vermella com un clavell en plena primavera. Aquella Pasqua del 1954, aquelles Caramelles de  l’any 1954, van quedar tenyides de negre. Tots els canalons que estaven apunt a les taules parades del poble, es van quedar per menjar. Aquell dia es van anul·lar tots els actes festius de la Pasqua. El Mateu havia quedat amb el seu amic de sempre, el Pere, per anar al festival Súria Somriu. Però, evidentment, tot va quedar anul·lat perquè, aquell dia, ningú somreia. El sentiment de dol regnava a tota la població. S’havia mort el Mateu, de Cal Mateu.

A casa la Montserrat, es va viure el calvari usual que es viu en una casa on es mor un dels fills amb només 27 anys. Però la mort del Mateu va durar molt més dies a casa seva. Alguns, al poble deien que la mort del Mateu havia sigut un assassinat en motiu d’alguna venjança,

perquè inicialment, no es va trobar l’objecte que li va provocar la mort. Sembla ser que no es volia que fos dit que havia estat cosa de la colla del Tro Gros, ja que aquests depenien d’una llicència de l’Ajuntament, així que tota la informació al voltant de la mort del Mateu, es va tergiversar una mica més del compte. Fins i tot la Diputació va cridar al President de la Colla per poder treure aigua clara del que havia passat. Tinc la sensació que ningú es volia atribuir la responsabilitat de l’acte que va matar al Mateu i que això només feia que allargar l’agonia de la família Bacardit. Però, uns dies més tard, es va acabar trobant el petit tros de baqueta que va matar-lo així que no podia haver sigut un assassinat.

El pare del Mateu, que no volia embolicar-se més amb el tema, va acabar firmant un document on assegurava no voler demanar cap responsabilitat sobre el que havia passat. “Que facin i que diguin el que vulguin, al meu fill no me’l tornaran”.

Era evident que havia estat un accident, però, s’hagués pogut evitar aquest accident?

El governador civil va enviar una carta a la família Bacardit assumint que els trabucaires, aquell dia, no havien complert les normes de seguretat que deien que només es podia tirar a la vora del riu, no a les places ni al mig del poble. L’accident va tenir lloc en una esplanada amb més de 500 persones. O sigui que sembla que potser si que s’hagués pogut evitar.

Després de la Pasqua de l’any 54, els trabucaires van ser prohibits a Súria durant 25 anys. El Pere, el gran amic del Mateu, va entrar a formar part de l’Ajuntament i fins que ell no en va sortir, tot i les moltes pressions que s’havien rebut, ningú es va atrevir a tornar a posar els trabucaires en acció a la festa de les Caramelles de Súria.

Era correcte que per un únic accident, es prohibís la celebració d’una tradició que es remunta al s. XVII?

La Montserrat, arrel de mantenir molt contacte amb el Pere, el gran amic del seu germà, s’hi va acabar casant. El pare, després de la mort del Mateu, va tornar a agafar les rendes de la botiga. No se li va veure mai una llàgrima tot i la pena que era evident que portava a dins. Però és que el seu pare sempre havia sigut molt reservat. La Montserrat i el Pere van acabar heretant la botiga i la van mantenir fins que els dos es van jubilar. La Montserrat, un cop jubilada, va anar a la Universitat a estudiar psicologia ja que la mort del seu germà va fer que ella es quedés la botiga i no pogués estudiar per ser mestra, com li hauria agradat.

A dia d’avui, tot i que aquest any han estat ajornades, Les Caramelles de Súria es celebren amb total normalitat i és una festa més que estimada per els seus ciutadans i fins i tot per la gent de Catalunya. Sembla ser que fins i tot i hi ha una mica de competència per veure quines son les més grans o quines son les més antigues. I com és tradició, a Les Caramelles de Súria, la colla del Tro Gros segueix fent el seu tant conegut ball de cascavells i les famoses i esperades galejades amb els trabucs. Actualment hi ha més de 50 colles trabucaires arreu de Catalunya que segueixen la tradició i surten a galejar per tal de divulgar la cultura i cridar a tothom a la festa. A dia d’avui, les colles trabucaires estan regides per un fort reglament estatal que els marca les normatives de seguretat que cal que segueixin com per exemple la distància que hi ha d’haver entre persones o el fet de no poder disparar a terra. Aquestes mesures  de seguretat i el seny dels propis trabucaires, i fins i tot de les persones que hi van de públic, son l’únic, a dia d’avui, pot evitar que mai més es torni a produir un accident com aquest.

I des del 1975, quan la colla del Tro Gros van poder tornar a sortir a galejar per Les Caramelles, a Súria hi ha dos sentiments dividits. Els dos sentiments que vaig poder sentir, notar i veure el primer cop que vaig poder assistir a la festa. Per una banda, el sentiment de felicitat absoluta per totes aquelles persones que en formen part. Aquelles persones que formen part d’una colla per tradició generacional i que han viscut amb aquesta festa tota la vida i que la senten totalment seva i que no podrien veure la festa igual si hi faltés una de les colles amb més tradició. I, alhora, una família que, cada vegada que escolta petar els trabucs per Caramelles, els retrona el dolor per dins.

Jo us recomano que l’any vinent aneu Les Caramelles de Súria, que passegeu pel poble gaudint de les actuacions de cada colla. No patiu si al principi no acabeu d’entendre el funcionament, com jo. Podeu demanar a algun surienc o surienca que us ho expliqui, i segur que ho faran de bon grat i potser, si teniu tanta sort com jo, alguna família us acollirà a casa, us posarà un plat de canelons a taula, podreu rebre un clavell vermell que els ballesters us faran pujar fins a dalt el balcó, i us explicaran com la seva família, han arribat a ser qui son.

La entrada 5. CAL MATEU se publicó primero en WeColorMusic.

CANÇÓ 1 part 1

I així és com s’acaba la història d’una nena molt valenta. La història d’una nena alegre que sempre va saber el que volia ser de gran, d’una nena amb somnis que es desdibuixaven entre les seves mans. La història d’una nena que podries ser tu, o tu, o la teva mare, o la teva àvia, o fins i tot jo mateixa.

La sala era plena de gent. Molt plena. Ella només veia sabates negres. Sabates i mitges negres. I pantalons i faldilles. També negres. No arribava molt més amunt la seva mirada. Potser tampoc li hauria agradat veure el que hi havia més amunt. Potser tampoc la van deixar mirar més amunt. Ella sabia que alguna cosa no era igual. Però només veia sabates negres i ningú li explicava res més. La van portar a casa d’una amiga seva fins que tot es va posar una mica més al seu lloc. “Papá se ha ido al cielo”. L’Ana tenia 7 anys quan va morir el seu pare. I aquest és un dels seus primers records d’infància. Aquell dolor. Aquells plors. La mort del seu pare, la mort del seu estimadíssim pare, va ser una mort molt traumàtica. I dramàtica. Ningú va saber perquè va passar. Però va passar i no es podia mirar enrere. La vida li va ensenyar a l’Ana, de ben petita, que hauria de lluitar. Que hauria de guanyar batalles i perdre guerres. Però sobretot que no es podria rendir mai. I amb només set anys, aquella batalla, la mort del seu pare, va ser la primera que va haver de viure. La primera que va haver de sobreviure.

L’Ana era una nena inquieta, divertida i dicharachera com diuen a Andalusia, la terra dels seus pares. Era la petita de 4 germanes. De ben petita era tota una artista, amb només vuit anys pujava als escenaris a ballar com la ballarina que sempre somiava ser. Yo soy artista, mamá, porque hago bolos. I no és pas mentida el que ella deia, se n’anava amb el grup de música del seu poble a fer actuacions al Casal dels avis, o bé per festa major. Durant molts anys va ser la salvació d’aquella família trencada per la mort traumàtica del seu pare. Ella era l’alegria personificada. Ella era la vida, que la mateixa vida els hi havia pres. “Que baile la nina!” I ella, feliç, pujava dalt de la cadira que li feia d’escenari i somiava. I viatjava. Sentia que era el bufó de la seva família i no sabia molt bé per què. Però, en el fons, li estava bé. Estava ajudant a la seva família que desconnectava del dolor i connectaven, a través d’ella, amb la vida, amb el somriure. Però d’això ella no n’era conscient, perquè només tenia vuit anys. Quina sort hauria tingut aquella nena si hagués pogut adonar-se’n de la felicitat que estava aportant a tota la seva família. I quina sort hauria tingut si tota la seva família s’hagués adonat que aquella nena alegre, somiadora, feliç i que ballava tot el dia, també necessitava ajuda, perquè ella també havia perdut al seu pare. ¿Porqué a mi nadie me mira?

