Teatre Radiofònic

Lluïsa Cunillé i Salgado neix a Badalona el 1961, i és una de les autores més prolífiques i rellevants de la dramatúrgia catalana contemporània, i una de les més premiades i estrenades. La seva trajectòria teatral comença l'any 1990, quan participa, fins al 1993, als cursos de dramatúrgia textual impartits pel dramaturg i director teatral José Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. «Berna», la seva primera obra, escrita el 1991 i publicada el 1994, obté l’accèssit al Premi Ignasi Iglesias. Un any després, obté el premi Calderon de la barca per la seva segona obra, «Rodeo», escrita en castellà i estrenada aquest mateix any al Mercat de les Flors de Barcelona. A partir d’aquest moment, inicia una intensa activitat com a dramaturga, i el 1995 funda, conjuntament amb Paco Zarzoso i Lola López la ‘Companyia Hongaresa de Teatre’. Això però, no atura la seva producció com a autora dramàtica; ans al contrari, i publica diferents obres en els anys següents i amb força èxit. Alguns dels exemples en són «La festa»; «Accident», Premi de la Institució de les Lletres Catalanes el 1997; «L’afer», Premi Ciutat d’Alcoi el 1998; «L’aniversari», Premi Born de teatre el 1999; «Apocalisi»; «Dotze treballs», Premi Ciutat de Lleida de Teatre; «Vacants»; «Passatge Gutemberg»; «El gat negre»; o «Liberación». L’any 2005, Cunillé guanya el Premi Ciutat dee Barcelona de Teatre per «Barcelona, un mapa d’ombres», una obra que dos anys més tard torna a ser guardonada, en aquest cas per la seva versió en castellà, amb el ‘Premio Max de las Artes Escénicas al mejor autor teatral en castellano’. El 2007 obté el Premi Nacional de Cultura per «La cantant calba del McDonald’s»; i el 2008 el Premi Lletra d’Or amb «Après moi, le déluge». Aquest mateix any, conjuntament amb Xavier Albertí i Lola Davó, funda la companyia ‘Reina de la Nit’, i, alhora, es converteix en autora resident del Teatre Lliure de Barcelona durant tres anys. Paral·lelament, continua publicant títols teatrals com ara «Deu peces»; «El bordell»; «Aquel aire infinito», «Ilusionistas»; «El temps»; o «Dictadura-transició-democràcia», escrita conjuntament amb d’altres autors. L’any 2012 publica «Húngaros»; el 2014, «Boira», guardonada amb el Premi Federic Roda de Teatre; el 2015 és finalista dels Premis Max a la millor autora teatral amb l’obra «El carrer Franklin. El 2017, Cunillé, per encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya, escriu «Islàndia», una obra que gira al voltant de la crisi massiva del sistema financer internacional, considerada com la seva obra major. D’ençà d’aleshores, el seu reconeixement va en augment i les seves obres es representen en els escenaris de més renom del país, amb títols com «Els subornats», «Massacre», «La nit», «El jardí», o «L’emperadriu del Paral·lel».

 

L’acció de «Dinamarca» transcorre en el saló d’una casa sense massa ordre on una mare que sobrepassa la setantena rep de mans del seu fill una carta que el seu segon ex-marit, i oncle del fill, li envia des de l’asil en que es troba. La dona pren la decisió d’anar a visitar-lo, fet que esdevé el detonant d’una història que comença amb el fet de mudar-se per l’ocasió, i convida a la reflexió arran de la tria dels fets que constitueixen els individus en la pretesa societat del benestar.

 

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2022, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus de Margarida Fabregat en la Mare, i Joan Salvador en el Fill. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Katherine Kressmann Taylor neix a Portland, Oregon, el 1903. Nena precoç, als onze anys guanya el seu primer premi literari, i als disset, el segon. Aquest mateix any, es gradua a l’escola secundària, i als vint-i-ú obté la doble llicenciatura de literatura anglesa i periodisme a la Universitat d’Oregon. El 1924, s’estableix a San Francisco; i el 1928 es casa amb Elliot Taylor, propietari d’una agència publicitària. El negoci, però, fracassa poc després a causa de la gran crisi del 29, i la parella adquireix una granja al sud de l’estat , on viuen de l’agricultura i neixen tres dels seus quatre fills. El 1938, s’estableixen a Nova York, on ell treballa com editor de premsa comercial, i ella publica la seva primera novel·la, «Address unknown» (Adreça desconeguda), que té com a rerefons la transformació que es produeix a l’alemanya de l’època amb el creixement del nazisme i l’assetjament a la comunitat jueva. Tant l’espòs de Taylor com el seu editor són del parer que l’obra és massa agressiva per ésser publicada sota un nom de dona, i tots tres acorden ometre el nom de pila de Katherine, publicant-la sota l’autoria de Kressmann Taylor, un nom que l’autora adopta en endavant per a signar la seva obra. La primera edició s’esgota en dues setmanes i se’n fan diverses reedicions en poc temps, a més de traduccions a diversos idiomes, entre les que destaca una edició en alemanya publicada a Moscú que és prohibida a Alemanya.

