LES HISTÒRIES DE L’AVI JOSEP... more
Share LES HISTÒRIES DE L'AVI JOSEP
Share to email
Share to Facebook
Share to X
Share to email
Share to Facebook
Share to X
LES HISTÒRIES DE L'AVI JOSEP episodes:
January 02, 202421. POMES VERDES, La història de la Laia, una adolescent ben normal. POMES VERDES[Powerpress]
La monitora de l’autocar cada matí em diu el mateix: “Laia, es pot saber què et passa? Últimament sempre vens tard” I jo somric “Bon dia Montserrat”, faig una queixalada a la meva poma verda. I baixo de l’autocar. Aquest desembre és congelat de debò. En serio hem de començar les classes tant d’hora? Fa massa fred per estar a punt per això. Quan entro a l’insti, la conserge cada dia igual: “Laia, canvia una mica la cara carinyo!” I jo somric “Bon dia Josefina”, faig una queixalada a la meva poma verda i entro. Es pot saber què li passa a la gent? Tant se’m nota? El què se’m nota? Se’m nota, en serio? Però si ni jo sé què és el que se m’ha de notar.
“Aaaah” Algú m’agafa per l’esquena. La Marta, segur. “Laia, tia que estàs empanadíssima! Porto 10 minuts cridant-te!” I jo somric. “Apa exagerada”, faig una queixalada a la meva poma verda i ella arrenca a correr. “Va que farem tard.”
Cada matí el mateix camí per arribar al mateix lloc. Normalment els passadissos de l’institut ressonen de rialles, crits i corredisses. Però jo sento un silenci absolut. Els nervis em recorren el cos i tot es paralitza. Fins i tot jo. Passadís de la planta baixa sencer. Gir a l’esquerra i pujo dos pisos. Passadís a la dreta fins als lavabos. Gir a l’esquerra. Pujo un pis més. Passadís recte. Passo per davant la sala de profes sense mirar. Segueixo recte fins a l’aula C3. Crec que vaig tard. Vaig tard? Merda. Guardo la poma a la motxilla.
“Bon dia Laia, ho saps que fas tard?”
‘Cançó’
L’Eva és la meva tutora. I la meva profe de literatura. No us puc explicar gaire cosa més d’ella. Perquè és tot el que sé. Estic enganxada. Absolutament enganxada. Deboro els llibres que ens posa de deures i quan arribo a classe i ens demana la nostra opinió… Blanc. Absolut. Però en vull més. Més llibres. Del que sigui. D’aventures. D’història. De misteri. De literatura clàssica. El que sigui. Més. M’assec a primera fila perquè quan fem lectura en veu alta, ella també llegeix una part i és com si m’ho digués a cau d’orella, com si xiuxiuejés. Quina paraula. Xiuxiuejar. Estic boja? Només la sento jo. La resta de la classe no la sent, no l’escolta. Només jo. Jo i ella. M’hipnotitza. M’ha mirat. M’ha creuat la mirada. M’està aguantant la mirada. M’està mirant. El temps es para i el meu cor batega cada vegada més depressa. Em pregunto si ella està pensant el mateix que jo. “Laia estàs aquí? Et toca”. Ostia.
“Havia somniat una altra vida, molt diferent de la que havia anat vivint, molt diferent de la vida del seu pare, una vida traçada per la seva voluntat més que per unes circumstàncies, sempre pensant que ja tindria temps de rectificar-la, però en el fons sense gaires ganes de rectificar res. Havia vist tantes misèries, tanta persona vil i tant de tot, que la seva delícia era tirar molles de pa als pardals que a més de fugir quan el veien li empastifaven la barana. Un home és una cosa misteriosa; una màquina que no s’acaba mai de saber com és feta. Perquè els metges i els homes de ciència diuen és això i és allò i sempre és més del que diuen; els mateixos humors, els mateixos camins entortolligats per dintre, però cada home, amb la seva ànima, com… I encara que intentava d’explicar-s’ho més li semblava que no sabia res”
Mirall trencat. M’ha volgut dir algo fent-me llegir això? O ha sigut casualitat? Un paràgraf cadascú. Com quan érem petits. Diu l’Eva que ja no en sabem de llegir en veu alta. Que hem de practicar. I per això llegim un paràgraf cadascú. Encara em queda una estona fins que em torni a tocar. Som 28 a la classe.
L’Eva deu tenir uns 32 anys. O més jove. Potser 30. És el primer any que és profe del meu institut. Té els cabells castanys més aviat foscos, arrissats, però tampoc molt arrissats. Ondulats i llargs fins a sobre de l’espatlla. Els ulls son verds com verd caqui o verd pistatxo. O sigui un verd com tirant a marró. No un verd super claret tirant a blau, no, no. Més aviat tirant a marró. No és gaire alta, una mica més que jo. Però no gaire més. Si jo medeixo 1,60, ella potser deu medir 1,65, o una mica més, 1,67. M’encanta com vesteix. Té un estil brutal. Botes Marteens, pantaló fins una mica per sobre del turmell. Jerseis oversize. Una mica els ulls pintats sempre. Els llavis mai. Quin silenci. Què passa? Perquè em mireu? Merda!
“Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit.”
28 paràgrafs més. Li hauria de dir alguna cosa? Ja no soc cap nena petita. Tinc 17 anys. Vull dir, podria ser, no? Coses pitjors s’han vist. Potser ella pensa el mateix però no s’atreveix a fer el pas perquè soc la seva alumna i, és clar, és complicat. Jo estic segura que ella alguna cosa veu o sent. Sempre em somriu, mai em rondina, encara que arribi tard. Ni em posa cap avís ni res. Als meus companys tampoc però a mi menys. Ho noto. Hi ha una mena d’energia que sé del que parlo. Quan ens toca biblioteca la miro passejar entre els passadissos. Li encanta la literatura francesa. A mi també. En serio, m’encanta. No sé francès però m’encanta la literatura. Jo els llegeixo traudits, és clar. Ella se’ls llegeix en l’idioma original. Que complicat! Agafa un llibre i seu a la taula. Dues taules per davant meu. Acaricia cada pàgina amb amor. Somriu. Jo aixeco el cap del llibre i la miro. Intento mirar el títol del llibre que ha agafat. D’autres vies que la mienne, Emmanuel Carrere. D’altres vides diferents de la meva. Merda. Ja em torna a tocar?
“En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo.”
Sona el timbre. No, encara no. Tothom comença a recollir els llibres. Se sent xivarri al passadís. “Eva, perdona, que et volia comentar una cosa” Em mira. M’està mirant. Està esperant que li digui alguna cosa. Què faig? Li dic que no puc parar de pensar en ella? Que he trobat el seu instagram i m’he fet una compta falsa per mirar les seves fotos. Li dic que sé que ho ha deixat amb la seva parella i que em sap molt greu? O que no me’n sap. Li dic que em passo les nits llegint literatura francesa? Li dic que avui quan surti de l’insti aniré a la biblioteca del poble a buscar “D’autres vies que la mienne” d’Emmanuel Carrere, que m’agrada molt?.
“Res que, em sap greu haver arribat tard.”
Cançó tornada i final
Text de Mar Puig
Música i lletra de Mateu Peramiquel
CEO’s de WeColorMusic
La entrada 21. POMES VERDES, La història de la Laia, una adolescent ben normal. se publicó primero en WeColorMusic.
...more December 28, 202320. No te’n saps avenir. La història de l’àvia Quica, de Can Morral del Molí. [Powerpress]
NO TE’N SAPS AVENIRSi les parets poguéssin explicar històries, les parets de casa meva, de la masia de Can Morral n’explicarien moltes. I de molt llargues.
Soc la Vinyet, tinc 12 anys i soc de Can Morral.
- NANANANANANA
Qui conegui la meva família segur que dirà que som una família ben… ara no sabria trobar la paraula exacte, però podria ser diferent? especial? pintoresca?
Vivim en una casa de pagès on, segons diuen, la família Morral hi és des del segle XV. I sempre, sempre, sempre ens hem dedicat al conreu de la vinya i de l’olivera. De fet, tenim un celler. El Celler de Can Morral. Diuen que els vins que fem son ben bons! Jo tinc 12 anys i clar… l’oli també ho és de bo! Bonísism! Aquest sí que el puc tastar! I, us preguntareu què hi faig jo aquí cantant i explicant-vos tot això? Doncs és que a mi m’encanta anar a la vinya amb la família però, mentrestant ells treballen, jo els hi faig concerts. A sota una olivera, enfilada al tractor, on faci falta. Sí, els hi he sortit artista, què hi farem!
Doncs això, que tota la meva família es dedica al conreu de la vinya i de l’olivera. Bé, tota tampoc. Però el meu pare, la meva mare i una de les meves germanes, sí. I tot el dia que cullen, desgorgen, embotellen, etiqueten… i jo mentrestant, els hi faig concerts. De què? Del que faci falta. Però bàsicament de la Rosalía
- CANÇÓ ROSALÍA Cantada per Vinyet Morral.
Bé, però això no és exactament el que us he vingut a explicar. Us he vingut a explicar la història de la meva família però en concret la història de la meva àvia Quica.
L’àvia Quica es va morir fa mig any i tenia, ni més ni menys que 102 anys. I tothom del poble la coneixia. Tothom li deia àvia Quica, però no era pas l’àvia de tothom eh! Però la meva si. Moltíssimes vegades sentia que la gent li deia: Jo si haig d’arribar als 100 anys com vostè, ja ho firmo! I és que l’àvia Quica era increïble. Era una matriarca. La nostra matriarca. L’àvia era una mica sorda últimament, de fet, bastant, i sempre li havia de cridar ben fort perquè em sentis. Ah! I parlar-hi de vostè! Perque ella era tota una señora. Àvia, que ja ha sopat vostè? Us podeu imaginar com deu ser compartir casa una nena d’12 anys i la seva àvia de 100. He començat pel final però què us sembla si comencem pel principi.
Era l’any 1920 quan a Ca l’Estruch, a Abrera, al barri del Rebato, va néixer la Francesca. La Quica per la família. A casa seva també es dedicaven a la vinya. Una família ben vista a Abrera. Tenien terres i tot! L’àvia amb 102 anys era super presumida però és que clar, ens explicava que ella, de petita, sempre anava molt ben vestida, sempre ben arreglada, amb vestits nous que li compraven a casa. Quan l’àvia a vegades veia la meva germana, tota pagesa ella, amb un monyo mal fet sempre li deia, arregla’t una mica Mariona!
No us explicaré tota la seva vida sencera perquè podriem estar-hi anys, a mi el que més m’ha quedat d’ella son les anècdotes que explicava.
Deia que el seu pare, que es va morir de Tifus quan ella tenia 7 anys, tenia les mans molt molt molt arrugades de tant treballar les terres i un dia va tindre una febrada molt forta i li van desaparèixer totes les arrugues! No sé si m’ho acabo de creure això.
Ella, va arribar a Can Morral, com us podeu imaginar, perquè es va casar amb en Jaume, l’hereu de Can Morral. Es veu que van anar de viatge de nuvis a Mallorca, València i Madrid. Gens apassionant, però diuen que abans això era un luxe! I sempre deia que des que va tornar del viatge de nuvis es va instal·lar a Can Morral i no en va sortir mai més! No li agrada viatjar a l’àvia. Era una dona de casa. De les de tota la vida.
Quan era petita una vegada els seus pares la van portar a Barcelona i ella s’havia muntat una pel·lícula al cap de com seria Barcelona, ja pots comptar. Es veu que quan hi va arribar li va semblar tan lletja que va dir que no hi tornaria més.
Can Morral és una masia ben gran i quan una casa és gran abans deien que s’havien d’omplir totes les habitacions amb canalla. 4 fills va tenir l’àvia! I a més a més també hi vivia la seva sogra, la Ramona la minyona, el Ramon el mosso, el bestiar… una festa vaja!
A poc a poc, l’àvia va anar deixant enrere aquella noieta de 26 anys que s’havia casat amb l’hereu de Can Morral i es va convertir en la matriarca que ha sigut sempre. I així ho va ser durant tota la resta de la seva vida.
Cuidar la família, cuidar la casa i cuidar la vinya. És bonica la paraula cuidar. L’àvia el que no cuidava gaire eren els seus ossos. Tothom sempre deia: “aquesta dona es morirà d’una caiguda!!” Doncs no. Però caure, mare de deu si en va caure de vegades!! Diria que es va trencar tots els ossos del cos algun cop o altre. No tots alhora eh! Una vegada es va entrebancar amb un gos, va caure i es va trencar la cadera. Un altre dia, mentrestant arreglava el bestiar, va caure marge avall i es va trencar el braç, encara sort que hi havia un magraner a mig barranc que la va parar. Un dia ella pujava al Pis de dalt amb la seva cadira electrica amb tant mala pata que la porta del pis de dalt estava tancada. La va itnentar obrir i ja us ho podeu imaginar, patapam. Jo me la vaig trobar allà que cridava SOCORRUUUU! O sigui, que en total, durant la seva vida es va trencar els dos fèmurs, la clavícula, tot! Encara com no es va trencar el cap!!
L’àvia quan tenia 90 anys encara anava a espurgar a la vinya! Sempre elegant, això sí. Arreglava el bestiar i el que fes falta. I cuinava. Mmmm ja em sembla sentir la olor de les seves sopes rosses. No sabeu què son les sopes rosses? És que és un secret que no se jo si… A casa sempre diem que un dia les patentarem. Patentarem és una paraula que jo no sabia què volia dir fins que me la van explicar, però em sembla bona idea. Potser farem la primera pela, que diria ella. I clar… si us explico el secret el negoci… Sí, sí, us explico! Així les farem durar més. Les sopes rosses son les sopes que feia l’àvia. En el fons és una sopa de pa. Una sopa de pa i ceba, no té gaire més secret. Es veu que abans les feien molt perquè eren barates, només necessitaves pa i ceba! Però el secret és: sofregeixes una mica de ceba, ben cuita. L’apartes. Bulls una mica de pa. Hi afegeixes la ceba fregida i ho tritures tot ben triturat. I és una sopa que queda de color ros, per això es diuen sopes rosses. Les provareu de fer?
Tenia molts secrets ella! Mireu, sucava el pa amb tomàquet pels dos costats del pa. Ho havieu vist mai? Sempre sucava el pa al suc i sempre que podia menjava alguna cosa dolça, era molt llaminera. I voleu saber un altre secret? Ella, tot i que treballava més que ningú a la vinya i amb el vi no bebia ni gota d’alcohol!! Era abstemia! Potser per això va viure 102 anys… Tot i que tenia un secret molt ben amagat. Escolteu bé! 1 kilo de sucre, 1 litre de llet i 1 litre d’alcohol etílic amb ratlladures de llimona. Barrejava. 9 dies a sol i serena. Ho filtrava i… taxtan licor de llimona casolà. I en feia un glop a cada àpat! Perque clar, ella d’aigua no en bebía perque deia que li feia mal de panxa. Només per les pastilles. Quan tenía la boca seca em deia: nena dom un bombo que tinc la boca seca.
