LES HISTÒRIES DE L'AVI JOSEP

El nou episodi del podcast presenta la història commovedora de la Mireia i la seva filla Mar, que va viure una intensa experiència hospitalària des del seu naixement. La Mireia comparteix els moments difícils passats a l’hospital, on la seva única preocupació era la salut de la seva filla. Des de les anècdotes amb la tecnologia fins a l’esperança d’un trasplantament d’òrgan, la Mireia relata com va viure aquesta situació amb el suport de la família i amics, tot i les incerteses i els moments d’angoixa.

Un dels moments més emotius es produeix quan els pallassos de l’hospital intenten portar un somriure a les famílies, i la Mireia, enmig de la seva tristesa, expressa que el que realment necessiten és un fetge per a la petita Mar. La història continua amb l’espera angoixant de l’arribada d’un òrgan compatible i els reptes emocionals i logístics que això comporta.

Amb el pas dels dies, la família rep la notícia esperada: hi ha un òrgan disponible. La Mireia narra l’angoixa i l’esperança que van sentir en aquell moment crucial. Finalment, el capítol conclou amb l’emocionant relat de la cirurgia de Mar, on es van enfrontar a complicacions inesperades, però amb un equip mèdic decidit a tirar endavant.

Aquest episodi és un testimoni de la força i resiliència d’una mare davant l’adversitat, i una reflexió sobre l’impacte de l’amor i el suport comunitari en moments difícils. No us perdeu aquesta història inspiradora i plena d’emocions.

La entrada 25. El que realment necessitem no és un cor, és un fetge… | un testimoni de la força i resiliència d’una mare davant l’adversitat se publicó primero en WeColorMusic.

En aquest fragment de l’entrevista, la Mireia comparteix una de les experiències més difícils que va viure durant els primers dies de vida de la seva filla, Mar. Quan la Mar va néixer, els metges van detectar que patia una malaltia greu, però no sabien què era exactament. Després d’hores d’espera, el metge va comunicar a la Mireia que la seva filla estava en una situació crítica, arribant a dir-li que potser «ja estava morint».

Tot i la gravetat de la situació, els metges van continuar fent proves i tractaments, però les condicions de la Mar no milloraven. Després d’intentar diversos tractaments per a la malaltia, finalment es va arribar a la conclusió que la Mar necessitava un trasplantament hepàtic urgent.

A mesura que passaven els dies, la família es va veure davant de decisions difícils, com quan els metges van començar a parlar de la necessitat d’un trasplantament i van posar a la Mar en una llista de trasplantaments d’urgència, amb la classificació de «0», el que significava que si arribava un òrgan compatible, seria el primer a ser destinat a ella.

Durant aquest temps, Mireia va rebre tot el suport de la seva família, incloent la seva cosina, que treballava a l’hospital, i va ser una gran font d’ajuda per a ella. Malgrat la desesperació, Mireia va continuar lluitant per la vida de la seva filla, tot i els moments d’incertesa i les dificultats. La família va passar moltes hores a l’hospital, a vegades sense saber què els depararia el següent dia.

La història de la Mar, a través d’aquest fragment, mostra els moments més foscos i difícils d’una família que mai va deixar d’esperar i de lluitar, fins al final, per la vida de la seva filla.

La entrada 24. ‘Ella potser s’està morint’ – La lluita de la Mar i la seva família – Les històries de l’avi Josep se publicó primero en WeColorMusic.

En el primer capítol d’aquesta intensa entrevista, la Mireia Cano comparteix la història de la seva filla Mar, un relat que comença amb una diagnosi preocupant durant l’embaràs. Tot va començar amb una eco rutinària a la setmana 35, quan els metges van detectar una falta de líquid amniòtic. Tot i que inicialment semblava ser una situació normal, aviat es va veure que Mar necessitaria néixer abans de temps, el 31 de maig, per evitar complicacions.

El part va ser complicat, però la nena va néixer amb un pes de 2.400 kg, considerat normal. Tot i això, els metges van detectar problemes amb la placenta, i Mar va necessitar atenció immediata a la unitat de neonats. La Mireia, que acabava de donar a llum, es va trobar amb la situació d’haver de cuidar-se a si mateixa mentre s’enfrontava a l’angoixa d’uns metges que parlaven de transfusions de plasma i altres complicacions per la salut de la seva filla.

Després de diverses anàlisis i proves, els metges van descobrir que Mar patia d’una malaltia greu que requeriria un trasplantament hepàtic. Això va ser només el començament d’un llarg i incert viatge, on la Mireia i la seva família van viure moments de por i desconcert. Tot i les dificultats, van continuar lluitant per la salut de Mar, amb l’esperança que la petita superés tots els obstacles.

El capítol acaba amb la família viatjant a Vall d’Hebron, on la Mar seria atesa per un trasplantament d’urgència. Mireia, en aquest moment, va viure una experiència de por, amb un sentiment de no saber com explicar a la seva família el que estava passant. La por de la incertesa es combinava amb la necessitat de prendre decisions difícils en un moment d’emoció extrema.

Aquest primer capítol marca l’inici d’una història de superació i coratge que continuarem descobrint als següents episodis.

La entrada 23. Un Miracle de Superació: La Impactant Història de Mireia Cano i la seva Filla Mar | Les Històries de l’Avi Josep se publicó primero en WeColorMusic.

MORT

Aquesta és la primera paraula que et ve al cap quan un metge diu les tres paraules clau. CANCER. TUMOR. MALIGNE. 

En aquell moment, tot el teu món s’ensorra. Tot el que portaves anys construint, s’ensorra. Per més forts que fossin els fonaments, s’ensorra. Per més gent que intenti aguantar-ho, s’ensorra. I tu, t’ensorres amb ell. 

Has entrat a l’hospital amb dubtes però amb esperança. Mai es perd l’esperança. I sempre penses que podria ser que no. El cor et va a mil. I no pots ni respirar. T’ofegues. I surts de l’hospital totalment diferent. En aquell moment no tens ni una mica d’esperança, l’has perdut tota. El cor se’t para i només sents la teva respiració. Camines sense rumb. No saps què fer. Trucar a algú o no dir res. Què ha dit el metge exactament? Segueixes caminant. Se t’acumula un no sé què al pit que intentes empassar però no baixa. Què ha dit el metge exactament? I segueixes caminant. I segueixes. I segueixes. Què ha dit el metge exactament? I de cop aquell  no sé què del pit puja i explotes. 

Tots de petits ens hem imaginat recollint un premi i agraïnt a la família el suport. Ens hem imaginat com seria el nostre casament. Ens hem imaginat com seria el moment de tenir un fill, o com seria el moment de tenir-ne 2 o 3. Fins i tot ens hem imaginat com serà el moment en que ens falti la mare, o el pare. Però mai ningú s’imagina aquest moment. Ens preparen per la mort però i per la por? Ens preparen per la mort però i per intentar lluitar, per aguantar aquest procés, qui ens prepara? I per acompanyar a qui més estimes a lluitar o bé a morir, qui ens prepara?

No, a mi no m’han detectat mai cap càncer, de moment. Li han detectat al meu fill. 

NUNCA IMAGINÉ ENCONTRARME

Y LEVANTARME Y NO PODER ANDAR

MIRARME SIN SABER QUIEN ERA

Y ESA LUZ DEL SOL QUE ENTRABA SIEMPRE ENTRE CORTINAS

NO CALENTABA IGUAL

LLEGÓ EL INVIERNO EN PRIMAVERA

Y NO QUERÍA VERTE MAS SONRIENDOTE A MI VERA

Y QUE DÍRIAN LOS DEMÁS, MIENTRAS YO, NO ME QUERÍA

MANTENÍAS TU LUGAR, Y CURABAS LAS HERIDAS

Y NO SABEMOS EL FINAL, PERO AQUÍ ESTÁS TODAVÍA.

En ple procés de desesperació vaig buscar i buscar per internet coses. No sabia què buscava, articles, solucions, ni idea. I vaig topar amb aquesta cançó “Estás aquí todavía” que justament dedica una persona malalta al seu acompanyant. “No quería verte más sonriendo a mi vera pero mantenías tu lugar y curabas las heridas y no sabemos el final, pero aquí estás todavía”. 

Que a tu et detectin un càncer és el pitjor que et pot passar. Que li detectin al teu fill és directament una mort en vida, per tu. I evidentment qui ho patirà en la seva pròpia pell serà ell i no jo. Ja ho sé. I si voleu obrim el meló. Què és pitjor qui marxa o qui es queda? No, no l’obrirem perquè no hi ha resposta possible. 

Fa un temps vaig sentir un famós a la tele parlant que l’havien hagut d’operar de vida o mort i deia que el que més greu li sabia de morir-se era justament deixar al seu entorn, orfes d’ell, orfes de la seva amistat. Que ell no volia que els seus amics visquéssin tota la vida arrossegant la seva mort. I vaig pensar, que egocèntric pensar que la vida dels altres canviarà si tu no hi ets. I tu què saps? No? I a sobre ho deia plorant fent un drama. I ara penso que no. Que realment no vaig entendre res del que deia aquest home. Que ell patia pels altres, perquè sabia que la seva família no podrien seguir la mateixa vida sense ell. I és així. No es pot. No es pot seguir la vida. I la putada és que has de seguir. I ara no parlo de la mort. Parlo del procés.

El meu fill li van detectar un càncer als 33 anys. Ja no vivia a casa, vivia sol a Barcelona. Visites. Metges. Més visites. Més metges. Tractaments. Quimo. Més quimio. Marejos. Vòmits. I quimo. Més quimio. Jo no l’acompanyava a tot això. Alguna vegada si, però moltes no. Jo treballava. Quan al teu fill de 33 anys li detecten un càncer, la seva vida s’atura, però la teva no. Tu has de seguir anant a treballar, has de seguir vivint a casa teva, has de seguir amb tot el que feies fins el dia on tot va canviar. Me’n recordo perfectament del dia en que ell, amb 33 anys, un noi que sempre havia sigut molt independent, que vivia sol a Barcelona des de feia 10 anys, fins i tot amb un punt d’allò que en diuen “desapego”, va haver de tornar a casa. El vaig veure entrar, amb aquella mirada de qui ha perdut alguna cosa, i casa de sobte era un lloc desconegut. La seva independència, els seus projectes, els seus amics; tot semblava anar bé, i de cop, un mur gegantí va bloquejar el seu camí. “Mama, necessito ajuda”, em va dir. Aquelles paraules, tan senzilles, van ser com una punxada al cor. La meva criatura, aquell home que havia après a volar sol, tant independent des de tan jove, que no volia que el truqués cada dia, ara necessitava que algú l’agafés de la mà.

