La venganza de Don Mendo (Primera Part), de Pedro Muñoz Seca

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui assistim a la representació de tot un clàssic del teatre espanyol del segle XX,: ''La venganza de Don Mendo'' de Pedro Muñoz Seca.

Muñoz Seca neix el 1879 a la població gaditana de El Puerto de Santa Maria. Després d'estudiar el batxillerat, en el que coincideix amb els també escriptors i poetes Juan Ramon Jimenez i Fernando Villalón, el 1901, es llicencia en Filosofia i Dret a la Universitat de Sevilla. És precisament en aquesta ciutat on entra en contacte amb el món teatral; i un any després hi estrena ''Las guerreras'', una obra còmica d'un sol acte; i el 1903 el sainet ''El maestro Canillas''. El 1904 marxa a treballar a Madrid com a professor de llengües clàssiques, i conjuntament amb Sebastian Alonso escriu la primera obra important, ''El contrabando'', estrenada al Teatro Lara. El 1908 comença a treballar al Ministerio de Fomento i contrau matrimoni amb María de la Asunción de Ariza, de procedència cubana.

La consolidació com a autor teatral li arriba durant la dècada de 1910. Se'l considera el creador d'un nou gènere batejat amb el nom de 'astracán' o 'astracanada', que té com a característica principal una comicitat absoluta, fins i tot a costa de la versemblança i amb una certa desfiguració del llenguatge natural. L'obra més cèlebre dins d'aquest gènere és ''La venganza de Don Mendo'', l'obra que avui posem en antena. D'ençà de 1920, les seves obres són garantia d'èxit i de teatres plens, però sovint són maltractades per la crítica. Amb l'inici de la República el 1931, Muñoz Seca comença a centrar-se en satiritzar i caricaturitzar tot allò que hi fa referència. Títols com ''La oca'', ''Anacleto se divorcia'', ''La voz de su amo'', Marcelino se fue a por vino'' o ''El gran ciudadano'' són obres que pretenen ridiculitzar i criticar el pensament republicà. Aquestes crítiques assoleixen un gran èxit de públic, i fan que Muñoz Seca deixi de ser considerat únicament com a un escriptor frívol i comenci a ser ofensiu per als grups que són l'objectiu de les crítiques.

El Juliol de 1936, els dies previs a l'esclat de la Guerra Civil, Muñoz Seca és a Barcelona per l'estrena de ''La tonta del rizo''. La vigília de l'Alçament Militar, és detingut per les milícies anarcosindicalistes i traslladat a la Presó de San Antón a Madrid, on és posteriorment afusellat.

''La venganza de Don Mendo'' és una comèdia de quatre actes escrita en vers, estrenada al Teatro de la Comedia de Madrid el 1918 amb gran èxit.És una caricatura de l'Espanya Medieval del segle XII durant el regnat d'Alfons VII de Castella, que conta la ventura i desventura de Don mendo i Magdalena, dos joves amants que topen amb la voluntat del pare de la jove, i es veuen obligats a mantenir en secret el seu idili. L'autor utilitza, en tot moment, jocs de paraules, anacronismes, deformacions del llenguatge i girs humorístics per tal de crear situacions, personatges i accions còmiques amb el simple objectiu de fer riure.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2007, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Júlia Gonzalez en Magdalena, Margarida Fabregat en Doña Ramirez, Glòria Farrés en Doña Berenguela, Glòria Salvador en Azofaifa, Dolors Trenchs en la Duquesa, Joana Palau en la Marquesa, Joan Salvador en Don Mendo, Albert Puig en Don Nuño, Ricard pagès en Don Pero, Ismael Majó en el Marqués de Moncada, Ramon Bravo en Clodulfo, Josep Maria Fornieles en Abad i Alí, Joaquim Vidal en el Rey Alfonso, Jordi Bernad en Bertoldino i Lupo, Aurelio Rodriguez en Lope i Manfredo. La narració és de Joan Rodón, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Ella, de Susana Torres Molina

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui volem fer-vos arribar una mostra del teatre contemporani d'avui dia, per assistir a la representació del drama ''Ella'' de Susana Torres Molina.

