L’escriptor i antropòleg Adrià Pujol fa anys que rumia sobre què vol dir ser barceloní, i diu que troba a faltar “barcelonins amb identitats fortes, que reivindiquin realment què és ser de Barcelona”. Pujol, begurenc de l’Eixample i barceloní de l’Empordà, detecta que “queden poquíssims barcelonins”. “Un barceloní és un ésser desubicat permamentment perquè viu en una capital cosmopolita transnacional i alhora és d’un provincianisme que no se l’acaba. I, com que més de la meitat dels barcelonins som de fora, com és lògic en tota ciutat, encara és més difusa la identitat del barceloní”, explica.

Segons Pujol, aquest provincianisme que diagnostica ve –en bona part– del fet de no tenir un estat. “El discurs és capitalí i la ciutat ha estat Cap i Casal, però de facto no és capital de cap estat, i això genera un desordre fins i tot psíquic, no només cultural, perquè el barceloní té una relació estranyíssima amb el país, i ja no diguem amb els Països Catalans. Quan el barceloní es passeja pel país i se’n va a esquiar o a la platja és víctima d’un rebuig permanent, gairebé humorístic, però que és un desordre. No tenim estat, i com que no hi ha estat és impossible que no ens barallem entre tots”, diu.

Els MENA, que en realitat són joves menors sense família, o amb la família a l’estranger, són un sintagma que el populisme fa anar sovint per allà on vol. Per defugir rumors i de notícies falses que corren per la pólvora per WhatsaApp, en parlem amb Rita Grané, que dirigeix l’associació Punt de Referència, una de les entitats dedicades a l’acompanyament de joves tutelats i ex-tutelats més importants a Barcelona. Quines opcions tenen, aquests joves, quan fan divuit anys? En què fallen, les administracions? 

La crisi d’habitatge és com una onada que, mentre arriba a la costa, es fa gran i més gran. Les institucions no la domen bé i els veïns en pateixen les conseqüències. L’últim trimestre de l’any passat, el preu del lloguer va batre rècords a Catalunya i es va situar en 805,69 euros, un 9,2% més que el 2021. A Barcelona, la mitjana va pujar fins als 1066,68 euros, un 14,4% més. Sembla que no hi hagi aturador. Quina és l’arrel del problema? Què poden fer-hi l’Ajuntament i la Generalitat i per què no se’n surten? I el govern espanyol? Al dissetè episodi de Santa Eulàlia, hi escoltem l’anàlisi de l’economista Carme Trilla, una de les principals expertes del país.

A La vocació de modernitat de Barcelona: auge i declivi d’una imatge urbana, Joan Ramon Resina repassava els moments daurats de la ciutat i n’augurava un declivi immediat. Quinze anys després, diu que aquest declivi ha arribat. “Aquest llibre anunciava el final del ‘model Barcelona’ i el temps m’ha donat la raó. En les darreres pàgines del llibre, hi deia que el model de la Barcelona que aspirava a ser una ciutat moderna quedava cancel·lat”, diu. “Aquell model era una falòrnia, una construcció de l’elit de la ciutat” a qui Resina atribueix la intenció de construir una Barcelona d’ínfules cosmopolites, amb un relat basat “en tots els llocs comuns de la fraternitat universal”. En aquesta conversa, Resina, professor i cap del programa d’Estudis Ibèrics a la Universitat Stanford, hi repassa i actualitza les tesis del llibre.

A Barcelona ha guanyat allò que és bell per damunt d’allò que és humà. L’autor d’aquesta tesi és el professor d’Antropologia Manuel Delgado, un dels crítics més lúcids i esmolats del model Barcelona que va desvenvolupar Pasqual Maragall i amb el qual el govern d’Ada Colau no pogut o no ha volgut trencar del tot. Al quinzè episodi de ‘Santa Eulàlia’, analitzem amb ell el pes del maragallisme, la idea d’un nacionalisme barceloní, el paper influent i poderós dels arquitectes a Barcelona, l’urbanisme tàctic i la recuperació dels carrers. Delgado es mira la ciutat amb una interrogació vibrant i amb una certa nostàlgia, però de fa no pas gaire. De la dècada dels 2000, diu ell. En aquesta conversa esbrinareu per què.

L’educació, que mou ciutats, arrossega els peus de Barcelona per culpa de la desigualtat. Encara avui. Noemí Rocabert ha estat mestra al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs i, després, durant prop de vint anys, directora de l’escola Mestre Morera a Ciutat Meridiana, fins que va jubilar-se fa dos anys. Coneix bé els centres d’alta complexitat. Rocabert es va criar a la Verneda, però anava a l’escola a Sarrià. “Eren mons paral·lels. Ara ja ho són; abans, multiplicat per mil”: mons que van mostrar-li contrastos i injustícies que des de l’aula també es poden combatre. “Volia anar a fer de mestra en aquests llocs, volia crear túnels d’oxigen i de cultura i que tinguessin el català per poder anar pel món i defensar-se”, explica Rocabert.