La veritat és que jo la majoria d’aquestes coses no les recordo gaire, o gens, però sempre m’ho han explicat el papi, la mama, els meus germans o ella mateixa.
A mi m’encantava escoltar-la. i ara, si voleu, us explico un últim secret. A ella li encantava escoltar-me a mi. Ella es posava al menjador, asseguda al seu sofà, o a la seva butaca o ja més cap al final, a la seva cadira de rodes. Jo em preparava, em vestia, em maquillava, preparava la música, el micro, escenografia si feia falta, tot. Ella m’esperava impacient. “Que comenci, que comenci, que comenci”. Jo sortia, feta una artista i allà, davant d’ella, no tenia mai cap vergonya. I a l’àvia li encantava. Quan acabava el show, sempre m’aplaudia. Tot i que últimament tenia dubtes de si escoltava gaire cosa. Però sempre era la que més m’aplaudia. Era, sense cap dubte, el meu millor públic. Com et trobo a faltar àvia. Em quedo per sempre els teus aplaudiments, ara silenciosos, però els més sincers que rebré mai.
Text de Mar Puig
Música i lletra de Mateu Peramiquel
CEO’s de WeColorMusic
La entrada 20. No te’n saps avenir. La història de l’àvia Quica, de Can Morral del Molí. se publicó primero en WeColorMusic.
...more December 21, 202319. Ho tens aquí. S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. [Powerpress]
HO TENS AQUÍS’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. El que hauria de ser motiu de festa, per a elles dues, és motiu de tristesa. S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil
Fa dos anys que la Paula no veu a la seva família. Fa dos anys que la Paula viu a més de 6000 km de la seva família. De casa seva. Bé, de fet ara ja no és casa seva. Ella viu a Estats Units d’Amèrica. A Ann Arbor, Michigan. Fa dos anys que va marxar perseguint “El somni americà”. Ella sempre se’n riu d’aquesta expressió. Però sí, va marxar entusiasmada per la feina que li van oferir a la Universitat de Michigan. No tothom pot dir que estigui treballant a una universitat americana. Se t’hauria d’omplir la boca només anomenar-ho. Oi?
La Paula és metgessa. Metgessa d’investigació, com diu la seva mare, perquè no sap ben bé com explicar a la gent que, tot i ser metgessa, no atén a pacients a l’hospital.
“La Paula investiga. No, no, no és ben bé professora de l’universitat. Ella és com una mena de metgessa que està investigant a un laboratori de la universitat de Michigan, diu. Pauli, què és el que investigues exactament al laboratori?”
LA MARE SEMPRE EM DIU QUE ESTEM DE SORT
M’ENSENYA ALLÒ QUE ÉS VIU I TINC A PROP
L’OLOR D’AQUELL ESTIU LA GUARDO AL COR
EM MIRA I DIU, MENTRE EM SOMRIU
S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. La Paula va empaquetar tot el que tenia a casa seva, a Teià i ho va fer enviar a Michigan. Una furgoneta sencera de caixes que van viatjar en vaixell fins a Michigan. Ella hi va arribar abans, amb un parell de maletes grosses per sobreviure mentrestant no arribava la resta de coses i podia anar convertint casa seva una mica més en casa seva de sempre. El pis, que ara comparteix amb el Fede, el seu marit, és gros. El paga la universitat. Viuen com reis, la veritat. Cada matí es desperta, i va a córrer a a vora del Riu Huron. Li encanta córrer. Abans es posava un podcast per distreure’s, últimament no es posa res, li agrada escoltar el silenci i el so a la vegada. El so d’una ciutat ben gran, plena d’estudiants que van i venen. Alguns corren com ella. I sovint es troben els mateixos de sempre al voltant del riu Huron. Quan torna a casa, dutxa i el Fede ja té a punt l’esmorzar. I després cap a la universitat. Casa seva està a 10 minuts en bicicleta. Arriba al laboratori i tothom l’espera. La Paula té un no se què que enamora a tothom. Ella lidera el projecte d’investigació. A mitja tarda, agafa la bicicleta i torna cap a casa. Alla el Fede ja l’espera per anar, junts, a la seva classe de balls llatins. Sí, balls llatins a Michigan. Al vespre acostuma trucar la seva mare per videotrucada. Però la seva mare no té gaire destresa amb la tecnologia. Mira que li ha explicat vegades, la Paula.
“Jo ja apreto això que em dius però és com si quan jo parlo tu no em sents fins al cap d’una estona i després quan contestes és com si em parlessis a sobre. Però tu em sents bé? No fas bona cara Pauli, que no et trobes bé?”
RACONS QUE NO ESPERAVES ENYORAR
VIDES I PAISATGES QUE HAN MARXAT
HISTÒRIES QUE ET VOLDRAN ACOMPANYAR
EM MIRA I DIU, MENTRE EM SOMRIU
EM MIRA I DIU, MENTRE EM SOMRIU
S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Fa 1 any i mig que va sol·licitar el visat per poder-se quedar a viure a Estats Units. I això vol dir que no pots sortir del país fins que te l’han acceptat. I a la Paula encara no li han acceptat. I potser trigarà molt. La seva mare té pànic als avions i encara no s’ha atrevit a viatjar fins allà. Un parell d’amigues sí que hi han anat. I el seu cosí, amb el que gairebé no s’hi parla, però va aprofitar l’avinentesa per instal·lar-se uns dies allà amb un amic, anar a veure partits de la NBA i dormir i menjar gratis. Però no passa res, és el que ella volia. Li sap greu que la seva mare s’hagi perdut moltes coses d’ella. La cerimònia d’entrega del premi d’investigació anual del seu projecte al laboratori, per exemple. O quan va córrer la Marató de la ciutat. Però és el que ella va triar. Està feliç!
“Molt feliç està la Paula! Li encanta! Em truca gairebé cada dia i xerrem! Bé, de fet xerro més jo que no pas ella, perquè a vegades noia sembla que se li hagin d’arrencar les paraules de la boca. Però està feliç! Jo no la veig enyorada, pas! Oi que no, Pauli?”
PERQUÈ SOM EL QUE VIVIM
PERQUÈ SOM EL QUE TENIM AQUÍ
AIXÒ ÉS PART DEL TEU CAMÍ
FES-LO TEU I FES-LO AMB MI
DESCOBREIX MÉS DEL QUE HAS VIST
S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. El Fede no té feina. Va venir amb un contracte laboral gràcies a un company de la Paula de laboratori però ha plegat. No li motiva diu. I no necessita gaires diners perquè total, no viatgen gaire, al Fede no li agrada viatjar. Tampoc surten gaire, el Fede és molt de casa. I tampoc és gaire presumit per tant tampoc no es compra gaire roba ni res. I el pis el paga la Universitat. Així que ell és feliç cuidant-la a ella. Fent l’esmorzar, el dinar, el sopar. Anant a balls llatins amb ella. Ell fa més de 5 anys que no veu a la seva família, però no perquè visqui amb ella a Michigan, sinó perquè no s’hi fa. Tenen una relació ben turmentosa. A vegades la mare del Fede li escriu a la Paula preguntant-li com els hi va tot, però mai li escriu a ell. Però és bon noi.
“Molt bon noi és! A la Pauli la cuida com una reina! Li fa tot nena. Qui ho voldria, oi? Jo que tinc el Josep Maria apalancat al sofà tot el dia! Cuina, neteja, fa la compra. No treballa perquè tampoc ho necessiten saps? Estan molt bé, la veritat. Oi que sí, que esteu molt bé Pauli?”
HO TENS AQUÍ I HO TENS A PROP DE CASA
QUE LA VIDA SON MOMENTS PETITS I DIFERENTS I A PROP DELS ALTRES
HO TENS AQUÍ I HO TENS A PROP DE CASA
QUINA SORT LA QUE TENIM DE PODER-HO COMPARTIR
QUE SEMPRE ENS ACOMPANYA
S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Quan arriba al laboratori tothom l’espera. Investiga l’alzheimer. Té un equip de 18 persones al seu càrrec i ella és qui ho lidera. Tothom l’espera perquè les 18 persones que té a càrrec seu entren una hora abans que ella. Tothom l’espera perquè les 18 persones que té a càrrec seu no saben què han de fer si no els hi diu ella. No saben donar un pas endavant sense ella. I ella, en el fons, no investiga, només supervisa el que els altres investiguen gràcies a les seves ordres.
Això no és el que ella volia.
S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Ann Arbor és una ciutat horrible. Una ciutat molt gran. Una ciutat plena d’estudiants que tot el dia estan de festa i borratxos pels carrers. Uns estudiants amb qui no pots fer gaire relació perquè ara hi son, ara no. Ara viuen aquí i ara allà. Ara venen i ara tornen. El riu Huron és lleig, està brut. No s’assembla gens al seu mar del Maresme. Quan respira profundament s’empassa fum de cotxes, motos, fàbriques, pudor de riu.
Això no és el que ella volia.
S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. Es va perdre l’últim Nadal de l’avi i el primer sense l’avi. No va poder abraçar la seva mare aquells dies. Va viure el casament de la seva millor amiga per videotrucada, igual que els sopars amb les amigues, que de tant en tant la truquen. Però no és el mateix. Es fan audios per mantenir el contacte, però és impossible. Fotos. I aviat serà res.
Això no és el que ella volia.
S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. El Fede es passa tot el dia sense fer res. Sí, neteja, cuina i compra. Res més. Només l’espera. Depèn d’ella. No sap fer res sense ella. De fet, si no fos per ella, ell no faria res. Es quedaria tancat a casa tot el dia. Tota la setmana. Tot el mes.
Això no és el que ella volia.
S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. S’acosta el Nadal i a Amèrica tot és molt gros, molt gran. Tot ho fan molt gros i molt gran. Llums de Nadal sí, moltes, masses. Arbres de Nadal sí, molts i molt alts, massa alts. A la Paula li agafa vertigen només de pensar-hi. El dia 25 de desembre. Faran cagar el tió amb el Fede? Ells dos sols? Si ni tan sols en tenen de tió. Li farà algun regal de sorpresa? Quin? Si ni tan sols sap què li fa falta. Li farà escudella i carn d’olla? No en sap. Comprarà alguna cosa pre-cuinada al supermercat. Pararà la taula bonica sí, però només per dos. No convidarà a ningú de sorpresa, perquè no té ningú a qui convidar.
Això no és el que ella volia.
PERQUÈ SOM EL QUE VIVIM
PERQUÈ SOM EL QUE TENIM AQUÍ
AIXÒ ÉS PART DEL TEU CAMÍ
FES-LO TEU I FES-LO AMB MI
EL VALLÈS TÉ MÉS DEL QUE HAS VIST
La Paula es planta davant de l’ordinador. Vols cap a Barcelona avui. N’hi ha un que surt d’aquí 5 hores i arriba demà al matí, 24 de desembre. Compra. Agafa la primera maleta que troba per casa, hi posa quatre coses a dins, les més necessàries i imprescindibles. El Fede ha sortit a comprar. Ella baixa al carrer. Atura el primer taxi que passa. A l’aeroport si us plau. Passa per davant del supermercat, no hi veu el Fede. Arriba a l’aeroport. Tot va on-time. Passa el control de seguretat, el control de passaports, el control de maletes, el control de la vida. El Fede la truca. Ella no respon. Falta 1 hora perquè surti el vol. Es demana un cafè. Obre l’ordinador i redacta un correu electrònic a la direcció del laboratori. Em sap molt de greu però he hagut de marxar cap a Barcelona per una urgència familiar. No. Esborra. Us estic molt agraïda per la oportunitat que m’heu donat, però he pres la decisió de marxar del laboratori i de Michigan. Me’n torno a Barcelona. El Fede la truca. Ella no respon. Embarca a l’avió. Li envia un whatsapp al Fede: Fede, no m’esperis avui a casa. Demà et truco, però no pateixis per mi, estic bé, molt bé. Mira 2 pel·lícules a l’avió. No pot dormir. Els nervis la superen. Arriba a Barcelona. Uau, quina impressió. Surt de l’aeroport i respira. Atura el primer taxi. A Teià si us plau, i ràpid! Veu el mar del maresme. Casa seva. Comença la carretera de Teià, el cor li batega cada vegada més de pressa. Arriba a casa seva. Baixa del taxi. Agafa la maleta. Truca. Això és el que ella volia.
- so telèfon trucada facetime
“Pauli! Espera que no sé mai com despenjar això del vídeo. Espera eh que no et veig. Ara! Ara sí! Ui nena si que vas abrigada! Quin fred que fa a Michigan no? Aquí a Teià fa una calor. Espera que surto a fora que tinc més bona cobertura. Ara. Mira la porta que xula, l’he decorat de Nadal. Què tal carinyo, com estàs? Que ets a casa? Oh, que xulo que ho teniu decorat! 24 de desembre ja eh! Mita’l el Fede. Hola Fede! Què fareu avui? Que xulo deu ser passar el Nadal aquí a Estats Units oi? Tot tant decorat! Vindrà el Santa Claus a casa vostra oi? Nosaltres cagarem el tió! I vosaltres? Us trobarem a faltar eh!”
Això no és el que volia.
ESCOLTA LA CANÇÓ ORIGINALText de Mar Puig
Música i lletra de Mateu Peramiquel
CEO’s de WeColorMusic
La entrada 19. Ho tens aquí. S’acosta el Nadal i tot es fa més difícil. se publicó primero en WeColorMusic.