Els primers dies van ser un caos. Com si el temps hagués deixat de passar, tot el que havia estat important abans de la seva diagnosi va desaparèixer. La feina, les activitats, les converses trivials… tot perdia el seu significat. Ell va haver de parar, i jo vaig decidir parar amb ell. Vaig deixar la meva feina. I no us enganyaré que ho vaig fer amb el cor encongit, perquè era la feina que sempre havia somiat, m’encantava anar a treballar i feia només 5 anys que ho havia aconseguit. La gent em deia, agafa’t la baixa o una excedència. Però jo no em veia en cor de tenir aquesta pressió de haver de tornar, i el més aviat possible pel bé de l’equip. No sabia quan tornaria, ni si tornaria. Vaig plegar. “Potser algun dia hi tornaré”, pensava. 

Les visites a l’hospital es van convertir en la nostra nova rutina. Ell, assegut en aquell llit, amb tubs i màquines al voltant, i jo al seu costat, intentant fer-li riure, intentant que no se sentís sol. Però en el fons, l’angoixa i la impotència em consumien. Em sentia com una espectadora de la seva lluita, sense poder fer res més que acompanyar-lo. Quantes vegades dirieu que he repetit la frase: “Tan de bo m’hagués passat a mi” o “Et canviaria ara mateix la situació”. A mi tampoc em tocava però a ell menys. 

A mesura que passaven els mesos, vaig començar a aprendre. Cada sessió de quimioteràpia, cada revisió, cada petit avenç i cada retrocés em mostraven el vertader significat de la força. Ell lluitava amb totes les seves forces, mentre jo, com una mare, em preguntava què més podia fer per alleugerir la seva càrrega. De vegades, només era una abraçada. Altres vegades, un silenci compartit. O una broma que feia que riés, com si la malaltia no fos present.

La vida es va convertir en moments. Moments de por, moments de riure, moments de desesperació, moments de calma. Aprendre a viure en l’ara, a apreciar les petites coses que abans ni teniem en compte. Aquelles xerrades al sofà, les pel·lícules vistes junts, les pauses a la cuina mentre preparàvem el dinar. Tot semblava més valuós, més preciós. La vulnerabilitat ens va fer més propers. La malaltia ens va tornar a unir, ens va fer viure tants moments bonics que fins i tot a vegades se’ns fa estrany pensar que hi ha hagut una part bona. Està clar que la mort era un pensament constant, però vam aprendre a no deixar que ens ofegués.

En un moment donat, em vaig adonar que ell havia deixat de ser només el meu fill; s’havia convertit en un mestre. Cada cop que somreia a pesar del dolor, cada cop que compartia els seus somnis futurs, em recordava que la vida, malgrat tot, és un regal. I que l’amor que sentíem un per l’altre era el que realment importava. I jo em sentia fatal perquè pensava que no podia ser que el meu fill, malalt i amb 33 anys m’hagués d’estar donant lliçons a mi. Però és que ho feia, a cada moment, a cada segon. 

El procés no va ser fàcil, i encara no ho és. El camí de la recuperació es va fer llarg, amb alts i baixos. De vegades semblava que els dies eren eterns, i d’altres, les hores passaven volant. Però cada dia, quan ens miràvem als ulls, sabíem que estàvem junts en aquesta batalla. Que no hi havia solucions fàcils, però sí una força inquebrantable entre nosaltres.

A mesura que es recuperava, la seva independència anava apareixent, i jo em sentia orgullosa del que havia après d’ell. I així, amb cada pas que feia, vaig aprendre que l’amor pot resistir fins i tot les tempestes més ferotges. Que no importa el que passi, sempre hi ha una raó per continuar lluitant.

Ell ho va tenir clar, de seguida que va poder va tornar a la seva vida, al seu pis, a les seves amistats, a la feina. No li va costar gens recuperar tota aquesta xarxa, tot aquest entorn. I jo, em vaig quedar buida. Per segona vegada. No és un retret això. Només us explico com em vaig sentir. Al meu fill ja li he dit moltíssimes vegades però vaig tornar a tenir aquella sensació del niu buit. Jo ho vaig deixar tot per ell, i ho faria milions de vegades, però per a mi amb 60 anys, recuperar la feina, la vida, el meu entorn, va ser literalment impossible. La meva vida també va canviar per complet. I vaig aprendre a reinventar-me, una vegada més, gràcies a ell. I per això avui soc aquí, amb vosaltres, perquè vaig tenir clar que el que volia fer era acompanyar a persones que acompanyen, com vosaltres. Vosaltres que acompanyeu als vostres fills, mares, pares, germans, amics. Sou imprescindibles. No podeu desaparèixer i és molt dur. És dur perquè sembla que hagueu d’aguantar-ho tot, que no pugueu plorar davant d’ells. “Davant seu ens fem els durs”. No. No ho feu. Mostreu-vos tal com sou, la vulnerabilitat, l’esgotament, el cansament, la pena, l’esperança. Tot. I deixeu la vida que tenieu si ho creieu necessari i tant. Jo seré al vostre costat per acompanyar-vos a vosaltres, als acompanyants. Podeu comptar amb mi. 

I no tingueu por. Tingueu por de perdre la vida, però no de lluitar-la, perquè no esteu sols. La vida ens ha ensenyat que no som orfes de les nostres experiències, ni de les persones que estimem. Les seves absències poden ser doloroses, però les seves vides i les seves lluites es queden gravades en els nostres cors. I en aquest procés d’aprenentatge, he entès que la por i l’amor poden conviure, i que, fins i tot en els moments més durs, la llum sempre troba una manera de brillar.

SÉ QUE NO HA SIDO FÀCIL PARA LOS DOS

HEMOS LLORADO MÁS SIN MIRARNOS A LOS OJOS

QUIZAS MAÑANA YA NO QUEDEN FUERZAS PARA VOLAR

PERO ME ANIMARÁ QUE RECORDEMOS NUESTROS JUEGOS

Y NO QUERÍA VERTE MAS SONRIENDOTE A MI VERA

Y QUE DÍRIAN LOS DEMÁS, MIENTRAS YO, NO ME QUERÍA

MANTENÍAS TU LUGAR, Y CURABAS LAS HERIDAS

Y NO SABEMOS EL FINAL, PERO DA IGUAL

ESTÁS AQUÍ TODAVÍA

CANTAME NUESTRA CANCIÓN

CELEBREMOS ESTA VIDA

Y NO TE ALEJES DEL TIMÓN

NI DEL RUMBO HASTA LA ORILLA

GRACIAS POR SEGUIR AQUÍ

TU SONRISA ES MI DIA

Y NO ME ALEJARÉ DE TI

TU CALOR ME DA LA VIDA

NO VOY A ABANDONARME NI UN MINUTO MÁS

PORQUE TENGO EN MI

UN PEDACITO DE TU SONRISA

LO IMPORTANTE DEL CAMINO ES PODER SEGUIR

GRACIAS POR ESTAR 

SOIS LA FUERZA QUE UNO NECESITA

La entrada Capítol 22 – Aquí estás todavía – MORT és la primera paraula que et ve al cap quan un metge diu les tres paraules clau – Les històries de l’avi Josep se publicó primero en WeColorMusic.

[Powerpress]

La monitora de l’autocar cada matí em diu el mateix: “Laia, es pot saber què et passa? Últimament sempre vens tard” I jo somric “Bon dia Montserrat”, faig una queixalada a la meva poma verda. I baixo de l’autocar. Aquest desembre és congelat de debò. En serio hem de començar les classes tant d’hora? Fa massa fred per estar a punt per això. Quan entro a l’insti, la conserge cada dia igual: “Laia, canvia una mica la cara carinyo!” I jo somric “Bon dia Josefina”, faig una queixalada a la meva poma verda i entro. Es pot saber què li passa a la gent? Tant se’m nota? El què se’m nota? Se’m nota, en serio? Però si ni jo sé què és el que se m’ha de notar. 

“Aaaah” Algú m’agafa per l’esquena. La Marta, segur. “Laia, tia que estàs empanadíssima! Porto 10 minuts cridant-te!” I jo somric. “Apa exagerada”, faig una queixalada a la meva poma verda i ella arrenca a correr. “Va que farem tard.” 

Cada matí el mateix camí per arribar al mateix lloc. Normalment els passadissos de l’institut ressonen de rialles, crits i corredisses. Però jo sento un silenci absolut. Els nervis em recorren el cos i tot es paralitza. Fins i tot jo. Passadís de la planta baixa sencer. Gir a l’esquerra i pujo dos pisos. Passadís a la dreta fins als lavabos. Gir a l’esquerra. Pujo un pis més. Passadís recte. Passo per davant la sala de profes sense mirar. Segueixo recte fins a l’aula C3. Crec que vaig tard. Vaig tard? Merda. Guardo la poma a la motxilla.

“Bon dia Laia, ho saps que fas tard?”

‘Cançó’

L’Eva és la meva tutora. I la meva profe de literatura. No us puc explicar gaire cosa més d’ella. Perquè és tot el que sé. Estic enganxada. Absolutament enganxada. Deboro els llibres que ens posa de deures i quan arribo a classe i ens demana la nostra opinió… Blanc. Absolut. Però en vull més. Més llibres. Del que sigui. D’aventures. D’història. De misteri. De literatura clàssica. El que sigui. Més. M’assec a primera fila perquè quan fem lectura en veu alta, ella també llegeix una part i és com si m’ho digués a cau d’orella, com si xiuxiuejés. Quina paraula. Xiuxiuejar. Estic boja? Només la sento jo. La resta de la classe no la sent, no l’escolta. Només jo. Jo i ella. M’hipnotitza. M’ha mirat. M’ha creuat la mirada. M’està aguantant la mirada. M’està mirant. El temps es para i el meu cor batega cada vegada més depressa. Em pregunto si ella està pensant el mateix que jo. “Laia estàs aquí? Et toca”. Ostia.