Escriptora, poeta, dramaturga, directora i investigadora teatral, i guionista de ràdio, cinema i televisió nascuda el 1946 a l'Argentina, Susana Torres Molina viu la repressió i l'exili de les dictadures del seu país a Madrid; on escriu un llibre de contes eròtics que es converteix en una gran polèmica quan és editat a l'Argentina. La seva obra teatral compta amb més d'una trentena de títols, entre els que destaquen ''Extraño juguete'', ''A otra cosa mariposa'' (la més representades dins i fora del seu país), ''Espiral de Fuego'', ''Amantissima'', ''Canto de Sirenas'', ''Paraíso Perdido'', ''El Manjar'' o ''Ella'' (l'obra que avui posem en antena); algunes de les quals traduïdes a d'altres idiomes com l'anglès, el portugués i l'alemany, i estrenades a Nova York, Washington, Londres, Mèxic, Río de Janeiro, Madrid, Montevideo, Portugal i la República Txeca. El 1981, Torres Molina es proclama guanyadora del 'Primer Encuentro de Teatro Joven' de l''Asociación Argentina de Actores'. D'ençà d'aleshores li segueixen innumerables premis i participacions en diferents disciplines en festivals i trobades nacionals i internacionals de teatre. A l'actualitat, és docent de la 'Maestría en Dramaturgia', a l' 'Instituto Universitario Nacional de las Artes' i co-directora de la colecció 'Teatro Argentino Contemporáneo'.

L'obra que posem avui en antena, “Ella”, fou guardonada amb el primer premio del 'Concurso de Obras Teatrales Inéditas del Fondo Nacional de las Artes de Buenos Aires' l'any 2001 i el 'Premio Trinidad Guevara' l'any 2006. ''Ella'' és un text teatral que té com a rerefons el tema de la violència de gènere. Dos homes es troben en una sauna, envoltats de baf i només amb una tovallola a la cintura. La seva conversa gira al voltant d'''Ella'', una dona a través de la qual tots dos van descobrint-se mutuament enmig de confessions, d'un enfrontament verbal i físic, i de la defensa de la seva posició davant de l'amor, la passió, el sexe i el matrimoni. El joc de l'ambigüitat i la informació subministrada en petites dosis que fa l'autora, mantenen en secret el desenllaç fins al paràgraf final.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre sota la direcció de Toni Garrich, on ell mateix interpreta a Iriondo i José Luis Garcia dóna vida a Marley. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Anna darrera la cortina (Segona part) de Joan Puig i Ferreter

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui assistim al desenllaç de ''Anna darrera la cortina'' de Joan Puig i Ferreter, de la qual en vam poder escoltar la primera part en l’audició de la setmana passada.

A la primera part, la història comença amb l'arribada de l'estiu. L'Anna, una jove que estudia a Barcelona i amiga de la Paulina Vinyals, ha marxat d'estiueig al seu poble després d'acabar el curs. L'Anna i la Paulina compartien l'habitatge amb la Clara Selva, una dona de mitjana edat que fa de mestra a la Paulina; i el nebot de Clara, en Xavier, un jove esportista que viu a costa de la tieta. Des que l'Anna és fora, l'única notícia d'ella són algunes cartes que ha enviat i que tenen un cert caràcter enigmàtic que sembla que ningú acaba d'entendre del tot. Aleshores apareix en Jaume Isern, un escriptor i, a la vegada, amic d'Anna. En Jaume explica a la Paulina que l'Anna no respon a les seves cartes i la Paulina li fa saber que la jove si escriu a Clara. D'ençà d'aquest moment, les sospites d'en Jaume envers l'Anna van en augment. La Paulina tampoc no acaba de veure clara l'actitud de l'Anna. Això els fa arribar a pensar que la jove s'està burlant d'ells, i en dedueixen el probable motiu: amagar la relació sentimental que mantenen Anna i Xavier. I aquestes sospites són la guspira que encenen el foc. Les sospites s'estenen a la Clara, i també a les germanes Moragues, les veïnes del Principal, que mantenen una estreta relació amb la tieta, i que han estat testimonis en diverses ocasions de l'actitud molt propera entre l'Anna i el Xavier. En aquest punt entra en joc la portera de l'edifici, que encara que de primeres nega haver vist res, acaba per confessar la veritat. Aleshores, la Paulina pren la darrera carta que l'Anna ha enviat a la tieta i decideix veure's d'amagat amb en Jaume en un bar. Allà tots dos analitzen l'escrit i comencen a veure clara la situació. Jaume confessa, aleshores, que en realitat ell i Anna eren amants; i que estava disposat a deixar la seva família per casar-se amb ella. Però la Paulina el sorprèn també amb una altra confessió: ella té relacions secretes amb en Xavier. De seguida s'adonen que tant l'un com l'altre han estat enganyats i que tant Anna com Xavier estan jugant amb ells, que la seva relació fa temps que dura; i es disposen a passar a l'acció per desemmascarar-los.

