Santa Eulàlia

Barcelona és una ciutat que afavoreix que hi passin coses, que alimenta el conflicte i l’activitat? O s’ha tornat una ciutat avorrida? En aquest episodi en parlem amb l’arquitecte i urbanista Albert Nogueras, que ens ajuda a pensar de quina manera l’urbanisme i el disseny de la ciutat poden contribuir que Barcelona sigui més imprevisible i àgil, i com ho podem perquè no acabem tots tancats en les nostres dinàmiques individuals, alienats i sense trobar-nos. Nogueras recorda una definició del geògraf David Harvey, que diu que, “en l’espai públic ideal, el conflicte és perpetu i els problemes es resolen alhora que se’n van generant de nous”. “Quan t’has de trobar amb algú que no coneixes en un espai compartit, el conflicte ja hi és present: això és la ciutat”, diu.

Hi ha tota una Barcelona que ens perdem cada vegada que, per moure-’ns-hi, fem servir les aplicacions de mapes dels mòbils per guiar-nos per la ciutat. És la tesi de l’arquitecta Maria Rubert de Ventós, que va ser, per la Universitat Politècnica de Catalunya, la primera dona catalana catedràtica d’Urbanisme, i que ha fet classe als Estats Units, Xile, Itàlia i Alemanya. “El desavantatge del GPS és que la gent no sap on és. Mai no saps on ets en relació al conjunt. No saps on és el mar, o els dos rius que ordenen les ciutats”, lamenta. Al llibre Barcelona sense GPS, publicat l’any 2021 per Icària Editorial, Rubert hi explica els desafiaments que detecta en aquesta ciutat que ha anat apamant mentre hi passeja, l’observa i la dibuixa. 

Per començar, avisa que seria “un error garrafal no apostar per una Barcelona forta, on es concentri la inversió i s’entengui que hi necessitem més cultura”. Segons Rubert, “Barcelona ha estat sempre interessant quan hi ha hagut més diversitat cultural, més barreja, i més barreja vol dir més conflicte. Si tots som iguals, i tots parlem la mateixa llengua i tot és monòton, no passa res, és una mar molt calmada, però això no és una ciutat: una ciutat és diversitat”. La urbanista considera que fa molts anys que al govern de la Generalitat no li interessa prou la capital, i sosté que, si Madrid ataca la ciutat, ho fa menys que no ens pensem. “Barcelona, per sort, és una ciutat molt resilient”, diu.

“Viure al Gòtic és una resistència permanent”, explica Martí Cusó. És biòleg de formació i és un dels portaveus de l’associació Resistim al Gòtic, que agrupa veïns del barri més cèntric de Barcelona. La seva família fa unes quantes generacions que hi viu i ha vist l’evolució més accelerada del barri, d’ençà de final del segle XIX. “Una de les frases que diem més al Gòtic és que viure-hi és una militància, perquè lluitem contra totes les adversitats del capitalisme expressades a la ciutat de Barcelona”, explica. La centralitat ha fet que el barri fos el primer a patir els efectes, per exemple, del turisme massiu, l’especulació immobiliària o l’expulsió veïnal, però res d’això ja no és tan sols un fenomen cèntric: “Cada cop passa a més barris”.  

De la revolta per l’augment del preu del pa, l’any 1789, a les vagues de la indústria tèxtil durant el segle passat, la primera pedra de moltes lluites socials, a Barcelona, l’han posada les dones. Aquesta llavor feminista de la lluita ha estat sovint arraconada en els llibres d’història, tal com la mirada masculina també s’ha imposat sovint en l’ordenament de l’espai públic –i de l’espai privat. En aquest episodi en fem una repassada amb Isabel Segura, historiadora de la ciutat, que diu que la història que s’ha explicat de Barcelona ha tingut molt en compte el paper elemental de les dones. Segura és autora de més d’una vintena de llibres, com ara Barcelona feminista (Ajuntament de Barcelona, 2019), Barcelona en construcció (Viena, 2017) i la col·lecció que inclou, entre més, recerques sobre les dones de l’Eixample, Sant Andreu o Sant Martí, també editades per l’ajuntament.

Malgrat que la relació ha canviat molt, els últims anys, “per a l’imaginari barceloní, el Besòs continua essent un final”. Segons l’arquitecta Carme Ribas, que n’és gerent del consorci, la capital continua veient el Besòs com una frontera, tot i que més mental que no pas física, perquè és un riu estret i, per tant, fàcil de creuar. Cada dia hi ha molt moviment. Aquesta visió del Besòs com un final ja venia del pla Cerdà, que s’acabava amb un parc fluvial al costat del riu i, per tant, ja el considerava un límit. Això, diu Ribas, ha de canviar: “Moltes vegades, quan es presenten plànols a Barcelona, s’acaben al Besòs. Sempre em pregunto per què. Per què no comencem a dibuixar plànols més extensos, o que posin el Besòs al centre?”, es demana. La cosa ha començat a canviar, però encara manquen inversions i, sovint, els resultats dels plans i les idees que s’expressen damunt del paper costen de palpar.

“Destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats…” És un fragment de La Iglésia cremada, el tercer article de Joan Maragall sobre La Setmana Tràgica, publicat l’any 1909, en què responia a la crema d’esglésies i esperonava un procés d’obertura i retrobament de la institució amb els ciutadans. Ha passat més d’un segle i l’església l’ha fet, aquest procés, però hi ha qui sosté que encara es pot anar més enllà, en el sentit físic d’obrir-se: l’arquitecta Alba Arboix, professora de Disseny a la Universitat de Barcelona, és autora del llibre Barcelona. Esglésies i construcció de la ciutat, editat per l’Ajuntament en col·laboració amb l’Arquebisbat. Arboix diu que avui, a Barcelona, hi ha moltes esglésies poc concorregudes que es poden destinar encara a nous usos.

Com serà Barcelona d’aquí a uns anys? Quines infrastructures necessita, i d’aquestes infrastructures, quantes n’hi ha ja de previstes? L’arquitecte Josep Bohigas respon totes dues preguntes, però amb una certa prudència: “A molts urbanistes se’ls il·luminen els ulls quan parles del futur i s’imaginen que esborren tota la realitat on viuen, perquè els molesta, i pensen ciutats perfectes, però la ciutat del futur es construeix sobre la ciutat del present”, explica. Els últims vuit anys, durant el mandat d’Ada Colau, Bohigas ha estat director general de Barcelona Regional, l’agència pública de planejament estratègic de la ciutat. Allí, explica, molta gent el visitava i li deia: “Parla’ns de la ciutat del futur!” Ell diu que els agafava del bracet, obria la finestra i els deia: “Mira, la ciutat del futur és aquesta que veus”. En aquest episodi, tanmateix, posa la imaginació en marxa.

L’activista Núria Soto va començar a treballar com a repartidora de Deliveroo fa vuit anys, quan en tenia poc més de vint, i ha viscut des de dins els anys de creixement del sector. Primer li van prometre flexibilitat, una manera pràctica d’obtenir un sou extra mentre estudiava. L’únic requisit era que t’havies de donar d’alta d’autònoms. De seguida es va adonar que res no seria com s’esperava: “De cop i volta em vaig trobar que, si no treballava els caps de setmana, no em donaven hores. En lloc de treballar com volia, en realitat, ells obrien unes franges horàries i era la llei del més ràpid. Era l’empresa, en funció de les seves necessitats, que m’acceptava unes hores o unes altres. Hi havia un sistema de coacció: fes el que vulguis, però si no acceptes comandes o no treballes en caps de setmana, no tindràs hores”, explica. 

Manel Vidal i Boix (Salt, 1989) explica que, per arribar a aquesta entrevista, ha hagut d’obrir el Google Maps per a fer tres carrers del Raval. Quan va arribar a Barcelona, l’any 2010, a vint-i-un anys, es va penjar un mapa a l’habitació per a memoritzar la ciutat, però de moment no li va fer gaire efecte. “Hi ha molta gent que el primer any de carrera Barcelona l’escup, perquè no s’hi sap moure, perquè no acaben de calcular bé el ritme de la ciutat, què ets tu dins de la ciutat”, explica. A ell també li va passar. “He tingut por que Barcelona m’escopís. El primer any, quan vinc a estudiar, amb més de vint anys, no conec gens la ciutat, no connecto amb gent nova, no conec ningú de la meva classe, i després d’estar-hi un any me’n vaig sense saber res de Barcelona”, diu. Ara, però, s’ha convertit en la seva ciutat, l’única en què creu que podria viure, malgrat trobar-li tots els defectes.

Vidal explica que les dues vegades que s’ha implicat de debò en un projecte seriós, impulsat amb més gent, “la conclusió és que hi ha país, hi ha una mena de sotabosc que són força gent, et vénen a veure i els interessa el que facis”. “No m’ha semblat gens difícil fer coses d’èxit en català a Barcelona”, explica. Aquests dos èxits són el pòdcast d’humor sobre futbol més escoltat del país, La Sotana, i el cicle de monòlegs El Soterrani, dues iniciatives no necessàriament barcelonines, ni fetes exclusivament per barcelonins, però que bateguen a la ciutat i després han sabut estendre’s com una taca d’oli arreu de Catalunya. La Sotana, amb l’audiència, i el Soterrani, amb actuacions arreu del territori. No és una casualitat: per a Vidal és essencial “que Barcelona estigui connectada de veritat amb la resta del país”, perquè tot el Principat és l’àrea metropolitana.

Els jocs olímpics de 1992 van mirar d’amagar el conflicte a la ciutat de Barcelona, i van crear un model que volia “suturar tots els antagonismes socials del postfranquisme”. En paraules d’Edgar Illas, professor d’Estudis Catalans de la Universitat d’Indiana i autor del llibre Pensar Barcelona: Ideologies d’una ciutat global, els jocs són “un moment molt representatiu d’una reconciliació que entra dins del fil de la història, quan la guerra freda s’està acabant i ja no hi ha blocs, és una representació perfecta d’aquest moment de conciliació posthistòrica”. Al cap dels anys, tant les manifestacions dels indignats com el procés independentista sembla que tornen el conflicte a la superfície de la ciutat. Segons Illas, però, són respostes fora de temps.