Parlem del Campionat del Món de Para-Esquí, esquí adaptat, que es farà a l'Estació lleidatana d'Espot del 20 al 29 d'aquest mes de gener amb la participació de 115 atletes de 32 països. Es tracta d'una competició adaptada a atletes amb discapacitat física, com ara lesions medul·lars, deteriorament de la coordinació o amputacions i problemes de visió. El Pirineu català serà seu també, del 10 al 19 de març, del Mundial de Para-Snowboard que tindrà lloc a l'Estació de La Molina. En parlem amb en Toni Santmartí, director de Turisme de Ferrocarrils de la Generalitat que gestiona les estacions d'Espot i La Molina; amb l'Eric Villalón, llegendari esquiador amb deficiència visual i esportista paralímpic espanyol més guardonat, i amb Audrey Pascual, madrilenya de 18 anys amputada de les dues cames que és una de les dues espanyoles participants en el Mundial de Para-Esquí d'Espot.

Ens acompanya l'exfutbolista Àngel Martínez que va jugar, entre altres equips, a l'Espanyol i al Girona i es va retirar fa dues temporades com a capità del Sabadell. L'Àngel va arribar a l'Espanyol a 17 anys i va complir el seu somni de jugar a primera divisió amb el primer equip blanquiblau entre 2007 i 2009, quan va patir una important lesió. Després d'una cessió al Rayo Vallecano i una altra al Girona, on va coincidir l'any 2010 amb el seu germà José Martínez, l'Àngel va marxar a Anglaterra on va jugar sis anys en diferents equips i on va acabar lesionant-se de nou de gravetat. De tornada a Catalunya va jugar al Sabadell, equip del qual va ser capità i al que va ajudar a assolir l'ascens a segona divisió abans de retirar-se definitivament l'estiu de 2021. Ara viu de nou a Girona, la ciutat on va néixer, és comentarista televisiu de partits de l'Espanyol i pare de tres filles petites. Amb ell parlem de la vida després de l'esport.

En el nostre habitual recorregut dels divendres per la geografia catalana i mundial a través de l'esport i els esportistes catalans repartits pel món, avui hem viatjat a Sacramento, la capital de Califòrnia, als Estats Units. Ho hem fet de la mà de l'entrenador català de bàsquet Jordi Fernández, nascut a Badalona, que el passat mes de desembre va fer història convertint-se en el primer tècnic espanyol en exercir d'entrenador principal a l'NBA. Va ser dirigint els Sacramento Kings en un partit a Toronto quan l'entrenador en cap, Mike Brown, va ser expulsat. Jordi Fernández viu als Estats Units, on s'ha format com a entrenador, des de fa 14 anys i va començar des de baix per arribar a ser actualment primer entrenador assistent, el segon esglaó més alt com a tècnic a la Lliga Professional Nord-americana. El català acaba de fer 40 anys i als Estats Units ha format una família amb la seva dona i els seus dos fills.

Avui ens acompanya un exentrenador de bàsquet que, entre altres equips, va dirigir l'Espanyol quan el club blanquiblau tenia equip de bàsquet a la Lliga ACB als anys 80, una activitat que compaginava amb la seva professió com a funcionari de presons. Ell, que va començar al bàsquet com a jugador d'equips modestos i es va centrar a ser entrenador des de molt jove, va estudiar també dret i va buscar feina abans d'arribar al bàsquet professional gairebé per accident. Precisament pel bàsquet l'Àngel va començar a viatjar i va acabar convertint-se en un viatger empedreït fins al punt que, fins ara i amb la seva dona, ha visitat més de 110 països i alguns en diverses ocasions. Ara, jubilat professionalment i vinculat al bàsquet com a entrenador de veterans, continua viatjant pel món i acumulant experiències.

Conversem amb el pilot d'automobilisme català Dani Juncadella, que competeix en Grans Turismes i que va signar el 2022 que acabem de deixar enrere el millor any de la seva carrera esportiva. La passió de Juncadella pels cotxes i les curses és herència de diversos membres de la seva família, entre ells el seu oncle Luis Pérez Sala que va arribar a la Fórmula 1 a finals dels anys 80. El mateix Dani va ser tercer pilot de l'equip de Fórmula 1 Force India l'any 2014, però ho va deixar un any després per les poques ocasions que tenia de pilotar i es va centrar en les competicions de Grans Turismes. En elles va assolir grans resultats i el passat mes de desembre es va proclamar Campió de la Intercontinental GT Challenge a Abu Dhabi després d'una exitosa temporada.