A l’Ana li encantava jugar amb el seu pare al camp. Quan ell tornava de treballar a la mina l’Ana ja l’estava esperant per jugar a cavalls. Ella s’enfilava a sobre la seva esquena fent un bon salt i li deia corre, corre caballo, llevame allí donde solo se llega volando. I el seu pare saltava per intentar tocar al cel, una vegada i una altra i una altra, però sempre acabaven tots dos a terra amb un atac de riure. Al final, però, el seu pare sempre li deia que ell no tenia ales, que no podia volar. Que allà on s’hi arriba

volant només s’hi va quan marxes i no tornes. I allí es dónde se cumplen los deseos que pido en mi cumpleaños, papà? No, li deia ell. Los deseos se cumplen en vida, hija.

Quan va morir el seu pare, van marxar a viure a la ciutat. I ja no va jugar mai més a cavalls que intenten arribar a allà on només s’hi arriba volant. Perquè el seu pare ja hi havia arribat. I ella sabia que allà s’hi va quan marxes i no tornes.

L’Ana però, també sabia que els desitjos que ella demanava es complien en vida. I per això va seguir fent el que ella sempre havia somiat. A l’escola l’Ana no havia sigut mai una nena sobresaliente que dirien a la seva època. Però era, sens dubte algun, la directora de totes les festes que s’hi organitzaven. La Carrasco que prepare unos bailes. I ella, igual que quan pujava a dalt de la cadira a ballar, organitzava una festa a l’escola de les que no s’hi feien mai. S’inventava una coreografia i l’ensenyava a tota l’escola. L’Ana era feliç quan de sobte, es girava, mirava enrere, i veia tota l’escola, des dels més petits fins als més grans, ballant. Ballant i somrient. Ballant allò que ella havia imaginat, allò que ella havia creat. El dia de l’aniversari del director va crear un espectacle inspirat en Brasil. Ella, evidentment, no havia anat mai a Brasil, però li encantava la música brasilera i veia per la televisió els carnavals. Aquella música també la feia viatjar. Li encantava moure’s i somiar que estava en una d’aquelles rues carnavaleres que tan prohibides estaven aquí. L’Ana va aconseguir que tots els nens i nenes de la seva escola es construïssin unes maraques amb un pot i unes quantes llenties a dins, i que es decorés el pati de l’escola amb cintes dels colors de la bandera de Brasil.

L’Ana va acabar els estudis a vuitè i l’últim dia va anar a recollir les notes. Puede cursar cualquier tipo de estudios però tiene gran facilidad por el Arte Dramático.

Arte Dramático! Arte Dramático! Mamá! Quiero estudiar Arte Dramático! Però l’Ana, quan somiava, s’oblidava que formava part d’una família sense recursos. Ella volia estudiar però no podia ser. L’Ana volia aspirar a alguna cosa més. Els somnis que ella havia somiat no havien sigut mai els de treballar, coser el ajuar, casar-se i tenir fills. Ella volia ballar, i fer teatre, i ballar més i més encara. Que pirujosa eres, hija li deia la seva mare. Mamá, no son tonterías. Es lo que quiero! No. Y porqué no? Porqué lo digo yo.

Els somnis en plena dictadura franquista, no es feien realitat.

Mentre l’Ana pensava i no pensava què podia fer, com podia lluitar contra aquella injustícia que s’havia trobat davant seu, contra aquella porta tancada, contra aquell No, no se puede, porqué lo digo yo, sense ni tan sols adonar-se’n, es va trobar, vestida amb una bata de color blau elèctric, fent cua en una fila inacabable de gent, a punt per fitxar. La vida va decidir per ella. Van tancar aquella nena alegre, viva i somiadora, en una fàbrica tèxtil durant 10 anys. Perquè això és el que s’havia de fer. No estudiar. Treballar. L’Ana sabia que allà dins, en aquella fàbrica on tot era de color gris, fins i tot les persones, allà no es feien realitat els somnis. L’Ana es passava 8 hores al dia fent el mateix moviment. Doblegava eslingues, cintes que servien per a carregar mercaderies pesants al port. I ella, cada vegada que acabava una d’aquestes cintes, demanava un desig. De fet, demanava sempre el mateix desig. Quiero tener una escuela de baile. I hi tornava a la següent cinta. Quiero tenir una escuela de baile. L’Ana no volia estar allà. Era la més petita de tota la fàbrica. Però a l’Ana, la vida ja l’havia avisat que no seria fàcil. I no es va rendir.

Un dia, una dona gran que treballava amb l’Ana a la fàbrica, li va preguntar què hi feia ella allà dins amb 16 anys. L’Ana li va contestar que no ho sabia. Y esto es lo que tu quieres para toda tu vida? No, li va dir ella. Yo quiero estudiar. Pues estudia, li va respondre aquella dona. Es que yo no puedo. La resposta d’aquella dona a aquell Yo no puedo de la nena de 16 anys tancada a la fàbrica, va ser el motor que va moure a l’Ana a fer un gir absolut a la seva vida. Nunca digas que no puedes, si no lo has intentado más de mil veces. No dejes que nada ni nadie decida por ti. A partir d’aquell moment, el dia de l’Ana començava a les 6 del matí a la fàbrica amb el mateix desig cada vegada que acabava una eslinga però ella començava a viure quan, a les 2 del migdia, sortia d’allà dins. Va començar a estudiar la Formació Professional d’Educació Infantil, perquè no es podia permetre una Universitat, després es va atrevir amb el COU i fins i tot va estudiar estètica. L’Ana, un dia carregada de valentia, va anar a una escola de dansa a dir que volia fer ballet clàssic. L’home que la va atendre, li va tornar a repetir aquella frase No se puede. Li va dir que tenia 18 anys i que ja era massa gran per estudiar ballet clàssic.

L’Ana encara no s’havia atrevit a deixar la feina de la fàbrica, però la vida va tornar a decidir per ella. Una operació va ser el motor que va fer que la vida de l’Ana tornés a canviar. Després d’aquesta operació, al tornar a treballar a la fàbrica, la van posar a agafar pesos i se li va obrir la ferida. Aquell dia, l’Ana, va sortir de la fàbrica sabent que no hi tornaria a entrar mai més.

I aquí va començar l’etapa més feliç de l’Ana. Es va casar amb el seu xicot de tota la vida. I va tenir dos fills. Vivien a un poble, com quan era petita, i els hi teixia estels als seus fills per intentar arribar allà on només s’hi arriba volant. L’Ana, va dedicar-se a la seva família i als seus fills per complet. Els va poder acompanyar en tota la seva infància. Va convertir casa seva en un centre d’estètica i, quan a ella li anava bé, atenia a clientes per poder aportar economia a la família. Si el nen tenia febre, Mari hoy no me va bien que vengas. Si no tenia manera d’anul·lar al visita, trucava a casa els sogres i els avis feien d’avis. És evident que la vida és molt millor quan t’envoltes de persones que t’estimes i que t’estimen i que creuen en tu. L’Ana i la seva família creien els uns en els altres. Però, era això el que ella volia? O, en el fons, estava seguint el mateix camí que la majoria de dones seguien? No dejes que nada ni nadie decida por ti.