...more December 18, 202318. La meva veïna. Podcast de Les històries de l’avi Josep. [Powerpress]
LA MEVA VEÏNA
ESCOLTA LA CANÇÓ A LA TEVA PLATAFORMA
Doncs, resulta que ara han venut la casa del costat tu. Que ho sabies? Son una parella jove, la petita de Ca la viuda i el seu home. Bé, no sé pas si están casats o no, la veritat. No ho deuen estar pas perquè no recordo pas haver-ne sentit a parlar del seu casori. La seva germana si que es va casar diria, amb un noi de Terrassa, i diria que viu allà a Terrassa. Però aquesta petita no em sona. Mart es diu ella. Ell ara no me’n recordo. Però ella Mart. Van venir un dia a buscar les claus per veure la casa. És que nosaltres teniem unes claus aquí a casa. Saps què passa, que els propietaris ja son grans i viuen a Barcelona i ja no venen pas. I em van trucar i em van dir que vindrien uns nois a buscar les claus que els hi deixés. Jo no els hi hagués deixat pas eh! Vols dir? Oh, és que van entrar tot sols a veure la casa, no els va acompanyar ningú. I si s’arriben a quedar a dins com això que expliquen a la tele dels okupes. Saps? Però llavors vaig veure que era aquesta nena i em va donar una mica més de confiança perquè almenus la coneixia! Però sisi, van venir, van agafar les claus, van entrar, van remirar-ho tot. Bé, no sé què van mirar i què no perquè jo no els vaig acompanyar eh, però vaja, al cap d’una estona em van tornar les claus i em van dir que els hi havia agradat molt. No sabia pas si se la comprarien aquesta casa o no. Deu valdre un bon pico. No sé per quant la venen, la veritat, però és una casa maca eh! I gran! Deu tenir 5 u 6 habitacions segur! És més petita que la nostra però fa goig eh. Ara fa dies que no hi entro. A veure si un dia d’aquests m’hi acosto a saludar-los i puc entrar una mica a veure si ho han arreglat gaire o què. Però jo no he vist cap gran rebombori de treure mobles ni coses d’aquestes. És que aquesta gent la tenien ben cuidada la casa, però ja no venien. Ja no venien, no. I els seus fills no la volien pas. Ja veus tu quina llàstima oi? Una casa que fa un goig tant gran com aquesta, i no volien. No sé pas què els hi falta. No la volien i au, se l’han venuda. Una pena que tenien ells. Oi, oi, oi, no se la volien vendre pas. Els hi hagués fet il·lusió que se la quedéssin els fills, oi? Però noia, no ha pogut ser. A mi em va trucar ella, que és més sorda que una tàpia pobre, s’ha quedat ben sorda. No ho era pas abans no, però noia, ara no hi sent gens. A mi també em passa a vegades que no hi sento gaire, però no pas com ella eh! Que jo xerro i me’n entero de tot però ella no, ella només xerra perquè no sent res del que li diguis. Res de res! Pobre dona! I el seu mari li va dient tot el que jo vaig dient. Doncs em va trucar i em va preguntar que a nosaltres què ens semblava. Dona, nosaltres no hi hem de dir pas res, que és casa vostra, no nostra, oi? Però s’agraeix, s’agraeix perquè clar, nosaltres que estem acostumats a viure ben sols i aïllats aquí a la punta del poble, que després de nosaltres només hi ha el cementiri, i no hi fan gaire soroll aquests veins no! doncs s’agraeix perquè clar. Ara imagina’t tu que s’hi posen aquí una gent d’aquesta que tot el dia fan festes i o que son forasters o que fan coses rares, valga’m deu! És que clar, les cases estan ben juntes! Però no, fan bona cara aquest parell. Això sí, son músics. Però crec que no son músics de música així molt forta. Ell toca el piano i ella canta. Oh i ho fan bé eh! Ella va sortir a un concurs de la tele que cantava amb unes noies, i ho feia bé! Tot el poble que n’estavem pendents i haviem de votar-la i no sé quines històries, que això ho feia la meva filla perquè ja no es podia votar trucant per telèfon saps? Ja s’havia de fer amb el mòbil i l’internet i totes aquestes coses que jo ja no hi entenc. I van guanyar crec. I ell es veu que toca el piano. Mira, prefereixo el piano que la trompeta, tu. Una mica sí que el sentim perquè clar les parets son gruixudes però un piano sona fort! Oh és que és un piano de debò eh! Maco perquè sí! El van entrar pel balcó. Això sí que va ser un bon enrenou tu! Un dia jo que estava allà al cuarto i sento un xivarri d’uns homes que cridaven i unes màquines i dic, ai coi, què deu ser, i ja veus tu que trec el cap i veig un camió més llarg que un dia sense pa allà davant de casa i una grua. Doncs resulta que el piano no el volien a la planta baixa, que hagués sigut més fàcil. No. El volien a dalt al primer pis que deu ser que ell deu tenir el seu estudi allà. Doncs van haver de tallar la barana del balcó i tot!! Feia fressa i tot de veure com posaven aquell piano allà. Maco perquè sí!
Ho fan bé ho fan bé. Un dia van fer un concert allà al sindicat que van explicar la història del Josep de Ca la viuda. Del seu avi, saps? Va ser maco!!
Doncs això, que ara estem ben distrets tu! I ja m’agrada ja! Primer no sabia jo si.. però sí, sí, m’agrada! Goita, quan surto a regar les plantes, a vegades ja els crido per allà el balcó dic Mateu! Això, Mateu és diu ell. Ja veus tu quin nom més maco oi per un nano jove? Doncs els crido per allà el balcó i si son allà al menjador de darrere ja surten i xerrem un rato. Els hi agrada molt xerrar a ells. Les plantes no les cuiden gaire bé, la veritat, son una mica despistats. Ja els hi podria regar jo eh, però m’hi arriba l’aiga fins allà. Al principi ella va voler arreglar una mica el seu balcó i tenir-ho ben maco amb plantes i tal, però és que se’ls hi moren totes tu! Son despistats sí. L’altre dia van tindre una maquinada estesa que potser s’hi va estar 4 o 5 dies allà! I a més a més feia vent i jo cada vegada que sortia pensava, al final els hi sortirà tota la roba volant! Però son macos, oi tant! I no fan mai gaire xivarri no, goita l’altre dia van fer un sopar. Amb tota la família! Es veu que era l’aniversari d’ell i van convidar tots la família i els amics. Oh, eren una bona colla eh! Feien carn allà a la barbacoa que tenen allà fora i goita, s’hi van estar una bona estona. Però no van molestar pas eh, perquè jo quan van ser vora dos quarts de dotze vaig anar a dormir i ja no els vaig sentir pas més. Vull dir, que son macos! Jo mira quan surto cada matí cap a caminar, si veig llum allà al menjador de davant que ella hi té l’ordenador, la saludo. I ella sempre em saluda eh! És ben eixerida ella. Ell és una mica més eixut, però és ben maco. Jo sempre m’hi fixo a veure si hi son o no. Perquè tenen dos cotxes un de més gros i un de més petit. Em sembla que amb el gros hi va més ella i ell va més amb el petit. Però jo quan surto al matí m’hi fixo i ja sé si hi son o no hi son o què. I això que tenen un gratx però no els guarden pas els altus allà dins. Em sembla que hi guarden trastos. Perquè van tot el dia amunt i avall tu! Amb la música a tot arreu van! Es fan un fart de treballar pobres, clar és que això de la música no sé jo si els hi deu donar pas per gaire. Però escolta ara han tingut una filla! Que ho sabies? Clàudia li han posat. Com que ella també és de Cal Claudi, deu ser per això, oi? Quina il·lusió quan m’ho van dir tu! I que per molts anys que la pugui veure créixer jo! Escolta, és que els nanos donen vida! El jovent dona vida! Ara que no sé pas com s’ho faran eh, perquè clar sempre son fora! Ja m’avisen tot sovint eh! Ja em diuen: Maria! que aquest cap de setmana no hi serem, si sents sorolls seran lladres! I jo ja n’estic pendent ja, i a vegades sento sorolls i faig un crit i és la seva mare que ha vingut a arreglar-los alguna cosa. I ara amb la nena, ai quina gràcia, és simpàtica…! Quan li diu sa mare: Clàudia digues Adéu a la Maria, ella ja fa ballar el braç. Més maca. Doncs ara amb la nena no sé com s’ho faran tu! Ella sempre em diu, Maria un dia d’aquests te la passaré pel balcó i me la cuides un rato! Oh, ja ho faria de gust ja! Però tant xicarrona no m’hi veig en cor. No sé si ho diu pas de debò això de deixar-me-la. Però que m’agrada veure-la. A vegades venen a veure’m aquí a casa, perquè clar com que sempre els hi de recollir els paquets, perquè clar, ja t’ho dic que no hi son mai, i a vegades hi son però com que estan amb la música, no se’n enteren i compren per l’internet moltes coses el jovent, i clar, aquests transportistes ja em coneixen. Hola vecina, que puede recoger el paquete de los vecinos? Oi tanto!!! A vegades son paquets grossos i que pesen eh! Quan son petits els hi porto jo a vegades allà a casa seva, però aquests que pesen no puc pas no! I llavors venen a buscar-lo i si venen amb la nena, quina il·lusió, veure-la, tu!
Sí, sí, m’agrada tenir veïns tu. Ells també deuen estar ben contents, suposo. Almenys, fan cara d’estar-ho de contents de tenir-nos de veïns! Goita-la, ara surt al balcó! Mart! Què dius? Com va? I la nena?
Text per Mar Puig
Música i lletra per Mateu Peramiquel
Creadors i Fundadors de WeColorMusic
La entrada 18. La meva veïna. Podcast de Les històries de l’avi Josep. se publicó primero en WeColorMusic.
...more December 09, 202317. La Funerària. L’episodi del pòdcast que té un micro espectacle i que et matarà de riure. DESCOBREIX EL MICRO ESPECTACLE DE ‘LA FUNERÀRIA’ AQUIText i veu: Mar PuigMúsica i lletra: Mateu PeramiquelBenvolguts tots i totes.
Abans de començar ens agradaria donar-vos les gràcies per haver vingut en un moment com aquest en què és tan important per a tots nosaltres la vostra presència.
La vida és com fer una marató. Comences a tope, com si s’hagués d’acabar el món, a mesura que passen els kilòmetres vas baixant el ritme, perquè clar, tot fa pujada. Pel camí et vas trobant punts d’avituallament que vindrien a ser aquelles persones que ens donen energia per continuar el camí, i finalment arribes a la meta, cansat, de fet, mort, però victoriós de tot el que has aconseguit. I al final t’hi esperen totes les persones que t’estimen que t’aplaudeixen i et feliciten pel que has aconseguit.
I així és com el nostre estimat Joan, amant de l’esport i les maratons, entenia la vida. Una vida plena d’esforços físics i mentals però sempre recompensats amb l’arribada a la meta //
Com? Ah, que no és el Joan? Ah que sí que és el Joan però que lo de l’esport no… Disculpeu se’m deuen haver embolicat els papers. Disculpeu tots un segon. (Buscant entre tots els papers) Perdonin ja ho tinc, ja ho tinc, ja ho tinc. Disculpin.
(Cantant a cappella en plan R&B)
En veure despuntar, el major lluminar, en la nit més joiosa Els ocellets cantant a festejar-lo van amb sa veu melindrosa.
No? Ah, que volien alguna cosa més clàssica
(Toca Canon de Pachelbel).
Ah, massa clàssic. Ara massa clàssic. A veure, doncs perdonin perquè no ens hem entès. Anem a trobar quina és la cançó perfecta pel Joan. A veure sempre es pot tirar per alguna cosa molt actual que li agradi molt a ell, que li agradés vaja, bé que suposo que encara li agrada vull dir que els gustos no canvien encara que,.. no? Clar, perquè evidentment no li podem preguntar a ell perquè seria… estrany. Podríem tirar per alguna cosa tipus, a veure que tampoc és que sigui superactual però vaja…
Si em dius adeu, vull que el dia sigui net i clar Que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant.
Ah Lluís Llach no eh, prohibit? Ja passa això, Lluís Llach és un d’aquells que o t’encanta o no t’agrada gens. I entenc que a ell, gens. Gens. Serrat?
Paraules d’amor, senzilles i tendres.
Encara menys? Ostres tu, déu-n’hi-do! Llavors potser acabarem abans si em diuen quin és el seu cantant o grup preferit. El d’ell vaja. Per què potser preferiria algo més festiu? Vull dir que ja sé que no cal muntar una festa però alguna cosa així una mica més alegre, no? Que
no cal anar sempre a buscar el drama, que ja en tenim prou de drames a la vida, oi? Vull dir que morir-se amb 90 anys doncs no és cap drama, no? Jo què sé, l’himne del Barça, per exemple! Ah, de l’Espanyol, ja em sap greu, però aquest no el tinc al repertori, amb una mica de temps me l’hauria après sense problema eh, però ara justament temps és el que no tenim en aquests casos.
Doncs mirin jo crec que només em queda una opció ja, la típica i mítica que acaba triant tothom, que jo intento fer-ho una mica més personalitzat tot plegat, però veig que al final aquestes coses com més tradicionals millor, perquè es veu que ens agrada.
Trobarem a faltar el teu somriure
Diu que ens deixes te’n vas lluny d’aquí Però el record de la vall on vas viure No l’esborra la pols del camí.
Aquesta, els hi agrada eh? Ja deia jo. Si és que a vegades no sé per què m’encaparro a voler fer alguna cosa original, personalitzada, pensant en el mort i no en els vius, pensant en que ell estigui content i no en què vostès estiguin tristos i així ho puguin demostrar a tots els seus familiars. Però res, si és que soc burra, si perdo més temps xerrant amb vostès per acabar fent les mateixes cançons cada dia tres cops, que no pas tocant-les i prou. Total si em paguen el mateix! Per què vostès em pagaran el mateix si canto la que canto cada dia que si en canto una de diferent, vull dir que, no cal que m’hi mati, saben?
Igual que amb el discurs. Vull dir que jo intento fer-ho una mica personalitzat, parlar amb la família. Si li agrada l’esport doncs ja ho han sentit. Que al Joan no li agradava l’esport, cap problema, canvi de tema, però clar, quan et poses tiquismiquis. Perquè s’hi posen eh de tiquismiquis. Doncs total, que segurament em sortiria més a compte fer-ho genèric. Vull dir un genèric de, mirin estem tots molt tristos, era una bellíssima persona i gràcies per venir. La vall del riu vermell per tothom i llestos. Pim Pam. Xim Pum. Més fàcil a Andorra.
Pensin que al final això és un negoci, de fet és el meu negoci. Jo treballava a una botiga de roba. Horari partit. Fatal vaja. De 10 a 14 i de 17 a 20:30. No podia ni anar al gimnàs perquè clar quan hi vas? A les 8 del matí? Massa gent. Al migdia? Panxa plena. A la nit? Massa cansada. Total que després d’anys de treballar a la botiga de roba i no poder ascendir perquè clar, només érem la meva jefa i jo. I la meva jefa era més jove que jo, així que possibilitats d’ascendir? 0. Possibilitats que es jubilés i m’ho volgués traspassar a mi? 0. Possibilitats de millorar? 0. Doncs després d’anys de treballar i cremar-me, cremar-me molt vaig decidir fer-me emprenedora. Sí. Emprenedora. Es clar que emprendora no te’n fas d’un dia per l’altre. Vull dir que no vas a dormir i et despertes sent emprenedora. Jo em vaig apuntar a un curset que feien aquí al centre cívic d’emprenedoria. Es titulava “Sigues el teu propi jefe”. Total, que jo, emprenedora de mena, començo el curs i el primer que ens demanen és que fem un estudi de mercat sobre quins negocis creiem que, al nostre barri, ciutat, etc. tindrien èxit. Jo vinga a donar-li voltes. I vinga i vinga.
CANÇÓ ‘UN NÍNXOL’ – Escolata-la
Quin és el negoci que no s’acaba mai? La mort. És clar, jo vivint en un poble amb una mitjana d’edat alta, bastant alta, molt alta, ho vaig tenir claríssim. Al meu poble cada setmana hi ha un mort com a mínim. I ara al·lucinaran eh, però això, al meu poble, és un
evento social. La gent ja ho espera! Ja sents les dones que diuen: què, a qui li toca aquesta setmana? O bé, què, encara ningú aquesta setmana? O bé, quina setmana més avorrida tu!
