Estic retransmitint per a OKlligatv els partits de l’Alcodiam i estic una mica trist.

La Federació de Patinatge ens obliga a retransmetre en castellà.

L’argument del seu president, Carmelo Paniagua, és que així es promociona millor l’hoquei patins a Espanya i a Sudamèrica.

Este argument és compartit per alguns socis del club. I, clar, el debat està servit.

El que amaga eixa afirmació, que és millor el castellà per a promocionar l’hoquei, només denota, de nou, una mentalitat colonial.

Es a dir, que el valencià és una llengua de segona divisió. Que no aprofita per a segons quins objectius.

Denota aixo de “habla en español porque estamos en España. Ya si quieres, tu valenciano lo hablas en la intimidad. Todavía no es mayor de edad para salir de casa”.

Com diu el cantant Xavi Sarriá, portem segles guardant la llengua de la burla i la vara. I esta és una mostra més.

Mireu. Jo vaig estar seguint l’europeu Sub 19 celebrat a la localitat portuguesa de Paredes.

De sobte, la càmera de televisió em va mostrar un home amb casc emponat en una porteria.

El locutor va gosar a dir, en perfecte portugués, que eixe home era el “guardaredes”

No veges quin curtcircuit va tindre el meu cervell per a endevinar que eixe tio en casc era el porter.

El mateix curtcircuit que ha de tindre un castellanoparlant si jo dic “porter” en lloc de “portero” mentre la cámara mostra un primer pla.

O no veges quin embolic es farà eixe castellanoparlant si narre un “gol de Pere”, en valencià o un “gol de Pere”, en castellà.

No és qüestió de si s’enten o no. No és qüestió de promoció. És una mostra més de dir-nos als valencians que hi ha llengües de primera i de segona.

És una mostra més de supremacisme. Em dona igual fer-ho en castellà que en valencià. Molesta la imposició.

El bon aficionat a l’hoquei patins vorà els partits que li vinguen de gust, siga quina siga en la llengua en que es retransmitisca.

Vinga. Hui una columna lleugera que encara estem tots pensant en les vacances que acabem de disfrutar.

A cadascú li ha pegat per una cosa. A mi enguany pel turisme gastronòmic. Está convertint-se en una de les potes del sector i la veritat es que anar degustant platets ací i allà és un vertader plaer.

Ara estareu pensant que me’n he anat de restaurants de luxe, d’aquells que tenen una o dos estrelles Michelín.

Doncs no. Però m’ho he passat igual de bé o millor.

He fet la ruta dels bars que cuiden de l’esmorzar valencià. La veritat és que este nom me’l he inventat jo pero, a que queda la mar de xulo?

Sí. La meua primera tasca del dia era buscar un bar on esmorzar.

He trobat bars on serveixen unes coquetes fregides que tú has d’obrir per la meitat i omplir-les amb els més variats farçits. Tot un espectacle. El lema d’este bar és “esmorzars per no dinar” i done fe.

M’he menjat unes barres de pa llarguíssimes, dignes de Crónicas Carnivoras, amb sépia, hamburguesetes de porc senglar, truita am pebrera i, per descontat, que no m’ha faltat el torti llongui tant tipic. He esmorzat a Alcoi, Denia, Xábia, Els Poblets, Benirrama, Benimeli… Feia quilómetres i quilómetres buscant el meu esmorzar.

I sempre, sempre, amb uns cacahuets amb pell i eixa amanida on no faltava la ceba que cou. Eixa que ja trobava tant a faltar.

Els esmorzars valencians són part de la nostra cultura tot i que a Alcoi s’ha perdut una mica el costum. I menjat el que he menjat jo ja propose que siguen considerats patrimoni de la humanitat.

I ara una pregunta: Aneu a esmorzar només un tros de pa torrat amb oli este matí?

Primera escapadeta després de molts i molts mesos. Aeroports a mig gas. Res a veure amb un juliol abans de la pandèmia. No hi ha cues per a facturar, no hi ha cues a seguretat.

