Barcelona arrossega un disseny urbà i una planificació territorial dels anys setanta que, ja llavors, bevia dels plans republicans dels anys trenta, interromputs per la dictadura franquista. Ara som en un punt d’inflexió. Entrem en un moment de canvi estructural, i podem aprofitar-lo —o no. És la tesi de Ramon Gras, enginyer de Camins, Canals i Ports que fa recerca a Harvard en innovació urbana i disseny de ciutats i, a més a més, elabora uns quants plans per a transformar l’àrea metropolitana a Aretian, la start-up on treballa. “S’obre una oportunitat per fer un impuls de disseny urbanístic i territorial per la ciutat”, explica. Una altra cosa és que les administracions acompanyin prou en aquest procés de reconversió. Gras considera que el desenvolupisme dels anys setanta encara impregna la majoria de visions polítiques sobre la necessitat del país. “No hi ha hagut una visió ni a Barcelona ni a Catalunya de superar aquesta estratègia, pròpia de països subdesenvolupats”, diu.

Esther Anaya, investigadora de mobilitat ciclista i doctora per l’Imperial College de Londres, considera que l’ús de la bicicleta encara no és prou estès a Barcelona i, sobretot, que no se’n parla prou. En part, diu, “l’hostilitat amb la bicicleta ve del fet que encara no l’ha feta servir prou gent”. A Londres, on viu, la qüestió de la mobilitat i el transport forma part del cicle informatiu dels mitjans molt més sovint que no pas aquí, on encara no hi ha prou cultura de debatre’n. Precisament, Anaya posa molt d’èmfasi en la conversa pública sobre mobilitat, perquè l’empatia és un element central, i massa sovint menyspreat. “Si condueixes i tens el record d’haver anat tu amb bicicleta”, diu, és més probable “empatitzar amb el ciclista i dir: ‘El deixaré passar, perquè va més desprotegit’”, reflexiona. Per això, la seva proposta és que es facin processos de disseny més participatius, perquè així els ciutadans se senten més seva la infrastructura.

L’arquitecte Fernando Ramos (1945) considera que Barcelona, com tot Europa, està “absolutament sobreconstruïda”, i que el model de creixement que tenim en aquest país fa que la construcció nova sigui un dels mecanismes que més riquesa generen. Això, però, té una trampa, com ell mateix explica: “Fa més riquesa per a uns i, en canvi, en treu a uns altres. Fabriquem coses que podríem tenir sense haver de construir tant de nou”. Ramos, catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, és conegut sobretot per haver format part de l’equip que va reconstruir el pavelló alemany, a Montjuïc, i per haver col·laborat en la construcció del MACBA i la remodelació de la plaça dels Àngels, entre més. Arran de tot plegat parlem també del dilema entre la restauració d’edificis vells o la construcció per encarar el problema de l’habitatge, i de la cura que tenim del patrimoni.

En aquesta conversa amb l’arquitecte David Bravo parlem de dues de les grans crisis de Barcelona, el problema de l’habitatge i el canvi de model de mobilitat. Bravo té idees poc òbvies per posar-hi remei. Ho analitzem amb els casos de la Fira de Barcelona, a Montjuïc, del carrer Còrsega i el front marítim, dels mercats, dels aparcaments soterrats i, al final, tot conflueix en una proposta original per a les rondes, que diu que –encara que no ho pugui semblar– sortiria gratis. Bravo va participar de l’estratègia contra la gentrificació durant el primer mandat d’Ada Colau, i ara fa de professor i col·labora amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Barcelona i bona part de Catalunya travessen la sequera més llarga i més dura que han viscut en més d’un segle, d’ençà que se’n té registre. Ja en portem més de tres anys i no hi ha senyals de remissió. El professor Xavier Sánchez Vila, catedràtic a la Universitat Politècnica de Catalunya, expert en aqüífers, avisa que ja no ens traurem les sequeres del damunt i, de fet, no ho hem fet mai: “Sempre hem tingut sequeres. De fet, es calcula que aproximadament cada tretze o catorze anys en tenim una. Aquesta ha vingut catorze anys clavats després de l’última. La diferència fonamental amb aquesta és que s’està allargant molt”, explica en aquest episodi de Santa Eulàlia. Aleshores, però, s’haurien d’haver posat en marxa unes infrastructures que la crisi econòmica va tallar en sec. Ara diu que el més important és pensar bé quin país volem i planificar molt millor. 

