Sound System

Bufar i fer ampolles. Bufar i fer de l'aire una rítmica vibració voladora. L'art de bufar.

Anunciem un Sound System passat per l'aire més agitat, passat per les ones expansives, passat per la columna sonora sortida dels millors pulmons del planeta.

Agafem-nos fort, això és un huracà (sonor, que consti).

En Kurt i en David. Dues veus alternades en un domini sonor transitori enmig de la Dimensió Desconeguda. Transició estacional que apunta a un estiu més, sonor entre els sons més variats. Stereo-2 penja els seus sons a la xarxa i quan convé els punxa en un plat. Vocacionalment transitoris, avui tornem a forçar l'estilisme i inventem un matrimoni vocal entre Kurt Elling i David Bowie. Ens en sortirem. N'hem fet de més difícils.

Ha mort Gil Scott Heron i aquest programa el recorda i el recomana viu i intempestiu. Poeta revolucionari, activista, pioner funk, pre-hip hopper, teclista, compromès amb les revoltes, internacionalista i tantes coses més. Ara, quan algunes revoltes surten per televisió i quan algun material soul s'ha convertit en anunci, recordem GSH interpretant aquell tema imprescindible del Black Power que ens advertia que "la revolució mai serà televisada". I és que la Revolució, en majúscules, dificilment serà televisada en el sentit del que avui significa el verb "televisar".

Que el seu cant il·lustri i acompanyi les revoltes lògiques i necessàries en un món trastocat per tantes mutacions. El seu missatge ja està in the bottle. Un missatge que visita totes les costes dins d'una botella que atresora la gran música negra. Avui, des de la platga de la Dimensió Desconeguda, activem el llevataps i obrim el seu llegat.

Ja hi tornem a ser. Stereo2 tempta la varietat i la planteja a cor obert en un programa que rebrà la visita d'una de les llegendes del rock sofisticat de factura virtuosista.

Parlem de la banda Toto, quintaessència del fenòmen AOR, és a dir, del rock d'orientació adulta. L'etiqueta els va encapsular i avui farem un petit exercici deconstructiu

per tal d'esbrinar els limits del terme. Bàsicament eren músics molt bons, alguns continuen i altres ja no hi són. Amb tècniques del jazz-rock proclamaven maridatges sorprenents

d'un so genuïnament americà, de carretera i de butaca. I seguirem a les amèriques de la mà de Bob Dylan. La segona part del sounda és el petit i necessari homenatge a la figura de Bob Dylan i a la seva monumental obra de poeta, cantant i compositor. Dylan n'ha fet setanta. Ja és gran i és gran entre els més grans. La grandesa del rock ens saluda

Avui plantem un monogràfic a la zona Rustbel dels Estats Units i, més en concret, al bellmig d'Illinois. Anem a Chicago amb Chicago.

Temps era temps quan el rock i el jazz plantejaven obertament les seves primeres relacions d'amor i vida conjunta. Trencant els esquemes del grup de rock o de la big band jazzística, els Chicago assortiren el mainstream amb tota mena de hits a base d'aplicar la recepta bàsica de la casa: metall+electricitat+rítme=jazz rock. La banda Chicago replicava amablement a les agrupacions de similar intendència com Colosseum, Blood Sweat & Tears o Tower of Power. Una gran idea. Presentem els millors temps de Chicago i passarem de puntetes per damunt de la seva posterior decadència, A tot vent!

Avui obrim les maletes. Hem arribat a una illa deserta.

Com diuen les escriptures, les anades a una illa mítica

són ocasions perfectes per triar un bon equipatge.

Tomba i tomba, presentem dos materials de primera. Celebrem l'arribada al paradís somiat de la mà de

Prefab Sprout i de Shuggie Otis.

Estirem-nos a les hamaques sota una platja infinita

de palmeres i sorra blanca.

Material sensible.

Abans que la voragine d'aquests dies de lenta impaciència campiona i de loteria electoral per terra mar i aire, ens faci perdre l'oremus vital, ha arribat l'hora de plantar la pancarta del Sound System i d'ocupar la graderia sonora dels dimarts. I aquí estem, puntuals i disciplinats, disposats a presenciar la boda reïal entre el princep de les congues, l'Excel·lentissim Mongo Santamaría, i la cort imperial del garatge militant, els incombustibles The Fleshtones. Com sempre, doncs, triturem els esquemes i apuntem a la més rotunda promiscuïtat entre els estils i les formes musicals més variades.

El nostre programa acostuma a fer exercicis de funambulisme sonor de difícil combinació. Normalment ens en sortim. Avui, per exemple, casarem els America amb les col·leccions del Southern Soul de la parella Penn-Oldham. El cas de la banda America ens remet directament als primers anys setanta i les estones de juke-box a l'Sport Matic de Premià de Mar. Justament foren els America un dels més punxats d'aquells temps de primaveres ardents i descoberta constant. El cavall sense nom trotava pels carrers de la nostra vila i regnava en els tocadiscos de les nostres cases. Del cas Penn-Oldham direm que aquest parell de songwritters van assortir de bellesa els arxius del soul de primera, segona i tercera divisió i que, fins i tot, ens va regalar espurnes de jòia power pop de la mà d'un sempre memorable Alex Chilton. Orelles a punt!

Ell té el mèrit d'aportar la més selecta baixa fidelitat al bellmig del mainstream. Justament quan els anys vuitanta anunciaven el declivi sonor de les ones analògiques, el nostre home assolia cotes de popularitat crossover. Aquest senyor de barret i maneres aspres, va traslladar a les minories majoritàries de la musicologia la remor de les màquines i les estampes en sèpia del seu secreter sonor. Aquest geni i definitiva figura respon al nom de Tom Waits.

Celebrem-lo.

Els temps d'ara, com els temps d'ahir reclamen "insistències". Una de les "insistències" més conegudes procedents del món del jazz és aquell "We Insist!" transformat en un manifest sonor de defensa dels drets civils que, subtitulat "Freedom Now Suite", va escriure i dirigir el baterista Max Roach l'any 1960. Reedicions i reedicions d'aquell treball han encadenat aquell llegat i ara ens retorna en versió remasteritzada, ampliada i ben documentada.