Santa Eulàlia

L’arquitecte Estanislau Roca, vicerector d’Infrastructures i d’Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya i professor a l’ETSAB, es declara enamorat de Barcelona fins al moll de l’os: “És una ciutat increïblement meravellosa, amb atributs que freguen la idealitat! Traspua mediterraneïtat, és cosmopolita, diversa, amb identitat i amb història”, celebra, entre recitacions de Joan-Salvat Papasseit. Tanmateix, reconeix que hi ha un problema: la ciutat ha fet un salt d’escala, les últimes dècades, i no hi hem reaccionat amb prou agilitat. Falta una clau perquè tot l’engranatge deixi de grinyolar: la governança metropolitana. “Un geògraf de referència per a mi, Giuseppe Dematteis, feia una analogia de la ciutat amb la xarxa neuronal de Ramón y Cajal, i deia: ‘Hem de saber governar molt bé la xarxa d’aquesta nova dimensió metropolitana per ordenar bé la nova territorialitat del fenomen urbà contemporani”. 

Barcelona és la matèria primera de l’escriptor Xavier Theros (1963): ha retratat la ciutat en cròniques periodístiques sobre espais i costums perduts; ha impulsat projectes de memòria històrica; ha escrit assaigs com La Sisena Flota a Barcelona (la Campana, 2010), en què explica els trenta anys que l’armada dels Estats Units va estar-se amarrada al port, o la novel·la La fada negra (Destino, 2017), premi Josep Pla, sobre un episodi poc conegut de la història de Barcelona, la Jamància. Ara publica Aquí no dorm ningú –també amb la Campana–, una novel·la situada al Barri Xino de 1933. Theros parla de la ciutat amb realisme, però també sense catastrofisme. “Barcelona sempre ha tingut una llarga tradició de gent que diu que està molt malament, al llindar del col·lapse. Jo la veig com la resta de ciutats del continent europeu. Ens estem uniformant, els negocis cada vegada són més semblants a tot arreu, però és un procés global, no és tan sols de Barcelona”, explica.

L’arquitecte Pau Solà-Morales diu que no ha entès mai l’esperit negatiu que sovint embolcalla els discursos sobre Barcelona. “Jo veig una ciutat molt viva, potser una mica més apagada que no havia estat fa uns anys, perquè ha patit petits moments de decepció polítics i econòmics, però és una ciutat amb moltes capacitats i no les explica prou”, explica. Si un mal enravena una mica la ciutat és que els últims vint anys ha tingut una crisi de personalitat, perquè l’eufòria olímpica topà després amb una resposta contrària. “Això –diu– va generar una certa mala autoconsciència, com si fóssim culpables d’alguna cosa, i jo crec que segurament no ho érem tant”, cosa que no vol dir que la ciutat no tingui problemes que calgui resoldre. De tota manera, diu que aquesta pulsió en contra de la ciutat és un fenomen una mica internacional. “Aquesta mena de flagel·lació permanent que portem com a cultura a occident des de fa molts anys no li fa cap bé, a la ciutat”, afegeix.

L’escriptora Isabel Franc acaba de publicar Darrere les persianes. Breu història de les lesbianes a Barcelona, editada per l'Ajuntament de Barcelona, amb il·lustracions de Rosa Navarro. Ella mateixa reivindica que és probablement la primera vegada que s’escriu, aquesta història: el càstig per a les dones lesbianes ha estat el silenci, la negació, la invisibilitat. Els últims anys, però, l’impuls feminista ha facilitat la recuperació de la memòria històrica, i el llibre, idea de l’activista Maria Giralt, n’és un granet de sorra. “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”, diu Franc. Encara avui, diu, moltes dones grans encara han de tornar a l’armari quan perden la parella i han d’anar a una residència, per exemple. En aquest llibre, les autores hi exposen la seva versió, però també conviden més activistes i les noves generacions a explicar tot allò que resta per explicar. 

Ferran Busquets ha treballat més de vint anys a la Fundació Arrels, l’entitat de referència en la lluita contra el sensellarisme a Barcelona. Fa uns mesos que en va plegar com a director. Diu que veu més gent que mai dormint al carrer, que la pobresa –abans, sovint, amagada– és ara visible per tots els racons de la ciutat. Arrels va atendre 3.062 persones sense llar a la ciutat durant el 2022, un 22% més que l’any anterior, i el 2023 en van ser 3.283, la xifra més alta de la història. Malgrat el desastre, la cosa més important que ha après Busquets tots aquests anys, diu, és que és possible aconseguir que un dia no hi hagi ningú dormint al carrer en aquesta ciutat. Fa dues dècades li semblava utòpic; ara, en veu el camí, però falta que hi hagi la voluntat sostinguda d’aconseguir-ho, tant per part de les institucions com dels veïns, diu.