El 1942, escriu la seva segona novel·la, «Until that day», on reitera la crítica de la persecució nazi, aquest cop envers els cristians luterans alemanys.

El 1944, «Adrdress Unknown es portada al cinema amb un guió de la mateixa autora, i rep dues nominacions a Òscars tècnics de l’Acadèmia.

D’ençà de 1947, Taylor es dedica a la docència, al mateix temps que publica una desena més de novel·les curtes. Enviuda el 1953; i el 1966, en jubilar-se, abandona els Estats Units per traslladar-se a Europa i establir-se a Florència, on poc temps després de la seva arribada es produeixen fortes inundacions a conseqüència de les grans pluges torrencials que fan desbordar el riu Amo, un succés que l’inspira a escriure «Diary of Florence in flood».

El 1967, Taylor es casa amb l’escultor nord-americà John Rood i, des d’aleshores, viu a cavall entre Minneapolis i Val de Pesa, prop de Florència fins el 1974 quan mor Eood.

El 1995, quan Taylor té ja 91 anys, torna a reeditar-se «Adress unknown» per commemorar el cinquantenari de l’alliberament dels camp de concentració. A França, se’n ven més de mig milió d’exemplars, aquest cop sí, el llibre apareix a Alemanya el 2001. A Israel, la versió en hebreu és també un gran èxit de vendes, i fins i tot, se’n fa una versió teatral que es representada més d’un centenar de vegades; i s’enregistra una versió televisiva que s’emet en motiu del Dia de l’Holocaust.

Taylor torna a ser una autora reconeguda i passa els darrers anys de la seva vida envoltada de l’èxit i donant nombroses entrevistes fins la seva mort, el 1996.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, amb les veus de Toni Garrich en Martin Shulse i Albert Vidal en Max Einsenstein. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Sanchis Sinisterra neix a València el 1940.

El 1957 comença a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València, i dos anys després és nomenat director de la secció del TEU (Teatro Español Universitario). Aquest mateix any inicia la seva col·laboració amb la revista Claustro i poc després trenca la seva relació amb el TEU per fundar l’Aula de Teatre a la seva Universitat.

El 1963 posa en marxa l’Associació Independent de Teatres Experimentals.

El 1967 obté una càtedra en un institut d'ensenyament mitjà a Terol i abandona la Universitat de València. El 1971 el traslladen l'Institut Pau Vila de Sabadell i aquest mateix any el nomenen professor titular de l’Institut de Teatre de Barcelona.

El 1976 participa en el primer Festival Grec de Barcelona com a director d'una de les companyies de l'Assemblea d'Actors i Directors de Barcelona. Un any més tard, es converteix en el director del Teatro Fronterizo, un col·lectiu d'autors, directors i actors reunits entorn de l'experimentació teatral. Sanchis Sinisterra inicia amb Teatro Fronterizo un important treball d'investigació teatral.

Entre 1981 i 1984 dirigeix l'Associació Cultural Escena Alternativa que ell mateix havia contribuït a crear. A partir de 1984 és professor de Teoria i Història de la Representació Teatral a la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1989 posa en marxa la Sala Beckett a Barcelona, un espai per a la investigació i experimentació escèniques on Sanchis imparteix cursos per a actors i autors; projecte que abandona el 1997 quan es trasllada a Madrid on crea el Nuevo Teatro Fronterizo.

 

L’obra de Sanchis és una fusió entre la tradició i les línies dramàtiques contemporànies; i l’experimentació i la investigació són constants. Del seu extens ventall d’obres teatrals, podem destacar títols com «El retablo de El Dorad (1984)»; «¡Ay, Carmela!» (1986), de la que ell mateix en va fer l’adaptació cinematogràfica; «Los figurantes» (1989)«Los náufragos de Alvar Nuñez» (1991); «El cerco de Leningrado» (1993); «Flechas del ángel del olvido» (2004); o «El lector por horas» (1999), l’obra que avui posem en antena. A banda, és també autor de nombroses obres de caràcter divulgatiu i un dels autors més premiats i representats del teatre espanyol contemporani.