Parlem de Les Panteres Grogues, el club esportiu LGTBI sense ànim de lucre més gran d'Europa. Nascut com a entitat esportiva l'any 2001, té com a objectiu oferir un espai on el col·lectiu LGTBI, i tothom que vulgui, pugui desenvolupar una activitat esportiva de forma lliure i distesa. El club treballa activament contra la discriminació al món de l'esport per qüestions d'orientació sexual i entén l'esport com a eina d'educació, transformació, construcció social i normalització.

L'any 2022, que acabem de deixar enrere, un grapat d'esportistes d'elit catalans i catalanes es van retirar del seu esport i van iniciar una nova vida, a vegades incerta, la vida després de l'esport professional. En aquest primer programa del 2023 podeu escoltar una selecció del que ens van explicar al llarg de l'any passat, esportistes que van deixar la competició i que afronten un futur diferent. També escoltarem alguns esportistes en actiu de Casa Nostra que l'any que acabem d'acomiadar van aconseguir fites i reptes esportius importants i ens ho van venir a explicar al programa.

Aquest divendres, 23 de Desembre, el Més que Esport treu el seu esperit més nadalenc sense oblidar que, a les portes del cap de setmana, sense parlem de dues passions: Turisme i Esport. I és que avui no és un divendres qualsevol, estem davant del cap de setmana de Nadal i per aixó no ens centrem avui en un únic poble o ciutat, sino que anem visitant diversos indrets de Casa Nostre a través de les diferents curses nadalenques que s'organitzen aquests dies. Concretament visitarem Mataró, Palamós, Berga, Masnou i Barcelona, que tancarà el nostre viatge esportiu-nadalenc amb la Cursa dels Nassos, la darrera de l'any.

Ens visita la navegant Natàlia Via Dufresne i amb ella tanquem el cicle d'entrevistes que aquest darrer trimestre del 2022 hem dedicat als i les medallistes catalanes dels Jocs de Barcelona 92 per commemorar el 30è aniversari de l'esdeveniment.

La Natàlia només tenia dinou anys aquell 3 d'agost de 1992 quan es va penjar la plata olímpica a la Classe Europa de vela als Jocs de la seva ciutat. Ella, que només tenia tretze anys quan Barcelona va ser designada seu dels Jocs el 17 d'octubre de 1986, s'havia apuntat com a voluntària perquè volia viure els Jocs des de dintre, però va acabant sent protagonista guanyant la medalla olímpica més precoç de la vela espanyola. Va ser la seva primera medalla d'alt nivell competitiu, però després van arribar sis més, una d'elles també plata olímpica a Atenes 2004. Amb ella recordem aquells dies màgics de l'estiu del 92 que van transformar l'esport i la ciutat.

Conversem amb l'escalador i alpinista Edu Marín, nascut a Barcelona i resident a Lleida i considerat un dels millors del món en la seva especialitat. L'Edu va començar a escalar en rocòdrom a dotze anys de la mà del seu pare i 5 anys després es proclamava campió del món juvenil i entrava a l'elit del seu esport guanyant proves de la Copa del Món i estant sempre entre els millors. Amb els anys i després d'una etapa complicada per un positiu en un control antidopatge, Marín va deixar la competició i es va centrar en els "Big-Wall", els grans murs, i al costat del seu pare va escalar algunes de les parets més difícils del món. Després que el 2019 escrivís una de les pàgines d'or de l'escalada mundial amb la conquesta del Valhalla, a la Xina, l'estiu passat l'Edu, formant cordada amb el seu pare de setanta anys i el seu germà Àlex, va aconseguir la primera repetició 'en lliure' de la considerada més icònica i difícil Big-Wall en altitud, l'Eternal Flame al Pakistan. L'aventura va culminar amb èxit després d'un mes d'expedició i que l'Edu passes deu dies sol a la paret en difícils condicions meteorològiques i temperatures sota zero.