Però llavors, de sobte, arriba el moment! Sonen campanes a mort! Perquè al meu poble encara sonen campanes a mort, que bàsicament vol dir que sonen durant una estona molt seguides. Crec. O aquestes son les de casament, no ho sé. Però el cas és que sonen. I ja comença a córrer la notícia. I la pregunta: que seran a casa o baixen a ciutat? I ara sí que al·lucinaran, al meu poble, els morts abans els tenien a casa tu. Ja et pots imaginar quan es va morir la meva àvia, allò era barra lliure de gent des de les 8 del matí, perquè clar havien d’anar a treballar, però volien passar a donar el condol, fins a les 10 de la nit, perquè clar tornaven ara de treballar, però volien passar a donar el condol. I si et descuides a les 12 de la nit encara vindria algú, no pots tancar barraca! Doncs allà, al menjador de casa, la iaia, al cel sia. Menjador en el qual uns dies després hauràs de fer el dinar de Nadal i tan panxos i tan contents. Fatal vaja.
El que els hi deia, un evento social. Que tothom ha d’aparèixer per allà. I si no hi apareixes, a la llista negra que te’n vas. Pensin que al meu poble hi ha una senyora, la Paquita, que un dia es va morir el seu marit el Cinto, i jo no vaig anar al tanatori, aquests ja van ser una mica més moderns i van anar al tanatori, jo no hi vaig anar perquè vaig pensar que no tenia gaire relació amb ell, ni amb ella. Ves, una gent del poble de tota la vida sí, però res més. Doncs me la vaig trobar al cap d’uns dies pel carrer que jo passejava el gos i va i em diu: “No vas venir pas al tanatori”. Òstia, que passava llista senyora? Què feia com a les eleccions que demanava el DNI i vostè anava tatxant allà a la llista aquella amb el regle i el retolador fluorescent per saber qui havia vingut i qui no? Fatal vaja.
Total que jo vaig dir, els morts. El meu negoci son els morts. Perquè de morts no en falten mai. De naixements cada vegada més. Ara que ho penso, si ara falten naixements, un dia faltaran morts, però vaja, que això ja arribarà quan jo estigui jubilada. Tot i que els emprenedors, com jo, no en tenim de jubilació. Fatal, vaja.
El cas és que vaig decidir emprendre amb un tanatori. Però no un tanatori qualsevol no, un tanatori especial. Amb un descompte especial per la gent del meu poble. No com vostès. Vostès no han tingut el descompte perquè no ho son pas del poble. Però com que és més barato que el de ciutat, han vingut cap aquí punyeteros. Jo vaig pensar que així la gent del poble deixaria de tenir els morts a casa, que fot un mal rotllo que flipes m’entens? Que després taaaardes a tornar a ser capaç de trepitjar aquell menjador de la iaia, al cel sia, amb normalitat, saps?
Vaig pensar, un tanatori especial on oferirem tots els serveis possibles, habidos y por haber: música personalitzada, discursos personalitzats, flors.
Ai les flors! Ai les flors!! Això sí que és un negoci! Enfadadíssims tinc als de la floristeria de ciutat perquè els hi he pres el negoci. Òstia el negoci! El pedazo negoci!!!! Quina santa mania en regalar flors als morts!!! Que representa que com més flors regalem, més ens els estimem. Oi? Va així? Com més grossa és la corona, més te l’estimes? Cordills que les flors es podriran! Que no serveixen per res! Que és pura façana! Mirin el Joan pobre, quants diners s’han gastat amb tot aquest munt de flors que porta a sobre? Les flors, donin-les en vida, coi! Que estarem més contents! Que un cop morts ja no les veiem. Ohhh, sí, sí, sí, ens veuen des del cel, que no, que no les veiem quan som morts, ni des del cel ni des de
l’infern! 300 € la corona de flors!!! I el ramet petitó aquell que gairebé ningú compra perquè clar és ridícul, i sembla que no te l’estimaves prou, 60 €!!! Qui ha sigut el ratilla eh? Fatal, vaja.
Morir-se, caríssim. Els meus pares sempre em diuen que ells tenen el seu enterro pagat, i penso, osti la millor herència que em podien deixar! Perquè clar, jo no sé què ens passa quan se’ns mor una persona, que estem disposats a tot. I els dels tanatoris se n’aprofiten! I molt!!! Les caixes, per exemple. Caríssimes. Però si no les farem servir mai més! Com els vestits de núvia, igual! Un dineral per ensenyar-lo una estona davant dels teus amics i familiars i au, al forat. Però clar, agafem la més cara no fos cas que… Que què? Que no quedem bé? Que semblem pobres? Que s’enfadi el mort? Fatal, vaja.
Quan es va morir la iaia va venir l’Erminia de la Torre, mare d’una amiga meva de tota la vida, i quan em va veure em va preguntar: Què? Què fa la iaia? Òstia! No fotis! No fa res la iaia ara ja. Només faltaria! És que si fes algo la que em moro llavors sóc jo Erminia!
Oh, que ha quedat bé! Molt bé, ha quedat, guapíssima! Preparada per anar a fer-se una sessió de fotos!
Si és que està igual eh! Òstia senyora, sí, es que si no estigués igual potser és que ens l’hauran canviat per una altra, i llavors malament. Que el negoci de bebés robados el puc entendre, però el de muertos robados, no tant eh! Fatal, vaja.
Jo trobo que ho tenim fatal organitzat. Per què tu creus que és normal haver d’aguantar aquests comentaris just només unes hores després que s’hagi mort algú? És que trobo que som una mica massoques. Fotre’ns allà a una sala tètrica i freda i anar esperant que vagi passant tothom i tothom vagi dient el mateix. Vols dir que no ens vindria més de gust estar a casa, sols, plorar si ens fa falta, i veure només a qui nosaltres vulguem? Doncs no, evento social! Fatal, vaja.
Això sí, evento social de categoria si vols eh! Perquè si vols tenim càtering. Servei amb cost a part, és clar. Tenim el bàsic o el gourmet. El bàsic, res, 4 galetetes salades i 4 de dolces, d’aquestes que en realitat les comprem a l’engròs envasades industrials totals, però la presentació ho és tot. El gourmet hi afegim entrepanets i croissanets. Tenim opcions veganes i sense gluten, però també amb cost a part, és clar. I begudes doncs aigua, cafès i til·les, moltes til·les, això és el que va inclòs. I si volen alguna cosa extra, doncs, amb cost a part. Oju que més d’un ha demanat barra de lliure de cava eh! Fatal, vaja.
Però això no s’acaba aquí eh! Que després també tenim les esqueles, o sigui els recordatoris, que allò t’ho emportes a casa i després no saps què fer-ne perquè clar, llençar-ho et sembla que és com fer-li un lleig al mort, no? Com si no t’importés. Total que la meva mare té, al calaix de la tauleta de nit una col·lecció de recordatoris de tots els morts que ha anat a enterro a la seva vida. Com qui fa una col·lecció de sellos, saben? O de cromos! Oh, i no en té pas poques no, que ja els hi dic que al meu poble, si no hi vas, a la llista negra. El meu marit diu que des de que vam començar a estar junts, ara fa 6 anys, ha anat a més tanatoris, enterros i ha vist més morts que en tota la seva vida. Un dia es va morir el nostre veí, només feia un any que vivíem allà i l’home no sortia de casa. Jo el coneixia de tota la vida perquè era del poble, però ell no el coneixia, no l’havia vist mai, però vam anar al tanatori, és clar. Total, allà al tanatori, la dona del mort més engalanada que mai, que semblava que anés de casori, i va i ens diu: “Que el voleu veure?” Jo vaig buscar
de seguida una excusa per dir que no tipus “Prefereixo recordar-lo en vida” o “Tinc un bonic record d’ell i ara no voldria”. Doncs no va el meu marit i li diu que sí, que així el coneixerà. En serio? Però si ara ja és mort! Conèixe’l ja no el coneixeràs. Com a molt veuras quina cara feia, però res més. No sabràs si era bona persona o no. Si era de futbol o de bàsquet. Fatal vaja.
I no se n’ha parlat prou dels enterramorts. Òstia quins personatges tu. Tu vas allà al cementiri. Moment superdramàtic. Ja veus el forat obert on fotran el teu mort. I allà la veritat és que és un moment complicat, siguem sincers, no? I de sobte t’apareixen dos tios amb un xandall brut i fet malbé que, sense cap mirament, agafen la caixa del mort, el primer ram que els hi apareix per allà, que acostuma a ser un ram petit d’aquests de 60 euros d’algú que ho fa per no quedar malament, perquè els altres no hi caben, foten la caixa a dins sense cap cura ni sensibilitat, fotent cops cap aquí cops cap allà i llavors vinga a fotre-li el ciment aquell. Un silenci que regna al cementiri i aquells bons homes allà pim pam, pim pam. I a la que et descuides, s’ajupen per agafar una mica més de ciment i patapam, ja t’ensenyen tot el cul. Home senyor, ara no. Ara no toca! Fatal vaja.
Que em va explicar el meu pare que un dia va anar a un enterro i quan era allà al cementiri a punt per entrar el mort, van voler posar la caixa a dins el forat i vinga que si gira que si tomba i res, no hi cabia. Tot el que els hi explico és ben cert eh, cap mentida! Total que el senyor enterramorts es fot a dins el forat i treu una bossa negra. Entenem que una bossa d’ossos, però en aquell moment encara no se sabia. Total que arrepenja la bossa contra la paret per deixar-la i poder entrar el mort i la mare que em va parir que la bossa es va desmuntar i va caure a terra i van començar a aparèixer tots els ossos de l’avantpassat que, evidentment, no van reconèixer. El crani i tot van veure! Fatal vaja.
Alguns de vostès pensaran que soc frívola amb això de la mort, que amb això no es poden fer bromes. Jo no en faig de bromes. La mort és cosa seria. Amb el que faig bromes és amb el circ que muntem al voltant, mecagundena! Com ara vostès. A veure, aixequin la mà, quantes persones d’aquí havia anat a veure el Joan en l’últim any de la seva vida? (ningú aixecarà la mà) Ho veuen? Ningú! Ni tan sols la seva família!! Lleig això, eh? Allà tancat en una residència, segur. I vinga a comprar flors i flors! Que els homenatges es fan en vida coi! No un cop mort.
De totes maneres, que si vostès volen gastar-se’ls, gastin-se’ls eh, no seré jo ara qui els hi dirà que no. Perquè com veuen soc emprenedora, però soc fatal venent, perquè clar, els hi acabo de dir que no es gastin tots els diners que es gasten normalment, i això, és cavar-me la meva pròpia tomba! Si és que soc burra! Suspesa del curset d’emprenedoria.
Bé, doncs això, que el Joan segur que era una persona molt estimada, sinó, fixint-se amb la gran quantitat de flors que s’emporta en el seu últim viatge. Una mostra de la gran estima que tots li tenien. Segur que deixa un buit molt gran dins seu, però no es preocupin, que es tornaran a trobar, tard o d’hora. Si és per mi, millor d’hora que tard. Ara ja poden marxar, i espero, que la pròxima vegada que tornin, no siguin vostès els protagonistes. Fins sempre Joan!
Text per Mar Puig
Música i lletra per Mateu Peramiquel
Creadors i Fundadors de WeColorMusic
La entrada 17. La Funerària. L’episodi del pòdcast que té un micro espectacle i que et matarà de riure. se publicó primero en WeColorMusic.
...more December 05, 2023Capítol 16: La mort i la vida. Inici de la segona temporada de Les històries de l’avi Josep, el podcast Capítol 16 : LA MORT I LA VIDA[Powerpress]
ESCOLTA LA CANÇÓ A LA TEVA PLATAFORMA
Avui fa un any que l’avi va morir. Alguns per fer-ho més suau dirien que va marxar, que ens va deixar, que ja no hi és, que s’ha apagat. No n’hi ha cap que sigui mentida, però la realitat és que va morir. I no sé molt bé perquè a la nostra societat ens costa tant verbalitzar la paraula mort, sobretot quan ens toca d’aprop.
La mort forma part de la vida. Sense la vida no hi hauria mort, però sense la mort tampoc hi hauria vida. Però li tenim por. Molta por. En el fons és un canvi d’etapa més a la vida. Perquè no sabem què passa després.
Quan era petita, vaig tenir una època en que pensava molt en la mort i el simple fet de pensar que mai més tornaria a veure a una persona m’angoixava i em feia un tip de plorar, i per aquest motiu vaig decidir que volia viure la vida de forma intensa, sense guardar-me res per mi ni per a ningú, de manera que quan la mort arribi i m’obligui a separar-me físicament d’una persona, no tingui res al tinter, res que no li hagi dit i li hagués volgut dir, res que no hagi fet i que m’hagués agradat fer. I que per tant, el dol sigui només de comiat.
I amb l’avi va ser així. El dia abans que l’avi morís vaig acomiadar-me d’ell perquè era plenament conscient que ja no el tornaria a veure en vida. Li vaig agafar la mà, li vaig dir que l’estimava i que gràcies per tot el que havia fet per mi. Quan em va trucar l’endemà la meva mare, vaig somriure i vaig respirar. I el meu cos es va omplir d’energia. Em vaig tocar la panxa, on estava creixent la meva filla, i em vaig adonar que d’això va la vida. De morir i de viure. I mentrestant, sense ni tan sols saber-ho, el Mateu tocava Bohemian Rapsody.
L’endemà, el ritual. El ritual insuportable que fem a la nostra societat, sobre el qual en parlarem, i tant si en parlarem! Paraules que intenten omplir i que no omplen, tot i que desitgen. I tu que has d’aguantar. I no pots plorar tant perquè tenia 89 anys i això no és un drama. És llei de vida. I ho és, és cert. Però el dol també és un procés que cadascú té el dret de viure com vulgui, o com pugui. I aquesta mania nostra del ritual, la vetlla… em sembla un infern. Un autèntic infern. Però d’això en parlarem en un altre moment i riurem.
Per descomptat, al funeral de l’avi no hi va faltar la música en directe amb el Mateu al piano i jo cantant. I vam cantar la seva cançó. El dia que més vaig somriure cantant-la. A ple pulmó. Ja li havia cantat mil cops, a ell i a tot arreu de Catalunya i de fora. Ja sabia de la meva pròpia veu el que pensava d’ell, com me l’estimava. I per això el dol va ser més fàcil. Perquè no m’havia quedat res al tinter. Només m’havia d’acomiadar.
Quin gust avi! Si amb la iaia haguéssim pogut fer el mateix, otro gallo cantaria, però amb ella va ser tot diferent i no li vaig poder dir ni fer tot el que amb tu vam fer. Ella, com sempre, ens va servir d’exemple per aprendre, i s’ho va manegar perquè amb tu ho poguéssim fer bé. Com quan érem petites i quan arribavem a casa ens deia a cau d’orella, feu-li un petó a l’avi també, que ell no us ho diu, però us estima molt.