“Havia somniat una altra vida, molt diferent de la que havia anat vivint, molt diferent de la vida del seu pare, una vida traçada per la seva voluntat més que per unes circumstàncies, sempre pensant que ja tindria temps de rectificar-la, però en el fons sense gaires ganes de rectificar res. Havia vist tantes misèries, tanta persona vil i tant de tot, que la seva delícia era tirar molles de pa als pardals que a més de fugir quan el veien li empastifaven la barana. Un home és una cosa misteriosa; una màquina que no s’acaba mai de saber com és feta. Perquè els metges i els homes de ciència diuen és això i és allò i sempre és més del que diuen; els mateixos humors, els mateixos camins entortolligats per dintre, però cada home, amb la seva ànima, com… I encara que intentava d’explicar-s’ho més li semblava que no sabia res”

Mirall trencat. M’ha volgut dir algo fent-me llegir això? O ha sigut casualitat? Un paràgraf cadascú. Com quan érem petits. Diu l’Eva que ja no en sabem de llegir en veu alta. Que hem de practicar. I per això llegim un paràgraf cadascú. Encara em queda una estona fins que em torni a tocar. Som 28 a la classe. 

L’Eva deu tenir uns 32 anys. O més jove. Potser 30. És el primer any que és profe del meu institut. Té els cabells castanys més aviat foscos, arrissats, però tampoc molt arrissats. Ondulats i llargs fins a sobre de l’espatlla. Els ulls son verds com verd caqui o verd pistatxo. O sigui un verd com tirant a marró. No un verd super claret tirant a blau, no, no. Més aviat tirant a marró. No és gaire alta, una mica més que jo. Però no gaire més. Si jo medeixo 1,60, ella potser deu medir 1,65, o una mica més, 1,67. M’encanta com vesteix. Té un estil brutal. Botes Marteens, pantaló fins una mica per sobre del turmell. Jerseis oversize. Una mica els ulls pintats sempre. Els llavis mai. Quin silenci. Què passa? Perquè em mireu? Merda!

“Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit.”

28 paràgrafs més. Li hauria de dir alguna cosa? Ja no soc cap nena petita. Tinc 17 anys. Vull dir, podria ser, no? Coses pitjors s’han vist. Potser ella pensa el mateix però no s’atreveix a fer el pas perquè soc la seva alumna i, és clar, és complicat. Jo estic segura que ella alguna cosa veu o sent. Sempre em somriu, mai em rondina, encara que arribi tard. Ni em posa cap avís ni res. Als meus companys tampoc però a mi menys. Ho noto. Hi ha una mena d’energia que sé del que parlo. Quan ens toca biblioteca la miro passejar entre els passadissos. Li encanta la literatura francesa. A mi també. En serio, m’encanta. No sé francès però m’encanta la literatura. Jo els llegeixo traudits, és clar. Ella se’ls llegeix en l’idioma original. Que complicat! Agafa un llibre i seu a la taula. Dues taules per davant meu. Acaricia cada pàgina amb amor. Somriu. Jo aixeco el cap del llibre i la miro.  Intento mirar el títol del llibre que ha agafat. D’autres vies que la mienne, Emmanuel Carrere. D’altres vides diferents de la meva. Merda. Ja em torna a tocar?

“En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo.”

Sona el timbre. No, encara no. Tothom comença a recollir els llibres. Se sent xivarri al passadís. “Eva, perdona, que et volia comentar una cosa” Em mira. M’està mirant. Està esperant que li digui alguna cosa. Què faig? Li dic que no puc parar de pensar en ella? Que he trobat el seu instagram i m’he fet una compta falsa per mirar les seves fotos. Li dic que sé que ho ha deixat amb la seva parella i que em sap molt greu? O que no me’n sap. Li dic que em passo les nits llegint literatura francesa? Li dic que avui quan surti de l’insti aniré a la biblioteca del poble a buscar “D’autres vies que la mienne” d’Emmanuel Carrere, que m’agrada molt?. 

“Res que, em sap greu haver arribat tard.”

Cançó tornada i final

Text de Mar Puig

Música i lletra de Mateu Peramiquel

CEO’s de WeColorMusic

La entrada 21. POMES VERDES, La història de la Laia, una adolescent ben normal. se publicó primero en WeColorMusic.

[Powerpress]

Si les parets poguéssin explicar històries, les parets de casa meva, de la masia de Can Morral n’explicarien moltes. I de molt llargues. 

Soc la Vinyet, tinc 12 anys i soc de Can Morral.

Qui conegui la meva família segur que dirà que som una família ben… ara no sabria trobar la paraula exacte, però podria ser diferent? especial? pintoresca?

Vivim en una casa de pagès on, segons diuen, la família Morral hi és des del segle XV. I sempre, sempre, sempre ens hem dedicat al conreu de la vinya i de l’olivera. De fet, tenim un celler. El Celler de Can Morral. Diuen que els vins que fem son ben bons! Jo tinc 12 anys i clar… l’oli també ho és de bo! Bonísism! Aquest sí que el puc tastar! I, us preguntareu què hi faig jo aquí cantant i explicant-vos tot això? Doncs és que a mi m’encanta anar a la vinya amb la família però, mentrestant ells treballen, jo els hi faig concerts. A sota una olivera, enfilada al tractor, on faci falta. Sí, els hi he sortit artista, què hi farem! 

Doncs això, que tota la meva família es dedica al conreu de la vinya i de l’olivera. Bé, tota tampoc. Però el meu pare, la meva mare i una de les meves germanes, sí. I tot el dia que cullen, desgorgen, embotellen, etiqueten… i jo mentrestant, els hi faig concerts. De què? Del que faci falta. Però bàsicament de la Rosalía 

Bé, però això no és exactament el que us he vingut a explicar. Us he vingut a explicar la història de la meva família però en concret la història de la meva àvia Quica. 

L’àvia Quica es va morir fa mig any i tenia, ni més ni menys que 102 anys. I tothom del poble la coneixia. Tothom li deia àvia Quica, però no era pas l’àvia de tothom eh! Però la meva si. Moltíssimes vegades sentia que la gent li deia: Jo si haig d’arribar als 100 anys com vostè, ja ho firmo! I és que l’àvia Quica era increïble. Era una matriarca. La nostra matriarca. L’àvia era una mica sorda últimament, de fet,  bastant, i sempre li havia de cridar ben fort perquè em sentis. Ah! I parlar-hi de vostè! Perque ella era tota una señora. Àvia, que ja ha sopat vostè? Us podeu imaginar com deu ser compartir casa una nena d’12 anys i la seva àvia de 100. He començat pel final però què us sembla si comencem pel principi.

Era l’any 1920 quan a Ca l’Estruch, a Abrera, al barri del Rebato, va néixer la Francesca. La Quica per la família. A casa seva també es dedicaven a la vinya. Una família ben vista a Abrera. Tenien terres i tot! L’àvia amb 102 anys era super presumida però és que clar, ens explicava que ella, de petita, sempre anava molt ben vestida, sempre ben arreglada, amb vestits nous que li compraven a casa. Quan l’àvia a vegades veia la meva germana, tota pagesa ella, amb un monyo mal fet sempre li deia, arregla’t una mica Mariona!

No us explicaré tota la seva vida sencera perquè podriem estar-hi anys, a mi el que més m’ha quedat d’ella son les anècdotes que explicava. 

Deia que el seu pare, que es va morir de Tifus quan ella tenia 7 anys, tenia les mans molt molt molt arrugades de tant treballar les terres i un dia va tindre una febrada molt forta i li van desaparèixer totes les arrugues! No sé si m’ho acabo de creure això. 

Ella, va arribar a Can Morral, com us podeu imaginar, perquè es va casar amb en Jaume, l’hereu de Can Morral. Es veu que van anar de viatge de nuvis a Mallorca, València i Madrid. Gens apassionant, però diuen que abans això era un luxe! I sempre deia que des que va tornar del viatge de nuvis es va instal·lar a Can Morral i no en va sortir mai més! No li agrada viatjar a l’àvia. Era una dona de casa. De les de tota la vida. 

Quan era petita una vegada els seus pares la van portar a Barcelona i ella s’havia muntat una pel·lícula al cap de com seria Barcelona, ja pots comptar. Es veu que quan hi va arribar li va semblar tan lletja que va dir que no hi tornaria més. 

Can Morral és una masia ben gran i quan una casa és gran abans deien que s’havien d’omplir totes les habitacions amb canalla. 4 fills va tenir l’àvia! I a més a més també hi vivia la seva sogra, la Ramona la minyona, el Ramon el mosso, el bestiar… una festa vaja!

A poc a poc, l’àvia va anar deixant enrere aquella noieta de 26 anys que s’havia casat amb l’hereu de Can Morral i es va convertir en la matriarca que ha sigut sempre. I així ho va ser durant tota la resta de la seva vida. 

Cuidar la família, cuidar la casa i cuidar la vinya. És bonica la paraula cuidar. L’àvia el que no cuidava gaire eren els seus ossos. Tothom sempre deia: “aquesta dona es morirà d’una caiguda!!” Doncs no. Però caure, mare de deu si en va caure de vegades!! Diria que es va trencar tots els ossos del cos algun cop o altre. No tots alhora eh! Una vegada es va entrebancar amb un gos, va caure i es va trencar la cadera. Un altre dia, mentrestant arreglava el bestiar, va caure marge avall i es va trencar el braç, encara sort que hi havia un magraner a mig barranc que la va parar. Un dia ella pujava al Pis de dalt amb la seva cadira electrica amb tant mala pata que la porta del pis de dalt estava tancada. La va itnentar obrir i ja us ho podeu imaginar, patapam. Jo me la vaig trobar allà que cridava SOCORRUUUU!  O sigui, que en total, durant la seva vida es va trencar els dos fèmurs, la clavícula, tot! Encara com no es va trencar el cap!!

