La doctora Cristina Martínez Bueno, llevadora de formació, coordina les unitats d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) de Barcelona, que n’és una ciutat pionera al món, amb una de les poques estratègies municipals específiques sobre el tema. Els professionals d’ASSIR tenen cura d’un munt de qüestions: el desig preconcepcional, el postpart, els embarassos no desitjats i la interrupció de la gestació, la prevenció d’infeccions de transmissió sexual, les patologies de caire obstètric o ginecològic o bé dificultats com l’esterilitat o la infertilitat. Molts d’aquests indicadors serveixen per a mesurar, amb estatístiques, la salut sexual i reproductiva d’una ciutat, però, com explica Martínez, de fet és una qüestió especialment subordinada al context socioeconòmic. 

La diferència de rendes entre els barris de Barcelona reflecteix també una desigualtat en la qualitat sexual i reproductiva. Per exemple, les infeccions de transmissió sexual es concentren en les zones de rendes baixes. En aquestes zones, hi ha més noies afectades –perquè, segons que han detectat, tenen més dificultats perquè els nois accedeixin a fer servir el preservatiu–, mentre que en els districtes de nivell socioeconòmic mitjà s’infecten més els nois. Als punts de renda més baixa, com Nou Barris, també hi ha més avortaments i més embarassos adolescents que continuen endavant.

El realitzador Albert Lloreta (Badalona, 1987) diu que ha estat molt enfadat amb Barcelona, els últims anys. “Crec que té a veure amb el fet que vivia al Poblenou, que ha estat com l’ull de Mordor de totes les coses que em sembla que no funcionen. Anava pel carrer enfadat: he vist com una ciutat en què jo vaig desplegar del tot la meva joventut, socialment i cultural, ara m’escanyava una mica i em feia fora de l’experiència urbana com un espai per a descobrir coses”, explica. Sempre havia tingut molta relació amb el Poblenou i, de sobte, veia com els veïns tenien més i més dificultat per anar a comprar o per a relacionar-se amb normalitat en l’espai públic. El barri d’Horta, on s’ha traslladat, li ha canviat un xic la perspectiva, perquè encara hi ha gent gran que es pot pagar el lloguer i més comerços de sempre, però encara l’envaeix la tristor, quan hi passeja, per una ciutat que se li desdibuixa. 

Avui hi ha vint-i-tres embarcacions de pescadors en actiu al port de Barcelona. L’any 2009 n’hi havia gairebé el doble. Els últims anys s’ha confirmat una davallada que ja feia dècades que durava. Cristina Caparrós, química de formació, va deixar estar la seva carrera en biotecnologia per a fer d’armadora de l’Òstia i continuar el negoci familiar. Ara és una de les escasses supervivents de l’ofici a la capital. En aquesta entrevista explica que la depredació econòmica que amenaça la pesca arreu és especialment veloç i difícil a Barcelona. Té la sensació de resistir constantment davant d’un còctel explosiu: el preu del lloguer, que expulsa sistemàticament els veïns de la Barceloneta, la manca de facilitats perquè els joves s’interessin a dedicar-se a la pesca i el munt de paperassa que ha d’omplir. “Abans els mariners, els pescadors o els estibadors podien viure prop del port. Ara, quan, del salari d’un mariner, has de viure en una ciutat com Barcelona, les coses es compliquen”, diu. Això té efectes difícils de compensar.

El periodista Lluís Permanyer i Lladós (Barcelona, 1939) és un dels grans coneixedors de la ciutat de Barcelona, un senyor de Barcelona que ha observat la ciutat pam a pam i que l’ha explicada a la menuda, sobretot a les pàgines de Destino i de La Vanguardia, però també en desenes de llibres. Diu que, malgrat l’edat, veu la ciutat amb els mateixos ulls de sempre: plens d’optimisme, preparats per als canvis i amb la memòria ben present. En aquesta entrevista ens explica que els seus primers records barcelonins es remunten a les passejades dels diumenges al matí en què, de petit, el seu pare li ensenyava la ciutat. Després va passar per una fase de rebuig: “D’adolescent vaig agafar mania a Barcelona i vaig acabar-la odiant: era una ciutat sota la dictadura, amb una manca de llibertat absoluta, injustícia i tanta gent represaliada”. Passat el franquisme s’hi va reconciliar, i l’ha estimada sempre més. 

L’arquitecte Òscar Oliver és un dels grans defensors de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Entre 2011 i 2017 va ser director comercial d’Aeroports de Catalunya i una de les seves obsessions va ser d’aconseguir més vols intercontinentals. Oliver ha estat professor a la Universitat Politècnica i director general del Centre d’Estudis del Transport per a la Mediterrània Occidental. Ara és assessor a la presidència de la Diputació de Barcelona, que recau en la socialista Lluïsa Moret. Llavors criticava el model hipercentralista que afavoria Madrid. Ara, diu, li sembla que hi ha una finestra d’oportunitat perquè les coses canviïn. “Si ens fixem només en el model aeroportuari, això està canviant. Barajas ja no és el hub exclusiu de l'estat espanyol. En aquests moments, l’estat aposta per una estratègia de doble hub, a Madrid i a Barcelona, sempre que es pugui dur a terme l’ampliació del Prat”, diu. 