La nova normalitat exigeix una miqueta més de burocracia. Mostrar el certificat de vacunació o be una PCR negativa. El tràmit, però, és rápid. Viatjar és pot, clar. Complint amb el que marquen les autoritats sanitàries.

En el lloc de destí ens reben amb alegría. Viuen del turisme i se’ls nota preocupats. Ens pregunten d’on venim i ells es pregunten si será l’inici de la recuperació turística.

Pel que estem veient ara mateix, encara no.

En eixe lloc de destí tothom porta la mascareta, fins i tot a l’aire lliure. Només tres persones a l’avió, en animada conversa, no se la van posar.

Ni la tripulació ni jo els vam dir res tot i que les instruccions són clares. Ho repeteixen matxaconament pels altaveus: aquells que no porten mascareta no podrán embarcar. Sempre hi ha una minoría que es fa de notar

Danys col.laterals de la Covid. La aerolínea ens canvia el vol. Ja no aterrem directament a Alacant. L’avió no va ple i no els ix rendible. Hem de fer una espera de quatre hores.

Però ens ho prenem amb calma. Potser abans de la Covid haguera posat el crit al cel i haguera anat al mostrador de reclamacions. La Covid m’ha canviat el caracter. Potser fins i tot per a bé.

Torne al País Valencià i la sorpresa. En només una setmana estem de nou en risc. Noves mesures per aturar la pandèmia.

Estava quasi convençut que aquest mal son anava a acabar-se. Almenys així ho pensaba durante la meua escapadeta. Pero va a ser que no.

Entrevista en Apunt Rádio al jugador del PAS Alcoi Marc Grau Blanquer després d'haver aconseguit la Copa Princesa del 2021, el títol de lliga de la Ok Plata en el grup Sud i l'ascens directe a OK Lliga. Entrevista feta per Fermín Rodríguez en el programa d'esports de la Radio Autonòmica.

El de l’Alcòdiam ha sigut l’ascens més llarg de la història.

Ara. Tot el que costa es disfruta més.

En una decisió impròpia d’una Federació, la de Patinatge va decidir la temporada passada no donar l’oportunitat de que s’acabara la competició. No va buscar cap fórmula.

L’Alcódiam tenia a la mà encara quedar primer i, en cas contrari, jugar el play off d’ascens, molt més assequible que el d’enguany.

La decisió de la Federació afavoria, i molt, als equips de Catalunya, on estan els poders fàctics d’este esport.

Però bé está el que bé acaba. I la història ha acabat bé. Això sí. Amb un mes final d’infart. Patint.

L’Alcòdiam semblava eixe jugador de tenis que té el match ball i li costa tancar el partit. Sentia la pressió que ho tenia a tocar de dits. Partits d’infarts contra Alcobendas i Sant Feliu.

Una mitja part no apta per a cardiacs contra Santa María del Pilar i un segon temps espectacular amb sis gols que donaren l’ascens.

Ja estem entre els millors equips del món. Perquè a l’Ok Lliga estan els millors, sens dubte.

Però als hooligans de l’hoquei patins no ens agrada parar. Així que, a partir de demà, La Copa Princesa.

Què bonic seria aconseguir el doblet en només una setmana. Lliga y Copa.

Seria un colofó espectacular.

Atenció. No serà fàcil.

El Manlleu ja és també d’Ok Lliga i el Vilafranca juga el play off d’ascens.

L’Arenys de Munt s’ha quedat fora però ha fet una segona volta espectacular.

El club ja la va guanyar al 2014. D’això se’n recorda Pere Cañellas, l’únic supervivent d’aquella edició.

Siga com siga, la Copa Princesa serà un bon escenari per homenatjar a tots els jugadors de l’Alcodiam pel seu ascens.

Què? Com va la ressaca festera? Jo fatal. I estos de Radio Alcoi obligant-me a fer l’habitual columna.

Perquè hui seria el día del descans, no?