 

«El lector por horas», és la història de Lorena, una jove que ha perdut la visió a qui, per fer més suportable la seva vida, el seu acabalat pare, Celso, contracta un lector per hores, Ismael, a fi de que faci lectura de textos en veu alta, evitant qualsevol altra comunicació. Malgrat això, aquesta comunicació entre Ismael i Lorena es produeix, per part d'ella fent-li partícip de les seves inquietuds i els seus sentiments i per part d'ell, simplement accentuant l'entonació en paràgrafs seleccionats de les lectures, i convenients a l'efecte d'allò que vol transmetre. A partir d’aquí, sorgeixen conflictes entre els diferents personatges, i trasllueix la difícil relació entre pare i filla.

L’obra fou estrenada al Teatre Nacional de Catalunya el 21 de gener de 1999, amb direcció de José Luis García Sánchez, i la interpretació de Juan Diego com a Ismael; Clara Sanchis, la filla de l'autor, com a Lorena; i Jordi Dauder en Celso. Tres mesos després, aquest mateix muntatge es va representar al Teatro María Guerrero de Madrid. La tardor de 2023, l’obra ha estat portada de nou als escenaris, a la Sala Beckett, amb un repartiment format per Pep Cruz, Mar Ulldemolins i Pere Ponce, sota la direcció de Carles Alfaro.

 

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2024, sota la direcció de Rosa Aguado, amb les veus de José Luis Morales en Celso, Aurelio Rodriguez en Ismael i Rosa Aguado en Lorena. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Thomas Michael John Kempinski neix al suburbi londinenc de Hendon el 1938. Els seus pares, que havien regentat un hotel a Berlin, s’havien vist obligats a emigrar a Londres el 1936 com a refugiats abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. A Londres neix Tom, però, de fet, només hi viu dos anys ja que és evacuat a casa dels avis paterns, a Nova York, a causa de la imminent invasió nazi d’Anglaterra. El 1951, torna a Londres i és internat en una escola per a nois, on s’hi està fins el 1956. L’any següent, obté una important beca per estudiar idiomes moderns a Cambridge, però tot i començar els estudis, els acaba abandonant passades deu setmanes a causa d’una depressió, fet pel qual ingressa en un hospital psiquiàtric durant un breu període de temps. En sortir-ne, decideix fer un tomb a la seva vida, i entra a la Reial Acadèmia d’Art Dramàtic de Londres per convertir-se en actor. El 1961 intervé a la pel·lícula «The Damned», un film de ciència ficció; i poc després participa en el musical Blitz!, basat en els dies dels bombardejos aeris sobre Londres durant la Segona Guerra Mundial. És des d’aleshores que Kempinski adquireix un cert reconeixement com a actor i obté diversos papers escènics i cinematogràfics, a més de nombroses petites intervencions en sèries de la televisió britànica. El 1967 es casa amb la també actriu i model Margaret Nolan, de qui se’n divorcia el 1972. El maig del 1968, Kempinski s’uneix als estudiants revolucionaris que ocupen el Teatre Odéon de París durant les protestes en contra de l’establishment nord-americà que desemboquen en una crisi sense precedents. Durant la dècada dels setanta, continua desenvolupant la seva tasca d’actor dalt dels escenaris londinencs i a la pantalla. Però el 1980, la seva carrera fa un tomb important. «Duet for one», un text teatral escrit per ell mateix expressament per l’actriu Frances de la Tour, qui aleshores era la seva parella, es converteix en un gran èxit tant a Londres com a Nova York. La popularitat de Kempinski i de «Duet for one» van en augment, se’n fan traduccions a diverses llengües i es representa a diferents països; i a més, ell mateix en fa el guió cinematogràfic que s’estrena el 1986 i obté també un gran ressò.

«Duet per a un sol violí» («Duet for one») és la història de Stephanie Abrahams, una virtuosa violinista que ho té tot; fama, bona posició social, bona situació econòmica i un matrimoni amb un compositor famós; però que es veu obligada a replantejar-se la vida quan, encara jove, li és diagnosticada una esclerosi múltiple. Davant la fatalitat d’haver de renunciar a la música a causa de la malaltia, recorre al Doctor Feldmann per tal que l’ajudi a assumir el nou estatus. Durant les sis sessions de teràpia a la consulta psiquiàtrica afloren els sentiments, l’angoixa, el dolor i la inseguretat davant les noves circumstàncies que li toca viure.

