Aquesta és la primera paraula que et ve al cap quan un metge diu les tres paraules clau. CANCER. TUMOR. MALIGNE.
En aquell moment, tot el teu món s’ensorra. Tot el que portaves anys construint, s’ensorra. Per més forts que fossin els fonaments, s’ensorra. Per més gent que intenti aguantar-ho, s’ensorra. I tu, t’ensorres amb ell.
Has entrat a l’hospital amb dubtes però amb esperança. Mai es perd l’esperança. I sempre penses que podria ser que no. El cor et va a mil. I no pots ni respirar. T’ofegues. I surts de l’hospital totalment diferent. En aquell moment no tens ni una mica d’esperança, l’has perdut tota. El cor se’t para i només sents la teva respiració. Camines sense rumb. No saps què fer. Trucar a algú o no dir res. Què ha dit el metge exactament? Segueixes caminant. Se t’acumula un no sé què al pit que intentes empassar però no baixa. Què ha dit el metge exactament? I segueixes caminant. I segueixes. I segueixes. Què ha dit el metge exactament? I de cop aquell no sé què del pit puja i explotes.
Tots de petits ens hem imaginat recollint un premi i agraïnt a la família el suport. Ens hem imaginat com seria el nostre casament. Ens hem imaginat com seria el moment de tenir un fill, o com seria el moment de tenir-ne 2 o 3. Fins i tot ens hem imaginat com serà el moment en que ens falti la mare, o el pare. Però mai ningú s’imagina aquest moment. Ens preparen per la mort però i per la por? Ens preparen per la mort però i per intentar lluitar, per aguantar aquest procés, qui ens prepara? I per acompanyar a qui més estimes a lluitar o bé a morir, qui ens prepara?
No, a mi no m’han detectat mai cap càncer, de moment. Li han detectat al meu fill.
NUNCA IMAGINÉ ENCONTRARME
Y LEVANTARME Y NO PODER ANDAR
MIRARME SIN SABER QUIEN ERA
Y ESA LUZ DEL SOL QUE ENTRABA SIEMPRE ENTRE CORTINAS
LLEGÓ EL INVIERNO EN PRIMAVERA
Y NO QUERÍA VERTE MAS SONRIENDOTE A MI VERA
Y QUE DÍRIAN LOS DEMÁS, MIENTRAS YO, NO ME QUERÍA
MANTENÍAS TU LUGAR, Y CURABAS LAS HERIDAS
Y NO SABEMOS EL FINAL, PERO AQUÍ ESTÁS TODAVÍA.
En ple procés de desesperació vaig buscar i buscar per internet coses. No sabia què buscava, articles, solucions, ni idea. I vaig topar amb aquesta cançó “Estás aquí todavía” que justament dedica una persona malalta al seu acompanyant. “No quería verte más sonriendo a mi vera pero mantenías tu lugar y curabas las heridas y no sabemos el final, pero aquí estás todavía”.
Que a tu et detectin un càncer és el pitjor que et pot passar. Que li detectin al teu fill és directament una mort en vida, per tu. I evidentment qui ho patirà en la seva pròpia pell serà ell i no jo. Ja ho sé. I si voleu obrim el meló. Què és pitjor qui marxa o qui es queda? No, no l’obrirem perquè no hi ha resposta possible.
Fa un temps vaig sentir un famós a la tele parlant que l’havien hagut d’operar de vida o mort i deia que el que més greu li sabia de morir-se era justament deixar al seu entorn, orfes d’ell, orfes de la seva amistat. Que ell no volia que els seus amics visquéssin tota la vida arrossegant la seva mort. I vaig pensar, que egocèntric pensar que la vida dels altres canviarà si tu no hi ets. I tu què saps? No? I a sobre ho deia plorant fent un drama. I ara penso que no. Que realment no vaig entendre res del que deia aquest home. Que ell patia pels altres, perquè sabia que la seva família no podrien seguir la mateixa vida sense ell. I és així. No es pot. No es pot seguir la vida. I la putada és que has de seguir. I ara no parlo de la mort. Parlo del procés.