I a més ahir va ser Sant Marc, doble celebració per a mi. Perquè si. Perquè després de Sant Jordi, el 23 i Sant Fidel, el 24, ve Sant Marc, el 25.

I dic acò dels jordis, els fidels i els marcs perquè en la meua filà, la Filà Chano, portem un bon rebombori amb tots aquestos sants.

També és cert que el 25 d’abril, fa uns quants anys, i després del dinar del cartutxer (para acabar con los sobrantes de la fiesta) encara queia alguna copeta.

Ara no. Ara m’ix més barata la convidada. Un tallaet després de dinar i, els més valents, una vichy.

La veritat és que es fa molt estrany això d’estar al mes d’abril i vore que no te entra eixe “nervioset” per la panxa. L’any passat ho vaig portar millor que aquest.

Que si tinc ganes de festa? Doncs clar. Vol dir això que cal celebrar-les de qualsevol manera. Doncs no.

Van apareixent rumors per ací i per allà que es faran tan bon punt siga possible. Que si a l’octubre, per exemple.

Jo pense una cosa. Les festes no són de l’Ajuntament. No són de l’Associació de Sant Jordi, per molt bé que les organitze. Ni dels primers trons, clar. Són del poble. Festers i no festers.

De tots. I tots hauriem d’opinar. Votar. Que ara, amb les noves tecnologies es pot. I fàcilment.

Clar que hi ha sectors relacionats amb la festa que ho estan passant malament i cal pensar amb ells. Pero també ho està passant malament molta gent. Així que tots a opinar.

O, per algún motiu que desconec, hi ha por a posar urnes al carrer?

No m’agraireu mai prou el que vaig a contar-vos a continuació.

I ja voreu com a partir d’ara utilitzareu molt més el valencià.

Telefonada d’un comercial de una companyia de telefonía móbil.

Ja sabeu per experiència que eixes telefonades sempre arriben a hores que mai ens ve de gust.

Buenas tardes, voy a hacerle una oferta para rebajarle su factura del teléfono en un 50 por ciento.

Mire -vaig contestar jo en perfecte valencià- a hores d’ara no estic interessat en cap oferta de telefonia.

L’home ho va intentar un parell de voltes més i jo, erre que erre, que li vaig contestar en valencià.

A la tercera…. va… i em penja.

Siiiii¡¡¡ Com ho escolteu. Va ser el comercial qui em va penjar a mi. Normalment és a l’inrevés. És el client qui penja per pesats.

La táctica està clara. Quan vos telefone alguna d’estes companyies parleu en valencià.

La conversa s’acurta.

I a més ho heu de fer dificil.

Res de dir “entonses”. Cal dir aleshores.

Res de dir “pos”. Utilitzeu doncs.

Com més complicat ho feu millor. Si podeu utilitzar trencaclosques, embolic, o alguna altra que us vinga a la ment, millor

No passa res si utilitzeu botabancals o xafaxarcos.

També està permès dir borinot.

Com menys vos entenguen més curta serà la telefonada.

Potser d’esta manera aconseguirem que si cap comercial ens vol vendre res, al menys farà un xicotet treball d’investigació per saber en quina llengua ens sentim més còmodes.

És marketing pur, no creieu?

Hi ha noticies que molesten als gran mitjans de comunicació i als grans partits al poder i que son dificils de que es coneguen.

Una d’aquestes és la iniciativa de molts veïns d’arreu del País Valencià de constituir una Plataforma per assolir la República Valenciana.

I per què naix aquesta iniciativa?

Doncs perquè l’Estat espanyol està en fallida. Així de clar.

Es una fallida económica. Però també social. L’Estat espanyol ha esdevingut d’ençà el 1978 en un estat cada cop més antipàtic, més repressiu i poc respectuós amb la diversitat de altres territoris.

Atenció. Els que han encetat aquesta Plataforma parlen de l’ Estat espanyol, no d’Espanya ni d’aquelles persones que de bona voluntat se senten espanyoles. I que estan en tot el seu dret, per descomptat.

