Barcelona i tot el país tenen un problema amb la manca d’habitatge públic, que condiciona greument tot el mercat. Arreu del Principat, el parc públic és de prop d’un 1,6% del total, molt per sota de la mitjana d’Europa, on hi ha ciutats, com Viena, on representa prop d’un 25%. L’urbanista i politòleg Eduard Cabré, també investigador sobre la qüestió i que ha estat tècnic assessor de l’ajuntament de Barcelona i, ara, del de Girona, explica que aquesta escassetat afecta directament el dret de l’habitatge. “Si disposem de molt poc habitatge públic, vol dir que disposem de molt poques eines per a proveir-ne les capes més vulnerables de la població. Els països que tenen més habitatge públic també fan moltes altres coses, però tenen un parc per a facilitar-lo a col·lectius que difícilment obtindran habitatge de cap altra manera”, explica. 

El dibuixant Martí Melcion (Barcelona, 1995) és criat al barri de la Vila Olímpica, forjat a redós de la gran transformació urbanística dels anys vuitanta i noranta arran dels jocs olímpics, i diu que li costa de pensar cap barri que hagi canviat tant en tan poc temps. “La Vila Olímpica és un cas molt interessant, perquè hi va haver un moment on hi havia molta xarxa de barri, al principi de tot”, diu. Ara, en canvi, quan hi torna, li sembla que tot allò s’ha esfumat. La Vila Olímpica es va anar pensant cada vegada més pels guiris, i aquesta transformació n’ha canviat molt la fesomia, arrossegant comerços i negocis que han canviat. Orxateries que ara són bars normals i sense personalitat, centres comercials irreconeixibles i mig buits. Melcion parla fins i tot d’espais liminals, no-llocs. “Em conec molt bé el barri i sé perfectament quin local hi havia a tot arreu. El quiosc de tota la vida, per exemple, ara és un lloc raríssim ple de màquines espenedores”, diu.

La professora Carme Miralles-Guasch, catedràtica de Geografia Urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona i gran experta en mobilitat, diu que la xarxa de transport públic de Catalunya arrossega una assignatura pendent: una connexió sostenible entre les ciutats mitjanes del país. “Una de les debilitats del nostre país és la infraestructura ferroviària entre les ciutats mitjanes de Catalunya. Tenim unes infraestructures ferroviàries més o menys adequades entre el centre, Barcelona, i la perifèria. En canvi, entre les ciutats mitjanes aquests desplaçaments, aquesta connectivitat ferroviària és inexistent”, explica. No passa pas el mateix en llocs com els Països Baixos, on hom es pot desplaçar entre qualssevol ciutats sense passar per Amsterdam. “Nosaltres això no ho hem sabut ni pensar ni articular mai”, diu Miralles. Catalunya ho ha apostat tot a l’asfalt, però s’ha d’afanyar amb els raïls. 

El geògraf Francesc Muñoz, director de l’Observatori de la Urbanització de la Universitat Autònoma de Barcelona, avisa que hem construït les ciutats sense encaixar-les correctament al motllo de la terra. El paisatge se n’ha ressentit i, amb el canvi climàtic, ens en comencem a ressentir nosaltres. L’origen del problema és que l’articulació de les àrees metropolitanes, tot seguint el model capitalista, han desordenat el territori en funció de les necessitats de la distribució de la producció i dels productes. Això causa creixements que contravenen la natura i mimetitza les grans urbs occidentals. És un fenomen que el mateix Muñoz va batejar com a urbanalització en un assaig de 2008, Urbanalització. Paisatges comuns, llocs globals. “Tots els processos urbans, siguin de transformació o de nova construcció, es reproduïen dins i fora de la ciutat d’una manera similar, com si hi hagués una mena de receptes ja assumides que vas trobant en llocs diferents”, diu.

L’arquitecte Estanislau Roca, vicerector d’Infrastructures i d’Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya i professor a l’ETSAB, es declara enamorat de Barcelona fins al moll de l’os: “És una ciutat increïblement meravellosa, amb atributs que freguen la idealitat! Traspua mediterraneïtat, és cosmopolita, diversa, amb identitat i amb història”, celebra, entre recitacions de Joan-Salvat Papasseit. Tanmateix, reconeix que hi ha un problema: la ciutat ha fet un salt d’escala, les últimes dècades, i no hi hem reaccionat amb prou agilitat. Falta una clau perquè tot l’engranatge deixi de grinyolar: la governança metropolitana. “Un geògraf de referència per a mi, Giuseppe Dematteis, feia una analogia de la ciutat amb la xarxa neuronal de Ramón y Cajal, i deia: ‘Hem de saber governar molt bé la xarxa d’aquesta nova dimensió metropolitana per ordenar bé la nova territorialitat del fenomen urbà contemporani”. 

