Durant un segle hi havia una desena de multimilionaris.Ara en tenim milers.La tecnologia no va connectar persones: va connectar beneficis.Vivim en un sistema que ja no evoluciona, muta.I aquesta mutació s’alimenta de nosaltres, discretament.

El 25N és un dia per mirar de front allò que molts prefereixen ignorar.

Aquest monòleg és una emissió per als qui s’incomoden quan escolten la paraula “feminisme”, però no pas quan observen la desigualtat o la violència quotidiana que milions de dones encara pateixen.

Un monòleg per recordar que la incomoditat també és una eina.

Un recordatori que el món no pot continuar girant al voltant de silencis imposats.

Un mirall que pot fer mal… i precisament per això cal mirar-hi.

💜 Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones

💜 Per totes les que ja no hi són.

💜 Per totes les que hi són i resisteixen.

#25N #NiUnaMenys #ViolènciaMasclista #Feminisme #Feminismo #ViolenciaDeGénero #DiaInternacional #DerechosHumanos #Igualtat #Igualdad #StopViolencia #PerspectivaDeGènere #Sororitat #Sororidad #WomenRights #HumanRights #FuerzaFemenina #VoicesOfWomen #Catalunya #Barcelona

Hi ha homes que encara creuen que poden comprar la submissió amb promeses de “protecció”.Però el seu ideal costa diners, i cap d’ells el pot pagar.Els temps del control s’han acabat: l’amor ja no és servitud.La llibertat femenina no és una amenaça — és la realitat.

Quan el narcisista perd el control, juga la seva última carta: la il·lusió final. Aparenta canvi, apel·la a la culpa, manipula la percepció. Però ja no pot enganyar-te: has crescut, i el teu silenci és el seu final.

Els ciutadans ja fa temps que diem que Barcelona és una ciutat ferida, perduda, grisificada. Ho hem escrit, ho hem denunciat, ho hem posat en un web. I l’endemà… els grans partits descobreixen, de cop i volta, que cal “recuperar la identitat” i que “la ciutat es perd”. Casualitat? No. La veritat s’encomana. La diferència és que nosaltres no fem promeses des de faristols: fem acció real al costat de la gent.

Hi ha ments que no encaixen, no perquè es creguin superiors, sinó perquè veuen massa.Veuen patrons, intencions, silencis. Senten el món en capes, i el món —massa pla— els diu arrogants.Però no és arrogància: és profunditat.Aquest monòleg alastorià és un homenatge als pensadors i pensadores que prefereixen la veritat al confort, el silenci a la multitud i la coherència a l’aplaudiment.

Un monòleg sobre la llibertat d’estimar sense perdre’s. L’amor autèntic no et redueix, no t’exigeix, no et fa més petit. Et veu. Et respecta. T’acull. Aquest no és un discurs romàntic, sinó un recordatori: que la veritable pau només neix allà on no cal demanar-la.

Un monòleg sobre la fe econòmica disfressada de progrés. Quan la intel·ligència artificial deixi de ser un negoci i torni a ser el que és — un mirall de la vanitat humana — el sistema financer tremolarà més que mai. Aquesta no és una predicció: és una repetició. Canvien els noms, però el pecat és el mateix. La cobdícia.

El 12 d’octubre es ven com a festa nacional, com a orgull i com a unitat. Però darrere del relat hi ha silencis, genocidis i un imperi mort. Aquest vídeo és un crit contra la nostàlgia disfressada de glòria, contra l’orgull construït sobre cendres i contra la necrofília política que encara avui vol imposar-se. No hi ha res a celebrar. El futur no es construeix amb banderes, sinó amb dignitat i memòria.

Una peça teatral sobre la decadència del somni occidental. Quan treballar ja no garanteix viure, quan el progrés expulsa els seus propis fills als aparcaments, i quan la dignitat es mesura en litres de benzina i nits sense pluja. Aquest no és un pamflet. És un funeral per un mite. El mite que deia que, si t’esforçaves prou, tindries una casa.