El meu fill li van detectar un càncer als 33 anys. Ja no vivia a casa, vivia sol a Barcelona. Visites. Metges. Més visites. Més metges. Tractaments. Quimo. Més quimio. Marejos. Vòmits. I quimo. Més quimio. Jo no l’acompanyava a tot això. Alguna vegada si, però moltes no. Jo treballava. Quan al teu fill de 33 anys li detecten un càncer, la seva vida s’atura, però la teva no. Tu has de seguir anant a treballar, has de seguir vivint a casa teva, has de seguir amb tot el que feies fins el dia on tot va canviar. Me’n recordo perfectament del dia en que ell, amb 33 anys, un noi que sempre havia sigut molt independent, que vivia sol a Barcelona des de feia 10 anys, fins i tot amb un punt d’allò que en diuen “desapego”, va haver de tornar a casa. El vaig veure entrar, amb aquella mirada de qui ha perdut alguna cosa, i casa de sobte era un lloc desconegut. La seva independència, els seus projectes, els seus amics; tot semblava anar bé, i de cop, un mur gegantí va bloquejar el seu camí. “Mama, necessito ajuda”, em va dir. Aquelles paraules, tan senzilles, van ser com una punxada al cor. La meva criatura, aquell home que havia après a volar sol, tant independent des de tan jove, que no volia que el truqués cada dia, ara necessitava que algú l’agafés de la mà.
Els primers dies van ser un caos. Com si el temps hagués deixat de passar, tot el que havia estat important abans de la seva diagnosi va desaparèixer. La feina, les activitats, les converses trivials… tot perdia el seu significat. Ell va haver de parar, i jo vaig decidir parar amb ell. Vaig deixar la meva feina. I no us enganyaré que ho vaig fer amb el cor encongit, perquè era la feina que sempre havia somiat, m’encantava anar a treballar i feia només 5 anys que ho havia aconseguit. La gent em deia, agafa’t la baixa o una excedència. Però jo no em veia en cor de tenir aquesta pressió de haver de tornar, i el més aviat possible pel bé de l’equip. No sabia quan tornaria, ni si tornaria. Vaig plegar. “Potser algun dia hi tornaré”, pensava.
Les visites a l’hospital es van convertir en la nostra nova rutina. Ell, assegut en aquell llit, amb tubs i màquines al voltant, i jo al seu costat, intentant fer-li riure, intentant que no se sentís sol. Però en el fons, l’angoixa i la impotència em consumien. Em sentia com una espectadora de la seva lluita, sense poder fer res més que acompanyar-lo. Quantes vegades dirieu que he repetit la frase: “Tan de bo m’hagués passat a mi” o “Et canviaria ara mateix la situació”. A mi tampoc em tocava però a ell menys.
A mesura que passaven els mesos, vaig començar a aprendre. Cada sessió de quimioteràpia, cada revisió, cada petit avenç i cada retrocés em mostraven el vertader significat de la força. Ell lluitava amb totes les seves forces, mentre jo, com una mare, em preguntava què més podia fer per alleugerir la seva càrrega. De vegades, només era una abraçada. Altres vegades, un silenci compartit. O una broma que feia que riés, com si la malaltia no fos present.
La vida es va convertir en moments. Moments de por, moments de riure, moments de desesperació, moments de calma. Aprendre a viure en l’ara, a apreciar les petites coses que abans ni teniem en compte. Aquelles xerrades al sofà, les pel·lícules vistes junts, les pauses a la cuina mentre preparàvem el dinar. Tot semblava més valuós, més preciós. La vulnerabilitat ens va fer més propers. La malaltia ens va tornar a unir, ens va fer viure tants moments bonics que fins i tot a vegades se’ns fa estrany pensar que hi ha hagut una part bona. Està clar que la mort era un pensament constant, però vam aprendre a no deixar que ens ofegués.
En un moment donat, em vaig adonar que ell havia deixat de ser només el meu fill; s’havia convertit en un mestre. Cada cop que somreia a pesar del dolor, cada cop que compartia els seus somnis futurs, em recordava que la vida, malgrat tot, és un regal. I que l’amor que sentíem un per l’altre era el que realment importava. I jo em sentia fatal perquè pensava que no podia ser que el meu fill, malalt i amb 33 anys m’hagués d’estar donant lliçons a mi. Però és que ho feia, a cada moment, a cada segon.