Barcelona és la matèria primera de l’escriptor Xavier Theros (1963): ha retratat la ciutat en cròniques periodístiques sobre espais i costums perduts; ha impulsat projectes de memòria històrica; ha escrit assaigs com La Sisena Flota a Barcelona (la Campana, 2010), en què explica els trenta anys que l’armada dels Estats Units va estar-se amarrada al port, o la novel·la La fada negra (Destino, 2017), premi Josep Pla, sobre un episodi poc conegut de la història de Barcelona, la Jamància. Ara publica Aquí no dorm ningú –també amb la Campana–, una novel·la situada al Barri Xino de 1933. Theros parla de la ciutat amb realisme, però també sense catastrofisme. “Barcelona sempre ha tingut una llarga tradició de gent que diu que està molt malament, al llindar del col·lapse. Jo la veig com la resta de ciutats del continent europeu. Ens estem uniformant, els negocis cada vegada són més semblants a tot arreu, però és un procés global, no és tan sols de Barcelona”, explica.

L’arquitecte Pau Solà-Morales diu que no ha entès mai l’esperit negatiu que sovint embolcalla els discursos sobre Barcelona. “Jo veig una ciutat molt viva, potser una mica més apagada que no havia estat fa uns anys, perquè ha patit petits moments de decepció polítics i econòmics, però és una ciutat amb moltes capacitats i no les explica prou”, explica. Si un mal enravena una mica la ciutat és que els últims vint anys ha tingut una crisi de personalitat, perquè l’eufòria olímpica topà després amb una resposta contrària. “Això –diu– va generar una certa mala autoconsciència, com si fóssim culpables d’alguna cosa, i jo crec que segurament no ho érem tant”, cosa que no vol dir que la ciutat no tingui problemes que calgui resoldre. De tota manera, diu que aquesta pulsió en contra de la ciutat és un fenomen una mica internacional. “Aquesta mena de flagel·lació permanent que portem com a cultura a occident des de fa molts anys no li fa cap bé, a la ciutat”, afegeix.

L’escriptora Isabel Franc acaba de publicar Darrere les persianes. Breu història de les lesbianes a Barcelona, editada per l'Ajuntament de Barcelona, amb il·lustracions de Rosa Navarro. Ella mateixa reivindica que és probablement la primera vegada que s’escriu, aquesta història: el càstig per a les dones lesbianes ha estat el silenci, la negació, la invisibilitat. Els últims anys, però, l’impuls feminista ha facilitat la recuperació de la memòria històrica, i el llibre, idea de l’activista Maria Giralt, n’és un granet de sorra. “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”, diu Franc. Encara avui, diu, moltes dones grans encara han de tornar a l’armari quan perden la parella i han d’anar a una residència, per exemple. En aquest llibre, les autores hi exposen la seva versió, però també conviden més activistes i les noves generacions a explicar tot allò que resta per explicar. 

Ferran Busquets ha treballat més de vint anys a la Fundació Arrels, l’entitat de referència en la lluita contra el sensellarisme a Barcelona. Fa uns mesos que en va plegar com a director. Diu que veu més gent que mai dormint al carrer, que la pobresa –abans, sovint, amagada– és ara visible per tots els racons de la ciutat. Arrels va atendre 3.062 persones sense llar a la ciutat durant el 2022, un 22% més que l’any anterior, i el 2023 en van ser 3.283, la xifra més alta de la història. Malgrat el desastre, la cosa més important que ha après Busquets tots aquests anys, diu, és que és possible aconseguir que un dia no hi hagi ningú dormint al carrer en aquesta ciutat. Fa dues dècades li semblava utòpic; ara, en veu el camí, però falta que hi hagi la voluntat sostinguda d’aconseguir-ho, tant per part de les institucions com dels veïns, diu.

Germà Bel (les Cases d’Alcanar, Montsià, 1963), professor d’Economia a la Universitat de Barcelona, diu que Barcelona està confosa, que no sap on vol anar. L’obertura a l’exterior que començà després de la dictadura i s’accelerà amb els jocs olímpics, que Bel descriu com “la sortida del Titanic”, tingué conseqüències que no s’han acabat de pair. “La ciutat està espantada de com d’oberta a l’exterior està, i, com és lògic, això comporta una sensació d’inseguretat i descontrol. Amb tota obertura et quedes més indefens, i la gent que se sent més insegura s’acaba sentint agredida i vol alguna cosa però no sap exactament quina és”, explica. L’única alternativa que s’ha plantejat fins ara, diu, és “convertir Barcelona en setanta-tres Manlleus, que era la idea de l’ajuntament de Colau, perquè et permet controlar-ho tot”. Segons Bel, però, la ciutat tenia massa energia per a sotmetre-s’hi.