Us recordem que la versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2012, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Laura Castillo en Paulina Vinyals, Toni Garrich en Jaume Isern, Jordi Bernad en Xavier Selva, Margarida Fabregat en Clara Selva, Natàlia Grandia en Adela Moragues, Imma Nadales en Lluïsa Moragues, Marta Plaza en Teresa, Dolors Trenchs en la Portera i Ismael Majó en el Cambrer. La narració és de Joan Rodón, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Anna darrera la cortina (Primera part)

de Joan Puig i Ferreter

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui assistim a la representació de ''Anna darrera la cortina'', del dramaturg, novel•lista, escriptor i polític català Joan Puig i Ferreter.

Nascut a La Selva del Camp (Tarragona) el 1882, fill il•legítim d'un ric terratinent de la zona, Puig i Ferreter passa la seva infantesa a Reus amb la seva mare a casa d'uns oncles. Als quinze anys, mentre segueix els estudis de Batxillerat, s'adhereix al Grup Modernista de Reus i entra en contacte amb diversos poetes i escriptors modernistes tarragonins. El 1899 es trasllada a Barcelona i comença els estudis de Farmàcia; però els abandona després del primer curs. D'ençà d'aquest moment, viu en unes condicions força precàries i es vincula amb els sectors modernistes més anàrquics i marginals. En aquests anys, inicia també una formació autodidacta i s'interessa per diferents autors europeus com ara Goethe, Carlyle, Kropotkin, Shakespeare, Nietzche o Gorki. El 1903, les penúries econòmiques l'obliguen a marxar a la Borgonya francesa acompanyat d'una institutriu amb la qual hi manté una relació sentimental. En trencar-se aquesta relació, continua el seu viatge sol cap la Provença i té una nova relació, aquest cop amb una dona casada. Hom apunta que, juntament amb el fet del seu naixement i la negació a reconèixer-lo del seu pare, les experiències viscudes en aquest viatge marquen tota la seva obra literària.

Ja de tornada a Barcelona, el 1904 comença a escriure textos dramàtics que segueixen els cànons i l'estètica del teatre modernista, on les idees i les passions són elements principals. Inicia, així, una època d'obres de gran èxit i no exentes de certa polèmica, amb títols com ''La dama alegre'' (1904); ''El noi mimat'' (1905); ''Arrels mortes'' (1906); ''Aigües encantades'' del 1907, que és potser la seva obra més coneguda; ''La dama enamorada'' (1908); ''El gran Aleix'' i ''Desamor'' (1912).

D'ençà de 1914, i coincidint amb la crisi, el context social, i el canvi generacional entre el Modernisme i el Noucentisme, la seva obra pateix un replantejament estètic per adequar-se al gust del públic, que demana obres més senzilles i divertides. D'aquesta època, podem esmentar ''La dolça Agnès'' (1914); ''Garidó i Francina'' (1917), ''La dama de l'amor feréstec'' (1921); o ''L'home que tenia més d'una vida'' (1925); entre d'altres.