L’àvia quan tenia 90 anys encara anava a espurgar a la vinya! Sempre elegant, això sí. Arreglava el bestiar i el que fes falta. I cuinava. Mmmm ja em sembla sentir la olor de les seves sopes rosses. No sabeu què son les sopes rosses? És que és un secret que no se jo si… A casa sempre diem que un dia les patentarem. Patentarem és una paraula que jo no sabia què volia dir fins que me la van explicar, però em sembla bona idea. Potser farem la primera pela, que diria ella. I clar… si us explico el secret el negoci… Sí, sí, us explico! Així les farem durar més. Les sopes rosses son les sopes que feia l’àvia. En el fons és una sopa de pa. Una sopa de pa i ceba, no té gaire més secret. Es veu que abans les feien molt perquè eren barates, només necessitaves pa i ceba! Però el secret és: sofregeixes una mica de ceba, ben cuita. L’apartes. Bulls una mica de pa. Hi afegeixes la ceba fregida i ho tritures tot ben triturat. I és una sopa que queda de color ros, per això es diuen sopes rosses. Les provareu de fer?

Tenia molts secrets ella! Mireu, sucava el pa amb tomàquet pels dos costats del pa. Ho havieu vist mai? Sempre sucava el pa al suc i sempre que podia menjava alguna cosa dolça, era molt llaminera. I voleu saber un altre secret? Ella, tot i que treballava més que ningú a la vinya i amb el vi no bebia ni gota d’alcohol!! Era abstemia! Potser per això va viure 102 anys… Tot i que tenia un secret molt ben amagat. Escolteu bé! 1 kilo de sucre, 1 litre de llet i 1 litre d’alcohol etílic amb ratlladures de llimona. Barrejava. 9 dies a sol i serena. Ho filtrava i… taxtan licor de llimona casolà. I en feia un glop a cada àpat! Perque clar, ella d’aigua no en bebía perque deia que li feia mal de panxa. Només per les pastilles. Quan tenía la boca seca em deia: nena dom un bombo que tinc la boca seca.

La veritat és que jo la majoria d’aquestes coses no les recordo gaire, o gens, però sempre m’ho han explicat el papi, la mama, els meus germans o ella mateixa. 

A mi m’encantava escoltar-la. i ara, si voleu, us explico un últim secret. A ella li encantava escoltar-me a mi. Ella es posava al menjador, asseguda al seu sofà, o a la seva butaca o ja més cap al final, a la seva cadira de rodes. Jo em preparava, em vestia, em maquillava, preparava la música, el micro, escenografia si feia falta, tot. Ella m’esperava impacient. “Que comenci, que comenci, que comenci”. Jo sortia, feta una artista i allà, davant d’ella, no tenia mai cap vergonya. I a l’àvia li encantava. Quan acabava el show, sempre m’aplaudia. Tot i que últimament tenia dubtes de si escoltava gaire cosa. Però sempre era la que més m’aplaudia. Era, sense cap dubte, el meu millor públic. Com et trobo a faltar àvia. Em quedo per sempre els teus aplaudiments, ara silenciosos, però els més sincers que rebré mai. 

Text de Mar Puig

Música i lletra de Mateu Peramiquel

CEO’s de WeColorMusic

La entrada 20. No te’n saps avenir. La història de l’àvia Quica, de Can Morral del Molí. se publicó primero en WeColorMusic.

[Powerpress]

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. El que hauria de ser motiu de festa, per a elles dues, és motiu de tristesa. S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil

Fa dos anys que la Paula no veu a la seva família. Fa dos anys que la Paula viu a més de 6000 km de la seva família. De casa seva. Bé, de fet ara ja no és casa seva. Ella viu a Estats Units d’Amèrica. A Ann Arbor, Michigan. Fa dos anys que va marxar perseguint “El somni americà”. Ella sempre se’n riu d’aquesta expressió. Però sí, va marxar entusiasmada per la feina que li van oferir a la Universitat de Michigan. No tothom pot dir que estigui treballant a una universitat americana. Se t’hauria d’omplir la boca només anomenar-ho. Oi?

La Paula és metgessa. Metgessa d’investigació, com diu la seva mare, perquè no sap ben bé com explicar a la gent que, tot i ser metgessa, no atén a pacients a l’hospital. 

“La Paula investiga. No, no, no és ben bé professora de l’universitat. Ella és com una mena de metgessa que està investigant a un laboratori de la universitat de Michigan, diu. Pauli, què és el que investigues exactament al laboratori?”

LA MARE SEMPRE EM DIU QUE ESTEM DE SORT

M’ENSENYA ALLÒ QUE ÉS VIU I TINC A PROP

L’OLOR D’AQUELL ESTIU LA GUARDO AL COR

EM MIRA I DIU, MENTRE EM SOMRIU

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. La Paula va empaquetar tot el que tenia a casa seva, a Teià i ho va fer enviar a Michigan. Una furgoneta sencera de caixes que van viatjar en vaixell fins a Michigan. Ella hi va arribar abans, amb un parell de maletes grosses per sobreviure mentrestant no arribava la resta de coses i podia anar convertint casa seva una mica més en casa seva de sempre. El pis, que ara comparteix amb el Fede, el seu marit, és gros. El paga la universitat. Viuen com reis, la veritat. Cada matí es desperta, i va a córrer a a vora del Riu Huron. Li encanta córrer. Abans es posava un podcast per distreure’s, últimament no es posa res, li agrada escoltar el silenci i el so a la vegada. El so d’una ciutat ben gran, plena d’estudiants que van i venen. Alguns corren com ella. I sovint es troben els mateixos de sempre al voltant del riu Huron. Quan torna a casa, dutxa i el Fede ja té a punt l’esmorzar. I després cap a la universitat. Casa seva està a 10 minuts en bicicleta. Arriba al laboratori i tothom l’espera. La Paula té un no se què que enamora a tothom. Ella lidera el projecte d’investigació. A mitja tarda, agafa la bicicleta i torna cap a casa. Alla el Fede ja l’espera per anar, junts, a la seva classe de balls llatins. Sí, balls llatins a Michigan. Al vespre acostuma trucar la seva mare per videotrucada. Però la seva mare no té gaire destresa amb la tecnologia. Mira que li ha explicat vegades, la Paula. 

“Jo ja apreto això que em dius però és com si quan jo parlo tu no em sents fins al cap d’una estona i després quan contestes és com si em parlessis a sobre. Però tu em sents bé? No fas bona cara Pauli, que no et trobes bé?”

RACONS QUE NO ESPERAVES ENYORAR

VIDES I PAISATGES QUE HAN MARXAT

HISTÒRIES QUE ET VOLDRAN ACOMPANYAR

EM MIRA I DIU, MENTRE EM SOMRIU

EM MIRA I DIU, MENTRE EM SOMRIU

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Fa 1 any i mig que va sol·licitar el visat per poder-se quedar a viure a Estats Units. I això vol dir que no pots sortir del país fins que te l’han acceptat. I a la Paula encara no li han acceptat. I potser trigarà molt. La seva mare té pànic als avions i encara no s’ha atrevit a viatjar fins allà. Un parell d’amigues sí que hi han anat. I el seu cosí, amb el que gairebé no s’hi parla, però va aprofitar l’avinentesa per instal·lar-se uns dies allà amb un amic, anar a veure partits de la NBA i dormir i menjar gratis. Però no passa res, és el que ella volia. Li sap greu que la seva mare s’hagi perdut moltes coses d’ella. La cerimònia d’entrega del premi d’investigació anual del seu projecte al laboratori, per exemple. O quan va córrer la Marató de la ciutat. Però és el que ella va triar. Està feliç! 

“Molt feliç està la Paula! Li encanta! Em truca gairebé cada dia i xerrem! Bé, de fet xerro més jo que no pas ella, perquè a vegades noia sembla que se li hagin d’arrencar les paraules de la boca. Però està feliç! Jo no la veig enyorada, pas! Oi que no, Pauli?”

PERQUÈ SOM EL QUE VIVIM

PERQUÈ SOM EL QUE TENIM AQUÍ

AIXÒ ÉS PART DEL TEU CAMÍ

FES-LO TEU I FES-LO AMB MI

DESCOBREIX MÉS DEL QUE HAS VIST

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. El Fede no té feina. Va venir amb un contracte laboral gràcies a un company de la Paula de laboratori però ha plegat. No li motiva diu. I no necessita gaires diners perquè total, no viatgen gaire, al Fede no li agrada viatjar. Tampoc surten gaire, el Fede és molt de casa. I tampoc és gaire presumit per tant tampoc no es compra gaire roba ni res. I el pis el paga la Universitat. Així que ell és feliç cuidant-la a ella. Fent l’esmorzar, el dinar, el sopar. Anant a balls llatins amb ella. Ell fa més de 5 anys que no veu a la seva família, però no perquè visqui amb ella a Michigan, sinó perquè no s’hi fa. Tenen una relació ben turmentosa. A vegades la mare del Fede li escriu a la Paula preguntant-li com els hi va tot, però mai li escriu a ell. Però és bon noi. 

“Molt bon noi és! A la Pauli la cuida com una reina! Li fa tot nena. Qui ho voldria, oi? Jo que tinc el Josep Maria apalancat al sofà tot el dia! Cuina, neteja, fa la compra. No treballa perquè tampoc ho necessiten saps? Estan molt bé, la veritat. Oi que sí, que esteu molt bé Pauli?”

HO TENS AQUÍ I HO TENS A PROP DE CASA

QUE LA VIDA SON MOMENTS PETITS I DIFERENTS I A PROP DELS ALTRES

HO TENS AQUÍ I HO TENS A PROP DE CASA

QUINA SORT LA QUE TENIM DE PODER-HO COMPARTIR

QUE SEMPRE ENS ACOMPANYA

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Quan arriba al laboratori tothom l’espera. Investiga l’alzheimer. Té un equip de 18 persones al seu càrrec i ella és qui ho lidera. Tothom l’espera perquè les 18 persones que té a càrrec seu entren una hora abans que ella. Tothom l’espera perquè les 18 persones que té a càrrec seu no saben què han de fer si no els hi diu ella. No saben donar un pas endavant sense ella. I ella, en el fons, no investiga, només supervisa el que els altres investiguen gràcies a les seves ordres. 