Sí que vol posar de manifest esta Plataforma que els valencians cada volta estem menys presents en aquells centres de poder on es decideix el benestar dels ciutadans.

Per exemple. Cap partit polític present al Parlament espanyol porta el nom de Valencia.

Hi ha 32 diputats valencians. Si exceptuem Joan Baldoví, de Compromís, algu seria capaç de dir una sola iniciativa a favor dels valencians?

Ens han afavorit negociant la Política Agrària Comunitària? Està construint-se el corredor mediterrani? Ens han permés recuperar el nostre Dret Civil?

Parlem de finançament?

Tindre veu propia, recuperar les claus de la caixa, prendre les decisions que més ens convinguen. Eixe és l’objectiu de la Plataforma per la República Valenciana.

I això només es podrá aconseguir si el País Valencià es despenja de l’Estat espanyol, tal i com diuen els promotors d’aquesta Plataforma.

En definitiva. Establir un nou Estat per assegurar el futur i benestar dels valencians.

Mira que ja t’ho vaig dir per telèfon Quique Ruiz, portaveu del PP a Alcoi.

Què fas presentant-te com a cap de llista del PP?

Què fas en un partit que recolza una moció de Vox a l’Ajuntament d’Alacant amb l’objectiu de donar-li mort al valencià?

Què pensaràn els teus militants que estimen la nostra llengua? Aquells que l’han après dels seus pares i iaios.

Eixa llengua que, com diu el cantant Xavier Sarrià, hem estant guardant-la durant tres segles de la burla y la vara. També els militants del PP han ajudat a conservar-la, com tu mateix, Quique.

De Vox es pot esperar qualsevol cosa. Només conreen odi i divisió i fereixen sentiments.

Però del teu partit, Quique Ruiz?

Crec que ho entenc. Els valencians anem a estar inmersos d’ací a poc en un altre conflicte l’objectiu del qual es dividir-nos i fer-nos desaparèixer i han començat per la llengua, com sempre.

Ximo Puig ha dit que estaria interessat a fer una mena de Common Wealth amb Catalunya i Illes Balears.

Sempre dins Espanya, clar.

És la punta de llança que ha trobat el PSOE per a dir-los agls independentistes que abandonen el seu projecte sobiranista.

I este anunci será aprofitat pel PP per airejar, de nou, el fantasma dels Països Catalans.

Una altra batalla dels dos partits del règim del 78 per aprofundir en eixa antiga tasca d’eliminar el poble valencià. Una missió que sempre comença per atacar el que més ens estimem: la llengua.

Reeixiran els termes España versus Països Catalans quan el que només hauria d’interessar és el benestar dels que vivim al País Valencià.

Quan només hauria d’interessar que els valencians decidirem el nostre futur. Per nosaltres mateixos.

Ha passat un quart de segle per vore com l’Ajuntament iniciava alguna actuació urbanística a La Beniata que no fóra una demolició i ha sigut… un aparcament de 45 places.

Bé. Actuació urbanística pot ser és dir molt. Han aplanat un solar i faran unes ralletes perqué aparquen vehicles.

És una obra genial (nótese la ironia) perquè es tracta de fer un aparcament en el centre de la ciutat perquè es puga vindre al centre de la ciutat.

Es a dir, que m’han fet un aparcament a mi, que sóc veí del centre per a que puga anar passetjant al centre.

El que han fet es inundar una zona céntrica de cotxes, quan la tendéncia, les noves pràctiques de mobilitat a Europa i a tot el món es allunyar els cotxes dels centres de les ciutats.

Anem a l’inrevés.

No han fet una zona verda. No han fet noves construcciones per embellir la principal entrada de la ciutat. No han assegurat els vessants per evitar solsides. No han revisat les canonades d’aigua per evitar filtracions.

No. No han fet res d’això. Han fet un aparcament.

Ja sé que aquesta queixa caurà en l’oblit perquè entre tots el veïns de La Beniata no omplin ni un 3 per cent d’una urna electoral. I als partits politics, siga quin siga el seu color, només els importen les accions que donen vots.