Paral•lelament a la tasca d'autor dramàtic, des de 1911, Puig i Ferreter treballa com a redactor a diferents publicacions periòdiques, però amb l'adveniment de la Segona República Espanyola, intensifica la seva activitat dins la política. És diputat a les Corts Espanyoles, primer; i al Parlament de Catalunya, després. Té temps també per continuar exercint la seva activitat literària. ''Camins de França'', del 1934, suposa una inflexió en la seva obra, encarada més cap a la producció novel•lística que no pas a la teatral. El 1936, però, torna a publicar un guió dramàtic, ''Anna darrera la cortina'', l'obra que avui posem en antena. Aquest és considerat com el punt d’inici d’una nova etapa teatral de l’autor, amb ressons psicologistes, que el tràgic desenllaç de la Guerra Civil impedeix de continuar per sempre més.

D'ençà de les acaballes de la Guerra Civil, Puig i Ferreter es veu obligat a exiliar-se a França, on continua el seu cicle novel•lístic. El 1952, poc abans de la seva mort, escriu ''Ressonàncies'', un diari íntim considerat com una peça cabdal de l'exili català de postguerra.

''Anna darrera la cortina'' és un drama en tres actes que transcorre l’estiu de 1934 entre Barcelona i el Pirineu d’Andorra. La història gira al voltant de l’Anna, una jove enigmàtica i misteriosa (absent durant tota l’obra) que en acabar la temporada d’estudi a ciutat ha marxat a estiuejar a la costa. Però, en aquesta absència, l’Anna sembla amagar alguna cosa a tots els que l’envolten.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2012, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Laura Castillo en Paulina Vinyals, Toni Garrich en Jaume Isern, Jordi Bernad en Xavier Selva, Margarida Fabregat en Clara Selva, Natàlia Grandia en Adela Moragues, Imma Nadales en Lluïsa Moragues, Marta Plaza en Teresa, Dolors Trenchs en la Portera i Ismael Majó en el Cambrer. La narració és de Joan Rodón, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Hores d'amor i de tristesa d'Adrià Gual

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, i coincidint amb la celebració de la Fira Modernista a la nostra ciutat, avui us presentem ''Hores d'amor i de tristesa'', un guió dramàtic d'un dels màxims representants de l'art del Modernisme, el polifacètic Adrià Gual.

Nascut a Barcelona el 1872, Adrià Gual i Queralt és un pintor, poeta, dramaturg, escenògraf, director d'escena, empresari i pedagog de gran importància en la història del teatre modern a Catalunya. Des de ben jove, comença a treballar al taller de litografia del seu pare, i d'ençà d'aquest moment, el seu interès per les arts plàstiques va en constant augment. La formació adquirida durant aquest període es converteix en un dels punts rellevants del seu futur a l'hora de dissenyar les escenografies o esbossar el vestuari dels personatges dels seus muntatges teatrals.

El 1898 funda el 'Teatre Íntim' amb la intenció de fer que el teatre no sigui només entès com a entreteniment, sinó que es converteixi en un espectacle total; i on el gust estètic sigui el més important, per damunt, fins i tot, de l'argument. Amb aquest objectiu construieix un repertori català farcit d'autors clàssics, coetanis i autòctons com ara Molière, Goethe, Pérez Galdós, Maragall, Guimerà o Rusiñol. El 1908 funda 'La Nova Empresa del teatre Català', companyia que dirigeix fins el 1910. El 1913, la Mancomunitat de Catalunya inaugura l' 'Escola d'Art Dramàtic', la llavor de l'actual 'Institut del Teatre', de la que Gual n'és membre fundador i hi exerceix com a directori i docent. El 1923, amb el cop d'estat de primo de Rivera, Gual es veu obligat a impartir la docència en castellà per tal d'assegurar la continuïtat del seu projecte docent i aquesta passa a anomenar-se 'Escuela Catalana de Arte Dramático'. El 1931, però, en declarar-se la República, Gual és rellevat del seu càrrec i apartat de les seves tasques per motius polítics.