Això no és el que ella volia. 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Ann Arbor és una ciutat horrible. Una ciutat molt gran. Una ciutat plena d’estudiants que tot el dia estan de festa i borratxos pels carrers. Uns estudiants amb qui no pots fer gaire relació perquè ara hi son, ara no. Ara viuen aquí i ara allà. Ara venen i ara tornen. El riu Huron és lleig, està brut. No s’assembla gens al seu mar del Maresme. Quan respira profundament s’empassa fum de cotxes, motos, fàbriques, pudor de riu. 

Això no és el que ella volia. 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Es va perdre l’últim Nadal de l’avi i el primer sense l’avi. No va poder abraçar la seva mare aquells dies. Va viure el casament de la seva millor amiga per videotrucada, igual que els sopars amb les amigues, que de tant en tant la truquen. Però no és el mateix. Es fan audios per mantenir el contacte, però és impossible. Fotos. I aviat serà res. 

Això no és el que ella volia. 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. El Fede es passa tot el dia sense fer res. Sí, neteja, cuina i compra. Res més. Només l’espera. Depèn d’ella. No sap fer res sense ella. De fet, si no fos per ella, ell no faria res. Es quedaria tancat a casa tot el dia. Tota la setmana. Tot el mes. 

Això no és el que ella volia. 

S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. S’acosta el Nadal i a Amèrica tot és molt gros, molt gran. Tot ho fan molt gros i molt gran. Llums de Nadal sí, moltes, masses. Arbres de Nadal sí, molts i molt alts, massa alts. A la Paula li agafa vertigen només de pensar-hi. El dia 25 de desembre. Faran cagar el tió amb el Fede? Ells dos sols? Si ni tan sols en tenen de tió. Li farà algun regal de sorpresa? Quin? Si ni tan sols sap què li fa falta. Li farà escudella i carn d’olla? No en sap. Comprarà alguna cosa pre-cuinada al supermercat. Pararà la taula bonica sí, però només per dos. No convidarà a ningú de sorpresa, perquè no té ningú a qui convidar. 

Això no és el que ella volia. 

PERQUÈ SOM EL QUE VIVIM

PERQUÈ SOM EL QUE TENIM AQUÍ

AIXÒ ÉS PART DEL TEU CAMÍ

FES-LO TEU I FES-LO AMB MI

EL VALLÈS TÉ MÉS DEL QUE HAS VIST

La Paula es planta davant de l’ordinador. Vols cap a Barcelona avui. N’hi ha un que surt d’aquí 5 hores i arriba demà al matí, 24 de desembre. Compra. Agafa la primera maleta que troba per casa, hi posa quatre coses a dins, les més necessàries i imprescindibles. El Fede ha sortit a comprar. Ella baixa al carrer. Atura el primer taxi que passa. A l’aeroport si us plau. Passa per davant del supermercat, no hi veu el Fede. Arriba a l’aeroport. Tot va on-time. Passa el control de seguretat, el control de passaports, el control de maletes, el control de la vida. El Fede la truca. Ella no respon. Falta 1 hora perquè surti el vol. Es demana un cafè. Obre l’ordinador i redacta un correu electrònic a la direcció del laboratori. Em sap molt de greu però he hagut de marxar cap a Barcelona per una urgència familiar. No. Esborra. Us estic molt agraïda per la oportunitat que m’heu donat, però he pres la decisió de marxar del laboratori i de Michigan. Me’n torno a Barcelona. El Fede la truca. Ella no respon. Embarca a l’avió. Li envia un whatsapp al Fede: Fede, no m’esperis avui a casa. Demà et truco, però no pateixis per mi, estic bé, molt bé. Mira 2 pel·lícules a l’avió. No pot dormir. Els nervis la superen. Arriba a Barcelona. Uau, quina impressió. Surt de l’aeroport i respira. Atura el primer taxi. A Teià si us plau, i ràpid! Veu el mar del maresme. Casa seva. Comença la carretera de Teià, el cor li batega cada vegada més de pressa. Arriba a casa seva. Baixa del taxi. Agafa la maleta. Truca. Això és el que ella volia.

“Pauli! Espera que no sé mai com despenjar això del vídeo. Espera eh que no et veig. Ara! Ara sí! Ui nena si que vas abrigada! Quin fred que fa a Michigan no? Aquí a Teià fa una calor. Espera que surto a fora que tinc més bona cobertura. Ara. Mira la porta que xula, l’he decorat de Nadal. Què tal carinyo, com estàs? Que ets a casa? Oh, que xulo que ho teniu decorat! 24 de desembre ja eh! Mita’l el Fede. Hola Fede! Què fareu avui? Que xulo deu ser passar el Nadal aquí a Estats Units oi? Tot tant decorat! Vindrà el Santa Claus a casa vostra oi? Nosaltres cagarem el tió! I vosaltres? Us trobarem a faltar eh!”

Això no és el que volia. 

Text de Mar Puig

Música i lletra de Mateu Peramiquel

CEO’s de WeColorMusic

La entrada 19. Ho tens aquí. S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. se publicó primero en WeColorMusic.

[Powerpress]

LA MEVA VEÏNA

ESCOLTA LA CANÇÓ A LA TEVA PLATAFORMA

Doncs, resulta que ara han venut la casa del costat tu. Que ho sabies? Son una parella jove, la petita de Ca la viuda i el seu home. Bé, no sé pas si están casats o no, la veritat. No ho deuen estar pas perquè no recordo pas haver-ne sentit a parlar del seu casori. La seva germana si que es va casar diria, amb un noi de Terrassa, i diria que viu allà a Terrassa. Però aquesta petita no em sona. Mart es diu ella. Ell ara no me’n recordo. Però ella Mart. Van venir un dia a buscar les claus per veure la casa. És que nosaltres teniem unes claus aquí a casa. Saps què passa, que els propietaris ja son grans i viuen a Barcelona i ja no venen pas. I em van trucar i em van dir que vindrien uns nois a buscar les claus que els hi deixés. Jo no els hi hagués deixat pas eh! Vols dir? Oh, és que van entrar tot sols a veure la casa, no els va acompanyar ningú. I si s’arriben a quedar a dins com això que expliquen a la tele dels okupes. Saps? Però llavors vaig veure que era aquesta nena i em va donar una mica més de confiança perquè almenus la coneixia! Però sisi, van venir, van agafar les claus, van entrar, van remirar-ho tot. Bé, no sé què van mirar i què no perquè jo no els vaig acompanyar eh, però vaja, al cap d’una estona em van tornar les claus i em van dir que els hi havia agradat molt. No sabia pas si se la comprarien aquesta casa o no. Deu valdre un bon pico. No sé per quant la venen, la veritat, però és una casa maca eh! I gran! Deu tenir 5 u 6 habitacions segur! És més petita que la nostra però fa goig eh. Ara fa dies que no hi entro. A veure si un dia d’aquests m’hi acosto a saludar-los i puc entrar una mica a veure si ho han arreglat gaire o què. Però jo no he vist cap gran rebombori de treure mobles ni coses d’aquestes. És que aquesta gent la tenien ben cuidada la casa, però ja no venien. Ja no venien, no. I els seus fills no la volien pas. Ja veus tu quina llàstima oi? Una casa que fa un goig tant gran com aquesta, i no volien. No sé pas què els hi falta. No la volien i au, se l’han venuda. Una pena que tenien ells. Oi, oi, oi, no se la volien vendre pas. Els hi hagués fet il·lusió que se la quedéssin els fills, oi? Però noia, no ha pogut ser. A mi em va trucar ella, que és més sorda que una tàpia pobre, s’ha quedat ben sorda. No ho era pas abans no, però noia, ara no hi sent gens. A mi també em passa a vegades que no hi sento gaire, però no pas com ella eh! Que jo xerro i me’n entero de tot però ella no, ella només xerra perquè no sent res del que li diguis. Res de res! Pobre dona! I el seu mari li va dient tot el que jo vaig dient. Doncs em va trucar i em va preguntar que a nosaltres què ens semblava. Dona, nosaltres no hi hem de dir pas res, que és casa vostra, no nostra, oi? Però s’agraeix, s’agraeix perquè clar, nosaltres que estem acostumats a viure ben sols i aïllats aquí a la punta del poble, que després de nosaltres només hi ha el cementiri, i no hi fan gaire soroll aquests veins no! doncs s’agraeix perquè clar. Ara imagina’t tu que s’hi posen aquí una gent d’aquesta que tot el dia fan festes i o que son forasters o que fan coses rares, valga’m deu! És que clar, les cases estan ben juntes! Però no, fan bona cara aquest parell. Això sí, son músics. Però crec que no son músics de música així molt forta. Ell toca el piano i ella canta. Oh i ho fan bé eh! Ella va sortir a un concurs de la tele que cantava amb unes noies, i ho feia bé! Tot el poble que n’estavem pendents i haviem de votar-la i no sé quines històries, que això ho feia la meva filla perquè ja no es podia votar trucant per telèfon saps? Ja s’havia de fer amb el mòbil i l’internet i totes aquestes coses que jo ja no hi entenc. I van guanyar crec. I ell es veu que toca el piano. Mira, prefereixo el piano que la trompeta, tu. Una mica sí que el sentim perquè clar les parets son gruixudes però un piano sona fort! Oh és que és un piano de debò eh! Maco perquè sí! El van entrar pel balcó. Això sí que va ser un bon enrenou tu! Un dia jo que estava allà al cuarto i sento un xivarri d’uns homes que cridaven i unes màquines i dic, ai coi, què deu ser, i ja veus tu que trec el cap i veig un camió més llarg que un dia sense pa allà davant de casa i una grua. Doncs resulta que el piano no el volien a la planta baixa, que hagués sigut més fàcil. No. El volien a dalt al primer pis que deu ser que ell deu tenir el seu estudi allà. Doncs van haver de tallar la barana del balcó i tot!! Feia fressa i tot de veure com posaven aquell piano allà. Maco perquè sí! 

Ho fan bé ho fan bé. Un dia van fer un concert allà al sindicat que van explicar la història del Josep de Ca la viuda. Del seu avi, saps? Va ser maco!! 

