Aquest episodi de Santa Eulàlia és ben especial. En primer lloc, perquè és el darrer, tot i que després de l’estiu tornarem amb un projecte nou que n’aprofitarà el bagatge. En segon lloc, perquè excepcionalment n’hem canviat el format. Durant cent vuit episodis, hem procurat que Santa Eulàlia fos un espai on asseure’s, concentrar-se i parlar de la ciutat sense la cotilla del ritme institucional. Però aquest últim capítol no l’hem enregistrat a l’estudi: hem demanat a quatre convidats del programa que triessin un lloc de Barcelona, qualsevol, i hem anat a trobar-nos-hi. N’ha sortit una tria curiosa: Vicente Guallart ha triat un pont enmig de la muntanya; Antonio Baños, un canòdrom sense gossos ni veïns; Ada Parellada, un mercat que ja no ho és i Maria Rubert de Ventós, una estació on les coses acaben… i tornen a començar. Una metàfora en quatre parts de la Barcelona que ens espera.

En aquest episodi, Pere Alzina, biòleg, consultor i comunicador ambiental i guia de naturalesa, ens explica per què proliferen tant els coloms a Barcelona i quins efectes té, tot plegat. Alzina situa el diagnòstic en cinc punts: el primer, que les parets dels blocs de pisos han substituït els penya-segats on fins fa un temps els coloms roquers solien criar; el segon, que la calor creixent de la ciutat els afavoreix, perquè la necessiten per a la criança; el tercer, que no tenen depredadors naturals –malgrat que experts com ell hagin intentat de revertir-ho amb la reintroducció del falcó–; i, el quart, que l’abundància de deixalles els proveeix una font d’alimentació segura. Alzina també alerta dels perills de deixar que s’expandeixin –les malalties, la toxicitat dels excrements, els residus– i proposa unes quantes solucions. La primera, deixar de donar-los menjar.

La feina de Xavi Artal no és només fer de carter al barri del Gòtic de Barcelona. Ell es diu a si mateix “facilitador públic”; els veïns, de vegades, li diuen que és com un psicòleg del barri, perquè duu la seva feina molt més enllà. Té cura de la gent, se’n recorda dels noms; no només fa de missatger de bones i males notícies, sinó que ajuda i aconsella i s’organitza. En aquesta entrevista, ens explica per què la feina dels carters pot ser tan determinant per a la vida en comunitat i també com ha vist canviar el barri. Hi va començar a treballar l’any 2004 i no se n’ha volgut anar mai. De fet, diu que d’ençà del primer dia que l’hi van assignar, a Correus, va considerar que li havia tocat la loteria.  

D’ençà que va publicar el llibre Macrofestivales, el agujero negro de la música (Península), el periodista musical Nando Cruz s’ha erigit com un dels crítics més articulats d’aquest model de lleure, de cultura i de negoci. En aquesta entrevista, explica per què els macrofestivals tenen conseqüències nocives per a les ciutats que els acullen, com Barcelona, i reflexiona sobre les contradiccions dels assistents i les alternatives que veu viables. Considera que danyen molt el sistema musical del país i els veu com un “un sistema de castes molt clar”, on es fomenta la segregació, una manera ingrata de consumir la música, una mena de turisme amb molt poc retorn econòmic a la ciutat, i, tot sovint, la precarietat laboral.

Les metròpolis com Barcelona són molt exposades als efectes del canvi climàtic. L’arquitecta Sara Mas deia fa poc que la ciutat, que ha estat històricament un espai de refugi, esdevé ara un espai de risc. En aquest episodi, Mas ens explica què pot fer l’urbanisme per a preparar la ciutat davant del risc climàtic i quins canvis de planejament necessita la nostra manera de pensar la ciutat.