Com a poeta i autor dramàtic, el gruix de la seva obra està datada en l'època de màxima efervescència del Modernisme. Alguns dels seus treballs poètics són guardonats amb diferents premis en diferents edicions dels Jocs Florals de Barcelona; però és en la creació de guions dramàtics on destaca per damunt de la resta. Alguns dels títols teatrals més coneguts de Gual són Silenci (1897), Blancaflor (1899), L’emigrant (1901), Misteri de dolor (1904), Donzell qui cerca muller (1910), Les alegres comediantes (1913), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914) o Foc de muntanya (1934).

Gual és també autor de diversos estudis i conferències: Les orientacions, un estudi sobre el teatre català del 1911; i Molière i la farsa dels metges (1921). Les seves memòries, editades pòstumament el 1960), són imprescindibles per a conèixer la vida teatral catalana del primer quart del segle XX.

L'obra que avui posem en antena, ''Hores d'amor i de tristesa'', és un drama en tres actes escrit el 1916. L'argument gira al voltant del clàssic triangle amorós. Rodolf, un concertista de fama internacional està profundament enamorat d'Armanda, una jove amb la salut delicada i esposa del seu germà gran, en Joan, un arquitecte municipal d'una ciutat important. Joan, vidu en primeres nupcies, té una filla del seu primer matrimoni, la Vicenta. Vicenta i Armanda són dues dones joves, que mantenen molt bona relació entre elles. Però Rodolf no es capaç de continuar amagant els seus sentiments a Joan.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich, i amb les veus de Robert Rué en Joan Anselm, Laura Castillo en Armanda, Sunsi Borgunyó en Vicenta Anselm i Jordi Bernad en Rodolf Anselm. La narració és de Toni Garrich, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Foc nou d'Ignasi Iglesias

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui volem gaudir de l'obra d'un dels poetes i dramaturgs del Modernisme català, Ignasi Iglesias; amb una comèdia que du per títol ''Foc nou''.

Tot i haver nascut al barri barceloní de Sant Andreu del Palomar, Ignasi Iglesias i Pujadas viu la seva infància i joventut a Lleida, on el seu pare havia estat destinat per la companyia ferroviària on treballava. Allà és on el jove Ignasi comença a interessar-se pel teatre. Funda i dirigeix la 'Societat Cervantes', una companyia d'actors aficionats amb la que el 1886 estrena la seva primera obra, ''La fuerza del orgullo'', una obra ,és d'inspiració vuitcentista que no pas modernista. A la dècada dels 90, i influït pel grup d'autors i col•laboradors de les revistes 'L'avenç' i 'Catalònia', comença a escriure textos de més pes estilístic i argumental, en els que l'autor mostra una forta influència del teatre europeu del moment, i en concret i sobretot, del dramaturg noruec Henrik Ibsen. El 1893 arriba el seu primer gran èxit, ''L'escurçó'', un drama en tres actes. ''L'argolla'', del 1894, és, però, la primera de les obres fortament marcades per aquesta influència, i on l'amor, l'incest, la passió i l'adulteri són part principal de l'argument. Aquest fet provoca que l'obra, es converteixi en tot un escàndol que fins i tot, l'obliga a abandonar novament Barcelona i tornar a Lleida durant un breu període de temps. Ja de retorn a la capital, els primers anys del nou segle són força productius, amb títols com ''El cor del poble'' (1902), ''Els vells'' (1903) i ''Les garses'' (1905), totes elles estrenades al Romea amb força èxit. Transcorreguda la primera dècada del segle, i amb l'esclat del Noucentisme entra en una crisi estètica que el manté un llarg temps sense escriure; fins que reapareix amb drames de caràcter costumista burgès d'ençà de 1919.