Doncs això, que ara estem ben distrets tu! I ja m’agrada ja! Primer no sabia jo si.. però sí, sí, m’agrada! Goita, quan surto a regar les plantes, a vegades ja els crido per allà el balcó dic Mateu! Això, Mateu és diu ell. Ja veus tu quin nom més maco oi per un nano jove? Doncs els crido per allà el balcó i si son allà al menjador de darrere ja surten i xerrem un rato. Els hi agrada molt xerrar a ells. Les plantes no les cuiden gaire bé, la veritat, son una mica despistats. Ja els hi podria regar jo eh, però m’hi arriba l’aiga fins allà. Al principi ella va voler arreglar una mica el seu balcó i tenir-ho ben maco amb plantes i tal, però és que se’ls hi moren totes tu! Son despistats sí. L’altre dia van tindre una maquinada estesa que potser s’hi va estar 4 o 5 dies allà! I a més a més feia vent i jo cada vegada que sortia pensava, al final els hi sortirà tota la roba volant! Però son macos, oi tant! I no fan mai gaire xivarri no, goita l’altre dia van fer un sopar. Amb tota la família! Es veu que era l’aniversari d’ell i van convidar tots la família i els amics. Oh, eren una bona colla eh! Feien carn allà a la barbacoa que tenen allà fora i goita, s’hi van estar una bona estona. Però no van molestar pas eh, perquè jo quan van ser vora dos quarts de dotze vaig anar a dormir i ja no els vaig sentir pas més. Vull dir, que son macos! Jo mira quan surto cada matí cap a caminar, si veig llum allà al menjador de davant que ella hi té l’ordenador, la saludo. I ella sempre em saluda eh! És ben eixerida ella. Ell és una mica més eixut, però és ben maco. Jo sempre m’hi fixo a veure si hi son o no. Perquè tenen dos cotxes un de més gros i un de més petit. Em sembla que amb el gros hi va més ella i ell va més amb el petit. Però jo quan surto al matí m’hi fixo i ja sé si hi son o no hi son o què. I això que tenen un gratx però no els guarden pas els altus allà dins. Em sembla que hi guarden trastos. Perquè van tot el dia amunt i avall tu! Amb la música a tot arreu van! Es fan un fart de treballar pobres, clar és que això de la música no sé jo si els hi deu donar pas per gaire. Però escolta ara han tingut una filla! Que ho sabies? Clàudia li han posat. Com que ella també és de Cal Claudi, deu ser per això, oi? Quina il·lusió quan m’ho van dir tu! I que per molts anys que la pugui veure créixer jo! Escolta, és que els nanos donen vida! El jovent dona vida! Ara que no sé pas com s’ho faran eh, perquè clar sempre son fora! Ja m’avisen tot sovint eh! Ja em diuen: Maria! que aquest cap de setmana no hi serem, si sents sorolls seran lladres! I jo ja n’estic pendent ja, i a vegades sento sorolls i faig un crit i és la seva mare que ha vingut a arreglar-los alguna cosa. I ara amb la nena, ai quina gràcia, és simpàtica…! Quan li diu sa mare: Clàudia digues Adéu a la Maria, ella ja fa ballar el braç. Més maca. Doncs ara amb la nena no sé com s’ho faran tu! Ella sempre em diu, Maria un dia d’aquests te la passaré pel balcó i me la cuides un rato! Oh, ja ho faria de gust ja! Però tant xicarrona no m’hi veig en cor. No sé si ho diu pas de debò això de deixar-me-la. Però que m’agrada veure-la. A vegades venen a veure’m aquí a casa, perquè clar com que sempre els hi de recollir els paquets, perquè clar, ja t’ho dic que no hi son mai, i a vegades hi son però com que estan amb la música, no se’n enteren i compren per l’internet moltes coses el jovent, i clar, aquests transportistes ja em coneixen. Hola vecina, que puede recoger el paquete de los vecinos? Oi tanto!!! A vegades son paquets grossos i que pesen eh! Quan son petits els hi porto jo a vegades allà a casa seva, però aquests que pesen no puc pas no! I llavors venen a buscar-lo i si venen amb la nena, quina il·lusió, veure-la, tu! 

Sí, sí, m’agrada tenir veïns tu. Ells també deuen estar ben contents, suposo. Almenys, fan cara d’estar-ho de contents de tenir-nos de veïns! Goita-la, ara surt al balcó! Mart! Què dius? Com va? I la nena?

Text per Mar Puig

Música i lletra per Mateu Peramiquel

Creadors i Fundadors de WeColorMusic

La entrada 18. La meva veïna. Podcast de Les històries de l’avi Josep. se publicó primero en WeColorMusic.

Benvolguts tots i totes.

Abans de començar ens agradaria donar-vos les gràcies per haver vingut en un moment com aquest en què és tan important per a tots nosaltres la vostra presència.

La vida és com fer una marató. Comences a tope, com si s’hagués d’acabar el món, a mesura que passen els kilòmetres vas baixant el ritme, perquè clar, tot fa pujada. Pel camí et vas trobant punts d’avituallament que vindrien a ser aquelles persones que ens donen energia per continuar el camí, i finalment arribes a la meta, cansat, de fet, mort, però victoriós de tot el que has aconseguit. I al final t’hi esperen totes les persones que t’estimen que t’aplaudeixen i et feliciten pel que has aconseguit.

I així és com el nostre estimat Joan, amant de l’esport i les maratons, entenia la vida. Una vida plena d’esforços físics i mentals però sempre recompensats amb l’arribada a la meta //

Com? Ah, que no és el Joan? Ah que sí que és el Joan però que lo de l’esport no… Disculpeu se’m deuen haver embolicat els papers. Disculpeu tots un segon. (Buscant entre tots els papers) Perdonin ja ho tinc, ja ho tinc, ja ho tinc. Disculpin.

(Cantant a cappella en plan R&B)

En veure despuntar, el major lluminar, en la nit més joiosa Els ocellets cantant a festejar-lo van amb sa veu melindrosa.

No? Ah, que volien alguna cosa més clàssica

(Toca Canon de Pachelbel).

Ah, massa clàssic. Ara massa clàssic. A veure, doncs perdonin perquè no ens hem entès. Anem a trobar quina és la cançó perfecta pel Joan. A veure sempre es pot tirar per alguna cosa molt actual que li agradi molt a ell, que li agradés vaja, bé que suposo que encara li agrada vull dir que els gustos no canvien encara que,.. no? Clar, perquè evidentment no li podem preguntar a ell perquè seria… estrany. Podríem tirar per alguna cosa tipus, a veure que tampoc és que sigui superactual però vaja…

Si em dius adeu, vull que el dia sigui net i clar Que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant.

Ah Lluís Llach no eh, prohibit? Ja passa això, Lluís Llach és un d’aquells que o t’encanta o no t’agrada gens. I entenc que a ell, gens. Gens. Serrat?

Paraules d’amor, senzilles i tendres.

Encara menys? Ostres tu, déu-n’hi-do! Llavors potser acabarem abans si em diuen quin és el seu cantant o grup preferit. El d’ell vaja. Per què potser preferiria algo més festiu? Vull dir que ja sé que no cal muntar una festa però alguna cosa així una mica més alegre, no? Que

no cal anar sempre a buscar el drama, que ja en tenim prou de drames a la vida, oi? Vull dir que morir-se amb 90 anys doncs no és cap drama, no? Jo què sé, l’himne del Barça, per exemple! Ah, de l’Espanyol, ja em sap greu, però aquest no el tinc al repertori, amb una mica de temps me l’hauria après sense problema eh, però ara justament temps és el que no tenim en aquests casos.

Doncs mirin jo crec que només em queda una opció ja, la típica i mítica que acaba triant tothom, que jo intento fer-ho una mica més personalitzat tot plegat, però veig que al final aquestes coses com més tradicionals millor, perquè es veu que ens agrada.

Trobarem a faltar el teu somriure

Diu que ens deixes te’n vas lluny d’aquí Però el record de la vall on vas viure No l’esborra la pols del camí.

Aquesta, els hi agrada eh? Ja deia jo. Si és que a vegades no sé per què m’encaparro a voler fer alguna cosa original, personalitzada, pensant en el mort i no en els vius, pensant en que ell estigui content i no en què vostès estiguin tristos i així ho puguin demostrar a tots els seus familiars. Però res, si és que soc burra, si perdo més temps xerrant amb vostès per acabar fent les mateixes cançons cada dia tres cops, que no pas tocant-les i prou. Total si em paguen el mateix! Per què vostès em pagaran el mateix si canto la que canto cada dia que si en canto una de diferent, vull dir que, no cal que m’hi mati, saben?

Igual que amb el discurs. Vull dir que jo intento fer-ho una mica personalitzat, parlar amb la família. Si li agrada l’esport doncs ja ho han sentit. Que al Joan no li agradava l’esport, cap problema, canvi de tema, però clar, quan et poses tiquismiquis. Perquè s’hi posen eh de tiquismiquis. Doncs total, que segurament em sortiria més a compte fer-ho genèric. Vull dir un genèric de, mirin estem tots molt tristos, era una bellíssima persona i gràcies per venir. La vall del riu vermell per tothom i llestos. Pim Pam. Xim Pum. Més fàcil a Andorra.

Pensin que al final això és un negoci, de fet és el meu negoci. Jo treballava a una botiga de roba. Horari partit. Fatal vaja. De 10 a 14 i de 17 a 20:30. No podia ni anar al gimnàs perquè clar quan hi vas? A les 8 del matí? Massa gent. Al migdia? Panxa plena. A la nit? Massa cansada. Total que després d’anys de treballar a la botiga de roba i no poder ascendir perquè clar, només érem la meva jefa i jo. I la meva jefa era més jove que jo, així que possibilitats d’ascendir? 0. Possibilitats que es jubilés i m’ho volgués traspassar a mi? 0. Possibilitats de millorar? 0. Doncs després d’anys de treballar i cremar-me, cremar-me molt vaig decidir fer-me emprenedora. Sí. Emprenedora. Es clar que emprendora no te’n fas d’un dia per l’altre. Vull dir que no vas a dormir i et despertes sent emprenedora. Jo em vaig apuntar a un curset que feien aquí al centre cívic d’emprenedoria. Es titulava “Sigues el teu propi jefe”. Total, que jo, emprenedora de mena, començo el curs i el primer que ens demanen és que fem un estudi de mercat sobre quins negocis creiem que, al nostre barri, ciutat, etc. tindrien èxit. Jo vinga a donar-li voltes. I vinga i vinga.

