Santa Eulàlia

L’arquitecta i urbanista Maria Sisternas (Barcelona, 1981) va ser directora de Projectes d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona entre 2012 i 2015; després, responsable de Mèdia Urban, l’agència de continguts urbans de Mediapro, i entre 2022 i 2024 va ser directora de l’Institut Català del Sol, fins que el govern la va cessar. En aquesta entrevista sosté que les administracions s’han d’afanyar a fer créixer el parc d’habitatge públic, molt minso a Catalunya, i que les vies per aconseguir-ho han de ser múltiples i en paral·lel. “A Catalunya som especialistes en criticar les mesures dels altres, i així ens hem anat passant la pilota durant deu anys. Hem fet plans i taules d’experts per a solucionar el tema de l’habitatge i després no es feia res. Som en un moment en què l’emergència és extrema i cal posar-s’hi de debò”, diu. 

La intel·ligència artificial, com ho va fer abans la digitalització, ens donarà moltes oportunitats per a transformar ciutats com Barcelona. N’és un expert Lluís Ortega, professor de projectes arquitectònics a la Universitat Politècnica de Catalunya, que ha ensenyat a Xicago, Boston i Viena i que és autor d’uns quants llibres sobre la qüestió. Es revolta una mica contra la por que causa aquest nou esclat i diu que és optimista: la intel·ligència artificial no trinxa pas la creativitat, sinó que ofereix recursos metodològics útils per a complementar molt bé la feina dels professionals que pensen la ciutat. “Aquests models fan emergir patrons que els humans no som capaços de veure, i això no ha pas de ser negatiu. Et permet pensar d’una altra manera”, explica.

La cuinera Ada Parellada (Granollers, 1967) fa més de trenta anys que té oberts els fogons del restaurant Semproniana, a l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona, i abans havia tingut el Petra, al Born, i el Pla dels Àngels, al Raval. En tots aquests anys, ha vist com es transformava la gastronomia a la ciutat. En l’estat actual, diu, la nostra restauració corre el risc d’oblidar els orígens, perquè el context no en facilita gens la supervivència. “La gastronomia parla de l’arrelament, de la connexió del ciutadà amb la ciutat. Ara trobo que hi ha poc arrelament amb la ciutat, poc sentiment de pertinença del veí. El veí se sent exclòs i això ho reflecteix la gastronomia, la diversitat de restaurants. És una restauració adreçada al forani. Al turista, bàsicament”, explica. És un fenomen que observa sobretot en les zones de la ciutat més pressionades pels visitants. Tot s’hi adapta, com un aparador.

Joan Busquets (el Prat de Llobregat, Barcelonès, 1946), professor a la Universitat de Harvard i catedràtic a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, és un dels grans referents en urbanisme i arquitectura d’aquest país. En aquesta entrevista sosté que la gran prova de foc que encararà la capital els pròxims anys serà la integració metropolitana, i que s’haurà de fer tot respectant la identitat de cada nucli urbà. “Això no val per a tot el món, però, a Barcelona, és molt important que el sistema metropolità s’entengui a partir de ciutats metropolitanes que tenen la seva entitat, la seva cultura, les seves decisions preses al llarg del temps. Penso en Sant Cugat, Terrassa, Castelldefels o Badalona: tenen la seva pròpia lògica, la seva pròpia història, han sigut nuclis industrials importants, o han tingut tren des del segle XIX. Només pots construir una realitat metropolitana en què totes col·laborin i tinguin alguna cosa a dir i bastant a rebre”, afirma.

Barcelona i tot el país tenen un problema amb la manca d’habitatge públic, que condiciona greument tot el mercat. Arreu del Principat, el parc públic és de prop d’un 1,6% del total, molt per sota de la mitjana d’Europa, on hi ha ciutats, com Viena, on representa prop d’un 25%. L’urbanista i politòleg Eduard Cabré, també investigador sobre la qüestió i que ha estat tècnic assessor de l’ajuntament de Barcelona i, ara, del de Girona, explica que aquesta escassetat afecta directament el dret de l’habitatge. “Si disposem de molt poc habitatge públic, vol dir que disposem de molt poques eines per a proveir-ne les capes més vulnerables de la població. Els països que tenen més habitatge públic també fan moltes altres coses, però tenen un parc per a facilitar-lo a col·lectius que difícilment obtindran habitatge de cap altra manera”, explica. 