Quin gust avi! Explicar la teva història arreu. A tots els teatres possibles. Fins i tot el dia del teu enterrament, acte seguit de fet, vaig agafar una furgoneta i me’n vaig anar fins a Pamplona perquè, aquell dia tocava explicar la història a Orkoien. I ho vam fer. I ho seguirem fent. Va ser difícil però estavem plens de la teva energia.
Quin gust avi! Quin gust, un any després adonar-me de que bé que ho vam fer. Que bé que ho vas fer.
Soc molt valenta escrivint tot això però la realitat és que només de pensar en la mort de les persones de la meva família ja torno a recordar aquella adolescent dutxant-se i desfogant tota l’angoixa que els pensaments sobre la mort i la separació física per sempre d’una persona estimada li provocaven. I no pretenc donar cap lliçó a ningú més que a mi mateixa. Fixa’t Mar. Fixa’t com de feliç va morir l’avi i com de tranquila et vas quedar tu d’haver-ho fet tot per ell, d’haver-li dit tot el que pensaves.
No si sé ho he explicat mai, ni tan sols sé si el Mateu sap que ho sé, però el mateix dia que va morir l’avi, el seu company d’habitació li va dir a la meva mare que el dia abans quan el seu gendre, el Mateu, havia anat a acomiadar-se de l’avi tots s’havien emocionat tant. I tots vull dir tots tres, el Mateu, l’avi i el seu company d’habitació. Ell li va explicar que havia sigut tant bonic, que el Mateu un cop ja havia sortit de l’habitació a la que inicialment havia estat en silenci, va tornar a entrar i li va dir ben fort a l’avi que gràcies, que gràcies per deixar-nos explicar la seva història. I li va prometre, entre llàgrimes descontrolades, que ho seguiriem fent sempre.
Quin gust avi! Com t’ho vas fer per fer-te estimar tant?
Per què ens costa tant en vida dir-nos les coses boniques? En un moment de bronca ens podem dir milions de coses dolentes, i les bones? I el que sentim? Per què ens ho guardem? Per què esperem fer un homenatge un cop morts? Per què no fem una festa de comiat abans de la mort? Potser perquè no sabem quan arribarà. El Mateu i jo tenim un projecte que es diu El teu concert amb el qual anem a fer concerts personalitzats en celebracions privades. Fa uns dies ens va trucar una noia per demanar-nos un concert. Al preguntar-li quin era el motiu de la celebració ens va dir que no era una celebració, sinó un comiat. Un comiat de la seva germana que s’estava morint de càncer i que organitzava un comiat perquè volia poder-se acomiadar, ara que encara estava bé, de la seva gent, i volia que la música l’acompanyés.
Tinguem por la mort, clar que sí, però no la vida. A la vida no.
Avui fa un any que l’avi va morir i va fa 8 mesos que va néixer la meva filla, la Clàudia. L’avi no va poder conèixer la Clàudia, ni la Clàudia l’avi. I això potser és el que m’ha costat més. Dies abans que l’avi morís, quan ja s’anava preveient el final immediat, vaig xerrar amb l’avi, i li vaig posar la seva mà a la meva panxa. Li vaig dir “no la coneixeràs avi, però, per sort, ella a tu si. I li explicarem la teva història sempre perquè ella la pugui seguir explicant. La teva i la de totes les persones que, com tu, ja no podeu explicar-nos-les, però que, per sort, hem anat guardant dins de llocs molt especials de cadascú de nosaltres.
La vida és imprevisible. En un mateix any he viscut la mort i la vida de la forma més directe possible. Quin viatge. Quina sort gaudir-lo.
Aquesta temporada, no podrem escoltar les anècdotes de l’avi abans de cada capítol, però seguirem explicant històries. La seva ja la coneixeu però explicarem la de tantes altres persones que, com ell, tenen històries extraordinàries que han nascut per ser explicades i per ser escoltades.
Uns mesos després de néixer la Clàudia li vaig demanar al Mateu que ens escrivís una cançó per anar a dormir amb la Clàudia, per poder-li cantar cada nit i anar a dormir juntes amb calma i amb un somriure. Quan la vaig escoltar em vaig adonar que en el fons morir és anar a dormir, és tancar els ulls amb calma i amb un somriure.
Doncs bona nit avi. I que allà on sigui que et despertis l’endemà, tinguis el millor dels teus dies.
Bon dia Clàudia!
Text per Mar Puig
Música i lletra per Mateu Peramiquel
Creadors i Fundadors de WeColorMusic
La entrada Capítol 16: La mort i la vida. Inici de la segona temporada de Les històries de l’avi Josep, el podcast se publicó primero en WeColorMusic.
...more January 12, 202315. Vallgorguina DESCOBREIX L’ESPECTACLE ALS ESCENARISVALLGORGUINA
Tot va començar fa uns quants anys ja. Quan menys intentava trobar algú amb qui viure una aventura, pam. Això sempre passa. Tinc algunes amigues que es passen dies i dies amb l’objectiu de trobar algú. Que surten de casa per anar a comprar el pa més arreglades que mai, per si de cas aquest algú està al forn comprant, o per si se’l troben pel camí. El cas és que no se’l troben mai aquest algú. I de sobte, quan deixen de buscar, quan es rendeixen, quan surten a comprar el pa amb xandall mal conjunta i un monyo mal fet al cap, llavors, pam, apareix l’algú. És igual que quan perds qualsevol cosa, les claus de casa, per exemple. Et passes dies buscant per tot arreu, per totes les butxaques de pantalons, jaquetes, a les motxilles, al cotxe, a totes les cases de les amigues on has anat. I res, res, res. Llavors ve la teva avia, o la teva mare, i et diu que facis un nus a un mocador de roba i diguis “San Cucufato, San Cucufato, hasta que no lo encuentre, los cojones no te desato.”
Apa, apa! Però que bèstia! Això no es diu així! Jo no ho he dit mai així. Es diu “San Cucufato, San Cucufato, hasta que no lo encuentre, no te los desato” I la gent ja entén de què parles, saps? No cal ser tant explícita. Perdó.
I tu li dius a la teva mare o a la teva àvia que això no t’ho creus, que no funciona, que quina tonteria. Però quan no et veu, vas al calaix del teu pare a robar-li un mocador de roba, perquè ara ja no es porten i tu no en tens, i ho fas d’amagat i no li dius res. I al cap d’uns dies, quan ja estàs mirant preus per canviar el pany, pam, apareixen les claus. Quan ja no les buscaves. Doncs amb l’amor igual. I aquell dia allà en un poble que ni tan sols recordo el nom, va passar exactament això.
Vallgorguina. Me’n recordo perfectament. Com si fos ahir de fet. Jo crec en l’amor a primera vista. En el flechazo. En veure una noia i dir, és la dona de la meva vida. També és cert que això m’ha passat més d’una vegada i clar, de dona de la meva vida així com a títol realment només n’hi hauria d’haver una, no? Vull dir que jo sóc molt enamoradís. Em diuen 4 coses maques i ja és la dona de la meva vida. Tot i que ella de coses maques ben poques. Però aquest cop va ser diferent. Aquest cop sí que vaig saber que era ella. Que no era un enamorament d’estiu. Perquè de fet era la tardor. I a la tardor no es viuen amores de verano. Jo sempre havia esperat trobar algú amb qui compartir la vida. I allà estava ella. Jo estava a dalt de l’escenari fent el meu monòleg de festa major. Parlo de moltes coses al monòleg i l’amor és un dels temes que tracto. I de cop, en un moment en que el text diu: “L’amor, és meravellós. Qui no creu en l’amor romàntic? A veure aixequeu la mà! Dani posa’m llum al públic que els hi vull veure la cara als incrèduls i als poc romàntics” I el Dani m’il·lumina el públic i pam. Ella amb la mà més alçada que ningú. Vaig voler dir-li alguna cosa, increpar-la una mica, però em vaig quedar com en shock. Vaig pensar, és la dona de la meva vida. Havia de pensar bé què dir-li perquè no la volia cagar. Vaig seguir parlant amb les altres persones i ella, allà, insistint amb la mà alçada. Estava clar que volia que li fes cas.
Es va passar una hora parlant de l’amor romàntic. I amb ell havia de fer un projecte jo? De moment tot pintava malament. El seu director m’havia contactat per fer un projecte junts. Volia fer un monòleg però que hi hagués música. “Ell canta una mica” em va dir el director. Però la realitat no era ben bé aquesta. Em va dir que anés a veure un bolo d’ell per així fer-me una idea del tipus d’espectacle que feien, tot i que jo ja havia dit que si, perquè m’interessava per pasta. En un moment del seu monòleg va dir: “L’amor, o és romàntic o no és amor.” I aquí vaig pensar que el volia matar. “Aixequeu la mà, vinga!” I jo vaig aixecar la mà i la vaig tenir aixecada tota l’estona, tenia ganes de posar-lo contra l’espasa i la paret. Però no va tenir pebrots.
“Ostia!!! Aquella és la noia que farà el projecte amb mi? Joder però perquè no m’avises!” O sigui, la noia amb la que havia tingut el flechazo, la noia a la que li havia donat el títol de la dona de la meva vida, faria un projecte amb mi. I havia vingut fins a Vallgorguina per veure’m! Després del bolo, se’m va acostar i em va dir: -Ei perdona, no m’he presentat.
No, no jo no vaig dir això. Sí que ho vas dir!
O sigui, no ho vaig dir així. Ho vaig dir per educació. Normal. No amb aquesta entonació romàntica que hi has posat tu.
Però ho vas dir.
Bé, us avanço una mica la història perquè sinó, amb aquest, podem estar-hi anys. És que els detalls són importants, són el que fan que una història sigui especial. Sí, però no tenim tot el dia.
Señor, si, señor.
Després d’aquest primer moment al poble aquest Vallgorguina!
Després d’aquest primer moment a Vallgorguina. Va passar lo típic que acostuma a passar a totes les històries de flirteig actuals: instagram, després whatsapp,
Em vas donar tu primer el mòbil eh Sí, perquè tu me’l vas demanar.
També és veritat. Però no t’hi vas oposar gaire.
I entre una cosa i l’altre ja va ser el dia de la funció. Ens havíem vist un parell de vegades que vam fer uns assajos abans del bolo. Va resultar que tampoc és que fos un projecte, sinó que per aquell bolo em necessitava. Va ser fàcil d’estudiar-ho i preparar-ho, la veritat, i prou ben pagat així que, tot bé.
A la meitat del bolo, per trencar una mica el gel amb el públic i amb ella, em vaig aventurar a fer-li una entrevista. Perquè així pogués explicar una mica més qui era ella i es pogués vendre una mica.
No t’ho creus ni tu.
En serio, la intenció era única i exclusivament aquesta. Vaig asseure’m al seu costat, de fet, a la seva banqueta del piano i li vaig començar a fer preguntes.
El tio se’m va posar allà al costat i em va cosir a preguntes. Que si què havia estudiat, que si era de no se
on. Fins que amb la resposta d’una pregunta el vaig deixar mort. “Visc a Viena. Estic estudiant un Master allà.”
Ostia! La dona de la meva vida vivia a Viena, quina putada! Bé, en el fons no és del tot putada perquè jo me’n podia anar a viure a Viena i llestos, el problema és que ella encara no sabia que jo era l’home de la seva vida. Així que el procés de coneixença podia ser força complicat.
Molt complicat. El que ve després d’aquest primer bolo és també el típic que passa en la història de flirteig de dos nois joves. Trobades fortuïtes fent veure que són de casualitat, quedem per fer una birra?
Una birra? Vols anar a un recital de poesia? Poesia? Vols anar de festa?
De festa? Això no va bé. A un concert.
D’acord.
A un concert sí. Doncs no arribo al concert i se’m planta amb camisa, corbata i americana. Que anàvem a veure un concert d’uns col·legues que tocaven en una festa major de barri a la 1 de la matinada, saps? I el tio amb camisa, corbata i americana. Allò no anava bé.
A mi ningú m’havia dit el tipus de concert al que anàvem i vaig pensar que al ser pianista aniríem a un recital de piano o alguna cosa així. I em vaig posar ben guapo, com a mi m’agrada. Perquè a mi m’agrada molt anar amb corbata. I més igual si és una festa de barri o el Liceu, a ella li agrada portar arracades i a mi corbata.
Jo no suporto les corbates. Quan el vaig veure em volia morir. Quina vergonya. Vaig pensar que això només ho arreglàvem amb uns quants gintònics. Anem a la barra a demanar i li dic, va et convido jo, què vols?
Una tònica
Guai! Dos gintònics!
No, no, una tònica. Sense el gin.
Ostia, cada vegada anava a pitjor això.
No suporto la gent que necessita alcohol per divertir-se, però és que a sobre havíem quedat per conèixer’ns una mica, o sigui que a sobre necessitava gintònics per parlar amb mi. Vaig començar a pensar que m’havia equivocat donant-li el títol de la dona de la meva vida a ella. Els seus col·legues aquests que tocaven feien molt soroll, tocaven una mena de heavy que era una tortura.
Em vaig girar per donar-li la tònica, sense ginebra, i me’l trobo posant-se uns taps a les orelles perquè hi havia massa soroll.
És que jo sóc molt sensible d’oïda. No m’agraden els sorolls forts. M’agraden els concerts, però no les
festes, i ella m’havia enganyat, m’havia portat a un concert que, en el fons, era una festa.
L’endemà al matí no sabia ni on era. De cop em vaig adonar que no estava sola i que no estava a casa meva. Els gintònics van fer el seu efecte, ni tan mal!
Jo tenia un vol per tornar cap a Viena aquella mateixa tarda. No vaig ni esmorzar. I vaig marxar. Lo del títol cada vegada era més dubtós. Em semblava que m’havia equivocat.
Vaig passar uns quants dies a Viena i no tenia clar què havia significat tot allò. En el fons tenia ganes de tornar-lo a veure. Però érem el dia i la nit, no sabia si funcionaria. Però tampoc m’hi havia de casar. A més a més, que el meu plan a Viena era gaudir a tope durant l’any i potser quedar-m’hi a viure si hi trobava feina després del màster.
Em va enviar un whatsapp. O sigui, flipa! Ella enviant-me un whatsapp que deia exactament: “Ei, que fa mil que no parlem! Com estàs? Espero que bé! Què, no han sortit més bolos del nostre projecte? Molaria tornar-ho a repetir! Aquí a Viena conec un lloc que fan unes sessions de micro-obert, potser podries venir i fem un bolo aquí? Què? Demano hora, ja?”
Precipitadíssim! No el coneixia de res i l’havia convidat a venir a Viena amb mi! La meva mare diria: quina idea de bomber! Però en aquell moment encara no existia la opció d’eliminar el mensaje para todos. Així que , ja no hi havia marxa enrere.
No li vaig dir res. Vaig pensar, ara que s’esperi una mica.