CANÇÓ ‘UN NÍNXOL’ – Escolata-la 

Quin és el negoci que no s’acaba mai? La mort. És clar, jo vivint en un poble amb una mitjana d’edat alta, bastant alta, molt alta, ho vaig tenir claríssim. Al meu poble cada setmana hi ha un mort com a mínim. I ara al·lucinaran eh, però això, al meu poble, és un

evento social. La gent ja ho espera! Ja sents les dones que diuen: què, a qui li toca aquesta setmana? O bé, què, encara ningú aquesta setmana? O bé, quina setmana més avorrida tu!

Però llavors, de sobte, arriba el moment! Sonen campanes a mort! Perquè al meu poble encara sonen campanes a mort, que bàsicament vol dir que sonen durant una estona molt seguides. Crec. O aquestes son les de casament, no ho sé. Però el cas és que sonen. I ja comença a córrer la notícia. I la pregunta: que seran a casa o baixen a ciutat? I ara sí que al·lucinaran, al meu poble, els morts abans els tenien a casa tu. Ja et pots imaginar quan es va morir la meva àvia, allò era barra lliure de gent des de les 8 del matí, perquè clar havien d’anar a treballar, però volien passar a donar el condol, fins a les 10 de la nit, perquè clar tornaven ara de treballar, però volien passar a donar el condol. I si et descuides a les 12 de la nit encara vindria algú, no pots tancar barraca! Doncs allà, al menjador de casa, la iaia, al cel sia. Menjador en el qual uns dies després hauràs de fer el dinar de Nadal i tan panxos i tan contents. Fatal vaja.

El que els hi deia, un evento social. Que tothom ha d’aparèixer per allà. I si no hi apareixes, a la llista negra que te’n vas. Pensin que al meu poble hi ha una senyora, la Paquita, que un dia es va morir el seu marit el Cinto, i jo no vaig anar al tanatori, aquests ja van ser una mica més moderns i van anar al tanatori, jo no hi vaig anar perquè vaig pensar que no tenia gaire relació amb ell, ni amb ella. Ves, una gent del poble de tota la vida sí, però res més. Doncs me la vaig trobar al cap d’uns dies pel carrer que jo passejava el gos i va i em diu: “No vas venir pas al tanatori”. Òstia, que passava llista senyora? Què feia com a les eleccions que demanava el DNI i vostè anava tatxant allà a la llista aquella amb el regle i el retolador fluorescent per saber qui havia vingut i qui no? Fatal vaja.

Total que jo vaig dir, els morts. El meu negoci son els morts. Perquè de morts no en falten mai. De naixements cada vegada més. Ara que ho penso, si ara falten naixements, un dia faltaran morts, però vaja, que això ja arribarà quan jo estigui jubilada. Tot i que els emprenedors, com jo, no en tenim de jubilació. Fatal, vaja.

El cas és que vaig decidir emprendre amb un tanatori. Però no un tanatori qualsevol no, un tanatori especial. Amb un descompte especial per la gent del meu poble. No com vostès. Vostès no han tingut el descompte perquè no ho son pas del poble. Però com que és més barato que el de ciutat, han vingut cap aquí punyeteros. Jo vaig pensar que així la gent del poble deixaria de tenir els morts a casa, que fot un mal rotllo que flipes m’entens? Que després taaaardes a tornar a ser capaç de trepitjar aquell menjador de la iaia, al cel sia, amb normalitat, saps?

Vaig pensar, un tanatori especial on oferirem tots els serveis possibles, habidos y por haber: música personalitzada, discursos personalitzats, flors.

Ai les flors! Ai les flors!! Això sí que és un negoci! Enfadadíssims tinc als de la floristeria de ciutat perquè els hi he pres el negoci. Òstia el negoci! El pedazo negoci!!!! Quina santa mania en regalar flors als morts!!! Que representa que com més flors regalem, més ens els estimem. Oi? Va així? Com més grossa és la corona, més te l’estimes? Cordills que les flors es podriran! Que no serveixen per res! Que és pura façana! Mirin el Joan pobre, quants diners s’han gastat amb tot aquest munt de flors que porta a sobre? Les flors, donin-les en vida, coi! Que estarem més contents! Que un cop morts ja no les veiem. Ohhh, sí, sí, sí, ens veuen des del cel, que no, que no les veiem quan som morts, ni des del cel ni des de

l’infern! 300 € la corona de flors!!! I el ramet petitó aquell que gairebé ningú compra perquè clar és ridícul, i sembla que no te l’estimaves prou, 60 €!!! Qui ha sigut el ratilla eh? Fatal, vaja.

Morir-se, caríssim. Els meus pares sempre em diuen que ells tenen el seu enterro pagat, i penso, osti la millor herència que em podien deixar! Perquè clar, jo no sé què ens passa quan se’ns mor una persona, que estem disposats a tot. I els dels tanatoris se n’aprofiten! I molt!!! Les caixes, per exemple. Caríssimes. Però si no les farem servir mai més! Com els vestits de núvia, igual! Un dineral per ensenyar-lo una estona davant dels teus amics i familiars i au, al forat. Però clar, agafem la més cara no fos cas que… Que què? Que no quedem bé? Que semblem pobres? Que s’enfadi el mort? Fatal, vaja.

Quan es va morir la iaia va venir l’Erminia de la Torre, mare d’una amiga meva de tota la vida, i quan em va veure em va preguntar: Què? Què fa la iaia? Òstia! No fotis! No fa res la iaia ara ja. Només faltaria! És que si fes algo la que em moro llavors sóc jo Erminia!

Oh, que ha quedat bé! Molt bé, ha quedat, guapíssima! Preparada per anar a fer-se una sessió de fotos!

Si és que està igual eh! Òstia senyora, sí, es que si no estigués igual potser és que ens l’hauran canviat per una altra, i llavors malament. Que el negoci de bebés robados el puc entendre, però el de muertos robados, no tant eh! Fatal, vaja.

Jo trobo que ho tenim fatal organitzat. Per què tu creus que és normal haver d’aguantar aquests comentaris just només unes hores després que s’hagi mort algú? És que trobo que som una mica massoques. Fotre’ns allà a una sala tètrica i freda i anar esperant que vagi passant tothom i tothom vagi dient el mateix. Vols dir que no ens vindria més de gust estar a casa, sols, plorar si ens fa falta, i veure només a qui nosaltres vulguem? Doncs no, evento social! Fatal, vaja.

Això sí, evento social de categoria si vols eh! Perquè si vols tenim càtering. Servei amb cost a part, és clar. Tenim el bàsic o el gourmet. El bàsic, res, 4 galetetes salades i 4 de dolces, d’aquestes que en realitat les comprem a l’engròs envasades industrials totals, però la presentació ho és tot. El gourmet hi afegim entrepanets i croissanets. Tenim opcions veganes i sense gluten, però també amb cost a part, és clar. I begudes doncs aigua, cafès i til·les, moltes til·les, això és el que va inclòs. I si volen alguna cosa extra, doncs, amb cost a part. Oju que més d’un ha demanat barra de lliure de cava eh! Fatal, vaja.

Però això no s’acaba aquí eh! Que després també tenim les esqueles, o sigui els recordatoris, que allò t’ho emportes a casa i després no saps què fer-ne perquè clar, llençar-ho et sembla que és com fer-li un lleig al mort, no? Com si no t’importés. Total que la meva mare té, al calaix de la tauleta de nit una col·lecció de recordatoris de tots els morts que ha anat a enterro a la seva vida. Com qui fa una col·lecció de sellos, saben? O de cromos! Oh, i no en té pas poques no, que ja els hi dic que al meu poble, si no hi vas, a la llista negra. El meu marit diu que des de que vam començar a estar junts, ara fa 6 anys, ha anat a més tanatoris, enterros i ha vist més morts que en tota la seva vida. Un dia es va morir el nostre veí, només feia un any que vivíem allà i l’home no sortia de casa. Jo el coneixia de tota la vida perquè era del poble, però ell no el coneixia, no l’havia vist mai, però vam anar al tanatori, és clar. Total, allà al tanatori, la dona del mort més engalanada que mai, que semblava que anés de casori, i va i ens diu: “Que el voleu veure?” Jo vaig buscar

de seguida una excusa per dir que no tipus “Prefereixo recordar-lo en vida” o “Tinc un bonic record d’ell i ara no voldria”. Doncs no va el meu marit i li diu que sí, que així el coneixerà. En serio? Però si ara ja és mort! Conèixe’l ja no el coneixeràs. Com a molt veuras quina cara feia, però res més. No sabràs si era bona persona o no. Si era de futbol o de bàsquet. Fatal vaja.

I no se n’ha parlat prou dels enterramorts. Òstia quins personatges tu. Tu vas allà al cementiri. Moment superdramàtic. Ja veus el forat obert on fotran el teu mort. I allà la veritat és que és un moment complicat, siguem sincers, no? I de sobte t’apareixen dos tios amb un xandall brut i fet malbé que, sense cap mirament, agafen la caixa del mort, el primer ram que els hi apareix per allà, que acostuma a ser un ram petit d’aquests de 60 euros d’algú que ho fa per no quedar malament, perquè els altres no hi caben, foten la caixa a dins sense cap cura ni sensibilitat, fotent cops cap aquí cops cap allà i llavors vinga a fotre-li el ciment aquell. Un silenci que regna al cementiri i aquells bons homes allà pim pam, pim pam. I a la que et descuides, s’ajupen per agafar una mica més de ciment i patapam, ja t’ensenyen tot el cul. Home senyor, ara no. Ara no toca! Fatal vaja.