El procés no va ser fàcil, i encara no ho és. El camí de la recuperació es va fer llarg, amb alts i baixos. De vegades semblava que els dies eren eterns, i d’altres, les hores passaven volant. Però cada dia, quan ens miràvem als ulls, sabíem que estàvem junts en aquesta batalla. Que no hi havia solucions fàcils, però sí una força inquebrantable entre nosaltres.
A mesura que es recuperava, la seva independència anava apareixent, i jo em sentia orgullosa del que havia après d’ell. I així, amb cada pas que feia, vaig aprendre que l’amor pot resistir fins i tot les tempestes més ferotges. Que no importa el que passi, sempre hi ha una raó per continuar lluitant.
Ell ho va tenir clar, de seguida que va poder va tornar a la seva vida, al seu pis, a les seves amistats, a la feina. No li va costar gens recuperar tota aquesta xarxa, tot aquest entorn. I jo, em vaig quedar buida. Per segona vegada. No és un retret això. Només us explico com em vaig sentir. Al meu fill ja li he dit moltíssimes vegades però vaig tornar a tenir aquella sensació del niu buit. Jo ho vaig deixar tot per ell, i ho faria milions de vegades, però per a mi amb 60 anys, recuperar la feina, la vida, el meu entorn, va ser literalment impossible. La meva vida també va canviar per complet. I vaig aprendre a reinventar-me, una vegada més, gràcies a ell. I per això avui soc aquí, amb vosaltres, perquè vaig tenir clar que el que volia fer era acompanyar a persones que acompanyen, com vosaltres. Vosaltres que acompanyeu als vostres fills, mares, pares, germans, amics. Sou imprescindibles. No podeu desaparèixer i és molt dur. És dur perquè sembla que hagueu d’aguantar-ho tot, que no pugueu plorar davant d’ells. “Davant seu ens fem els durs”. No. No ho feu. Mostreu-vos tal com sou, la vulnerabilitat, l’esgotament, el cansament, la pena, l’esperança. Tot. I deixeu la vida que tenieu si ho creieu necessari i tant. Jo seré al vostre costat per acompanyar-vos a vosaltres, als acompanyants. Podeu comptar amb mi.
I no tingueu por. Tingueu por de perdre la vida, però no de lluitar-la, perquè no esteu sols. La vida ens ha ensenyat que no som orfes de les nostres experiències, ni de les persones que estimem. Les seves absències poden ser doloroses, però les seves vides i les seves lluites es queden gravades en els nostres cors. I en aquest procés d’aprenentatge, he entès que la por i l’amor poden conviure, i que, fins i tot en els moments més durs, la llum sempre troba una manera de brillar.
SÉ QUE NO HA SIDO FÀCIL PARA LOS DOS
HEMOS LLORADO MÁS SIN MIRARNOS A LOS OJOS
QUIZAS MAÑANA YA NO QUEDEN FUERZAS PARA VOLAR
PERO ME ANIMARÁ QUE RECORDEMOS NUESTROS JUEGOS
Y NO QUERÍA VERTE MAS SONRIENDOTE A MI VERA
Y QUE DÍRIAN LOS DEMÁS, MIENTRAS YO, NO ME QUERÍA
MANTENÍAS TU LUGAR, Y CURABAS LAS HERIDAS
Y NO SABEMOS EL FINAL, PERO DA IGUAL
NI DEL RUMBO HASTA LA ORILLA
NO VOY A ABANDONARME NI UN MINUTO MÁS
UN PEDACITO DE TU SONRISA
LO IMPORTANTE DEL CAMINO ES PODER SEGUIR
SOIS LA FUERZA QUE UNO NECESITA
La entrada Capítol 22 – Aquí estás todavía – MORT és la primera paraula que et ve al cap quan un metge diu les tres paraules clau – Les històries de l’avi Josep se publicó primero en WeColorMusic.