CANÇÓ 1 part 2

L’Ana va realitzar el somni que havia demanat cada dia durant 8 hores tancada a la fàbrica tèxtil. Havia obert la seva escola de dansa. Era feliç. L’escola era un èxit. Hi tenia molts alumnes, organitzava els festivals de final de curs amb més de 200 persones implicades. El seu marit feia la part tècnica, la seva filla ballava, i el nen ajudava als acomodadors a trencar les entrades. Eren un equip. L’Ana va decidir seguir complint els seus somnis i amb 35 anys se’n va anar a estudiar dansa a Barcelona. Deixava els nens a l’escola i ella marxava a estudiar dansa. Ballet clàssic. No dejes que nadia ni nadie decida por ti. Somni complert. El seu marit l’ajudava, creia en ella. Eren un equip. Però altra vegada, sense saber molt bé com ni quan, la vida va tornar a decidir per ella. I en aquest cas, també per ell i pels seus fills. La família es va trencar. Ella i el seu marit es van divorciar, i el moment feliç que estaven vivint va desaparèixer.

L’Ana, d’un dia per l’altre es va quedar sense res. Sense l’escola que sempre havia somiat, sense somnis i sense l’equip que un dia havien creat.

Però a l’Ana, la vida li havia ensenyat que no es podia rendir.

Va llogar una casa a un poble proper, amb un jardí com a ella li agradava i va començar a treballar a una escola de monitora de menjador. Era el seu somni? No. Però en menys d’un mes en aquella escola la van deixar formar part de l’equip docent i van introduir la dansa, l’expressió corporal, el moviment, en l’horari curricular. Això no era habitual. L’Ana estava amb tots els alumnes de l’escola treballant sense ni tan sols tenir la titulació. Però tots els alumnes n’estaven molt d’ella. Un dia un alumne li va dir: “Ana, puc sortir-me de la ratlla?” L’Ana s’atrevia a fer coses diferents “Clar que si”, li va dir ella. L’Ana es va formar en Arterapia. Era feliç. Però la vida altra vegada va tornar a interposar-se i es va trobar als 50 anys al carrer i sense feina. Va haver de deixar la casa amb el jardí per anar a viure a la casa on havia viscut de petita. Ella no volia estar allà. Ja tornava estar tancada. Tancava els ulls i tornava a estar a dins de la fàbrica fent el mateix moviment durant 8 hores al dia. Necessitava retrobar-se amb aquella dona gran que un dia li va dir No dejes que nada ni nadie decida por ti. El seu fill, que ja no vivia amb ella, va arribar un dia a casa seva, i cansat de veure-la sempre asseguda al sofà sense cap aspiració, cansat de veure que la seva mare no era la mare que l’havia criat, que els seus somnis s’havien apagat, li va dir: Mentreestant tu estàs estirada al sofà, hi ha gent que està fent el que tu tens talent per fer. S’havia repetit la mateixa història que quan tenia 16 anys i estava a la fàbrica. La vida li havia ensenyat que no es podia rendir. I no ho va fer. De sobte, l’Ana, va tancar els ulls i va somriure. Va retrobar-se amb aquella nena petita i es preguntava on havia quedat aquella nena inquieta, divertida i dicharachera? On havia quedat tot allò? En quin moment del camí s’havia perdut? L’Ana es va donar que aquella nena havia nascut amb un drama i havia viscut tota la vida per superar el seu propi drama. La seva pròpia alegria l’havia salvat. El seu sentit de l’humor era el que l’havia fet sobreviure a tot allò. I l’Ana, no es va rendir, perquè ja sabia com s’havia de fer per tornar a començar.

Ara fa un any, l’Ana, a petició d’una nena de 5 anys, va entrar a una habitació d’hospital d’oncologia infantil. L’Ana estava en xoc absolut, què podia fer ella per aquella nena de 5 anys que estava vivint els últims dies de la seva vida tancada en una habitació d’hospital? Aleshores va pensar en aquella nena petita que pujava a l’esquena del seu pare per volar, que pujava a ballar a dalt de la cadira que li feia d’escenari, aquella nena que demanava un desig cada vegada que acabava un cinta, aquella nena que va arribar a complir els seus somnis, aquella nena alegre i feliç, i va somriure. Va entrar al lavabo de l’habitació i es va convertir en la Clowdina. Amb la bata de la seva mare de topos andalusos, la cinta de flors al cabell, i el nas vermell. Sobretot el nas vermell. La Clowdina no parla, i la nena ho sabia, perquè ja la coneixia. Perquè feia 3 anys que aquella nena feia sessions d’arteràpia amb l’Ana, i, a vegades, amb la Clowdina. I la Clowdina va fer somriure a la petita. Va compartir els últims moments de vida amb aquella nena que estava a punt de marxar allà on només s’hi arriba volant. Quan ja estava a punt de marxar, la nena li va dir: Clowdina, ara vull veure a l’Ana. L’Ana, va entrar corrents al lavabo es va treure la bata de topos andalusos de la seva mare, la cinta de flors del cabell i el nas vermell i va tornar a entrar a l’habitació com si res no hagués passat. La nena li va explicar que havia vingut la Clowdina i que l’havia fet feliç durant una bona estona. I l’Ana va somriure.

Potser ara tu podries tancar els ulls, i retrobar-te amb aquella nena petita, o amb aquell nen petit i preguntar-te on ha quedat tot allò? En quin moment del camí s’ha perdut? I recuperar-lo. Pregunta-li a aquell nen, o a aquella nena si el que estàs fent és el que havia somiat, i si ho és, somriu i segueix endavant. I si no ho és, somriu també, i busca la manera de fer somriure aquell nen, o aquella nena inquieta, alegre i dicharachera.

CANÇÓ 2

La entrada 4. PORQUE LO DIGO YO se publicó primero en WeColorMusic.

Que com estic? Doncs estic bé. La veritat és que sempre havia pensat que no seria capaç de viure aquí. De fet mai m’havia imaginat que acabaria vivint aquí però sempre havia pensat que no hi seria capaç de viure. Però mira ja fa uns quants anys que hi soc. Pensava que no podria dormir a  les nits perquè sentiria tots els sorolls, que no són pas pocs. N’hi ha alguns que es repeteixen cada nit a la mateixa hora, i el meu cos ja es desperta uns minuts abans de sentir-los. Maleït rellotge biològic. Pensava que les olors serien molt fortes i que em marejaria. Mai m’han agradat les olors fortes. De fet, ni tan sols les colònies, però alguna coseta suau encara seria capaç de posar- me. Aquí se senten olors de tota mena, fortes, suaus, afruitades, de merda! Si no fos per aquesta última, podríem estar perfectament en una perfumeria.

Quan tenia catorze anys vaig treballar a la perfumeria dels veïns durant l’època de Nadal. Necessitaven ajuda i la mare m’hi va fer anar i que així guanyés els meus primers calerons. Al principi només fregava, rebia els proveïdors que portaven les colònies que havien demanat i les col·locava a les estanteries. Després vaig començar a embolicar, cosa que no suportava i que, de fet, no era pas el meu fort. Però quan van començar els dies forts  i allò  s’omplia de gent comprant i comprant sense parar, la veïna, la jefa de la perfumeria, va caure malalta i, davant de tal situació tan desgraciada, em va tocar vendre. Jo no en tenia ni idea de colònies com bé podeu suposar, però la supervivència és meravellosa. Allà va començar tot potser.

Durant un mes em vaig dedicar a vendre a tothom la colònia més cara de la botiga. Ni que m’emportés comissió! Tenia a l’amo de la botiga contentíssim! Tant fotia si era una dona o un home. Si era per una dona: “És una colònia ideal per dones. Té una olor afruitada de roses i lavanda. És la més cara, però en tinc només quatre. És una exclusivitat!”. Si era per un home: “És una colònia ideal per homes. Té una olor afruitada de roses i lavanda. És la més cara, però en tinc només quatre. És una exclusivitat!”. I així tot el dia. Estava clar que teníem caixes plenes d’aquelles colònies tan cares, però la gent és imbècil. L’amo sabia perfectament el que estava fent però no em va dir res, ja li estava bé. Els clients es gastaven la pasta i marxaven contents, era el pla ideal. Així que es va fer el cec, el sord, i el tonto. Em va deixar fer i no vaig tornar a embolicar més! En el fons tampoc estava fent res dolent. Tota aquella gent necessitava sentir-se especial.