Que em va explicar el meu pare que un dia va anar a un enterro i quan era allà al cementiri a punt per entrar el mort, van voler posar la caixa a dins el forat i vinga que si gira que si tomba i res, no hi cabia. Tot el que els hi explico és ben cert eh, cap mentida! Total que el senyor enterramorts es fot a dins el forat i treu una bossa negra. Entenem que una bossa d’ossos, però en aquell moment encara no se sabia. Total que arrepenja la bossa contra la paret per deixar-la i poder entrar el mort i la mare que em va parir que la bossa es va desmuntar i va caure a terra i van començar a aparèixer tots els ossos de l’avantpassat que, evidentment, no van reconèixer. El crani i tot van veure! Fatal vaja.

Alguns de vostès pensaran que soc frívola amb això de la mort, que amb això no es poden fer bromes. Jo no en faig de bromes. La mort és cosa seria. Amb el que faig bromes és amb el circ que muntem al voltant, mecagundena! Com ara vostès. A veure, aixequin la mà, quantes persones d’aquí havia anat a veure el Joan en l’últim any de la seva vida? (ningú aixecarà la mà) Ho veuen? Ningú! Ni tan sols la seva família!! Lleig això, eh? Allà tancat en una residència, segur. I vinga a comprar flors i flors! Que els homenatges es fan en vida coi! No un cop mort.

De totes maneres, que si vostès volen gastar-se’ls, gastin-se’ls eh, no seré jo ara qui els hi dirà que no. Perquè com veuen soc emprenedora, però soc fatal venent, perquè clar, els hi acabo de dir que no es gastin tots els diners que es gasten normalment, i això, és cavar-me la meva pròpia tomba! Si és que soc burra! Suspesa del curset d’emprenedoria.

Bé, doncs això, que el Joan segur que era una persona molt estimada, sinó, fixint-se amb la gran quantitat de flors que s’emporta en el seu últim viatge. Una mostra de la gran estima que tots li tenien. Segur que deixa un buit molt gran dins seu, però no es preocupin, que es tornaran a trobar, tard o d’hora. Si és per mi, millor d’hora que tard. Ara ja poden marxar, i espero, que la pròxima vegada que tornin, no siguin vostès els protagonistes. Fins sempre Joan!

Text per Mar Puig

Música i lletra per Mateu Peramiquel

Creadors i Fundadors de WeColorMusic

La entrada 17. La Funerària. L’episodi del pòdcast que té un micro espectacle i que et matarà de riure. se publicó primero en WeColorMusic.

[Powerpress]

ESCOLTA LA CANÇÓ A LA TEVA PLATAFORMA

Avui fa un any que l’avi va morir. Alguns per fer-ho més suau dirien que va marxar, que ens va deixar, que ja no hi és, que s’ha apagat. No n’hi ha cap que sigui mentida, però la realitat és que va morir. I no sé molt bé perquè a la nostra societat ens costa tant verbalitzar la paraula mort, sobretot quan ens toca d’aprop.

La mort forma part de la vida. Sense la vida no hi hauria mort, però sense la mort tampoc hi hauria vida. Però li tenim por. Molta por. En el fons és un canvi d’etapa més a la vida. Perquè no sabem què passa després. 

Quan era petita, vaig tenir una època en que pensava molt en la mort i el simple fet de pensar que mai més tornaria a veure a una persona m’angoixava i em feia un tip de plorar, i per aquest motiu vaig decidir que volia viure la vida de forma intensa, sense guardar-me res per mi ni per a ningú, de manera que quan la mort arribi i m’obligui a separar-me físicament d’una persona, no tingui res al tinter, res que no li hagi dit i li hagués volgut dir, res que no hagi fet i que m’hagués agradat fer. I que per tant, el dol sigui només de comiat. 

I amb l’avi va ser així. El dia abans que l’avi morís vaig acomiadar-me d’ell perquè era plenament conscient que ja no el tornaria a veure en vida. Li vaig agafar la mà, li vaig dir que l’estimava i que gràcies per tot el que havia fet per mi. Quan em va trucar l’endemà la meva mare, vaig somriure i vaig respirar. I el meu cos es va omplir d’energia. Em vaig tocar la panxa, on estava creixent la meva filla, i em vaig adonar que d’això va la vida. De morir i de viure. I mentrestant, sense ni tan sols saber-ho, el Mateu tocava Bohemian Rapsody.

L’endemà, el ritual. El ritual insuportable que fem a la nostra societat, sobre el qual en parlarem, i tant si en parlarem! Paraules que intenten omplir i que no omplen, tot i que desitgen. I tu que has d’aguantar. I no pots plorar tant perquè tenia 89 anys i això no és un drama. És llei de vida. I ho és, és cert. Però el dol també és un procés que cadascú té el dret de viure com vulgui, o com pugui. I aquesta mania nostra del ritual, la vetlla… em sembla un infern. Un autèntic infern. Però d’això en parlarem en un altre moment i riurem. 

Per descomptat, al funeral de l’avi no hi va faltar la música en directe amb el Mateu al piano i jo cantant. I vam cantar la seva cançó. El dia que més vaig somriure cantant-la. A ple pulmó. Ja li havia cantat mil cops, a ell i a tot arreu de Catalunya i de fora. Ja sabia de la meva pròpia veu el que pensava d’ell, com me l’estimava. I per això el dol va ser més fàcil. Perquè no m’havia quedat res al tinter. Només m’havia d’acomiadar.

Quin gust avi! Si amb la iaia haguéssim pogut fer el mateix, otro gallo cantaria, però amb ella va ser tot diferent i no li vaig poder dir ni fer tot el que amb tu vam fer. Ella, com sempre, ens va servir d’exemple per aprendre, i s’ho va manegar perquè amb tu ho poguéssim fer bé. Com quan érem petites i quan arribavem a casa ens deia a cau d’orella, feu-li un petó a l’avi també, que ell no us ho diu, però us estima molt. 

Quin gust avi! Explicar la teva història arreu. A tots els teatres possibles. Fins i tot el dia del teu enterrament, acte seguit de fet, vaig agafar una furgoneta i me’n vaig anar fins a Pamplona perquè, aquell dia tocava explicar la història a Orkoien. I ho vam fer. I ho seguirem fent. Va ser difícil però estavem plens de la teva energia.

Quin gust avi! Quin gust, un any després adonar-me de que bé que ho vam fer. Que bé que ho vas fer. 

Soc molt valenta escrivint tot això però la realitat és que només de pensar en la mort de les persones de la meva família ja torno a recordar aquella adolescent dutxant-se i desfogant tota l’angoixa que els pensaments sobre la mort i la separació física per sempre d’una persona estimada li provocaven. I no pretenc donar cap lliçó a ningú més que a mi mateixa. Fixa’t Mar. Fixa’t com de feliç va morir l’avi i com de tranquila et vas quedar tu d’haver-ho fet tot per ell, d’haver-li dit tot el que pensaves. 

No si sé ho he explicat mai, ni tan sols sé si el Mateu sap que ho sé, però el mateix dia que va morir l’avi, el seu company d’habitació li va dir a la meva mare que el dia abans quan el seu gendre, el Mateu, havia anat a acomiadar-se de l’avi tots s’havien emocionat tant. I tots vull dir tots tres, el Mateu, l’avi i el seu company d’habitació. Ell li va explicar que havia sigut tant bonic, que el Mateu un cop ja havia sortit de l’habitació a la que inicialment havia estat en silenci, va tornar a entrar i li va dir ben fort a l’avi que gràcies, que gràcies per deixar-nos explicar la seva història. I li va prometre, entre llàgrimes descontrolades, que ho seguiriem fent sempre. 

Quin gust avi! Com t’ho vas fer per fer-te estimar tant?

Per què ens costa tant en vida dir-nos les coses boniques? En un moment de bronca ens podem dir milions de coses dolentes, i les bones? I el que sentim? Per què ens ho guardem? Per què esperem fer un homenatge un cop morts? Per què no fem una festa de comiat abans de la mort? Potser perquè no sabem quan arribarà. El Mateu i jo tenim un projecte que es diu El teu concert amb el qual anem a fer concerts personalitzats en celebracions privades. Fa uns dies ens va trucar una noia per demanar-nos un concert. Al preguntar-li quin era el motiu de la celebració ens va dir que no era una celebració, sinó un comiat. Un comiat de la seva germana que s’estava morint de càncer i que organitzava un comiat perquè volia poder-se acomiadar, ara que encara estava bé, de la seva gent, i volia que la música l’acompanyés. 

Tinguem por la mort, clar que sí, però no la vida. A la vida no. 

Avui fa un any que l’avi va morir i va fa 8 mesos que va néixer la meva filla, la Clàudia. L’avi no va poder conèixer la Clàudia, ni la Clàudia l’avi. I això potser és el que m’ha costat més. Dies abans que l’avi morís, quan ja s’anava preveient el final immediat, vaig xerrar amb l’avi, i li vaig posar la seva mà a la meva panxa. Li vaig dir “no la coneixeràs avi, però, per sort, ella a tu si. I li explicarem la teva història sempre perquè ella la pugui seguir explicant. La teva i la de totes les persones que, com tu, ja no podeu explicar-nos-les, però que, per sort, hem anat guardant dins de llocs molt especials de cadascú de nosaltres.

La vida és imprevisible. En un mateix any he viscut la mort i la vida de la forma més directe possible. Quin viatge. Quina sort gaudir-lo. 

Aquesta temporada, no podrem escoltar les anècdotes de l’avi abans de cada capítol, però seguirem explicant històries. La seva ja la coneixeu però explicarem la de tantes altres persones que, com ell, tenen històries extraordinàries que han nascut per ser explicades i per ser escoltades.

Uns mesos després de néixer la Clàudia li vaig demanar al Mateu que ens escrivís una cançó per anar a dormir amb la Clàudia, per poder-li cantar cada nit i anar a dormir juntes amb calma i amb un somriure. Quan la vaig escoltar em vaig adonar que en el fons morir és anar a dormir, és tancar els ulls amb calma i amb un somriure. 

Doncs bona nit avi. I que allà on sigui que et despertis l’endemà, tinguis el millor dels teus dies. 

Bon dia Clàudia!

Text per Mar Puig

Música i lletra per Mateu Peramiquel

Creadors i Fundadors de WeColorMusic

La entrada Capítol 16: La mort i la vida. Inici de la segona temporada de Les històries de l’avi Josep, el podcast se publicó primero en WeColorMusic.