L’obra està basada en la història real de la violoncelista Jacqueline du Pré i el seu marit Daniel Baremboim, i és tota una experiència d’aprofundiment en la psicologia humana i en la manera d’encarar les adversitats.

«Duet per un sol violí» va ser estrenada a Barcelona el 10 d’abril de 1982, al Teatre Poliorama, amb Rosa Maria Sardà i Claudi Gracia com a protagonistes i amb la direcció de Lluís Pascual; i va esdevenir un èxit notable.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2023, sota la direcció de Rosa Aguado, amb les veus de Toni Garrich en el Doctor Feldmann i Maria Miralda en Stephanie Liebermann. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Octavi Egea i Climent neix a Barcelona el 1946. Als divuit anys, s’inicia en el món del teatre amateur com a actor, i ja el 1970 comença a exercir com a director. No és però fins el 1986 que inicia la seva dedicació professional en la literatura. Des d’aleshores ha fet immersió en gairebé tots els camps: teatre, narrativa, novel·la, guions per al cinema i la televisió, ... ; i ha obtingut diferents premis i reconeixements per aquesta tasca. De tota la seva obra, podem destacar peces de narrativa breu com ‘Gent que estimo’ (1990) i ‘Nova York era la seva ciutat’ (1998); novel·les com ‘La senyoreta Freda Kesöc’ (1993) o ‘Abaddon, l'àngel de l'abisme’ (2001) i peces teatrals com ‘Davant l'Empire’ (1998), ‘Cadaver?’ (2002), ‘J.R.S., de dotze anys (2003)’ i ‘Lost Persons Area’ (2007), la majoria estrenades en circuits no comercials, entre d'altres. També ha fet diverses adaptacions de guions cinematogràfics per a musicals com ara ‘When Harry met Sally’, ‘Cantando bajo la lluvia’, ‘Grease’ o ‘Siete novias para siete hermanos’, estrenats tant a Barcelona com a Madrid.

A banda de l’activitat com a autor literari, des de fa uns anys, Egea exerceix com a professor d'escriptura creativa, i és soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

L’obra que avui posem en antena, ‘Cadàver?’ és una obra al més pur estil de la comèdia britànica i els seus personatges, carregada d’humor i ironia, intranscendent, sense un missatge per comunicar i que defuig de contingut social. Si pretenem encabit el text en un gènere concret podem fer-ho dins el gènere d’intriga, el policíac o el còmic. En realitat és un compendi de tots tres, on es desenvolupen situacions i embolics que fa moure els seus personatges per captar l'atenció de l’espectador i estar ben atent als girs argumentals fins a l'última paraula. Al primer acte, el text inclou diàlegs brillants en els quals les paraules semblen estocades d’un combat d’esgrima amb una explosió d’humor. El segon acte, en canvi,son diàlegs més sinuosos, amb constants noves situacions i constants sorpreses que condueixen a un final veritablement original. No volem desvetllar res més. Deixeu-vos dur pels personatges i els diàlegs i situacions i no prengueu deduccions fins la caiguda del teló final. De ben segur, us sorprendrà.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2023, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus de Jordi Alegre en Roger Clarck, José Luis Morales en Peter Howard, Rosa Aguado en Laura Clarck, Sumsi Borgunyó en Julia Howard, Joan Roca en l’Inspector McPherson i Joan Borràs en Pyne. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Alcem el nostre teló imaginari per assistir a la representació d’un guió teatral d’aquells que conviden a la reflexió, i que, de ben segur, despertarà el vostre interès. La seva autora, Laura Campbell, plasma en aquesta obra les seves pròpies inquietuds i vivències personals en la proximitat de la vellesa vital, en l’hivern de la vida, i converteix «Quan s’acosta l’hivern» en tot un homenatge i un clam fraternal a les seves pròpies amistats.

 Laura Campbell és el pseudònim de Roser Solé i Vendrell. Solé neix a Barcelona el 1950, en concret al barri d’Horta. El fet que la seva família estigui estretament lligada als Lluïsos d’Horta, l’entitat cultural i recreativa del barri, incideix en que ja de ben petita comenci a trepitjar els escenaris tal com ho fan el pare i els germans, oncles i cosins.

De caràcter introvertit, però també divertida, optimista i amb sentit de l’humor, Solé ha dedicat la seva vida professional a l’àmbit sanitari exercint de llevadora; i es mare de tres fills: Marta, Anna i Joan.