A sobre el tio sense dir-me res i jo esperant la resposta d’una pregunta que no tenia clar quina volia que fos la resposta. Però al cap d’un mes estava a l’aeroport de Viena esperant un vol procedent de Barcelona on venia ell. Per passar el cap de setmana.
Estava nerviós.
Estava molt nerviosa. Com ens saludem? Dos petons?
Un petó?
Una abraçada Una abraçada, sí.
Vaig sortir per la porta i ja la vaig veure. Aquell dia vaig tornar a tenir flechazo, em vaig repensar de tornar-li a donar el títol.
El vaig veure sortir per la porta, entre la multitud de gent i em va fer il·lusió veure’l. Es va anar acostant i, efectivament, anava amb camisa i amb corbata. Em va fer riure.
Vaig reivindicar la meva passió per les corbates.
L’abraçada va funcionar bé. Semblava que ho haguéssim pactat. Un cop al meu pis va i em diu: “t’he portat un detall de Barcelona per tu.” Anem malament.
Jo no podia plantar-me a Viena sense portar-li res, però això ho vaig pensar quan ja havia arribat a Viena. Així que a la botiga del DutyFree de l’aeroport de Viena vaig pensar, compra-li alguna cosa que no sembli que és de Viena, clar.
I va i em treu un ós de peluix que tenia a la mà una flor, la típica flor d’Austria, l’Edelweiss. O sigui, em diu que em porta un detall de Barcelona, però que l’ha comprat a Austria i a sobre és un ós de peluix!! Mira que tenia per triar a la DutyFree de l’aeroport, o sigui, hagués pogut comprar la típica cervesa d’aquí, o fins i tot els típics bombons d’aquí, que son ensucrats però almenys engreixen!! Però no, va i em compra un ós de peluix amb una flor!
No li va agradar el meu ós de peluix. Era evident que no em coneixia.
Es veu que deu tenir algun trauma els óssos de peluix o algo, perquè no li va agradar gens ni mica. De fet, em sembla que fins i tot es va com enfadar.
Vem fer el bolo al micro obert. En anglès.
Vaig traduir tot el meu text a l’anglès, i m’ho vaig estudiar fil per randa. Va ser molt bonic
M’ho vaig passar teta.
Potser no anava tant malament tot plegat. Títol re-otorgat.
La història va seguir a base de skypes,
facetimes, whatsapps, instagrams, zoom,
no aquest encara no el coneixíem llavors. Ah d’acord.
Però ella vivia a Viena.
Però ell vivia a Barcelona.
Van passar uns mesos així. Algun cop ella venia cap aquí perquè tenia un bolo i ens veiem. Però cada vegada que marxava era com tornar a començar. Era complicat.
Molt complicat. S’acostava el seu aniversari i tenia clar que alguna cosa havia de fer. Volia trobar el número de la loteria que toqués segur, l’aposta segura. Li volia enviar algo, però justament el dia del seu aniversari, de fet, tot el cap de setmana, se’n anava amb els seus pares als alps.
Quan vaig fer 27 anys, estava als alps amb els meus pares i em vaig llevar i tenia un whatsapp seu que em deia: “aquí tens el teu regal, espero que t’agradi” I seguidament una gravació de veu. Vaig pensar, un poema no, siusplau.
Un poema no podia ser perquè ja sabia que no li agradaven. Un monòleg hagués pogut ser divertit però hagués sigut millor si li hagués pogut fer en persona.
Em vaig tancar al lavabo, perquè els meus pares no sabien res i vaig posar play.
– CANÇÓ MATEU –
Em va encantar. El tio s’havia currat una cançó! Ell que “cantava una mica” però no tenia ni idea de tocar el piano, havia fet una cançó amb el piano, cantant i a sobre amb la gràcia que el caracteritza. Em va encantar. Li va encantar, ho sé. Però no va ser molt efusiva per aquelles coses de que no m’ho cregués més del compte. Que s’ha d’anar a poc a poc, que una relació a distància, bla bla bla, però havia encertat el número de la loteria. Ho sabia. N’estava segur.
Ets una mica flipat, no?
Ho vaig acabar de comprovar quan pel meu aniversari, en llevar-me tenia una gravació d’audio al whatsapp.
– CANÇÓ MAR –
Merda, m’he passat d’ensucrat.
M’encanta!!! Ella deixant anar sucre d’aquesta manera? És la millor victòria que he tingut mai!! No li va agradar, li va encantar!
Em va flipar.
I des de llavors, fins ara. Com diu el seu avi.
No cal que us expliqui com va seguir la història.
Després d’aquestes declaracions d’amor musicals, només podía anar endavant el tema. He sobreviscut a tots els atacs de sucre que té i fins i tot me n’ha encomanat algun.
I jo he aguantat a la persona més cactus que he conegut mai i m’he punxat infinites vegades. Ja ho diuen que els cactus son durs per fora, però tous per dins.
Ara, ja fa uns anys que vivim junts.
Jo més aviat diria que som companys de pis, i que encara ens estem coneixent.
– CANÇÓ AVI –
La entrada 15. Vallgorguina se publicó primero en WeColorMusic.
...more January 05, 202314. Cotxes Vermells DESCOBREIX L’ESPECTACLE ALS ESCENARISCOTXES VERMELLS
(So d’engegar el cotxe)
– CANÇÓ PART 1 –
V: 15 mama! 15 cotxes vermells! Avui és superrecord!
A la Maia li encanta jugar a contar cotxes. Ho fa cada matí de camí a l’escola. Ella conta els vermells i la seva mare els blaus. Jo em pensava que hi havien més cotxes blaus però sempre guanya la Maia. La Maia sempre escriu a una llibreta del Barça els resultats per saber qui guanya a final de curs.
V: 27 de Març matí. 15 cotxes vermells. I tu mama? Quants n’has contat de blaus?
M: (Cotxe pitant perquè estan fent cua) Un moment si us plau!! T’estimo campiona! Passa-t’ho bé!
Li fa un petó a la seva mare i baixa del cotxe. El porter de l’escola crida a la Maia perquè entri. La Maia sempre segueix amb els ulls el cotxe vermell de la seva mare. Quan ja no el veu, entra cap a l’escola.
(So nens i nenes pati escola)
Avui la Maia s’ha trobat la Paula a la porta de l’escola.
V: Hola Paula!
(riures de nenes)
So timbre de l’escola
M: Maia com t’ha anat avui l’escola?
V: Bé mami!
M: T’ho has passat bé?
V: Super!
M: Què heu fet avui?
V: No sé mama, classes com sempre!
M: La mare de la Sara m’ha dit que divendres, en sortir del cole, van al parc de la xemeneia unes quantes nenes de la classe. Vols que hi anem?
V: No mami, hem de treure a passejar la Perla.
M: Sí, però ho podem fer més tard!
V: No mami, la Perla necessita sortir a passejar d’hora a la tarda, perquè sinó tot el dia tancada… es faria pipí a sobre pobre! I això li faria molta vergonya.
M: Si, si, tens tota la raó Maia. Doncs anirem amb la Perla al parc de la xemeneia.
V: Ho (queixa) (So d’engegar el cotxe)
– CANÇÓ PART 2 –
V: Toma mami!! T’he guanyat per un avui!! 29 de Març matí. 9 cotxes vermells. I tu mama? Quants n’has contat de blaus?
M: (Cotxe pitant perquè estan fent cua) Un moment siusplau!! T’estimo campiona! Passa’t-ho bé!
(So nens i nenes pati escola)
V: Hola Sara!
(Silenci)
V: M’ha dit la meva mare que el divendres aneu a jugar al parc de la xemeneia. Puc venir?
(Riures de nenes)
So timbre de l’escola
M: Maia com t’ha anat avui l’escola?
V: Bé mami!
M: T’ho has passat bé?
V: Super!
M: Què heu fet avui?
V: No sé mama, classes com sempre! Saps què mama? Avui a l’hora del pati he fet 36 punts!
M: (Rient) Tu has fet 36 punts? Carinyo, segur que la Paula anava amb tu a l’equip, és boníssima jugant a basquet!
V: No, no anava al meu equip.
M: Doncs carinyo les de l’altre equip eren molt dolentes! (Rient)
V: (Pausa) No ho sé. Suposo.
M: Felicitats campiona!
V: Gràcies!
(So d’engegar el cotxe)
– CANÇÓ PART 3 –
V: Noooo! Joliiiin però que us ha passat als cotxes vermells? Avui serà un dia de merda!
M: Maia!
V: Perdó mami.
M: (Cotxe pitant perquè estan fent cua) Un moment siusplau!! T’estimo campiona! Passa-t’ho bé!
(So nens i nenes pati escola)
V: Hola Paula!
(Silenci)
V: Sara!
(Riures de nenes)
O: Fas pudor nen petit! Aparta’t de nosaltres! Vols que juguem amb els cotxes dels nens de P3 avui al pati “campiona”?
(Riures de nenes)
V: Au!!! (dolor)
(So timbre escola)
M: Maia com t’ha anat avui l’escola?
V: Bé mami!
M: T’ho has passat bé?
V: Super!
M: Què tens al braç?
V: Res, és que avui estava jugant amb la Paula i la Sara al pilla-pilla i m’he entrebancat i he caigut!
M: I t’hi han posat gel?
V: No, si no em fa mal mami
M: Has avisat a la mestra?
V: Si, però és que no és res mami!
M: Doncs et deus haver fumut una bona fava filla meva! Va, para taula que sopem!
(So d’engegar el cotxe)
M: Cotxe blau!
V: No jugo.
M: Tu mateixa et guanyaré!
V: Jugar amb cotxes és de nens petits.
M: Uh d’acord, jo segueixo jugant igualment
– CANÇÓ 4 –
M: (Cotxe pitant perquè estan fent cua) Un moment siusplau!! Ei i el petó de campiona? Vale, vale!
Adéu! Passa’t-ho bé!
(So nens i nenes pati escola)
O: Hola Maia!
(So nenes rient)
V: Hola!
O: Hem vist que ja no has fet un petó a la teva mami, oi campiona? T’estàs fent gran?
V: Deixeu-me
O: Com que ja ets gran hem pensat que avui a l’hora del pati et faràs un petó amb el Joan, de fet, hem pensat que a partir d’ara és el teu novio.
V: A mi no m’agrada el Joan. O: Però a ell si que li agrades. V: Voleu parar?
O: Quan us feu un petó podràs tastar els seus mocs!! (Riures)
V: Deixeu-me!
O: Eooo ja ho sabeu? La Maia i el Joan son novios!!! I avui a l’hora del pati es faran un petó!!!
(So nenes rient) (So timbre escola)
La Maia s’ha passat tot el matí amb mal de panxa. Li ha dit a la profe però no tenia febre i no han trucat a casa seva. A més a més, no s’ha portat gaire bé. És estrany, ella sempre es porta molt bé. Al final li han posat una nota a l’agenda. La Maia es volia quedar sense pati, n’estic segur, però no ho ha aconseguit, no sap portar-se malament. Quan ha baixat al pati s’ha posat a menjar al costat de les profes. No podem jugar fins que ens acabem l’esmorzar. La Maia s’ha posat a menjar molt a poc a poc. Quan portava una estona la profe li ha dit a la Maia “Deixa l’entrepà que et sentarà malament. Ves a jugar i que et toqui l’aire.” La Maia ha intentat quedar-se allà. “Maia, espavila que ets més lenta!”. De cop ha vist que la Paula i la Sara estaven amb tots els nens de la classe rient d’ella. La Maia ha baixat corrents cap al lavabo. Ha entrat, s’ha tancat, ha pujat a la tassa del WC i s’ha tapat les orelles.
O: (De lluny) Maia, surt! Que el Joan t’espera! Aneu a buscar al Joan, va!
– CANÇÓ –
O: (a meitat de la cançó) Marxem, deixa’m a la nena petita tancada al lavabo. Ja sortirà! Busqueu al Joan, va!
V: Hola?
D: Hola!
V: Deixeu-me en pau!
D: No, no! Jo sóc el Joan.
V: Tu també? Perquè no em deixeu en pau?
D: No, no! Jo estic tancat al lavabo del costat, perquè no em trobin. (pausa) És un bon amagatall perquè per sobre la porta pots veure si venen i si t’enfiles a la tassa no poden molestar-te! I fins i tot pots veure el carrer!
V: Mola!
D: A tu perquè et molesten?
V: Perquè diuen que jugar amb cotxes és de nens i es riuen que la meva mare em diu campiona i em fa un petó cada matí.
D: La teva mare és guai!
V: La coneixes?
D: No, però cada matí et veig quan arribes a l’escola.
V: En serio? Jo no t’he vist mai!
D: Perquè passo molt desapercebut, perquè no em molestin. Em poso la meva capa d’invisibilitat, com el Harry Potter.
V: Uau seria una passada! (pausa) Avui volien que ens féssim un petó al pati tu i jo. D: Beecuts! Jo no vull fer-te cap petó! No per res eh, perquè no m’agrada fer petons V: No, no, jo tampoc!!! Ni a tu ni a ningú!
D: Ah vale! Quin susto!
V: Ui si, quin susto! (pasua) Perquè diuen sempre que tens mocs?
D: No ho sé. Potser algun dia em van pillar traient-me un moc, no ho sé!
V: Beeecuts!
D: Què passa tu no te n’has tret mai cap?
V: mmm… sí molts! (riuen) Però no els hi diguis eh!
D: No, jo no dic res.
V: T’amagues molt sovint?
D: Gairebé cada dia.
V: Cada dia?
D: Sí, però ja m’està bé. Aquí puc jugar al que jo vulgui i ningú em molesta.
V: Però has de jugar sol.
D: Avui potser no!
V: Encara no sé si m’agrada estar aquí tancada.
D: Podem fer un equip
V: Un equip de què?
D: No ho sé, d’amics?
V: Mmm… Potser sí.
– CANÇÓ –
V: El Joan i jo ens hem fet amics. I ara cada dia juguem junts a l’hora del pati. Esmorzem junts i si ens molesten ens tanquem al lavabo a contar cotxes. Gairebé sempre empatem. Quan ens estan molestant i ens queixem a les profes, ens diuen que son tonteries, però la Paula i la Sara ja no em fan por perquè ara ja no estic sola. A mi m’agrada jugar a contar cotxes i si s’enriuen de mi, més igual. Tan me fa si és de nens, de nenes de petits o de grans, a mi m’agrada. Ah i per cert, sóc una campiona.
La entrada 14. Cotxes Vermells se publicó primero en WeColorMusic.
...more December 29, 202213. Dret a viure DESCOBREIX L’ESPECTACLE ALS ESCENARISDRET A VIURE
Aquesta és la història de l’Ahlem i l’Omar. Darayya, Síria. 2011.
L’Ahlem té 17 anys. Li encanta el teatre. És el gran de 4 germans. Sap llegir i escriure. Fa teatre amb un grup d’amics de Darayya, la ciutat on viu.
L’Omar té 18 anys. Li encanta la música. És el mitjà de 3 germans. Sap llegir i escriure. Toca la guitarra pels carrers de Darayya, la ciutat on viu.