L’arquitecta i urbanista Maria Sisternas (Barcelona, 1981) va ser directora de Projectes d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona entre 2012 i 2015; després, responsable de Mèdia Urban, l’agència de continguts urbans de Mediapro, i entre 2022 i 2024 va ser directora de l’Institut Català del Sol, fins que el govern la va cessar. En aquesta entrevista sosté que les administracions s’han d’afanyar a fer créixer el parc d’habitatge públic, molt minso a Catalunya, i que les vies per aconseguir-ho han de ser múltiples i en paral·lel. “A Catalunya som especialistes en criticar les mesures dels altres, i així ens hem anat passant la pilota durant deu anys. Hem fet plans i taules d’experts per a solucionar el tema de l’habitatge i després no es feia res. Som en un moment en què l’emergència és extrema i cal posar-s’hi de debò”, diu. 

La intel·ligència artificial, com ho va fer abans la digitalització, ens donarà moltes oportunitats per a transformar ciutats com Barcelona. N’és un expert Lluís Ortega, professor de projectes arquitectònics a la Universitat Politècnica de Catalunya, que ha ensenyat a Xicago, Boston i Viena i que és autor d’uns quants llibres sobre la qüestió. Es revolta una mica contra la por que causa aquest nou esclat i diu que és optimista: la intel·ligència artificial no trinxa pas la creativitat, sinó que ofereix recursos metodològics útils per a complementar molt bé la feina dels professionals que pensen la ciutat. “Aquests models fan emergir patrons que els humans no som capaços de veure, i això no ha pas de ser negatiu. Et permet pensar d’una altra manera”, explica.

La cuinera Ada Parellada (Granollers, 1967) fa més de trenta anys que té oberts els fogons del restaurant Semproniana, a l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona, i abans havia tingut el Petra, al Born, i el Pla dels Àngels, al Raval. En tots aquests anys, ha vist com es transformava la gastronomia a la ciutat. En l’estat actual, diu, la nostra restauració corre el risc d’oblidar els orígens, perquè el context no en facilita gens la supervivència. “La gastronomia parla de l’arrelament, de la connexió del ciutadà amb la ciutat. Ara trobo que hi ha poc arrelament amb la ciutat, poc sentiment de pertinença del veí. El veí se sent exclòs i això ho reflecteix la gastronomia, la diversitat de restaurants. És una restauració adreçada al forani. Al turista, bàsicament”, explica. És un fenomen que observa sobretot en les zones de la ciutat més pressionades pels visitants. Tot s’hi adapta, com un aparador.

Joan Busquets (el Prat de Llobregat, Barcelonès, 1946), professor a la Universitat de Harvard i catedràtic a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, és un dels grans referents en urbanisme i arquitectura d’aquest país. En aquesta entrevista sosté que la gran prova de foc que encararà la capital els pròxims anys serà la integració metropolitana, i que s’haurà de fer tot respectant la identitat de cada nucli urbà. “Això no val per a tot el món, però, a Barcelona, és molt important que el sistema metropolità s’entengui a partir de ciutats metropolitanes que tenen la seva entitat, la seva cultura, les seves decisions preses al llarg del temps. Penso en Sant Cugat, Terrassa, Castelldefels o Badalona: tenen la seva pròpia lògica, la seva pròpia història, han sigut nuclis industrials importants, o han tingut tren des del segle XIX. Només pots construir una realitat metropolitana en què totes col·laborin i tinguin alguna cosa a dir i bastant a rebre”, afirma.

Barcelona i tot el país tenen un problema amb la manca d’habitatge públic, que condiciona greument tot el mercat. Arreu del Principat, el parc públic és de prop d’un 1,6% del total, molt per sota de la mitjana d’Europa, on hi ha ciutats, com Viena, on representa prop d’un 25%. L’urbanista i politòleg Eduard Cabré, també investigador sobre la qüestió i que ha estat tècnic assessor de l’ajuntament de Barcelona i, ara, del de Girona, explica que aquesta escassetat afecta directament el dret de l’habitatge. “Si disposem de molt poc habitatge públic, vol dir que disposem de molt poques eines per a proveir-ne les capes més vulnerables de la població. Els països que tenen més habitatge públic també fan moltes altres coses, però tenen un parc per a facilitar-lo a col·lectius que difícilment obtindran habitatge de cap altra manera”, explica.