La seva trajectòria dalt dels escenaris s’inicia amb les representacions dels «Pastorets» i de «La Passió» , així com a diferents aparicions amb el grup teatral infantil i juvenil. Més tard, ja com a actriu més madura, destaquen les seves aparicions a obres com «Terra baixa» d’Àngel Guimerà, on comparteix escenari amb Lluís Homar que per primera vegada representava aquesta obra; «Figuretes de vidre» de Tennessee Williams; «Un enemic del poble» d’Henrik Ibsen, també compartint escena amb Lluís Homar; «Magnòlies d’acer» de Robert Harling; o la mateixa «Quan s’acosta l’hivern» on a banda de ser-ne l’autora hi pren part com a actriu.

A banda de l’afició pel teatre, Solé mai ha deixat d’escriure contes, poemes, narracions, ..., però sempre per plaer. L’any 2010, però, rep l’encàrrec d’escriure una obra de teatre, «L’hotel dels disbarats», representada amb gran èxit pel grup de teatre dels Lluïsos d’Horta i altres components de diverses seccions de l’entitat. Malgrat no tenir el pensament d’escriure més textos dramàtic, el 2012 sent la necessitat de fer-ho altra vegada arran de la mort de la seva amiga Bet. Solé sempre ha tingut molt present la mort, segurament perquè aquesta se li va endur la mare quan només tenia quatre anys.

Actualment, Roser Soler viu a Sant Cugat del Vallès, i continua encara lligada al teatre perquè com ella mateixa diu: ‘’Costa desintoxicar-se’n’’.

 A «Quan s’acosta l’hivern», cinc amigues es reuneixen per recordar la Beth en el segon aniversari de la seva mort. Parlaran sobre l’amistat, la vellesa, la vida, la mort i de com la veuen. Parlaran, també, de les seves pors i dels seus secrets. Veurem com cadascuna, ha après, o no, a resoldre o a afrontar les pors quotidianes, que massa vegades, els humans, tendim a deixar aparcades. En un to planer i tranquil, l’obra ens convida a pensar en el que sovint volem oblidar: la mort. No hi falta, però, el sentit de l’humor.

L’obra fou estrenada l’octubre de 2016 als Lluïsos sota la direcció de Lluís Solé i amb Toñi Rimblas, Núria Solé, Roser Solé, Ílida Iñigo i Lídia Ibars en el repartiment.

 La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2022, sota la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa interpreta a Margaret, Maria Miralda és Helen, Laura Castillo és Sophie, Sumsi Borgunyó com a Emily i Montse Ruiz en Jane. La narració és d’Albert Alcadio, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

John Saunders Lewis neix a Wallasey el 1893. Comença a estudiar filologia anglesa i francesa a la Universitat de Liverpool, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial el porta a la lluita al front del sud de Gal·les. Un cop acabada la guerra, torna a la universitat per llicenciar-se en filologia anglesa, i el 1922 és designat professor de gal·lès a la Universitat de Swansea i comença a escriure assajos sobre crítica literària i història de la literatura del seu país. La seva experiència durant la guerra i la seva simpatia per la causa de la independència irlandesa són la base del seu interès per la creació d’un partit nacionalista gal·lès amb l’objectiu d’aconseguir una comunitat de parlants gal·lesos i trencar els vincles amb els partits britànics. Malgrat que el baix percentatge de parlants de llengua gal·lesa i els forts vincles dels polítics amb els partits britànics no permeten assolir els objectius fundacionals, el simple fet de la creació del partit esdevé tota una declaració de principis del fet diferencial gal·lès, i durant els anys d’entreguerres es converteix en un grup de pressió social i educatiu. El nacionalisme gal·lès esclata el 1936 arran de la decisió del govern britànic d’establir una escola de bombardeig en el territori de Gal·les, fet que provoca nombroses protestes i incidents dels quals s’assenyala a Lewis com un dels seus principals responsables. Durant la Segona Guerra Mundial, Lewis es manté en la neutralitat i rebutja la participació en les forces armades amb una actuació desafiant i revolucionària que és seguida per molt gal·lesos, incrementant així la consciència de nacionalitat pròpia i de rebuig a la pressió exercida pel Regne Unit. Acabada la guerra, i degut a les diferències ideològiques amb els seus contrincants, Lewis és rellevat dels llocs directius de la Universitat de Gal·les, un ressentiment que provoca la seva retirada de la participació política directa. El 1962, en un discurs radiofònic, Lewis, basant-se en un informe recent sobre l’ús de la llengua gal·lesa que posa de manifest el constant retrocés, prediu l’extinció de la parla autòctona tret que es prenguin accions per evitar-ho. Dos anys més tard, el govern laborista, responent a les peticions gal·leses, estableix el Ministeri i la Secretaria d’Estat de Gal·les per promoure mesures i fomentar l’ús de la llengua gal·lesa.