L’Ahlem i l’Omar no són amics entre ells però es coneixen. Viuen al mateix barri i si es troben pel carrer, se saluden cordialment. No són de la mateixa colla d’amics, però es coneixen.
L’Ahlem té un somni: ser actor. L’Omar també té un somni: ser músic.
L’any 2011, a Síria, esclata la guerra. La guerra civil Siriana. Tot comença amb les protestes antigovernamentals que acaben derivant en enfrontaments entre les Forces Armades del país i la denominada oposició siriana, entre els quals hi ha diversos grups terroristes. El panorama del país de l’Ahlem i l’Omar és espectacular. És el millor moment perquè els dos joves puguin complir els seus somnis, per descomptat! Per si no ho havíeu notat, és absolutament irònic. Les famílies de l’Ahlem i l’Omar es veuen absolutament afectades per aquest conflicte. Les de l’Ahlem i l’Omar però també totes les famílies que viuen a Síria. Les famílies es trenquen. Els somnis es trenquen. O més ben dit canvien. Passen de tenir un somni a la vida, a tenir la vida com a somni.
– frase música – Darayya, Síria. 2015.
Està clar que aquesta guerra s’ha transformat en un conflicte internacional entre diversos
països, i que està en boca de tothom, i alhora, en boca de ningú. Que som molts els que critiquem als governs de no ajudar-los i ens quedem quiets sense fer res. Que ens omplim la boca de solidaritat però no renunciem a cap luxe de la nostra vida.
La vida a Síria, no té luxes. La vida a Síria, un cop esclatada la guerra, no és vida. El luxe és viure. L’Ahlem vol lluitar pel seu luxe. Pel seu somni. I decideix marxar. Deixa tot el que té a casa seva. Agafa el mòbil per comunicar-se amb la seva família quan arribi a destí. I els pocs estalvis que té. Res més. Se’n va caminant fins a Turquía. Per sort són només 400 kilòmetres fins a la frontera. Només.
Un cop allà, comencen les màfies. Les màfies de transport de refugiats. “Transport de Turquia a Austria en camió.” “Transport fins a Grècia en barca”. Després d’haver de negociar amb diverses màfies, per un preu que podia assumir, puja a la barca. Aconseguir pujar a una barca que et porti cap a Europa és el primer pas per aconseguir el seu objectiu. Una barca plena d’homes i dones, de nens i de nenes que també volen complir el seu objectiu. L’Ahlem va sol. Hi ha molts homes i dones que van sols. En aquella barca no hi haurien d’haver més de 25 persones. Tots es miren entre ells. No es diuen res. Tenen por. A la barca hi ha claríssimament més persones. No fa un bon dia. L’Ahlem pregunta quan queda. No hi ha resposta. Hi ha moltes més persones que les que hi caben. Comença a ploure. Els nens ploren. L’Ahlem no sap nedar. La tempesta comença a ser bastant forta. Les onades mouen la barca més de l’habitual. Els adults ploren. Els nens criden. Llamps, trons, aigua, molta aigua i onades, moltes onades. La barca es trenca. Crits. La barca es parteix per la meitat. Tothom cau a l’aigua. L’Ahlem no sap nedar.
– frase música –
Darayya, Síria. 2016.
L’Omar també decideix marxar de Síria. Fa exactament el mateix recorregut que el seu veí. Sol. Camina només 400 kilòmetres fins a Turquia. Lídia amb diferents màfies per poder arribar a un acord i agafar una barca i va a parar a Grècia, concretament a l’illa de Samos. Vathy, el camp de refugiats de Samos, és la seva nova llar. De moment. Perquè Grècia només és de pas. De fet, només ha aconseguit arribar a una illa de Grècia. Arribar a la península de Grècia és molt complicat. L’Omar s’ha de quedar a Vathy fins que tingui l’asil per anar a algun altre país. Com fan totes les persones que viuen a Vathy. També hi ha l’opció de pagar més de 1000€ a una màfia de tràfic de persones que et porten a la península de Grècia o bé t’asseguren un viatge en camió fins a algun país concret. Però no té els diners. Esperarà. Vathy és un camp petit, només hi ha capacitat per 700 persones, però n’hi viuen quatre vegades més. 3000 persones encabides en un petit terreny. Tendes de campanya. Brutícia. Condicions absolutament precàries. Aquesta situació, teòricament, ha de ser temporal. Això és el que pensa l’Omar, i el que pensen totes les persones que viuen en un camp de refugiats. Temporal. Arribar a un camp de refugiats, i poder-t’hi instal·lar, no és tan fàcil. Has de passar un seguit de tràmits administratius perquè et donin permís per ser allà. Un cop superat, tens dret a alguns luxes com mantes, sabó i aigua.
L’Omar s’instal·la en una tenda de campanya amb quatre nois més que han arribat al camp avui. Ara que fa 5 dies que és al camp, comença a saber-se alguns trucs per estalviar-se cues pel menjar, per exemple. Avui, ha anat a la part més alta del camp. La vista és bastant espectacular i li agrada posar-se allà tot sol a tocar la guitarra que li han aconseguit l’ONG que està amb ells a Vathy. Trobava a faltar la guitarra. La seva la va deixar a Síria. Quan va arribar a Vathy, de seguida es va posar en contacte amb els voluntaris de l’ONG i els hi va explicar la seva passió per la música. Un dels voluntaris, que també tocava la guitarra, li va regalar la seva que havia portat des de Barcelona. L’Omar intenta tocar el que el voluntari li havia ensenyat, la música flamenca. És tan diferent del que ell estava acostumat a tocar! Però ho intenta. Veu que un noi està pujant cap a on és ell. L’Omar segueix tocant. El noi segueix el so de la música fins que arriba a dalt de tot on és ell. “Omar, ets tu?!”
– frase música –
Camp de refugiats de Vathy, Grècia. 2016.
L’Ahlem i l’Omar estan al·lucinant de trobar-se els dos al mateix camp de refugiats. S’abracen com si es coneguessin de tota la vida. Trobar una mirada coneguda és com una pausa per seguir lluitant. Però a partir d’ara ja no lluitaran sols. L’Ahlem i l’Omar no eren amics, però a partir d’avui es tindran l’un a l’altre. No tenen a ningú més, però es tenen l’un a l’altre.
L’Ahlem i l’Omar s’expliquen les peripècies que els dos han hagut de fer per arribar fins a Vathy. L’Ahlem ha estat a 3 camps diferents, Ritsona, Moria i ara ha decidit quedar-se aquí a l’illa de Semos. L’Ahlem sempre explica com, enmig d’aquella tempesta, amb la barca partida i tots a l’aigua, van ser rescatats per Open Arms. Els hi deu la vida, diu ell.
Amb els voluntaris catalans fan molta pinya. Preparen activitats, concerts, actuacions, tallers. L’Ahlem i l’Omar són dos voluntaris més que ajuden a tots els seus companys del camp de refugiats utilitzant sobretot la seva part artística.
Ara, el gran objectiu de l’Ahlem i l’Omar és aconseguir l’Asil a Espanya. Els dos estan enamorats del país que no han visitat mai, però l’ONG que està a Vathy, és una ONG catalana i la gran majoria de voluntaris que hi van són, justament, catalans. Comencen a aprendre l’idioma per quan puguin arribar-hi. S’interessen molt per la cultura catalana i espanyola. Aconseguir l’Asil no és fàcil. No és gens fàcil.
L’Ahlem i l’Omar estan cantant cançons al vespre, sols, observant les vistes de Vathy. L’Ahlem no pot seguir cantant. Atura la cançó. L’Omar se’l mira. Està plorant. “Omar, m’han concedit l’asil a Espanya”.
– frase música –
Camp de refugiats de Vathy, Semos. 2017.
L’Omar salta d’alegria, abraça al seu amic, al seu germà, el felicita, està content. L’Ahlem no. Més ben dit, l’Ahlem sí, però no. A l’Omar no li han concedit l’asil. L’Ahlem va arribar a Grècia abans del famós Tractat de Turquia on s’acordava tancar les fronteres dels països europeus a totes les persones immigrants. Immigrar, segons el Diccionari d’Estudis Catalans, significa establir-se en un país que no és el propi. Res més que això. L’Ahlem va arribar abans del març del 2016, per això a ell li han concedit i a l’Omar no.
L’Omar no para de dir-li a l’Ahlem que no es preocupi, que ell estarà bé i que lluitarà per aconseguir l’asil i anar cap a Espanya amb ell. Però no hi ha res que consoli a l’Ahlem. Ell és la única persona que té i ara l’ha de deixar allà, al camp de refugiats. El sentiment de culpa és molt alt i a l’Ahlem li costa molt acceptar que així és com ha de ser. Prepara el viatge, on anirà quan arribi, què farà. L’Ahlem vol anar a Barcelona perquè hi té amics voluntaris de l’ONG de Vathy, però no. Li han donat l’asil a Madrid.
A Vathy fan una celebració l’Omar, l’Ahlem i altres companys del camp i de l’ONG per acomiadar a l’Ahlem. És molt bona notícia que li hagin donat l’asil. Ja és una mica més a prop d’aconseguir el que ell vol. Canten, ballen, riuen, viuen. Durant una estona s’obliden de tot i riuen. L’endemà al matí, l’Omar es desperta d’hora, abans que marxi l’Ahlem. Pràcticament no ha pogut dormir. “Ens veiem aviat a Barcelona, t’ho prometo.”
– frase música –
Madrid, 2017.
L’Ahlem arriba a Madrid en avió. No hi havia pujat mai. Està emocionat, però no sap què l’espera a Madrid. Només arribar, voluntaris de la Creu Roja l’esperen per acollir-lo. Ell només té una cosa al cap: anar cap a Barcelona.
Comença a moure fils per aconseguir el permís per anar a cap a Catalunya. I ho aconsegueix. L’Ahlem no es rendeix mai. Un cop a Barcelona, també acollit per Creu Roja, es retroba amb els seus amics catalans i comença a buscar feina, i a treballar. Treballa de cambrer, es treu el títol de monitor de lleure, treballa amb menors no acompanyats, fins que un dia aconsegueix una beca per estudiar teatre al Col·legi del Teatre de Barcelona. L’Ahlem no s’ho creu. En aquest moment, i en molts d’altres, però sobretot en aquest moment pensa en l’Omar. Què deu estar fent. Sovint s’envien missatges i sap que està bé. “Com m’agradaria que l’Omar pogués venir aquí”.
– frase música – Berlín, 2019
L’Omar baixa de l’autocar i respira. Aquell aire és tan més net que el que es respira a Vathy…
“Ahlem, ja he arribat a Berlín”. L’Omar ha aconseguit l’asil però no a Espanya, com ell volia, sinó a Alemanya. Allà no coneix absolutament ningú, està sol. Però de seguida és acollit per una ONG i comença a conèixer altres persones immigrants de països variats, que, com ell, estan lluny de casa seva. L’Omar està fascinat per la cultura espanyola, sobretot per la música. No creu que a Alemanya pugui aprendre flamenc. Pensa en com li agradaria estar a Barcelona amb l’Ahlem. Però no pot ser. Millor a Alemanya que a Vathy. I millor a Alemanya que a Síria, per descomptat. Però està sol. Va deixar la família totalment sola allà. No sap quan podrà
tornar a veure’ls. Potser no ho farà mai més. L’Ahlem era la seva família a Europa. L’Omar i l’Ahlem eren com germans. I ara estan a 1800 kilòmetres de distància.
– frase musical – Barcelona, 2019
L’Ahlem espera nerviós assegut a un banc. Va mirant el mòbil. Ja és l’hora i encara no ha
arribat. Va a la finestreta a preguntar si hi ha hagut algun problema. Li diuen que no, que deu haver-hi trànsit. Seu al banc. Mira el mòbil. Per fi, ara si, arriba l’autocar que esperava l’Ahlem. S’obren les portes i va sortint gent, homes, dones, nens, nenes, i l’últim de tots, l’Omar. Per fi. Per fi tornen a estar junts els germans, la família.
Dos dies més tard es repeteix la mateixa escena però totalment contrària. L’Omar no ha vingut a Barcelona per quedar-se. Només ha aconseguit un permís per venir a Barcelona a passar un cap de setmana.
L’Omar viu a Berlín, segueix tocant la guitarra. Treballa de cambrer en un bar turístic. Ha après a parlar alemany i viu a un pis tutelat. Tot el que pot estalviar, que és ben poc, ho envia a la seva família de Síria, que s’estan preparant per emprendre el mateix viatge que l’Omar, fugir de Síria i retrobar-se amb ell a Berlín. Fugir per sobreviure.
L’Ahlem viu a Barcelona, treballa d’actor i de professor de teatre en una escola del Raval. Col·labora activament amb l’ONG que tant el va ajudar. Viu en un pis tutelat. Tot el que pot estalviar, que és ben poc, ho envia a la seva família de Síria, que s’estan preparant per emprendre el mateix viatge que l’Ahlem, fugir de Síria i retrobar-se amb ell a Barcelona. Fugir per sobreviure.
– Cançó –
Aquesta és la història de l’Ahlem i l’Omar.
Potser a alguns us ha semblat una història normal, potser algunes heu pensat que és just, potser alguns heu pensat coses que no vull ni saber. Només m’agradaria fer un experiment. Què passaria si aquesta història us l’expliqués igual però amb el Joan i el Miquel, dos joves catalans que volen anar a viure a Perú però no els hi donen permís? Dos joves catalans que s’han de passar 2 anys a un camp de refugiats per poder entrar a viure a un país que no és el seu? Seguireu pensant que és una història normal i justa?
Aquesta és la història de l’Ahlem i de l’Omar. Però també és la història del Said. I de la Raghida. I del Bayan, el Sham, el Layan, l’Ola, la Nour, l’Anas, l’Asad, la Hala, la Rayane i una infinitat de persones, d’homes i dones, de nens i nenes, que lluiten, cada dia, pel dret a viure. I sobretot és la història per totes aquelles que van lluitar i no van sobreviure.
– frase música –
La entrada 13. Dret a viure se publicó primero en WeColorMusic.
...more December 26, 202212. Do not wait for anything DESCOBREIX LA HISTÒRIA EN DIRECTE A L’ESPECTACLE DE LES HISTÒRIES DE L’AVI JOSEPSorpresa!!!
No facis aquesta cara!! No em diguis que no t’esperaves que et fes una sorpresa! Benvinguda a la teva festa d’aniversari Isona! A partir d’ara has de seguir totes les instruccions que et vagi donant si vols aconseguir el teu regal. Primer, donam la jaqueta i la bossa que ho deixarem a l’habitació. Ara seu aquí al sofà i escolta.