Els humans, quan ens fem grans, ens tornem ben estúpids. Tenim la necessitat de sentir-nos únics, de sentir que no hi ha ningú com nosaltres, que som especials. I amb els regals és encara més exagerat. Hem de fer el millor regal. Quan es fa una festa d’aniversari, és un putu concurs de veure qui fa el millor regal. “Merda la tieta li ha comprat aquell jersei caríssim i l’àvia la bicicleta que volia. El meu serà un regal de merda” i sempre ens pensem que els més cars son els millors. A mi m’agradava sentir-me única i especial, i encara m’agrada. Em divertia fent-los creure que ho sabia tot, que en sabia més que ells, que tenia poder. Sempre havia volgut tenir poder, ho sentia com una necessitat, i només era una nena!

Està clar que no saps mai a on et portarà la vida, oi? És ben bé allò que diuen de “quines voltes dóna la vida”. Doncs jo he acabat ben marejada!

Els meus avis tenien una casa a un poble a la muntanya que per arribar-hi havies de fer una carretera de corbes inacabable. Quan era petita i la mare em deia que anàvem a casa els avis, ja em venia vomitera! Sempre he sigut molt de marejar-me. Amb les

corbes, les atraccions de la fira, les olores fortes… Però arriba un moment a la vida en què tot queda relativitzat. Sempre vaig envejar molt la meva germana que quan anàvem a casa els avis era capaç de llegir un llibre a la carretera de corbes! I jo havia d’anar concentrada mirant endavant i amb una bossa la mà, per si de cas. Ho recordo com si fos ahir. Anàvem amb el 127 de color blanc, la ràdio posada i les finestres sempre baixades, fos estiu o hivern perquè em toqués l’aire a la cara. Quan no ens agradaven les cançons que posaven a la ràdio, cantàvem nosaltres, a pleno pulmón: “jo era el boig de la ciutat, tu m’has matat. M’hauràs de substituir d’ara endavant”.

Amb la Marta, la meva germana, vam anar al concert de Rock Català al Palau Sant Jordi el 14 de Juny del 91. Bua, quina passada! Tocaven Sau, Els pets, Sangtraït i Sopa de Cabra. Crec que en algun lloc per casa de la mare encara deuen haver-hi les entrades, les vam guardar com si fossin un tresor! De fet, eren un vertader tresor perquè la mare no sabia que anàvem al concert, no ens hagués deixat anar-hi. La mare era moderna, però protectora i estalviadora, va tirar endavant ella sola la família i no es podia gastar diners per les entrades. Però era una necessitat primordial. Necessitava sentir-me lliure, sentir-me gran, que podia fer el que volgués. Ara que ho penso, potser allò d’abans, de la perfumeria, només va ser el preludi. Potser va ser aquí on va començar tot.

Vaig esperar fent-me l’adormida fins que la mare va decidir anar-se’n  al  llit. Certament, sempre li havia costat molt agafar el son, així que l’espera va ser llarga. Quan vaig suposar que la mare s’havia adormit, basant-me en el silenci absolut que regnava a la casa, vaig aixecar-me del llit i vaig anar a comprovar-ho. Les meves suposicions eren certes. No havia vist mai dormir a la mare. Em vaig quedar parada mirant-la uns moments, però no vaig sentir cap compassió. Vaig anar ràpidament cap al seu despatx. La taula era plena de paperots. Vaig començar a remenar i finalment vaig trobar un sobre amb diners. No els vaig agafar pas tots, perquè sinó la mare ho hagués notat de seguida, només els que necessitava. Quan ja estava sortint del despatx vaig veure, a sobre la taula, un sobre amb el meu nom. No tenia temps. Vaig marxar cap a la meva habitació i vaig guardar els diners. Jo sabia que tot allò que feia estava malament, que no era correcte, però no sentia cap mena de remordiment, cap compassió. Anar al concert era el meu objectiu i, a casa, sempre m’han ensenyat que s’ha de lluitar per allò que desitges.

La Marta i jo vam anar al concert. Era el nostre somni, ho vam aconseguir. La Marta al principi estava una mica cagada, ella sempre ha sigut més poruga. En això  no l’envejo. Quan tens un objectiu, un somni, has de lluitar i aconseguir-lo com sigui. La mare no va saber que li havia agafat els diners, pensava que els havia perdut o que se’ls havia gastat i no recordava com. El dia del concert, li vam dir a la mare que anàvem a dormir a casa d’una amiga i, aquell mateix vespre, la mare al vespre va trucar a casa de la nostra amiga per veure com anàvem i, evidentment, sorpresa, allà no hi havia ningú. Ni nosaltres ni la nostra amiga que també va venir amb nosaltres. L’esbroncada quan vam arribar a casa va ser monumental i el càstig ni us ho explico. Però allò que vam viure va ser… uf, quina adrenalina! És additiva! Només tenia setze anys! La Marta en tenia divuit i no s’ho va passar tan bé, ella feia de “responsable” de les dues petites i sentia que si ens passava alguna cosa era per culpa seva. La mare va ser molt més dura amb ella que amb mi, no sé si perquè a mi ja em donava per un cas perdut o perquè la Marta l’havia decebut molt. Però ho vam fer. Volíem viure el macro concert del Sant Jordi, i el vam viure.

La Marta sempre havia volgut ser escriptora, però la mare li deia que això no donava diners, que no era una feina, que estava bé fer-ho com a hobbie. La Marta sempre ha

estat insegura. Pel que sé, la Marta va anar a treballar al poble dels avis de mestra de l’escola. M’agradaria pensar que ha sigut per culpa de la carretera inacabable de corbes que no han vingut mai a veure’m. Però no, ni els avis ni la Marta no es marejaven mai a la carretera de corbes.

Després de passar una adolescència xunga de debò, quan tenia dinou anys em vaig enamorar profundament del Chus. Mejor dicho, profundamente. El Chus era un madrileny instal·lat a l’Empordà. Era guitarrista d’un grup de punk-rock. No  els coneixia ni cristo però ells feien gires per tot Europa. Tenia els cabells llargs i perilla. Fumava i bevia com un condemnat. Tots ho feien, no és que ell ho fes més que els altres. Jo el seguia allà on anava. Ho vaig deixar tot.     La mare m’havia aconseguit una feina de secretària en un metge de Barcelona que m’agradava bastant la veritat, sobretot perquè no havia de fer gairebé res: Agafar el telèfon, obrir la porta, fer esperar als clients a la sala d’espera i cobrar. Era un metge  pediatra  bastant reconegut a la ciutat i hi venia gent molt ben vestida i que els cabrons els hi cobraven una pasta per 10 minuts de visita. 2000 pessetes!

El Chus em va proposar de marxar amb ell de gira durant quatre mesos per Europa. Però jo no tenia gairebé ni un  duro!  Mujer, yo voy a cobrar de los conciertos y te puedo dejar pasta, además que vivimos en la furgo así que no tenemos mucho gasto pero 4 meses son 4 meses, Leona. Si no tienes pasta mejor nos vemos a la vuelta. Las pivis del Koke i del Lluis se lo pagan ellas. El grupo no lo puede asumir, ya sabes que el punk rock no da pa’ mucho tampoco.

Si les pivis del Koke i del Lluis hi anaven, jo no podia ser menys. Era una necessitat. Estava enamorada, era l’amor de la meva vida. L’home amb qui volia passar la resta de la meva vida, ho tenia claríssim. Marxaven al cap d’un mes, o sigui que tenia 30 dies per aconseguir la pasta. No m’ho vaig pensar gaire la veritat. Era evident que tots aquests clients de Sarrià no els hi venia de 5000 pessetes, pels seus fills el que faci falta! Potser va ser aquí on tot se’m va començar a descontrolar.

Vaig començar a cobrar extres a les famílies que venien a visitar-se. Els hi deia que eren despeses de material, el preu de les vacunes o qualsevol altra excusa que em feia venir bé. Em vaig adonar que m’era absolutament igual si eren pijos amb pasta o si eren famílies com la de la Paquita, la iaia del Pep. Aquella família no tenien molts diners, de fet sempre venia l’àvia a acompanyar el nen perquè els seus pares treballaven, però preferien la sanitat privada per estalviar-se cues i perquè tenien la sensació que era més bona, i clar, tenint en compte que el nen patia una malaltia greu de naixement, l’àvia no s’estava mai de pagar res. Sempre deia: “el que faci falta!”. Jo era plenament conscient del que estava fent, i no només ho feia per diners. Ho feia per sentir-me bé, m’agradava tenir la situació sota control. Però sobretot, ho feia per complir el meu objectiu. Necessitava els diners.