L'obra que avui posem en antena, 'Foc nou', és una comèdia en tres actes del 1909 que posa de manifest el neguit de la Carlota, mare de tres fills i mestressa d'una casa benestant vinguda a menys. Ara que les dificultats econòmiques l'envaeixen, la Carlota comença a prendre un seguit de decisions per tal d'assegurar el futur dels seus fills i obligant-los a trencar amb tot el que fins aleshores havien disposat per obligant-los a recomençar des d'una altra perspectiva que els allunya de les comoditats i la benaurança econòmica i a afrontar un nou futur per endavant.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2009, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Dolors Trenchs en Teresa, Glòria Farrés en Carlota, Aurelio Rodriguez en Federic, Jordi Bernad en Eladi, Laura Castillo en Jovita, Ismael Majó en Nicolau, Rosa Aguado en Adriana, Margarida Fabregat en la Senyora Isabel i Joaquim Vidal en el Senyor Guillem. La narració és de Joan Rodón, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Tres brevissimes peces de Woody Allen

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui us convidem a escoltar tres brevíssimes peces de Woody Allen.

Woody Allen, de nom real Allan Stewart Koniesbert, va néixer el 1935 a Nova York, al districte del Bronx; i va criar-se a Brooklyn. De molt jovenet ja va començar a escriure acudits pel New York Post, i posteriorment guions de ràdio i televisió. Als anys seixanta va iniciar-se com a actor i guionista de cinema a ''What's new pussycat?'' i després al teatre amb ''Don't drink the water''. El 1969 s'estrenà com a director de cinema a ''Take the money and run'', i a partir d'aquí una llargaproducció cinematogràfica que ens porta fins als nostres dies i inclou films com ''L'útima nit de Boris Gruixenko'', ''Manhattan'', ''Zelic'' o ''Match point'', entre moltíssimes altres.

En aquestes tres petites obres que sentirem avui, hi trobarem l'humor tan personal d'Allen, humor que se'ns ofereix com a defensa davant un món tràgic i absurd. Situacions fora de lloc, delirants o ridícules que ens faran riure de les coses més trascendents, però alhora ens faran pensar sobre les misèries humanes i l'encara més miserable destí dels humans. Allen no ens deixarà indiferents. Tres històries on trobarem persobatges tan diversos com el mateix òcrates, un empresari tèxtil davant la seva mort, o Abraham Lincoln angoixat per una simple pregunta. Un refles de les constants angoixes de l'autor però narrades amb el seu humor excepcional.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Joordi Bernad. A ''La pregunta'', David Frauca interpreta a Jennings, Jaume Sellarès en Lincoln, Margarida Fabregat és Mary, Laura castillo en Alice i Robert Bernad com a Will. A ''La meva apologia'', Robert Rué interpreta a Agató, Jordi Bernad és Allen, Jaume Sellarès en Símmies, Robert Bernad en el botxí i Joan Borràs en el missatger. A ''La mort truca'', Robert Rué és Nat i Jordi Bernad és la Mort. La narració és de Toni Garrich, el Muntatge Musical Jordi Bernad i la realització tècnica de Joan Borràs.

La dama del mar de Henrik Ibsen

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui assistim a la representació de tot un clàssic del teatre universal de tots els temps, ''La dama del mar'' del dramaturg noruec Henrik Ibsen.

Henrik Johan Ibsen (1828-1906) és considerat el més important poeta i dramaturg norueg, alhora que un dels més influents de la dramaturgia moderna. Se'l considera el pare del drama realista modern i l'antecedent del teatre simbòlic. Les seves obres, que posen en dubte el model de família i la societat dominant de l'època, foren fortament qüestionades i considerades com a escandaloses per una societat dominada aleshores pels valors victorians. No obstant, però, no han perdut vigència i encara avui, Ibsen continua essent un dels autors més representats. 'Peer Gynt' del 1876; 'Casa de nines' (1879); 'Espectres' (1881); 'Un enemic del poble' (1882); 'L'ànec silvestre' (1884); o 'La dama del mar', l'obra que avui posem en antena, del 1888, són alguns dels seus títols més coneguts i encara avui representats arreu.