(es neteja la gola) Avui és el teu aniversari. 27 anys! Fa 2 anys que ens coneixem i sembla que fos ahir. Te’n recordes? Allà a la terrassa del Dèlia, plena de gom a gom. La gent sortia per aprofitar les primeres nits caloroses. Venia de gust una cervesa fresca, un mojito, un gintònic… Tothom estava de xerrera i gairebé ningú et feia cas. Tu allà dalt, amb un set rústic súper currat però alhora mínim, no calia res més. Unes bombetes petites al voltant del peu de micro, un ampli, la guitarra i tu. Tu que amb un somriure omplies tot l’espai que no emplenaven les converses buides dels clients del Dèlia. Tu, que no desisties ni et desanimaves quan els únics que aplaudien al final de les cançons eren els teus amics. Tu, que tenies ganes de cantar al mon el que pensaves, el que senties. Qui ens havia de dir a tu i a mi, que aquella nit al Dèlia canviaria la nostra vida per sempre més.
– CANÇÓ –
“Ei, moltíssimes felicitats. Ets brutal, m’ha encantat el concert, de debò. No sabia que avui hi havia música en directe i m’he quedat súper enganxat. De fet, els col·legues han marxat i jo m’he quedat fins al final per escoltar-te. Moltes gràcies de debò! Ha sigut màgic.” Recordo el somriure que em vas etzibar després de les meves paraules com si fos ahir. Em va quedar marcat. Va ser el principi de la nostra nova vida. Et vaig comprar el disc, 10€ que em vas clavar per cert…, al costat dels discos tenies una pissarreta que deia: “si vols saber més de mi, segueix-me a les xarxes. @isonamusic” Jo tenia ganes de saber més de tu però tu estaves amb els discos i amb els col·legues, així que vaig pensar que no hi havia millor forma de saber més de tu que escoltant el teu disc i seguin-te a les xarxes socials @isonamusic. Follow.
– CANÇÓ –
Me’l posava al cotxe, al Spotify a casa mentre feia feina, quan cuinava, els hi ensenyava als meus amics. Estava enganxat. Enganxat al teu disc, a les teves cançons i a tu. En una de les teves publicacions vaig veure la llista de concerts que tenies. La majoria eren molt lluny de casa però n’hi havia un a Rellinars que, tot i que em feia molta mandra per la carretera de revolts que hi ha, no em quedava extremadament lluny, així que em vaig guardar la data a l’agenda com a sagrada. Li vaig dir al Pablo i al Raul si volien venir amb mi i vam venir tots tres fins a Rellinars. A ells els hi era igual el teu concert, no t’enganyaré, però el plan els hi venia de gust. Birreta fresca en una terrassa i jo m’havia ofert a portar el cotxe perquè així no s’havien de preocupar de beure i no poder conduir. A mi no m’interessava tant la cerveseta com el teu concert.
- CANÇÓ –
“Ei Isona, uff m’ha tornat a flipar. Ha sigut tan diferent a l’altra vegada. I això que has cantat els mateixos temes, però tens una màgia especial que em fa estar súper enganxat. Avui he vingut amb el Raül i el Pablo, m’agradaria molt presentar-te’ls.” No te’n recordaves de mi! Però quina mala memòria! Que egoista! Jo portava setmanes pensant en tu i tu ni tan sols te’n recordaves de mi! Vaig fer-te un vídeo durant el concert i el vaig penjar a les xarxes, als stories. “Si voleu descobrir música de debò i viatjar amb ella, no us perdeu @isonamusic Feu-me cas.” El camí de tornada a casa va ser estrany, els Pablo i el Raül anaven amb una taja espectacular i jo tenia ganes d’escoltar-te però ells volien posar la radio, així que em vaig quedar sense poder tornar amb tu. Quan vaig arribar a casa vaig veure que havies compartit la meva història i m’havies contestat amb un cor. Ara, per fi, te’n recordaries per sempre de mi. Em vaig posar al llit i vaig posar el teu disc, t’imaginava a la meva habitació, cantant les teves cançons per mi, només per mi. I la meva ment volava, amb tu.
- CANÇÓ –
Va arribar un moment en que els kilòmetres que havia de fer per veure’t m’eren igual. Tan me feia que el concert fos a 50km com a 180km. Que també et diré que et dedicaves a fer concerts a uns llocs filla meva que Déu ni do. Ja et sortien a compte econòmicament? Jo promocionava la teva música com ningú. Li ensenyava a tothom qui coneixia però les ultimes vegades ja venia sol als concerts perquè em deien que era un pesat. A cada concert ens vam fer una foto perquè quedés constància, ens feia il·lusió tenir-ne un record. Sempre pensava, d’aquí un temps mirarem aquestes fotos i riurem. I és ben cert. Va ser una època preciosa. Érem tan innocents i feliços. Tu fent els teus concerts i jo acompanyant-te allà on fes falta. T’anava descobrint a poc a poc. Recordo quan vaig conèixer la teva germana. La Greta. La coneixia per Instagram, perquè sempre penjaves moltes fotos d’ella però encara no la coneixia en persona. Va ser en aquell concert a Vinebre. Va arribar una mica tard t’he de dir, tu ja havies tocat un parell de cançons. Venia amb dos nois. Venien tard perquè estaven sopant a una hamburgueseria. La Greta havia penjat una foto als stories i vaig saber que també estava a Vinebre i per tant suposava que vindria al concert. Sinó què hi feia la Greta a Vinebre si som de Sabadell. Aquell dia quan vas acabar el concert i et vaig venir a saludar va ser estrany. Per primer cop vaig notar alguna cosa diferent. El teu somriure brillava més que mai. I els teus ulls tenien un objectiu que no era jo. La foto d’aquell dia a Vinebre és la que menys m’agrada de totes les que tenim. De fet és la única que no he penjat per fer-te la sorpresa, espero que ho entenguis! No m’agrada recordar- ho. Aquell dia vaig tornar sol, escoltant el teu disc. 170 km. De nit. Vaig arribar a casa i tenia ganes de sentir-te a prop, una altra vegada.
- CANÇÓ –
Tenim tantes fotos teves dels teus concerts que podríem fer un museu. T’imagines? El museu de Isona Music. Potser quan et facis famosa com la Rosalía, a Sabadell obren un museu en el teu nom. Llavors hi podrem portar totes les fotos que t’he fet durant aquests anys. M’agrada mirar-les i remirar-les. Mira aquesta: a Cadaqués, amb el mar de fons, a Fonollosa a la plaça del poble amb un ram de flors que et vaig portar, a Llíva
en plena temporada d’esquí, anàvem súper abrigats, a Juneda amb una nina personalitzada que em vaig currar amb el teu nom, a Vilanova de Prades et vaig regalar aquell fotomuntatge amb totes les nostres fotos, a Matadepera et vaig portar una caixa de galetes personalitzades, algunes tenien forma de I de Isona i d’altres en forma de clau de sol, no em va ser fàcil aconseguir-les sobretot sense gluten! Fàcil no m’ho posaves la veritat. I ara fa un any, pel teu aniversari, et vaig encarregar un pastís de pastanaga, sense gluten, personalitzat amb la imatge de portada del teu disc i les espelmes. 26. La que més m’agrada és del concert de Sabadell justament. L’últim concert de la teva gira. Me’n recordo d’aquell dia com si fos ahir. Tornaves a cantar al Dèlia. Portaves el meu vestit preferit, el de flors mostassa, i el cabell semi-recollit amb una margarida de decoració. Abans de cantar l’última cançó vas anunciar que la teva gira s’acabava aquell dia. Que ara et volies prendre un temps de calma, de re- connectar amb tu mateixa, amb la música, que et volies centrar en tu. I prometies un nou disc i una nova gira. Però no deies data. No deies una data. Vaig acostar-me quan ja no quedava ningú i tu ja recollies. “Isona, quina sorpresa! Una sorpresa no gaire grata la veritat. M’ho haguessis pogut dir abans que potser hagués fet alguna cosa especial pel dia d’avui. Ara voldria haver-te portat unes flors, o algun detall especial, però no m’has deixat. I així doncs, quan ens tornarem a veure?” Seràs fresca! Em vas dir que no ho sabies! Que no ho sabies! Com em podies dir que no ho sabies? Me’n vaig anar cap a casa a peu, molt trist, decebut, enfadat. Vaig arribar a casa, em vaig posar al llit, vaig posar el teu disc i vaig començar a mirar l’Instagram.
- CANÇÓ 2 –
La meva vida va deixar de tenir sentit en aquell moment Isona, només les teves cançons i les teves fotos no em servien de res. Estava buit, faltava una part de mi. Faltaves tu. Una tarda de dissabte estava al sofà fent la migdiada i vaig veure que la teva amiga Claudia havia penjat una foto de vosaltres fent un cafè. Quina enveja. Jo volia fer un cafè amb vosaltres. Perquè m’excloïes així? A la foto hi havia etiquetada una noia que no coneixia, vaig entrar al seu perfil i havia penjat la mateixa foto amb la ubicació. Bingo! la Plaça Major. Vaig agafar la moto i vaig venir volant. Doncs no hi ha ni bars a la Plaça Major! Vaig entrar a 5 o 6 cafeteries i per fi et vaig veure. Tu prenies una orxata. Jo em vaig demanar el mateix i vaig seure 3 taules més enrere. Et mirava. T’escoltava. Em vaig assabentar que estaves començant a estudiar francès i que t’havies llogat un pis nou per només 500€ a prop de la biblioteca. Però de quina? Hi ha 7 biblioteques a Sabadell! Necessitaves ajuda per la mudança. Vau marxar de la cafeteria i et vaig seguir a peu una estona. Vas picar al timbre d’un pis i vas entrar. “Soc jo” vas dir. Era casa teva? És a dir, casa els teus pares? Ho dubto. Tindries claus. Vaig marxar cap a casa.
A cada moment repassava el teu Instagram i el de totes les persones del teu entorn, la Greta, la Claudia, les teves amigues de la uni, el teu pare… Vaig voler seguir a la Mireia però tenia el perfil tancat. Ella era clau per saber més de tu. La teva gran amiga. La que t’acompanyava als concerts. Com ho podia fer? Ella sabia qui era perquè m’havia vist als concerts i per això no m’acceptava, segur. Em vaig fer un perfil fals que li vaig posar de nom @joffrymusic però no va colar. Vaig revisar totes les teves fotos amb ella per saber què li agradava, què podia fer per cridar la seva atenció. Ho tenia, els viatges. Els viatges exòtics. Vaig estar pensant noms pel perfil: @viajesexoticos
@viajarconamigas @megustaviajar però cap m’acabava de fer el pes. Havia de ser més atractiu. Ho vaig trobar. @travelwithmylife Vaig estar un mes creant un perfil que fos prou atractiu per ella. Havia de penjar fotos, però no totes de cop perquè seria massa evident. Buscant, de fet, comprant seguidors. Que em deixessin comentaris. Jo havia creat diferents perfils per posar-me comentaris a mi mateix perquè la Mireia pensés que era un perfil real. Buscant fotos a google però no podia agafar les primeres perquè era fàcil que em pillessin. No era una feina fàcil! Mare meva vaig estar entretingut un bon temps. I tot això ho vaig fer per tu. Vaig aconseguir, a la primera, que la Mireia seguís el perfil @travelwithmylife i que m’acceptés seguir-la a ella. Al perfil de la Mireia hi ha tota la seva vida publicada! No m’estranya que ho tingui privat. Vaig anar remenant fins que vaig trobar una foto on hi sorties tu i que estàveu a la biblioteca. Aquella havia de ser la biblioteca de la que parlaves. Però per aquella foto no reconeixia res. A la foto sortíeu vosaltres dues de costat estudiant en una taula, o fent veure que estudiàveu. Al darrere hi havien unes estanteries amb llibres però no s’apreciava què hi deia. Vaig buscar una web per internet que desxifra les paraules de fotos amb baixa qualitat. Narrativa catalana. Vaig començar a anar a totes les biblioteques de Sabadell a buscar les estanteries de Narrativa Catalana a veure si coincidien amb la vostra foto. Va ser fàcil. Vapor Badia. La foto de tu i la Mireia a la biblioteca va ser allà. No hi havia dubte. Per tant tu havies de tenir el pis darrere de la biblioteca Vapor Badia. Si era exactament darrere havia de ser al Carrer Casanovas i Bosch. Si ho havies dit en plan “per darrere la biblioteca” podia ser al Carrer Indústria o al Carrer de la Concepció. Vaig buscar la Inmobiliaria més propera de la zona: Nova Finques. A 4 minuts a peu de la biblioteca. “Perdoneu, vaig veure un anunci d’un pis que es llogava per aquí aquesta zona ara no recordo el carrer.” Em van preguntar si era el del Carrer Concepció, i els hi vaig dir que no ho recordava. “Sé que estava per 500€”. “Ah, el del Carrer Casanovas i Bosch. Em sap greu ja està llogat”. Em vaig lamentar pel disgust, els vaig agrair l’ajuda i vaig marxar. M’ho havies posat realment fàcil Isona. El Carrer Casanovas i Bosch només té 62 números. No seria difícil trobar-lo. Paciència, vaig pensar. Vaig anar-vos veient que sortíeu a sopar, que anàveu de festa. Jo m’acostava però us mirava de lluny. Sovint passejava pel Carrer Casanovas i Bosch per veure si t’hi trobava de casualitat, però no tenia sort. Paciència. Fins que ahir la Greta va penjar una foto de tu i ella pintant el menjador. Estaves tant guapa. Tota bruta de pintura. Vaig mirar-me bé la foto per a veure si podia trobar algun detall que… i de sobte em vaig fixar en el que em podia donar la clau de tot plegat. La vista que tenies des del balcó del teu pis nou. Es veia una façana de color cru i un balcó ple de cactus amb una bicicleta a fora. Vaig venir volant cap aquí i va ser facilíssim de trobar. Vaig tardar 2 minuts a trobar el balcó ple de cactus i amb una bicicleta, per tant, el teu pis era el que hi havia exactament davant. Em vaig esperar a davant de la porta i us vaig veure sortir. Avui al matí, ben d’hora he vingut i he esperat que sortís un veí, molt simpàtic per cert, ens hi portarem bé. Com a bon arquitecte no ha sigut difícil imaginar-me els plànols del bloc de pisos i saber que el teu era el 1er 3era. I tampoc ha sigut difícil forçar una mica la porta i entrar. Haurem de canviar-la i posar doble seguretat perquè no me’n fio gens. Cada vegada fan els panys més insegurs. No sabia a quina hora vindries. Jo ho tenia tot apunt a les 8 del matí per si et decidies a matinar. I sort, perquè fins i tot el dia del teu aniversari t’has llevat ben d’hora per venir a arreglar el pis. T’ha agradat la sorpresa? Sabia que et quedaries sense paraules. Què et
sembla si agafes la guitarra i em toques la meva cançó preferida? Només per mi, com sempre m’ho havia imaginat.
La entrada 12. Do not wait for anything se publicó primero en WeColorMusic.
...more
FAQs about LES HISTÒRIES DE L'AVI JOSEP:
How many episodes does LES HISTÒRIES DE L'AVI JOSEP have?
The podcast currently has 38 episodes available.