Vaig agafar tot el que havia recaptat al despatx del pediatre i me’n vaig anar amb el Chus de gira per Holanda. Mare meva els holandesos estan pirats. Festa per aquí, marihuana per allà, i que no pari mai el ritme. Quina bogeria! El Chus feia concerts de punk-rock gairebé cada nit. Jo que sentia com si ells fossin els Rolling Stones i jo la dona d’un d’ells. Beguda gratis, seguretat, camerinos, com autèntiques estrelles! Tot el públic es sabia les seves cançons, cantaven com bojos: “What the hell am I doing here, fuck heaven, fuck angels, devil come to me.” Vam estar 4 mesos entre Holanda, Alemanya i França. Em vaig quedar, evidentment, sense cap estalvi. I mira que havia fotut pasta.

Quan feia una setmana que estava fora, vaig trucar a la mare, més que res perquè no patís. Em va cardar una esbroncada espectacular. Tenia dinou anys i ja no m’importava el que em digués. Era lliure. Em  va dir que el metge m’havia denunciat per estafa als seus clients i a ell mateix. Així que no li podia dir a la mare on era perquè potser m’haguessin pillat. La Marta no volia ni parlar amb mi.

Es va acabar la gira, el nostre moment de glòria i patacada a la realitat. Allò sí que va ser dur, hòstia, no això d’ara. L’hòstia que ens vam fotre va ser monumental, més aviat la que em vaig fotre jo. El Chus ja sabia de què anava tot allò però jo m’havia cregut que vivia en un altre món, amb un altre nivell. M’havia cregut que viuria així tota la meva vida, que no s’acabaria mai. Però es va acabar, oi tant que es va acabar.

No sé molt bé en quin moment ni en quin país, segons els meus càlculs crec que va ser a Alemanya, a Düsseldorf, però em vaig quedar prenyada. Només m’he quedat un cop prenyada i va ser de gira amb els Punksols. El Chus, quan ho va saber, va estar tan content!  Seguro que es una niña porque dicen que cuando la madre se pone fea es niña y tu ahora estas fea, feísima! No li vaig dir res a la mare. La María va néixer a Bad Bergzabern.

Jo currava en un bareto de mala mort durant el dia i el Chus al mateix bareto però de nits. Tornava tardíssim. La nena la vam fer créixer com podíem. Sovint havíem de fer hores extres per pagar el lloguer de l’antro on vivíem i la nena es quedava amb la veïna. A canvi que es quedés la nena, jo, havia de fregar casa seva.

Sempre vaig pensar a trucar a la mare i explicar-li, dir-li que jo també estava tirant endavant una família tota sola, però em feia por que m’enviés a la merda i que em delatés. Ja hi havia massa coses que em perseguien.

El Chus es va morir de sobredosis quan la nena tenia dos anys. I la resta, no cal que li expliqui, això ja ho sap vostè, senyor jutge.

Que si me’n penedeixo? No. Gens. Tornaria a fer exactament el mateix una vegada i una altra, i una altra i una altra. Si hagués de canviar alguna cosa potser seria només haver-me pogut acomiadar de la mare i saber què hi havia a dins del sobre que portava el meu nom. La resta, pura necessitat.

La entrada 3. ROSES PER ORTIGUES se publicó primero en WeColorMusic.

Barcelona. Divendres 7 de Febrer. 11 del matí.

Fa estona que parlen però que no es diuen res. Amb prou feines es miren als ulls. L’Àngel i la Núria tenen una conversa d’aquelles d’ascensor però en aquest cas no és de casualitat. Han arribat per separat però esperen el mateix. Havien quedat. Sabien que es trobarien. Doncs haguessin pogut preparar més la seva conversa, la veritat. Qui sigui que s’hagi de trobar amb ells no sé si li farà gaire il·lusió la situació.

Un tros més enllà l’ambient canvia de color. El vermell més fort i apassionat s’apodera de l’espai. No crec que tinguin més de 20 anys i els hi puc veure les hormones des d’on soc ara. Riuen, inconscients de la quantitat de gent que passa pel seu voltant. És exactament aquella escena tant típica de pel·lícula amb un focus estàtic al mig i milers de persones caminant sense rumb al seu voltant. Potser és fàcil ser inconscient de tot plegat perquè realment no hi ha ningú que ni tan sols se’ls miri. M’agradaria poder-ho fer. De fet, m’encantaria. A vegades tinc la sensació que les persones no som conscients del moment que estem vivint.

La Berta però, si que ho és. Perquè no falta mai a la cita. Barcelona. Divendres. Les

11 i 10 minuts del matí. Un cafè amb llet de civada i 1 cullerada de sucre morè. Sempre igual. No falla. Ella és l’única que com jo, es fixa cada divendres amb qui té al voltant. Sempre arriba quan falten 5 minuts per les 11. I s’asseu a una taula fins les 12 i 15 minuts. I com jo, mira al seu voltant. És de les poques persones que en un lloc com aquest miren al seu voltant. No sempre es veu una situació tant dramàtica com la d’avui.

L’Amadeu i la Daniela fa estona que estan en silenci. La Daniela no pot evitar les llàgrimes i l’Amadeu no se la mira gaire. Ell l’abraça. S’abracen més i es fan carícies. Han arribat massa d’hora, aquesta agonia no es pot suportar. En aquestes ocasions és millor fer-ho amb el temps just i com més ràpid millor.

Igual que l’Àngel i la Núria, massa agònic. Segurament en aquest cas no és culpa seva. Estic segura que ells no pretenien estar tanta estona junts, però quan no depèn de tu, no hi ha res a fer. Miren les pantalles i res, cap canvi. Miren el mòbil i cap missatge. La Núria fa cara de patir. L’Àngel també, ho noto, ja ho he vist massa vegades això, però fa veure que no. Per fer-se el fort. Però quina manera de perdre el temps Àngel! Si ni tan sols vols acostar-te a ella, només per fer-te el “macho”… (so de un nen/a dient perdó o jugant o rient) apa ja t’està bé, per fer-te el fort! La Berta també riu i li cau una mica de cafè a sobre la camisa. S’eixuga.

No acostumo a estar atenta a més de 3 escenes. Els clients no em permeten seguir més de 3 moments. I no totes les escenes em serveixen. N’hi ha que tenen suc per treure, i n’hi ha que realment no en tenen gens. Però hi ha un moment que sempre intento observar. Les portes.

M’encanta el moment en que s’obren les portes. És el meu moment preferit. Tothom deixa de fer el que està fent per mirar si, per fi, ha arribat el moment que estaven esperant. És un moment màgic. Els petits salten per mirar per sobre de la barana, els adults deixen de mirar el mòbil i miren fins al final de la sala perquè potser encara no surt però potser el poden veure al fons de tot. Un moment que fa canviar la cara a tothom.

A tothom menys a la Berta. Son les 11 i 20. Fa aquest ritual cada divendres al matí i ni s’immuta. Quan arriba el seu xicot, que diria que es diu Alex, ve directament cap aquí, es saluden amb un petó als llavis i marxen. Sense gaire màgia realment. Potser fa massa temps que fan això. No he aconseguit mai veure quin dia de la setmana s’acomiaden i tampoc tinc molt clar quant de temps fa que la Berta ve a fer el cafè al Hollybread. Perquè no s’espera a fora amb el cotxe? Almenys s’estalviaria el pàrquing… M’agradaria preguntar-li, m’agradaria poder-la conèixer. Crec que hi ha alguna cosa que ens faria connectar. Tinc la sensació que ens coneixem, que parlem el mateix idioma. Però és una mica rollo espia, no? Potser no li mola. No, segur que no li mola.