Pel que fa a la seva obra literària, és autor de diferents assajos, novel·les, obres de teatre i poesia, la seva majoria escrita en gal·lès, encara que també va escriure algunes obres en anglès. D’entre els textos dramàtics, en destaquen ‘’La dona de flors’’ (1925); ‘’La vida de Germanus’’, una comèdia radiofònica escrita el 1936; ‘’Siwan’’, traduïd al català com ‘La corda del penjat’, de 1956; ‘’Traició’’ (1958); ‘’Esther’’ (1960); o ‘’La Gal·les del Matí’’ (1967). La seva novel·la de més èxit és ‘’Monica’’ de 1930. El 1970, és nominat per al Premi Nobel de Literatura, essent un dels més cèlebres escriptors gal·lesos. Lewis mor a Cardiff el 1985 a l’edat de 91 anys.

‘’La corda del penjat’’ és un drama històric dividit en tres actes basat en uns fets de la història medieval gal·lesa marcada per la situació política i la divisió entre el nord i el sud, les aliances amb Anglaterra i la influència de França. La història transcorre a mitjan segle XIII, a la cort del príncep de Gal·les, on la trobada entre la princesa d’Anglaterra, la jove Siwan, i el comte francès Gwuylin de Brewys a la cambra reial esdevé un parany del ja madur príncep gal·lès i espòs de Siwan, Llywelyn, per desfer la seva relació i impedir les aliances que se’n deriven. Aquest és el punt de partida d’un relat on la protagonista es debat entre la lleialtat al seu país i el seu espòs i el desig de viure una nova joventut imposant el seu desig i la seva llibertat per decidir.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1990, sota la direcció de Joan Garrigó, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Siwan, Joana Palau en Alis, Ismael Majó en Llywelyn, i Albert Puig en Gwilym de Brewys. La narració és de Joan Rodón, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Manuel de Góngora y Ayustante neix el 1889 a Granada. Sota la influència del seu avi, l’arqueòleg Manuel de Góngora, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i una important personalitat en l’àmbit de l’arqueologia; i fill de Francisco de Góngora, també catedràtic a Granada i, més tard, Director del Museu Arqueològic; el jove Manuel mostra ben aviat una inclinació envers la història i la literatura. El 1909 obté el Doctorat en Arqueologia a la Universidad Central de Madrid, que li serveix per obtenir el càrrec d’Arxiver a la Diputació de Granada. Als vint-i-quatre anys guanya una plaça en el Cos Facultatiu d’Arxivers Bibliotecaris i Arqueòlegs. Això li permet treballar en diferents arxius nacionals, com el ‘Archivo de la Corona d’Aragón’, el de la ‘Chancillería de Granada’, el de la ‘Presidencia del Consejo de Ministros’ i el del ‘Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes’. Durant l’estada a l’arxiu de la seva ciutat, publica un estudi i un exhaustiu catàleg sobre els fons del ‘Archivo de la Alhambra’, que des d’aleshores es converteix en una obra de referència obligada per a qualsevol investigació relativa a l’expulsió dels moriscos. Imparteix classes a la Facultat de Filosofia i Lletres de Granada i, simultàniament, comença a dedicar-se a la literatura, afició que ja havia iniciat en la seva infantesa. En el gènere teatral, cultiva diferents camps: és coautor de diferents títols de peces de sarsuela com ‘Curro el de Lora’ (1925), ‘La paz del molino’ (1927), ‘La fama del tartanero’ (1931) o ‘La mujer de aquella noche’ (1932); i creador de sainets com ‘Cuento oriental’ i ‘Un caballero español (1927), ‘La petenera’ (1928), o ‘Lo de siempre’ (1930). Però a banda del subgènere lleuger, destaca també per títols com ‘La razón del silencio’ (1933), ‘Y el ángel se hizo mujer’ (1940). La seva vessant poètica també compta amb bona acollida del públic, com ara ‘Romance a las Brigadas de Navarra’ i ‘Dolor y resplandor de España’.

