Imagineu-vos un equip d’informàtics que encara treballa amb ordinadors dels anys noranta o una fàbrica que no ha renovat màquines durant cinquanta anys. L’àrea metropolitana de Barcelona té exactament aquest problema: un instrumental obsolet. Aquestes darreres dècades ha canviat molt, i encara més que canviarà les vinents, però quan els tècnics es posen a dissenyar-la, a planificar-la urbanísticament, encara ho fan amb un instrument del 1976 que ha quedat desfasat. En aquest episodi, en parlem amb l’arquitecta Mireia Peris, una de les màximes responsables d’actualitzar la normativa, perquè ha treballat en el nou pla director urbanístic (PDUM) que, quan es complementi amb el nou pla d’ordenació urbanístic metropolità (POUMet), superarà definitivament el de fa cinquanta anys.

Aquestes noves eines hauran de servir, segons Peris, per a impedir que Barcelona “es desequilibri”. La ciutat té molt potencial, diu, però ara mateix hi ha una lluita interna en dos fronts molt importants. El primer, la tensió entre la capacitat d’atracció de residents, d’activitat econòmica i de llocs de feina, i l’expulsió de residents pel preu de l’habitatge. “Aquí hi ha una batalla oberta que és molt important de resoldre”, diu, perquè no sigui “un greuge per als veïns de la ciutat”. El segon risc de desequilibri és l’aprofitament de l’espai. Les ciutats mediterrànies són molt denses, cosa que té efectes molt positius, com la proximitat o la generació de sinergies, però també envits com la competència per l’espai lliure –cosa que s’observa, per exemple, en el turisme. Peris remarca que no hi ha solucions finals, de manera que aquesta mena de problemes requereixen una atenció constant.