La Daniela ha vingut a comprar una ampolla d’aigua. L’Amadeu l’està esperant amb la jaqueta penjada de la maleta. Li dona l’ampolla d’aigua i ell se la guarda a la motxilla. Però que fas? Amadeu te la faran tirar quina tonteria! Que no son pas barates aquí les ampolles d’aigua… La Daniela es mira la pantalla. És la seva última esperança per no separar-se d’ell. Tant de bo el cancel·lessin pensa. Però només ho pensa. És el seu somni. El seu somni que no coincideix per res amb el seu. Que no son ni tan sols compatibles. Però és el seu. La Daniela es trenca i s’abraça a l’Amadeu. L’Amadeu, sense ni una sola llàgrima li diu que no plori. Li exigua les llàgrimes i li fa un petó. Tot estarà bé, diu. Clar, el que marxa sempre té l’al·licient que marxa. Però i ella que és queda què?

I s’abracen.

Falten 5 minuts per 3/4 de 12. Hi ha hagut una estona de molta feina i em penso que m’he perdut moltes coses. Sempre us ho intento anar explicant tant en directe com puc. De fet per això vaig triar fer-ho en aquesta hora d’11 a 12, perquè és aquella hora tonta. És l’hora de menys feina al Hollybread. Aquella hora que ja has esmorzat i que encara no és prou d’hora perquè els guiris facin el seu lunch. També és l’hora amb menys trànsit, perquè normalment la gent vol aprofitar tot el dia sencer i acostuma a marxar de bon matí. Però a vegades els esquemes es trenquen. I sort que ho fan.

He perdut de vista els dos adolescents. No sé molt bé si s’acomiadaven, es retrobaven o simplement buscaven un lloc on no els conegués ningú per poder “desatar las pasiones”. Segurament deuria ser això últim. Potser que avisi a seguretat perquè vagin a revisar els lavabos!

Crec que esperen al seu fill. Si. La Núria i l’Àngel encara son al mateix lloc i fan la típica cara de patiment d’estar esperant al seu fill i no tenir-ne notícies. Però estan separats. Sí, segur que estan separats. Han arribat cadascú per la seva banda i ni una sola carícia, ni un petó. Ni tan sols amb aquest patiment. Vosaltres què creieu? Segons les meves observacions son claríssimament pares separats esperant al seu únic fill. O filla clar, això encara no ho he pogut saber. La Núria va i ve de les pantalles comprovant l’estat del vol. No diu aterrat, ni retard, diu on time. Però fa més de dues hores que s’esperen. Se’ls hi està fent llarg això. I la Núria no s’ha separat ni un moment de la barrera. L’Àngel ha vingut abans a fer un tallat amb gel. Estava fent trucades. Deurien ser de feina perquè no semblava molt preocupat. L’Àngel deu ser empresari. Potser té una empresa de Tecnologia. No, no, perquè no porta un mòbil gaire bo. Deu ser una empresa petita. Una botiga. Si, una botiga de … de queviures. Fa pinta de viure a un poble.

S’obren les portes. L’Àngel i la Núria miren fins al fons de la sala. No hi ha cap novetat. La Núria creua la barrera i es disposa a parlar amb el guàrdia de seguretat.

L’Àngel la comença a cridar. Se senten els crits des d’aquí! “Vols fer el favor de no deixar-nos en ridícul?” Merda. Esceneta al canto. “Vull que em diguin què passa amb el vol del Nil. Fa 1 hora que hauria d’haver aterrat!”. Bingo, és fill i no filla! Ostia! S’estan tirant els plats pel cap de debò. Fins i tot la Berta ha deixat d’escriure a l’Ipad i ha aixecat el cap per mirar-se el show. Vaig preparant una til·la, perquè la Núria o l’Àngel o bé els dos, vindran aviat a buscar-ne una. No falla mai.

Què deu escriure la Berta a l’Ipad? Falten 10 minuts per les 12. A què es dedica? La Berta és la única persona que veig a l’aeroport, que no conec però que sé com es diu, per la targeta de crèdit, i la única de la que no em puc imaginar la seva història. Suposo que és perquè em descol·loca. La seva rutina tant exacte i les poques vegades que la veig somriure em fa pensar que no és feliç. I ho veig massa sovint. Cada divendres. De les 11 menys 5 minuts del matí a les 12 i 15 minuts. Crec que no s’estima l’Alex. Ho sé per com se’l mira.

Ei un moment! Tots atents! És ell o no? Si, si que ho és! L’Amadeu està a la cua del Hollybread. Es demana una cervesa. “2,60€ siusplau.” Està desencaixat! No pot parar de plorar! Però que no era ell que marxava? “Necessites res?” Em diu que no amb el cap. “Estimar més del compte fa mal” em diu. Em dona els diners en efectiu. Seu a una taula. Però com pots haver aguantat tant Amadeu? Estava súper serè us ho prometo. L’hauríeu d’haver vist. Quina tonteria Amadeu! Perquè no volies que la Daniela  sabés  com  te  l’estimes?  Et penses  que li  faria  més mal?  El mal  que li  deu haver fet veure que no t’afectava la vostra separació igual que a ella. Quina tonteria és aquesta de no ensenyar el que sentim?

Agafa una cullereta de fusta i un sucre. La Núria ha vingut a buscar la til·la que ja havia preparat. I se’n torna a davant de les portes que no paren d’obrir-se i tancar-se. L’Àngel truca per telèfon una altra vegada però aquest cop si que sembla preocupat. Potser està demanant informació del vol del fill. La Núria no se’l mira. L’Àngel penja. Es posa al costat de la Núria. No es miren. Un moment un moment! Ell li agafa la mà. No es miren. L’Àngel li diu alguna cosa. Ella se’l mira de cop. Somriu i s’hi abraça. La til·la ha caigut al terra. L’Àngel reticent acaba abraçant-la. I somriu Deuen tenir bones notícies. De cop se n’adonen de que estan abraçats i es separen. Potser va bé a la vida tenir moments dramàtics per adonar-te de que no estàs fent les coses bé. Si segueixo escrivint la història de la Núria i l’Àngel, em penso que acabarà bé. No sé com m’ho faig però sempre acaben bé totes les històries que us explico. Tot i que aquesta no sé si hi seré a temps d’explicar-vos com s’acaba, se’ns acaba el temps.

“Perdona, si veus l’Alex, el meu marit, li pots donar aquesta carta i dir-li que he marxat?” És la Berta. Marit? Però quants anys té? Faig veure que escric alguna cosa a l’ordinador del bar, això no us ho podeu perdre. Ella em parla, “Perdona la confiança, ja sé que no ens coneixem personalment però fa més d’un any que ens trobem cada divendres aquí al Hollybread exactament de les 11 menys 5 minuts a les 12 i 15 minuts del matí amb un cafè amb llet de civada i 1 cullerada de sucre morè, i em sembla que només per això, ja ens coneixem una mica bastant.” No sé què dir-li. Ella m’allarga la mà amb la carta. Jo li agafo la carta. “Vols prendre un cafè?” Però em diu que no “Ja son les 12 i 10, i no em vull trobar l’Alex. Tenies raó”. Em somriu. Tenia raó? Qui? Jo? Li torno el somriure. “Gràcies, noia del blog! Espero poder-te veure alguna altra vegada. Sort!” I es gira per marxar. “Per cert, pots llegir la carta si vols, així podràs acabar d’explicar la meva història. Els seguidors del blog es mereixen escoltar-la. I si, jo també crec que l’Àngel i la Núria estan separats i jo no crec que estimar més del compte faci mal.”

Em poso vermella com un tomàquet. La noia del blog! La Berta llegeix el meu blog mentre espera a l’Àlex? Li dic adéu sense gaire dilacions perquè ella té pressa. No es vol trobar l’Àlex diu, però perquè? La veig desaparèixer entre la multitud de gent que passa per aquí a aquesta hora del matí. Què faig? Falten 5 minuts perquè arribi l’Alex. Li dic al meu company que necessito anar al lavabo, que tinc una urgència femenina. Sempre funciona, tot i que fa cara de sospitar i de voler-me dir per enèsima vegada “què una tonteria més del blog de xafarderies”. De històries maco, de històries! Em tanco al lavabo i obro la carta.

– CANÇÓ –

Torno a posar la carta a dins del sobre. Surto del lavabo. Torno ràpid cap al Hollybread. Xoco amb Núria, l’Àngel i el seu fill. Al final si que sabreu com s’acabava la seva història. Arribo al Hollybread. Comença a formar-se una mica de cua. L’Amadeu encara és aquí. És l’hora. El meu company no fa cara d’estar gaire content per la meva absència durant aquesta estona.