Durant la seva maduresa, impulsat per la seva activitat político-administrativa el porten a Hispanoamèrica, on exerceix de secretari del Marquès de Luca de Tena a Xile i d’Agregat Cultural a l’Ambaixada d’Espanya a Buenos Aires, on mor el 1953.

‘La razón del silencio’ és una comèdia en tres actes estrenada al Teatro Eslava de València el 1932. L’acció se situa a Madrid, a casa d’Emilio Benegas, un novel·lista de primera línia i gran èxit. Emilio té per esposa Rosario, i, després d’anys de matrimoni, són una parella sense fills. Dedicat a la seva creació literària, Emilio té per escrivent el seu nebot, el jove Manolo, que l’ajuda en les tasques del dia a dia. Però Emilio també té un secret inconfessable: una filla secreta, a la que creia morta, fruit d’una relació de joventut. Don Nemesio, amic personal d’Emilio, és coneixedor d’aquest secret; i ara acut a Emilio per informar-lo que la noia ha quedat orfa i ha reaparegut. Davant d’aquesta situació, Emilio es veu amb l’obligació de mantenir oculta la veritat i acollir la jove Carmen incorporant-la com a escrivent i mecanògrafa a la vegada que li ofereix sostre i llar. Però Emilio ha de fer mans i mànigues per mantenir el secret davant de Rosario, fins que els fets van per mal camí i tot comença a trontollar.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2005, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Doña Rosario, Rosa Aguado en Carmen, Dolors Trenchs en Patro, Joana Palau en Casta, Ricard Pagès en Don Emilio, Ismael Majó en Manolo, Francisco Domingo en Don Nemesio, i Joaquim Vidal en Ramon. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Nascut a Londres el 1930, Pinter és l’únic fill d’una família de classe mitjana baixa d’ascendència jueva. Amb el bombardeig de l’aviació alemanya sobre Londres el 1941, Pinter és traslladat a un entorn rural, fet que li provoca forts sentiments de soledat, desconcert, separació i pèrdua que a la llarga seran una influència constant en la seva obra. Durant els seus anys a l’escola primària, destaca com a bon atleta i jugador de cricket, participa en nombroses obres de teatre escolars i comença a escriure poesia que es publica a la revista escolar. En acabar l’educació primària, s’inscriu a la Real Acadèmia d’Art Dramàtic de Londres, però no arriba a acabar el curs. Objector de consciència convençut, aconsegueix no haver de fer el servei militar, però no s’escapa de la sanció econòmica que se li imposa per aquest fet. El 1951, reprèn la seva formació artística a Central School of Speech and Drama i comença a actuar com a actor de repartiment amb diferents companyies teatrals, sovint utilitzant el pseudònim de David Baron. Durant aquest període d’interpretació, creix el seu interès per la creació dramàtica, i així és com, el 1957, surt a la llum la seva primera obra, ‘’The room’’. La bona acceptació de l’obra, l’esperona a continuar com a autor dramàtic, i inicia així un fructífer període creatiu amb títols com ‘’The birthday party’’ i ‘’The Dumb Waiter’’ (1957), ‘’The caretaker’’ (1959), ‘’A slight ache’’ - concebuda originalment com a obra de teatre radiofònic i emesa per la BBC el 1959 i adaptada per a l’escenari dos anys més tard - ,‘’The Dwarfs’’ (1960), ‘’The collection’’ i ‘’The lover’’ (1962), o ‘’The homecoming’’ (1964), entre d’altres. Pinter comença a ser un autor reconegut, i les seves obres comencen a ser programades en diferents teatres, sovint dirigides per ell mateix i amb la participació com a actriu de Vivien Merchant, la seva esposa des del 1956. D’ençà de la dècada de 1970, intensifica la seva activitat com a director teatral i com a guionista de televisió i cinema, alhora que continua escrivint obres teatrals d’èxit com ‘’Old times’’ (1971), ‘’No man’s land’’ (1974), o ‘’Betrayal’’ (1978). Després de la mort de la seva esposa i tres anys de sequera literària, Pinter recupera la seva creativitat, però les seves obres ja no obtenen tant ressò com les anteriors. Amb l’entrada del nou mil·lenni, intensifica la seva dedicació com a activista polític i decideix deixar parcialment de banda el teatre per dedicar-se més a la poesia. El 2001, després de superar un càncer, Pinter comença a patir un declivi físic progressiu i la seva salut comença a ser fràgil, però continua actiu en els escenaris i la pantalla. El 2005 rep el Premi Nobel de Literatura; i tres anys més tard, un càncer hepàtic li provoca la mort a l’edat de 78 anys, deixant un llegat de més d’una trentena d’obres teatrals, una dotzena d’obres en prosa i gairebé una desena de llibres de poesia.

