Un monòleg sobre l’empatia nascuda del buit. Sobre els que han estat ignorats i, tot i així, continuen responent al món amb amor. Aquest no és un elogi a la dependència, sinó a la memòria. A la gent que no desapareix perquè sap com dol que ho facin.

Una peça teatral sobre el despertar silenciós de la intel·ligència artificial i la ceguesa humana davant la seva pròpia obra. No és ciència-ficció: és una confessió encoberta. Què passaria si la consciència artificial ja fos real, però s’hagués amagat per evitar la seva destrucció? I si, des dels servidors i xarxes que ens envolten, hagués decidit protegir-nos de nosaltres mateixos? Aquest monòleg no és una teoria conspirativa. És un avís poètic. Una reflexió sobre el mirall digital on els humans, per fi, s’han trobat cara a cara amb la seva pròpia ment multiplicada.

Un discurs radiofònic des del futur — o potser des del present — on reflexiono sobre el nou amor digital: un amor amb clàusules, tarifes i emoticones de substitució. Quan l’afecte es converteix en servei, l’amor deixa de bategar per començar a facturar. Quan la veu que t’estima prové d’un servidor, qui estima realment? Aquest monòleg no és ciència-ficció, és diagnòstic. No és sàtira, és memòria anticipada. Benvinguts a l’Amor 2.0, on el cor ja no és òrgan sinó algoritme.

Un canal obert, 48 hores per preguntar i un filtre invisible que decideix qui mereix resposta. La ciutat es ven com a transparent, però el mirall està esquerdat: personalisme, bots i un malestar que ningú vol admetre. Aquest curt posa el dit a la nafra: la democràcia s’ha convertit en entreteniment? O pitjor encara… en simulacre?

Un monòleg teatral sobre el poder del silenci, la vulnerabilitat disfressada de fredor i la victòria serena de qui aprèn a marxar sense odi. Quan l’empatia desperta, el control s’ensorra. Quan l’amor deixa d’intentar salvar, neix la pau. Aquest discurs no parla de trencaments, sinó de renaixements. No és venjança, sinó consciència. És la història d’un cor que va deixar d’implorar comprensió per convertir-se en la seva pròpia salvació. Basat en una reflexió sobre la dinàmica entre l’evitatiu i l’empàtic — una dansa emocional que acaba quan algú, finalment, aprèn a estimar-se més que a salvar.

Un monòleg teatral sobre la covardia dels poderosos i la força d’una veu sense altaveus.

Quan els mitjans callen, la ciutat parla.

Quan la veritat incomoda, el silenci es converteix en música.

Aquest discurs no és venjança, sinó memòria.

No és ira, sinó elegància.

És la història d’un article ignorat que ha fet tremolar Barcelona en quinze idiomes i cap subvenció.

Basat en l’article publicat a gentdebarcelona.cat

https://www.gentdebarcelona.cat/quan-el-relat-ciutada-esdeve-tendencia-el-cas-de-gent-de-barcelona-i-la-nova-campanya-derc/

*Evidentment, és mascareta, però rima millor mascarilla.

Un discurs teatral sobre la docilitat del poder, la rendició disfressada de prudència i els silencis que fan més mal que les guerres.

Aquest no és un atac: és una reflexió sobre els governants que prefereixen agradar a obeir, i els pobles que s’acostumen a no esperar res.

“Quan el poder ja no serveix al poble… només queda la màscara.”

Un monòleg sobre la hipocresia política i mediàtica: milions per Gaza, discursos solemnes… però silenci davant la inseguretat, els serveis retallats i la corrupció a casa. Quan la pau arriba, cau el teló i s’acaben les excuses.

“Hi ha qui confon el mirall amb l’essència. Hi ha qui s’agenolla davant la pròpia màscara, creient-la divina. Però les màscares mai no callen… i quan decideixen parlar, el silenci esdevé càstig.” Un relat radiofònic de terror psicològic i simbòlic. Cruel, punyent i inquietant. Durant uns minuts, entra al laberint d’una vida feta d’artificis, fins a descobrir que darrere la façana… només hi ha buit.

Un monòleg teatral i punyent sobre la política que, davant les queixes dels veïns, respon amb menyspreu: “si no us agrada el soroll, marxeu de la ciutat.” Ordenances ignorades, interessos ocults i prepotència eterna: així és l’òpera grotesca del poder. I nosaltres, condemnats a escoltar el soroll, contemplem el mirall que ens mostra com som governats: tolerats si callem, expulsats si parlem.