“Perdona, has vist una noia que ve sempre els divendres aquí a aquest bar a esperar- me? Hauria d’estar aquí i no la veig per enlloc.” És l’Àlex. Son les 12 i 15 minuts.

La entrada 2. LA NOIA DEL BLOG se publicó primero en WeColorMusic.

Fa 86 anys que va néixer l’avi. El meu avi. Viatjo fins a Toga per imaginar-me quina era la seva realitat i per conèixer quina és la seva història. Toga és un poble de 100 habitants situat, com diu ell, a la orilla del río Mijares, a la província de Castellón de la Plana.

L’avi va néixer al Juliol de l’any 1933, 3 anys abans que comencés la Guerra Civil. La seva mare, la besàvia Elvira i el besavi José criaven a la tia Elvira, la seva germana gran i a ell, el Pepe de la Calle Baja. És així com se’l coneix a Toga, perquè és a la Calle Baja on va néixer i créixer. Però no on va viure.

L’avi sap escriure i llegir, poc, diu ell, però en sap. Va anar durant poc temps a l’escola, només tenia 7 anys quan es va acabar la guerra, però la vida el va portar per altres camins. A més a més, m’explica amb rialles que el poc temps que va tenir la oportunitat d’anar a l’escola tampoc el va aprofitar perquè de cada 5 dies, 3 anava amb els amics a pescar al río.

Passejar al seu costat per els carrerons de Toga és com estar al costat del protagonista d’una pel·lícula que sembla inversemblant, però que és del tot real. Tot i que era molt petit, té uns records molt nítids de la guerra. Suposo que deuen ser moments molt difícils d’oblidar.

– Mira nena, mira per aquí aquesta reixa, veus aquí baix? Doncs aquí és on ens amagàvem durant la Guerra Civil. Sentíem l’aviació que s’acostava i ens amagàvem aquí sota perquè no ens caigués una bomba a sobre. Ens quedàvem en silenci fins que l’avís d’algú ens deia que tot havia passat. Una vegada va caure una bomba aquí davant de casa i ho va ensorrar tot. Però hi havia el noi a dins la casa i no li va passar res perquè es veu que es va cobrir. Però la burra no va pensar tant i la va deixar ben morta. Totes les runes van entrar a dins del menjador de casa meva.

Si totes les històries quedéssin en anècdotes segurament no estaríem parlant d’una guerra. No em puc ni imaginar què deus sentir a l’escoltar caure una bomba i no saber a on va a parar. Podia ser que quan el meu avi sortís d’aquell amagatall s’hagués quedat sense casa o sense família. L’avi em descriu els seus pares amb llàgrimes als ulls encara, dient-me que eren unes persones molt bones. Els recorda, i els enyora. M’emociona veure l’orgull amb el que parla d’ells.

El seu pare es dedicava com tothom al cultiu de tarongers i taronges. I què esperàvem d’un bon valencià? A dia d’avui encara esperem les taronges de la seva terra, perquè no n’hi ha cap com aquelles! També es dedicava a la política local éssent el segon alcalde el poble de Toga. Diu que el seu pare era més aviat d’esquerres i que durant la guerra era el mateix problema ser d’un bàndol que de l’altre.

Com que el seu pare era el segon alcalde, tenia les claus de l’església perquè l’alcalde primer vivia a Castellón. Una vegada se li van presentar els rojos i li van demanar les claus perquè volien cremar tots els Sants. El meu besàvi sembla ser que era d’esquerres però catòlic. Així que no va donar-los les claus tant fàcilment, fins que un cosí seu, un cosí germà seu, com recalca el meu avi, el va apuntar amb una pistola i el va ameneçar de matar-lo. Diu l’avi que ho van destrossar tot, van tirar la campana des del campanar a terra, totes les imatges de Sants cremats a fora la plaça… però diu que el seu pare, que era més llest que ells, quan estaven a punt de treure tots els bancs i cremar-los els va dir que allò no era una bona idea, perquè aquells bancs els hi farien servei per si volguéssin fer alguna obra de teatre, o alguna reunió! Els hi va semblar bé i van marxar. Anys més tard, quan el cosí germà del meu besàvi va sortir de la presó, es van trobar tots dos. El meu besàvi li va dir que què passaria si ell ara el denunciava. El cosí germà va plorar i va demanar disculpes fins que no podia més. El meu besàvi era un bon home, ja ho diu el meu avi.

La seva mare. La besàvia Elvira. Se li trenca la veu quan parla d’ella. I se li trenca una part d’ell. El meu avi i la seva família, van viure amagats a una cova durant la guerra civil. A una cova, si, tal i com ho sentiu. La seva mare un dia va baixar al poble per agafar patates que tenien a les terres i pollastres. Quan va entrar a casa es va trobar amb 4 soldats a dintre. Ella, una dona forta, i valenta, els va dir que allò era casa seva i que ja podien sortir. Els 4 soldats la van apuntar. La que se tiene que ir es usted! La seva mare mai va tornar a ser la mateixa, diu que va perdre el Nord. Que va quedar tocada. El mossèn del poble, que es veu que li tenia manía a l’Elvira, perquè anava a combregar sense confessar-se abans, quan va saber el que havia passat els hi va dir a la família que si no la tancaven en un centre ells, seria ell qui ho faria. Els hi va fer tancar la seva mare en un centre quan el meu avi només tenia 6 anys. 6 anys. No va sortir mai més d’allà. El cap em fa donar voltes i més voltes al tema. Els 4 soldats la van apuntar i la van fer fora de casa seva.

És evident que aquest fet és prou bèstia com per perdre el Nord, com per quedar tocada de per vida, però,p no puc parar de pensar si la meva besàvia va ser capaç d’explicar mai tota la veritat del que havia passat aquella dia que va deixar la cova on s’amagava per anar a buscar menjar per els seus fills i es va trobar 4 soldats a casa seva. Realment, em costa de creure que l’avi, que el meu avi, visqués aquestes barbaritats. Em sembla una història llunyana i no ho és.

Tot i que Toga sempre ha estat casa seva, el meu avi només va viure 16 anys seu poble. Era l’any 1949 quan el Pepe de la Calle Baja marxava a treballar a Catalunya durant uns mesos a la Verema per fer diners i enviar-los a casa. Tren directe de Castellón a Martorell. Els trens anaven a petar de gent, no hi cabia ni una agulla. Ell seia a les escales a fora del vagó i arribava amb tota la cara negre del fum que desprenia el tren de carbó. Un cop, en un dels viatges, una dona volia anar al lavabo, però fins i tot els lavabos estaven plens de persones. No s’hi cabia. Doncs la dona va obrir-se de cames, i qualsevol lloc és bo quan la necessitat crida.

A Ca la viuda, l’avi va passar de ser el Pepe a ser el Josep. I va aprendre, sense anar a l’escola, a parlar el català. Un català practicament perfecte.

Servicio Militar Obligatorio. Aquell moment que tothom esperava i ningú desitjava. Ara havia de deixar Ca la Viuda per anar a la mili? Justament ara? La meva àvia, que en aquell moment ja s’anaven al darrere, li va dir que si ell tornava, no agafarien cap més mosso, que l’esperarien. Així va ser. La iaia i ell s’escrivien cartes que a dia d’avui s’han perdut. Quina llàstima no poder llegir-les de primera mà. Quan la família de Cala Viuda necessitava ajuda, el seu pare se’n anava cap a Ullastrell a ajudar-los. L’avi va fer la mili a València. Li va tocar fer d’assistent d’un general retirat, de 80 i pico d’anys. Diu que el volien igual com si fós un fill. En aquella casa hi havia una minyona que cada vegada que feia patates fregides n’hi guardava un platet només per ell. Toma, ponte ahí en aquél rinconcito y te comes las patatas. En aquella època no hi havia permissos però una vegada el seu “jefe”, que ja sabia tota la seva història, el va cridar i li va dir:

-Josep! Tu quieres seguir en Cataluña? Ens podem imaginar la seva resposta oi? Pues mira, cogete 15 dias o un mes o lo que quieras y ya volverás.