‘’L’amant’’ (The lover) és una comèdia dramàtica d’un sol acte centrat en la relació d’un matrimoni anglès de posició acomodada que equilibra la seva vida satisfent els seus impulsos amb amants que són acceptats mútuament. Un matí, abans d’anar a treballar, el marit pregunta, amb tota naturalitat, a la seva esposa, si té prevista la visita del seu amant. Ella assenteix, i l’adverteix que no torni a casa abans de les sis. A partir d’aquí, comença el joc de l’adulteri que manté la parella i que acabarà tenint un desenllaç inesperat.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2021, sota la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa interpreta a Sarah, Toni Garrich és Richard i Jordi Bernad és el repartidor de llet. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Lluís Gavaldà i la realització tècnica de Joan Borràs.

Aleksandr Isaakovich Gelman neix el 1933 a Donduseni, una petita població actualment pertanyent a Moldàvia. La infantesa de Gelman no és gens fàcil. El 1941, arran de la ocupació de les tropes de l’Alemanya nazi, la família, d’origen jueu, és expulsada a un gueto a Bershad, a Ucrània. Però si les condicions del viatge, fet a peu, són força dures i acaben amb la vida de l’àvia, primer; i del germà petit, després, l’estada al gueto és encara més difícil. El 1942, mor la mare i, més tard, la resta de la família. Els únics supervivents dels catorze membres familiars són el mateix Gelman i el seu pare, que el 1944 aconsegueixen alliberar-se i, acabada la guerra, poden tornar a casa seva. El nen Guelman retorna a l’escola per acabar els seus estudis primaris, i el 1948, ingressa a l’Escola Tècnica Professional de Teixits de Punt. El 1951, després de graduar-se, comença a treballar a temps parcial a una fàbrica de mitges, mentre assisteix a l’escola nocturna per complementar els seus estudis. El 1952, entra a l’Escola Militar, on dos anys més tard es llicencia al Departament de Forces Terrestres. Això li permet anar a servir l’exèrcit i ocupar diferents càrrecs de comandament durant els sis anys següents. A partir d’aquí, encadena diferents feines fins a convertir-se en corresponsal del diari de Leningrad, un fet que li serveix com a trampolí per iniciar la seva activitat com a dramaturg i guionista. D’ençà de 1970, moltes de les seves obres són portades a escena al Teatre de Moscou. ‘’Feedback’’ (1976), ‘’We, the undersigned’’ (1979), ‘’Skameika’’ - traduïda al català com ‘El banc’ - (1983), o ‘’Zinulya’’ (1984), entre d’altres, són els títols més destacats d’aquest període i els que li fan guanyar fama i popularitat. Comença a escriure guions per a documentals i, conjuntament amb la seva esposa, escriu el guió cinematogràfic de ‘’The Night Shift’’ el 1974, al que ni segueixen d’altres. El 1978 es trasllada a viure a Moscou i el 1989 és escollit membre del Soviet Suprem de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques per la seva afinitat amb el president Mikhaïl Gorbatxov, que el recomana, també, per formar part del Partit Comunista. Però les diferències de criteri entre ambdós, fan que Gelman acabi abandonant el partit. D’ençà d’aleshores, Gelman incrementa la seva vida social i comença a preocupar-se per altres aspectes fora de la política activa. El 2001, es converteix en membre del Consell Públic del Congrés Jueu Rus, i es converteix en un ferm defensor dels drets civils i culturals del poble rus.

‘’El banc’’ és una comèdia dramàtica en un sol acte que relata la trobada entre un home i una dona que coincideixen en el banc d’un parc urbà a darrera hora d’una tarda qualsevol. Ell, insatisfet, insegur, mitòman. Ella, sola, necessitada d’una relació per omplir la seva vida. I així és com, amb una certa dosi d’acidesa i d’humor, la conversa entre ells fa brotar les seves inquietuds, els seus sentiments i els seus problemes humans i socials: l’amor, la soledat, la tendresa, la mentida, la desil·lusió, ...

L’obra fou estrenada per primera vegada en català l’abril de 1990 a la Sala Beckett de Barcelona, amb Lluís Soler i Raquel Carballo com a protagonistes i amb la direcció de Boris Rotenstein.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2015, segons l’adaptació i la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa dóna veu a Ella i Toni Garrich és Ell. La narració és de Marta Plaza i la realització tècnica de Joan Borràs.