Germà Bel (les Cases d’Alcanar, Montsià, 1963), professor d’Economia a la Universitat de Barcelona, diu que Barcelona està confosa, que no sap on vol anar. L’obertura a l’exterior que començà després de la dictadura i s’accelerà amb els jocs olímpics, que Bel descriu com “la sortida del Titanic”, tingué conseqüències que no s’han acabat de pair. “La ciutat està espantada de com d’oberta a l’exterior està, i, com és lògic, això comporta una sensació d’inseguretat i descontrol. Amb tota obertura et quedes més indefens, i la gent que se sent més insegura s’acaba sentint agredida i vol alguna cosa però no sap exactament quina és”, explica. L’única alternativa que s’ha plantejat fins ara, diu, és “convertir Barcelona en setanta-tres Manlleus, que era la idea de l’ajuntament de Colau, perquè et permet controlar-ho tot”. Segons Bel, però, la ciutat tenia massa energia per a sotmetre-s’hi.

Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord, porta molts anys vinculada amb el teixit associatiu i l’activisme al barri i en té ben pres el batec. “Al Raval sempre hi tinc la sensació de poble petit, per aquesta xarxa que es manté i que lluita, que intenta resistir malgrat tot el que passa a la ciutat”, observa. Ara, Raya troba que Barcelona està sobresaturada de soroll i de turisme. “És una ciutat hostil per a la majoria de gent que fa molts anys que vivim en barris que s’han transformat, i que cada vegada són menys aquells barris en què pots gaudir d’una ciutat amable”, explica. La veu despersonalitzada. El Poblenou, on viu, sembla a vessar de bars i restaurants. “Als qui hem fet l’opció de viure-hi durant molts anys, se’ns qüestiona de poder continuar en segons quins entorns”, lamenta.

Oriol Estela, coordinador general del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, diu que veu Barcelona com sempre l’ha vista, “una ciutat fantàstica, amb una ciutadania molt activa en el seu caràcter sempre reivindicatiu”. Ara bé, som en un moment de cruïlla en què “determinats fenòmens possiblement associats a l’èxit que ha tingut aquesta ciutat que estan arribant a un límit d’esgotament”. A la premsa i als plens municipals, s’hi debat sobre turisme, sobre seguretat, sobre immigració, sobre economia, sobre urbanisme… però Estela hi troba a faltar un debat determinant: la vertebració territorial del Principat. “Quin model territorial volem com a país? És la pregunta que no surt als debats, ni l’he vista quan s’ha parlat de les prioritats del nou govern, no ho veig als diaris, no ho veig enlloc”, lamenta.

L’arquitecta, urbanista i dissenyadora Beth Galí (Barcelona, 1950) va tenir un paper cabdal en les reformes que van transformar la ciutat durant el temps del batlle Pasqual Maragall, com a membre dels equips tècnics que l’assessoraven. Va treballar, per exemple, a l’Institut Municipal de Promoció Urbanística i dels Jocs Olímpics entre 1988 i 1992, on va impulsar les obres a Montjuïc, la Diagonal i la Vall d’Hebron. D’aquell temps, diu que n’hauríem de recuperar l’autoritat i la radicalitat. Ara li agrada passar hores observant l’orografia de la ciutat i escriure a l’ajuntament explicant què hi detecta. “Els dic: ‘Lluiteu contra un tsunami i no es poden prendre mesures per a tapar forats’. Van fent coses, però s’han de fer amb molta més radicalitat. Ara cal realment un cop de força important de l’Ajuntament”, apunta.

El comerç té un paper decisiu en l’aparença de les ciutats: per la diversitat, per la vitalitat, pel tipus d’activitat. Les grans metròpolis es promocionen amb la imatge de la seva silueta urbana, plena d’edificis històrics o gratacels, però allò que en defineix el caràcter, en realitat, són les plantes baixes. L’arquitecta Eulàlia Gómez Escoda, que s’ha dedicat a fer-ne recerca i té una tesi sobre el tema, explica que de vegades no en tenim prou cura. “Quan dissenyem aquests edificis, normalment pensem molt en què passarà a dalt i, en canvi, a baix pensem que ja vindrà algú que ho omplirà d’activitat”, diu, i és un error, perquè els establiments a peu de carrer són com la carn per a un esquelet. “L’any 1961, la urbanista Jane Jacobs ja explicava que les portes són com ulls al carrer, i que com més portes hi hagi en un tros de carrer, més segur i actiu serà. Més possibilitats hi ha que en algun moment hi hagi algú entrant i sortint”, explica. El petit comerç, per exemple, hi té un paper important, perquè articula una xarxa humana de contactes que, a banda de vitalitat, aporta confort i seguretat en la vida al barri.