Tren directe cap a Martorell i a passar uns dies a Ca la Viuda. Quan va ser l’hora de marxar, la Quimeta li va dir: Josep emporta’t unes quantes pomes per els jefes. Li va preparar una bossa amb 3 o 4 kilos de pomes del ciri. Diu que éren boníssimes, que eren unes pomes allargades. Es veu que ara se n’ha perdut la mena.

-Josep! Josep! Pero qué manzanas!! Buenísimas! No había comido nunca unas manzanas tan buenas!

Em venen ganes de tastar-les i tot!

Es va acabar la mili i cap a Ullastrell per quedar’s-hi. Abans de fer cap pas en fals, l’avi va tenir la brillant idea de preguntar-li al amo perquè es deia Ca la Viuda aquella casa, no fos cas que això tingués alguna cosa a veure amb el futur que l’esperava. Es veu que l’amo que va fundar Ca la Viuda tenia moltes terres i molta feina. Tanta és la feina que tenia i l’esforç que hi havia de dedicar que es va morir i va deixar viuda la dona. Deuria ser la primera viuda del poble o bé la única. Es veu però, que només havia passat aquella vegada. Dubtes esvaïts, el 28 d’agost de 1962 El Josep i la Quimeta es van casar. Diu que el vell de Cal Masvalls quan va saber que s’havien compromès, li va dir al seu sogru, l’Eduardu:

-Con un castellano has promès la filla? Cada any et fara un crío!

No van seguir aquesta dita que ningú havia sentit mai, doncs van tenir 2 filles i un fill. Però, al final resulta que la filla d’aquest vell Cal Masvalls en va tenir 8 de fills, i no pas amb un castellano! I des d’aleshores, fins ara, com diu ell. És molt difícil no emocionar-se escoltant la història de la teva família.

L’avi no pot aguantar-se les llàgrimes quan parla de la iaia Quimeta, i es queixa molt de que va morir massa aviat. És evident, que lo de Ca la Viuda no es va complir. Diu que era molt espavilada, molt treballadora i que en sabia molt de tot. Però hi torna. Es va morir massa aviat.

Ara fa 5 anys que la Iaia Quimeta, que el seu amor de tota la vida, la que li va dir que l’esperaria quan va marxar a fer la mili, la que el va fer quedar per sempre a Ullastrell, el va deixar d’amo de Ca la Viuda. Em parla dels meus besàvis, als que vaig tenir la gran sort de conèixer durant 13 anys, i em fa venir molta enyorança. Eren molt bones persones, no para de repetir. I així és com també jo els recordo. Treballadors, carinyosos i molt generosos. El padrí Eduardo, assegut al seu sillò del menjador, sempre ens explicava les seves històries de guerra, perquè ell si que havia anat a la guerra a lluitar, però ja ningú les recorda. Ningú les va apuntar. Ningú les va escriure. S’han perdut. No deixeu perdre la història de la vostra família.

Escolteu-los amb paciència, molta paciència, i els fareu feliços. Deixeu-vos emportar per la història i descobrireu coses que no havieu sapigut abans, i us emocionareu recordant, amb ells, tota la seva vida. L’avi no sap que us eplicaré la seva història perquè es moriria de vergonya i em diria nena quines coses que em fas fer! Estas carregada de romanços! Ja li ensenyaré quan estigui fet. Però ho havia de fer. Havia d’explicar-ho, perquè la seva història és la més intensa i romàntica que he sentit mai. Potser és perquè la sento a prop, perquè la porto a dins. Potser és perquè de petita estiuejava a Toga amb ell i la iaia i no es cansava mai d’explicar-nos les seves batalletes. Ens portaven al riu a banyar-nos i ens ensenyava a fer barques amb canyes de bambú i a fer carreres per el Río Mijares, a veure quina barqueta arribava abans, o més ben dit, quina arribava dreta. Potser perquè aquest any jo li ensenyava a la meva parella tot això amb orgull. Potser perquè rentàvem la roba al mateix lavadero que ho feia la seva mare. Potser perquè encara anem a buscar aigua de la mateixa font i ens n’emportem garrafes plenes cap a Ullastrell, perquè ens agrada més que la que podem comprar aquí. Potser perquè a ningú més li agrada més l’aigua de Toga que a nosaltres. Potser és perquè sempre que proposo a les meves amigues d’anar a Toga a passar uns dies, no entenen com em pot agradar anar a un poble on no hi ha res. I és que elles no hi tenen res, és cert, però jo hi tinc la història de la meva família. Aquells carrerons, els camps de tarongers, el riu, la Calle Baja, l’amagatall. Potser és per tot això que he volgut compartir-vos la seva història. Potser no us semblarà la història més fascinant del planeta, però és la meva. La seva. La del meu avi que no para de parlar de la nostra família dient que eren molt bones persones, i no sap que nosaltres pensem que ell també ho és. I que tots vam tenir molta sort de que vingués a parar a casa nostra.

I ara, a la tardor del 2019, al menjador de casa seva, de Ca la Viuda, l’avi m’explica la seva història. Aquesta és la història de l’avi. I aquí, al sofà de casa l’avi, comencen totes les seves històries. Les històries de l’avi Josep.

La entrada 1.LA HISTÒRIA DE L’AVI JOSEP se publicó primero en WeColorMusic.

Benvinguts a Les històries de l’avi Josep, un podcast que neix a partir de les converses entre un avi i una neta.

Relats basats en fets reals i neixen a través de les converses entre l’avi Josep i la seva neta, la Mar. Són històries que l’avi explica a la néta, vivències de la seva vida i també històries que la neta explica a l’avi, així com les contradiccions i reflexions que es produeixen al parlar de segons quins temes amb dues persones d’edats tan diferents.

Cada història és especial per si sola. Cada història és important per si sola. Cada història ha nascut per ser explicada, i per ser escoltada.

A cada capítol hi trobareu una història real que podria parar de qualsevol de nosaltres o de la persona que teniu al costat. I tot això acompanyat d’un fil musical i d’una cançó original, i a vegades dues i tot.

Deixem-nos emportar per les emocions i viatgem a través de Les històries de l’avi Josep.

La entrada 0.QUÈ SÓN LES HISTÒRIES DE L’AVI JOSEP? se publicó primero en WeColorMusic.

Arribem al final de la primera temporada de 'Les històries de l'avi Josep'. Esperem que hagueu gaudit del viatge com nosaltres ho hem fet. 15 episodis d'històries que passena persones reals i que ens ensenyen a posar-nos a la pell de moltes situacions.

Moltes gràcies per donar suport al projecte i si teniu una història que vulgueu explicar no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres.

Estigueu atents i atentes a la segona temporada!

Una forta abraçada!!!

https://www.wecolormusic.com/leshistoriesdelavijosep

L'alte dia, la Creu Roja li va fer una visita a l'avi per portar-li un localitzador per si mai li pogués passar res. Ara té un botó disponible a l'abast per fer una trucada ràpida.

Aquest botó li permet parlar directament amb algú de la Creu Roja per si hi ha algun inconvenient.

A vegades a la vida, tothom hem necessitat un botó semblant a aquest, per tenir algú a prop i sentir-nos més acompanyat i forts.

Podeu donar suport al projecte a través de la pàgina www.patreon.com/marimateu

Moltes gràcies.

L'avi, va venir de València. Ara és català i n'està tant d'agraït a tota la gent que el va ajudar a tenir una vida millor. Té una filla que viu a Miami, als Estats Units. I la germana del Mateu viu al Regne Unit, són immigrants.

Des d'aquí agraïr infinitament la feina de Open Arms. Si us plau, no us renidu mai.

Col·labora amb el projecte a www.patreon.com/marimateu

www.ko-fi.com/marimateu

Motles gràcies.

Teniu xarxes socials? Que hi expliqueu en elles?

Us heu plantejat mai la repercusió que poden tenir? Les xarxes ens han obert una finestra al món. Poden obrir alguna cosa més?

Pots ajudar a mantenir el projecte viu visitant la web. www.patreon.com/marimateu

Moltes gràcies!! :)