El dibuixant Martí Melcion (Barcelona, 1995) és criat al barri de la Vila Olímpica, forjat a redós de la gran transformació urbanística dels anys vuitanta i noranta arran dels jocs olímpics, i diu que li costa de pensar cap barri que hagi canviat tant en tan poc temps. “La Vila Olímpica és un cas molt interessant, perquè hi va haver un moment on hi havia molta xarxa de barri, al principi de tot”, diu. Ara, en canvi, quan hi torna, li sembla que tot allò s’ha esfumat. La Vila Olímpica es va anar pensant cada vegada més pels guiris, i aquesta transformació n’ha canviat molt la fesomia, arrossegant comerços i negocis que han canviat. Orxateries que ara són bars normals i sense personalitat, centres comercials irreconeixibles i mig buits. Melcion parla fins i tot d’espais liminals, no-llocs. “Em conec molt bé el barri i sé perfectament quin local hi havia a tot arreu. El quiosc de tota la vida, per exemple, ara és un lloc raríssim ple de màquines espenedores”, diu.

La professora Carme Miralles-Guasch, catedràtica de Geografia Urbana a la Universitat Autònoma de Barcelona i gran experta en mobilitat, diu que la xarxa de transport públic de Catalunya arrossega una assignatura pendent: una connexió sostenible entre les ciutats mitjanes del país. “Una de les debilitats del nostre país és la infraestructura ferroviària entre les ciutats mitjanes de Catalunya. Tenim unes infraestructures ferroviàries més o menys adequades entre el centre, Barcelona, i la perifèria. En canvi, entre les ciutats mitjanes aquests desplaçaments, aquesta connectivitat ferroviària és inexistent”, explica. No passa pas el mateix en llocs com els Països Baixos, on hom es pot desplaçar entre qualssevol ciutats sense passar per Amsterdam. “Nosaltres això no ho hem sabut ni pensar ni articular mai”, diu Miralles. Catalunya ho ha apostat tot a l’asfalt, però s’ha d’afanyar amb els raïls. 

El geògraf Francesc Muñoz, director de l’Observatori de la Urbanització de la Universitat Autònoma de Barcelona, avisa que hem construït les ciutats sense encaixar-les correctament al motllo de la terra. El paisatge se n’ha ressentit i, amb el canvi climàtic, ens en comencem a ressentir nosaltres. L’origen del problema és que l’articulació de les àrees metropolitanes, tot seguint el model capitalista, han desordenat el territori en funció de les necessitats de la distribució de la producció i dels productes. Això causa creixements que contravenen la natura i mimetitza les grans urbs occidentals. És un fenomen que el mateix Muñoz va batejar com a urbanalització en un assaig de 2008, Urbanalització. Paisatges comuns, llocs globals. “Tots els processos urbans, siguin de transformació o de nova construcció, es reproduïen dins i fora de la ciutat d’una manera similar, com si hi hagués una mena de receptes ja assumides que vas trobant en llocs diferents”, diu.

L’arquitecte Estanislau Roca, vicerector d’Infrastructures i d’Arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya i professor a l’ETSAB, es declara enamorat de Barcelona fins al moll de l’os: “És una ciutat increïblement meravellosa, amb atributs que freguen la idealitat! Traspua mediterraneïtat, és cosmopolita, diversa, amb identitat i amb història”, celebra, entre recitacions de Joan-Salvat Papasseit. Tanmateix, reconeix que hi ha un problema: la ciutat ha fet un salt d’escala, les últimes dècades, i no hi hem reaccionat amb prou agilitat. Falta una clau perquè tot l’engranatge deixi de grinyolar: la governança metropolitana. “Un geògraf de referència per a mi, Giuseppe Dematteis, feia una analogia de la ciutat amb la xarxa neuronal de Ramón y Cajal, i deia: ‘Hem de saber governar molt bé la xarxa d’aquesta nova dimensió metropolitana per ordenar bé la nova territorialitat del fenomen urbà contemporani”. 

Barcelona és la matèria primera de l’escriptor Xavier Theros (1963): ha retratat la ciutat en cròniques periodístiques sobre espais i costums perduts; ha impulsat projectes de memòria històrica; ha escrit assaigs com La Sisena Flota a Barcelona (la Campana, 2010), en què explica els trenta anys que l’armada dels Estats Units va estar-se amarrada al port, o la novel·la La fada negra (Destino, 2017), premi Josep Pla, sobre un episodi poc conegut de la història de Barcelona, la Jamància. Ara publica Aquí no dorm ningú –també amb la Campana–, una novel·la situada al Barri Xino de 1933. Theros parla de la ciutat amb realisme, però també sense catastrofisme. “Barcelona sempre ha tingut una llarga tradició de gent que diu que està molt malament, al llindar del col·lapse. Jo la veig com la resta de ciutats del continent europeu. Ens estem uniformant, els negocis cada vegada són més semblants a tot arreu, però és un procés global, no és tan sols de Barcelona”, explica.