Barcelona és una ciutat que afavoreix que hi passin coses, que alimenta el conflicte i l’activitat? O s’ha tornat una ciutat avorrida? En aquest episodi en parlem amb l’arquitecte i urbanista Albert Nogueras, que ens ajuda a pensar de quina manera l’urbanisme i el disseny de la ciutat poden contribuir que Barcelona sigui més imprevisible i àgil, i com ho podem perquè no acabem tots tancats en les nostres dinàmiques individuals, alienats i sense trobar-nos. Nogueras recorda una definició del geògraf David Harvey, que diu que, “en l’espai públic ideal, el conflicte és perpetu i els problemes es resolen alhora que se’n van generant de nous”. “Quan t’has de trobar amb algú que no coneixes en un espai compartit, el conflicte ja hi és present: això és la ciutat”, diu.

Hi ha tota una Barcelona que ens perdem cada vegada que, per moure-’ns-hi, fem servir les aplicacions de mapes dels mòbils per guiar-nos per la ciutat. És la tesi de l’arquitecta Maria Rubert de Ventós, que va ser, per la Universitat Politècnica de Catalunya, la primera dona catalana catedràtica d’Urbanisme, i que ha fet classe als Estats Units, Xile, Itàlia i Alemanya. “El desavantatge del GPS és que la gent no sap on és. Mai no saps on ets en relació al conjunt. No saps on és el mar, o els dos rius que ordenen les ciutats”, lamenta. Al llibre Barcelona sense GPS, publicat l’any 2021 per Icària Editorial, Rubert hi explica els desafiaments que detecta en aquesta ciutat que ha anat apamant mentre hi passeja, l’observa i la dibuixa. 

Per començar, avisa que seria “un error garrafal no apostar per una Barcelona forta, on es concentri la inversió i s’entengui que hi necessitem més cultura”. Segons Rubert, “Barcelona ha estat sempre interessant quan hi ha hagut més diversitat cultural, més barreja, i més barreja vol dir més conflicte. Si tots som iguals, i tots parlem la mateixa llengua i tot és monòton, no passa res, és una mar molt calmada, però això no és una ciutat: una ciutat és diversitat”. La urbanista considera que fa molts anys que al govern de la Generalitat no li interessa prou la capital, i sosté que, si Madrid ataca la ciutat, ho fa menys que no ens pensem. “Barcelona, per sort, és una ciutat molt resilient”, diu.

“Viure al Gòtic és una resistència permanent”, explica Martí Cusó. És biòleg de formació i és un dels portaveus de l’associació Resistim al Gòtic, que agrupa veïns del barri més cèntric de Barcelona. La seva família fa unes quantes generacions que hi viu i ha vist l’evolució més accelerada del barri, d’ençà de final del segle XIX. “Una de les frases que diem més al Gòtic és que viure-hi és una militància, perquè lluitem contra totes les adversitats del capitalisme expressades a la ciutat de Barcelona”, explica. La centralitat ha fet que el barri fos el primer a patir els efectes, per exemple, del turisme massiu, l’especulació immobiliària o l’expulsió veïnal, però res d’això ja no és tan sols un fenomen cèntric: “Cada cop passa a més barris”.  

De la revolta per l’augment del preu del pa, l’any 1789, a les vagues de la indústria tèxtil durant el segle passat, la primera pedra de moltes lluites socials, a Barcelona, l’han posada les dones. Aquesta llavor feminista de la lluita ha estat sovint arraconada en els llibres d’història, tal com la mirada masculina també s’ha imposat sovint en l’ordenament de l’espai públic –i de l’espai privat. En aquest episodi en fem una repassada amb Isabel Segura, historiadora de la ciutat, que diu que la història que s’ha explicat de Barcelona ha tingut molt en compte el paper elemental de les dones. Segura és autora de més d’una vintena de llibres, com ara Barcelona feminista (Ajuntament de Barcelona, 2019), Barcelona en construcció (Viena, 2017) i la col·lecció que inclou, entre més, recerques sobre les dones de l’Eixample, Sant Andreu o Sant Martí, també editades per l’ajuntament.

Malgrat que la relació ha canviat molt, els últims anys, “per a l’imaginari barceloní, el Besòs continua essent un final”. Segons l’arquitecta Carme Ribas, que n’és gerent del consorci, la capital continua veient el Besòs com una frontera, tot i que més mental que no pas física, perquè és un riu estret i, per tant, fàcil de creuar. Cada dia hi ha molt moviment. Aquesta visió del Besòs com un final ja venia del pla Cerdà, que s’acabava amb un parc fluvial al costat del riu i, per tant, ja el considerava un límit. Això, diu Ribas, ha de canviar: “Moltes vegades, quan es presenten plànols a Barcelona, s’acaben al Besòs. Sempre em pregunto per què. Per què no comencem a dibuixar plànols més extensos, o que posin el Besòs al centre?”, es demana. La cosa ha començat a canviar, però encara manquen inversions i, sovint, els resultats dels plans i les idees que s’expressen damunt del paper costen de palpar.