Santa Eulàlia

Avui estrenem la segona temporada de Santa Eulàlia, el pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona, presentat per Ot Bou. La ciutat ha entrat en una fase nova. Encara cal veure què vol dir l’endreça que promet el batlle Jaume Collboni i cap on evoluciona el model de ciutat, però de moment hi ha una certesa: l’era d’Ada Colau s’ha acabat. A Santa Eulàlia volem seguir el ritme d’aquest canvi, observar-lo i analitzar-lo, i reprenem el fil, per començar, amb una entrevista a Salvador Rueda, de vegades conegut com el pare de les superilles, la idea urbanística amb més presència al debat públic de Barcelona dels últims anys. En aquesta conversa, Rueda fa una defensa aferrissada del projecte: arreu del món, diu, tothom en parla i vol aplicar-les. Però té una discrepància fonamental amb el govern dels comuns: segons ell, les obres que han començat a Barcelona no fan cap superilla, sinó purament “eixos verds, carrers de vianants”. 

L’era d’Ada Colau s’ha acabat. El resultat de les eleccions municipals, si no hi ha un tomb de guió rocambolesc, apunta un canvi de cicle. O més aviat “un túnel del temps, un retorn al passat”, com diu la narradora i assagista Mercè Ibarz. Al pòdcast de VilaWeb sobre Barcelona, Santa Eulàlia, hem recuperat cinc veus a qui havíem entrevistat per a desxifrar què ha passat en aquestes eleccions: a més a més d’Ibarz, el periodista Antonio Baños, l’escriptor Adrià Pujol, l’experta en habitatge Carme Trilla i el filòleg Pau Vidal. Respostes més enllà dels resultats, dels guanyadors i els perdedors, més enllà dels programes oficials, més enllà de la cara estrictament institucional de la política. De què no s’ha parlat, als debats i a la campanya? Què cal fer a partir d’ara?

El filòleg i escriptor Raül Garrigasait (Solsona, 1979) va arribar a Barcelona a setze anys per estudiar música. Ara viu de prop de la gran reforma del carrer Consell de Cent, un dels emblemes del govern d’Ada Colau. “Hi passejo i veig que van apareixent les plantes i zeros als pisos. És un regal econòmic espectacular als propietaris d’aquella zona, i una mala passada per als qui hi estan de lloguer, perquè d’aquí poc n’hauran de marxar. Però és un canvi molt en la línia del que s’ha fet sempre a Barcelona”, afirma. “És el gran dilema dels últims anys, que es comenta sempre a Barcelona, d’haver de triar entre una ciutat guapa, moderna, amb uns preus desorbitats que expulsen els barcelonins, o una ciutat lletja, decadent, amb uns preus acceptables per als barcelonins però que és una merda. No poder trobar un desllorigador en això és el drama”. En aquest episodi, l’escriptor reflexiona sobre les reformes urbanístiques, Collserola, els senglars, la literatura urbana i el Parc Güell.

Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 1946) és el candidat de Trias per Barcelona, una candidatura estèticament personalista, però que aplega Junts per Catalunya i el PDECat –en la primera gran aliança després de tres anys de divorci–, a més de Demòcrates i Moviment d’Esquerres. Trias nega que l’experiment obri la porta a la restauració de la vella Convergència, que diu que és impossible que torni, però es presenta com el pal de paller d’un espai polític que, segons ell, no s’hauria d’haver fragmentat. La candidatura de l’ex-batlle (2011-2015), que havia assegurat fa un any que no es presentaria, va sacsejar els pronòstics. Van arribar-lo a situar primer, ara dibuixen un empat triple amb Ada Colau i Jaume Collboni. En aquesta entrevista, Trias respon sobre les seves propostes, el seu grau de compromís amb l’independentisme i les línies vermelles que posaria al PSC.

Les ciutats tendeixen a la desigualtat i a la segregació. Els rics viuen amb els rics. Els pobres viuen amb els pobres. I això encara consolida les diferències, unes diferències que ja han superat les fronteres de la ciutat estricta: aquesta tendència de segregació s’ha escampat per tot el territori. Amb quines polítiques cal afrontar-ho? En parlem amb el professor de Geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona Oriol Nel·lo, especialitzat en estudis urbans i ordenació del territori, i ex-secretari per a la Planificació Territorial durant els anys del tripartit. A parer seu, la segregació és alhora efecte i causa de desigualtat: “Aquells qui menys tenen i que, per tant, haurien de requerir de més suport dels serveis públics, van a raure per mor dels preus en aquells barris on hi ha menys serveis públics o de pitjor qualitat”. 

Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943) és el candidat d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona. No és ben bé una cara nova: va entrar a treballar-hi fa cinquanta-tres anys, en càrrecs tècnics, i ha estat un dels cervells més influents a l’hora de definir la ciutat. Va ser la mà dreta del seu germà, Pasqual, durant el seu mandat, i regidor i portaveu (1995-2004) durant l’era de Joan Clos. L’any 2019, quan era conseller d’Acció Exterior del govern de Quim Torra, Oriol Junqueras li encomanà a dit que substituís Alfred Bosch, que havia guanyat les primàries. Va guanyar les eleccions, però Ada Colau es va deixar ungir per Manuel Valls i li va barrar el pas. Després de quatre anys donant suport al govern dels comuns i el PSC en la majoria de projectes, Maragall mira ara de presentar-se com el canvi.

Daniel Sirera (Badalona, 1967) és el candidat del PP a l’Ajuntament de Barcelona. El seu retorn ha estat una sorpresa i una opció força personal d’Alberto Núñez Feijóo: Sirera havia estat regidor fa vint-i-cinc anys i en feia quinze que no era a la primera línia política. Deixeble de Josep Piqué, mort fa uns dies, el va substituir breument al capdavant del PP català, abans de cedir al pas a Alícia Sánchez Camacho. Després ha estat durant deu anys conseller secretari del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, i, fins que el gener proppassat es convertí en candidat, cap de gabinet de Carlos Mazón, candidat del PP a la Generalitat valenciana. Sirera parla amb un to més tranquil que el seu antecessor, Josep Bou, però diu que n’elogia la feina. Vol més turistes, més agents de la guàrdia urbana i aturar les superilles, i avisa Xavier Trias i Jaume Collboni que els posarà condicions per a investir-los.

Barcelona està en transformació constant, com més va més despersonalitzada, com explica Julià Guillamon, i en la literatura es veu perfectament. Ell mateix ho va escriure en un assaig que es va anticipar uns quants anys a les cròniques crítiques sobre la degradació de Barcelona. El va titular La ciutat interrompuda (2001), un concepte que ha fet fama perquè explica, a través d’un repàs literari molt ben trenat, com la ferida olímpica talla la història de la ciutat d’una manera crua i poc romàntica, com una factura ajornada. “Molts dels escenaris tradicionals de la novel·la han desaparegut i, amb ells, les coordenades que feien llegible la ciutat”, diu Guillamon. “Paral·lelament, ha sorgit una ciutat nova, sense memòria ni referents, on els poders públics i els capitals internacionals imposen la seva ficció.” 

L’arquitectura i la vida quotidiana són vasos comunicants, molt més que no sembla. Les voreres, els bancs, els espais amb ombra o fins i tot l’aparença de les façanes condicionen el nostre dia a dia com a vianants. Sandra Bestraten, presidenta de la demarcació de Barcelona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, avisa que la manera com ens movem per la ciutat evoluciona constantment i afecta tothom. “Ara tenim bicicletes, tenim patinets. Ens movem massa de pressa. Crec que, en general, hauríem d’abaixar el ritme. Molta gent gran, per exemple, no surt perquè té por”, explica. Una de les seves obsessions és fer una ciutat inclusiva, i la seva recepta mirant endavant és dialogar amb tothom i tenir en compte les condicions dels ciutadans, per minoritàries que semblin.

A Barcelona hi ha dèficits estructurals en l’àmbit de la recerca científica, tot i que de vegades hi ha qui ens vol presentar com una ciutat capdavantera. “El nostre sistema de recerca és una mica pervers”, diu el professor i investigador Pere Martínez Serra, de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). A Catalunya hi ha molt de talent, afirma, però també hi ha un problema de finançament, una burocràcia massa inflada, una falta de confiança en els investigadors, un desequilibri entre centres de recerca, i unes universitats empobrides. Ell mateix ho ha pogut comprovar, comparant el sistema català amb el dels Estats Units i Noruega, dos llocs on també ha treballat. “Tornar a Barcelona després dels Estats Units va ser com la nit i el dia”, explica. “Allà, quan algú ocupa una plaça per primera vegada, rep una dotació econòmica però també un suport logístic que permet de començar a investigar des del primer dia”. A Barcelona, en canvi, “comences a fer recerca amb una mà davant i una altra darrere”.