L’ull del fotògraf Martí Llorens va retratar molt bé la transformació del front marítim de Barcelona durant els últims anys del segle XX. Llorens diu que la ciutat que polítics i arquitectes van projectar mitjançant la idea dels jocs olímpics era gairebé utòpica, i que va traçar a l’horitzó unes expectatives futuristes que, amb els anys, no han estat correspostes, i han causat una ressaca important. El projecte de la Vila Olímpica, per exemple, s’anunciava amb decàlegs publicitaris que prometien una vida feliç pel sol fet de traslladar-s’hi. D’habitatge públic, ni se’n parlava. Mentrestant, recorda Llorens, es consolidava la idea d’una marca Barcelona, que en el fons volia dir que “mercantilitzaves la ciutat, que la feies treballar com una finca” del tot controlada pel poder econòmic.

L’enginyer Pau Noy, president de la Fundació Mobilitat Sostenible i Segura, considera que encara falta molta llum per a entendre què passa al servei de Rodalia de Catalunya. A parer seu, la davallada del servei ha estat molt brusca i la quantitat d’incidències és molt difícil d’explicar, només, per raons tècniques. “Hi ha factors que no m’explico. Jo estic en xats d’usuaris i veig què passa, i passen coses que no havien passat mai. Hi ha massa circumstàncies sospitoses”, apunta en aquesta entrevista. Amb prudència, Noy recorda l’oposició de molts dels treballadors al traspàs pactat –en el qual té, malgrat tot, confiança–, i diu que, en tot cas, per a esvair suspicàcies caldria que el govern de la Generalitat donés les explicacions pertinents. De moment, no n’hi ha prou. 

El poeta Adrià Targa és autor del poema Arnau, publicat per l’editorial Proa: un poema narratiu magnífic sobre l’últim dia de vida d’un jove a Barcelona. És un bon retrat urbà i generacional, i en aquesta conversa mirem d’explorar els tràngols, els defectes i les virtuts de la ciutat que descriu el poema, una Barcelona mig alienada, mig sòrdida, mig hedonista i mig drogada. Targa és professor de secundària en un institut públic, llicenciat en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, i abans havia publicat L'exili de Constança (Cossetània Edicions, 2008), Boques en calma, (Edicions 62, 2010), Ícar (Edicions Poncianes, 2015), Canviar de cel (Godall Edicions, 2021) i Acròpolis (Godall Edicions, 2024)

En aquesta conversa amb l’escriptor, traductor i músic Martí Sales volíem resseguir la trajectòria de la seva relació sentimental amb Barcelona. En parlem una mica, però Sales, combatiu, fa una crida a l’organització política i a blasmar les plagues que avui paralitzen l’acció a la ciutat: el rondinament autocomplaent, la nostàlgia buida i un pessimisme que titlla de massa còmode i de poc realista. L’únic marge de maniobra, a hores d’ara, és trobar solucions col·lectives per als problemes col·lectius, diu: “Davant la gentrificació de la ciutat, es plantegen dues opcions: bé trobar una sortida personal per un cosí que té un piset al Maresme o al Vallès i te’l deixa bé de preu, o bé quedar-t’hi i unir-te als moviments de lluita per l’habitatge.”

Barcelona va tenir una influència determinant en el jove Pablo Picasso. Segons la historiadora solsonina Claustre Rafart, de fet, la ciutat va ser la finestra del pintor a la modernitat. S’hi va mantenir lligat sempre i va voler fer-hi el seu museu. Rafart encara recorda, diu, que per a ella descobrir Picasso, d’estudiant, va ser com una revelació, i d’aleshores ençà no se n’ha pogut desentendre. Ha estat durant molts anys assessora tècnica i després conservadora de la col·lecció de la Fundació Museu Picasso i és una de les grans expertes d’aquest país en el pintor. L’any passat va publicar el llibre Picasso-Barcelona. Una cartografia i també ha coordinat fa poc el volum Picasso. Territori i arts i tradicions populars catalanes, que a més del Museu Picasso ha comptat amb la col·laboració del Museu de Solsona i de la Generalitat.