“Hi va haver una gran injustícia i una exclusió profunda, quan es va crear aquest barri. Remuntar això s’ha de fer amb una visió que no s’ha tingut. I amb una voluntat que allò sigui Catalunya que jo no l’he vista”, lamenta Rocabert. Quan ella va arribar a Ciutat Meridiana “tot era molt pobre i gris”. El metro encara s’estava fent. Els autobusos eren molt escassos, encara patien molt l’exclusió a Barcelona. Encara la pateixen avui, de fet, recorda Rocabert, “però és veritat que s’ha avançat molt”. A les escoles públiques, “els claustres encara eren molt de la transició. Tenies la sensació que estaves en una bicicleta estàtica perquè per molt que pedalessis no et movies de lloc ni milloraven les coses”. 

Us fa venir esgarrifances, pensar en el Nus de la Trinitat? Fa vuit anys que un matí de dimecres us vau quedar embussats a les rondes i encara no us ha vingut a rescatar ningú? Avui mirem d’entendre l’origen dels malsons viaris de Barcelona i cerquem maneres de posar-hi remei. Parlem de mobilitat, de carrers, d’autopistes i carreteres amb Javier Ortigosa, vocal de la Junta del Col·legi d’Enginyers de Camins i, en qualitat d’expert, un dels redactors del nou pla director urbanístic metropolità. L’horitzó del pla és resplendent: grans avingudes plenes d’arbres, passejos i transport públic que reverdeixin l’àrea metropolitana. Ara, però, també en veurem els obstacles.

“Hi va haver un moment que Barcelona sí que hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va veure truncat”. Ho diu una veu autoritzada, la de Joan Magrané, un dels compositors catalans de més renom arreu del món, amb una obra ja destacada i un devessall de premis internacionals a la butxaca. Què ha passat? I què hem de fer, quina política cultural hem de seguir per a recuperar el temps perdut? Amb quines ciutats s’hauria d’emmirallar, Barcelona? Amb Magrané revisem avui l’estat de grans institucions com el Liceu, l’Auditori o el Palau de la Música, les relacions musicals amb Madrid i les aventures dels joves músics catalans que volen fer carrera.

Les últimes edicions de les festes de la Mercè han posat el dit en una nafra delicada: en quin estat es troba la cultura popular a Barcelona, com en tenim cura i com la vivim. El folklorista Amadeu Carbó demana calma. Diu que no hem de tenir por de debatre què és la cultura popular, i que això passa per repensar també la manera com s’hi aboquen les subvencions, el model de lleure que la ciutat ofereix als joves, la relació amb les tradicions que hi conviuen i l’equilibri entre la transformació i la preservació. Amb un discurs dinàmic i apassionat, avui a Santa Eulàlia, Amadeu Carbó i les flames culturals que encenen Barcelona.

Els entrebancs amb què la cultura topa a Barcelona també són fruit de la relació de dependència que s’ha establert amb el poder de la ciutat. Carbó és molt crític amb el model de subvencions i diu que, per anar bé, les entitats haurien de poder-se valdre per a si mateixes. Si no en són capaces, és difícil que puguin defensar un discurs propi. “Quina capacitat tinc de plantar-me o de dir-li cul d’olla a un regidor si és qui em paga l’activitat?”, es demana. “És un problema complicat i que ve de lluny”, insisteix, “el sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant del poder”.

Com és que, a Barcelona, les voreres més pròximes al mar són més contaminades que no pas les de muntanya? Per què el problema de la contaminació a les grans ciutats no és ben bé el CO2, ni ho resoldrem tot si les omplim d’arbres? Com és que la racionalitat de l’Eixample, tal com l’hem implementat, no ens afavoreix a l’hora de netejar l’aire que respirem? Què han fet altres ciutats com París o Londres per a resoldre el problema de la distribució? L’aire és la gran crisi de salut del nostre temps, la causa de vora dues mil morts anuals a Barcelona, la sisena ciutat europea més contaminada per diòxid de nitrogen. Una qüestió de supervivència.

Al desè episodi de Santa Eulàlia, ens en fa una lliçó l’arquitecta Olga Subirós, que l’any passat va ser la comissària del pavelló català a la Biennal de Venècia amb una exposició que justament es deia així: Aire. El projecte proposava un canvi metodològic a l’hora d’estudiar com l’urbanisme ha de combatre la contaminació. És una mirada carrer a carrer, racó a racó. “Els carrers del casc antic són molt estrets, per exemple. Hi ha més alçada d’edifici que amplada de carrer. L’Eixample, encara que hi hagi vint metres de façana a façana, també és més alt que no pas ample, excepte d’uns casos concrets. Això vol dir que la contaminació que es genera a peu de carrer és la que inhalem”, explica Subirós.