En Miqui sempre havia vist els malnoms com una motxilla, sovint involuntària, sovint heretada, que calia portar a sobre sense possibilitat de desfer-se'n. Com una creu.

Ara diu que s'ha reconciliat amb aquests "àlies" que, potser, defineixen la nostra personalitat més que no pas els nostres nom i cognoms, i els defensa tant davant de la "Malloli" com davant d'en "Tonitorà".

Menyspreat durant força anys (no només per part d'en Miqui, sinó de bona part de la població), el banyador eslip torna amb força i sense complexos.

Miqui Puig Bosch desterra el mite que no tots els cossos poden lluir-lo i demostra que aquest banyador masculí és molt més pràctic que qualsevol altra peça de bany.

Avui un espai a reivindicar, un espai on tot és possible, un espai que Miqui Puig diu que segur quen ens agradarà: els jardins privats. I assegura que qui es pensi que són elitistes, va molt equivocat!

Aquest estiu Miqui Puig s'ha reconciliat amb els barrets i les ombrel·les. Però adverteix: "No es poden dur barrets i ombrel·les per dur, no acceptarem que ningú s'hi apunti com si fos una moda! Volem gent militant, gent que tingui molt clar de què va tot plegat...."

Aquest estiu Miqui Puig s'ha reconciliat amb el granissat de llimona però no de qualsevol manera:

No el vol en got de plàstic, ni a ple sol al pic del migdia, ni barrejat amb orxata i, si pot ser, a la tarda-vespre quan ja estem dutxats, nets i polits després de la platja.

Tota la vida n'havia renegat, però ara diu en Miqui Puig que s'ha reconciliat amb el cinema clàssic i sobretot amb actors (o gairebé personatges) com Humphrey Bogart, Elisabeth Taylor o, sobretot, Peter Lorre.

Miqui Puig Bosch fa antropologia recreativa de la bona parlant-nos d'un objecte a recuperar: les espardenyes de taló i vetes.

Un objecte que, segons ell, és burgesia en sí mateixa, que és pel pintor, pel pagès, pel monitor, però que en peus d'una dona és bellesa, pura bellesa.