'La dama del mar' és una història que transcorre a un balneari de la costa noruega. Allà hi viu l'Elida, una jove casada amb el Doctor Wangel, un metge de més edat que ella, i les dues filles del primer matrimoni del doctor, Violeta i Hilda. Elida, una dona que ha viscut una infància en un ambient de total llibertat al costat del seu pare, encarregat del far del poble; rep per sorpresa el retorn d'un antic promès, un mariner pròfug de la justícia. Elida es debat entre escollir un futur tranquil i plàcid al costat del seu marit i l'aventura d'escapar amb el seu antic amant.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2002, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Lidia Segués en Elida, Rosa Izquierdo en Violeta, Rosa Aguado en Hilda, Joan Antoni Cortina en el Doctor Wangel, Ramon Bravo en Arnholm, Joan Salvador en Lyngstrand, Joaquim Vidal en Ballested, i Manuel Arisó en L'estranger. La narració és de Lluís Barón, el Muntatge Musical és de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Los tres etceteras de Don Simón (Segona part)

de José Maria Pemán

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui assistim al desenllaç de ''Los tres etcéteras de Don Simón'' de José Maria Pemán, de la qual en vam poder escoltar la primera part en l'audició de la setmana passada.

L'acció es situa a La Fernandina, un petit poble de la província de Jaén, en època de l'ocupació de les tropes de Napoleó. Don Lucas, l'alcalde, rep un cominuicat amb la notícia de la visita imminent del Governador de la província, Don Simón de Belalcázar, un home amb una certa fama de 'Don Juan'. L'alcalde vol que l'estada al poble del Governador sigui el més plàcida possible i se n'emporti una bona imatge. En plens preparatius de la visita, però, Don Lucas rep la visita de Don Pacomio, un dels veïns més respectables del poble i alhora membre del Consell Municipal. Don Pacomio, acompanyat de la seva filla Rosina, visita l'alcalde per fer-li saber que la jove festeja amb un dels lluitadors al front, el Mastín de Sabañigos, un fet que el pare no accepta. Per això li demana a l'alcalde la seva intermediació per tal que, tal com la llei vigent ho permet en aquests casos, la jove pugui quedar en sota custòdia d'algun veí de confiança. Sense dubtar-ho gaire, l'alcalde decideix fer-se'n càrrec ell mateix, a casa seva. L'alcalde rep també una segona visita, la de Georgina Mendicutia, més coneguda al poble com la Marifácil, una dona jove, atractiva i atrevida, que té fama de lliberal i el que en díriem 'fàcil' per als homes. La Marifácil ha estat convocada per l'alcalde per fer-li saber la decisió que ha pres arran de les queixes veïnals que sol•liciten que sigui expulsada del poble per la seva actitud provocativa i la seva conducta immoral. Però l'alcalde decideix no expulsar-la de moment, sinó retenir-la amagada per si de cas la pot necessitar.

El Governador és apunt d'arribar, però hi ha alguns detalls que encara cal preparar. El Consell Municipal, que, en absència de la resta de membres, formen Don Pacomio, el mateix alcalde i l'Escribà, prepara l'estada del Governador. Però en la missiva que específica la voluntat del Governador i el seu seguici mentre duri l'estada al poble, hi ha una paraula desconeguda pels membres del Consell, la paraula 'etcétera', repetida fins a tres vegades. El desconeixement del significat del mot que tenen tots tres homes, els porta a deduir que quan el Governador parla de 'tres etcéteras' parla metafòricament de tres dones de 'vida fàcil', que cal trobar al poble el més abans possible. Els tres homes coincideixen en una d'elles, la 'Marifácil', però encara cal trobar-ne dues més, encara que no siguin tan 'fàcils' com la primera. La casualitat fa que Rosina s'ofereixi a Don Lucas per ajudar-lo en tot allò que necessiti mentre duri la visita del Governador, i l'alcalde accepta amb molt de gust l'oferiment. Ja només cal trobar-ne una més...

I arriba el Governador. En plena recepció de l'alcalde a Don Simón i el seu seguici, irromp Rosina, la joventut i bellesa de la qual enlluerna el Governador. El seu intendent l'adverteix secretament dels plans de l'alcalde respecte a 'les tres etcéteras' per tal de complaure'l. Finalment, Don Simón i Rosina queden sols. Don Simón s'insinua a Rosina, però ella, espantada, decideix dir-li la veritat del perquè ha accedit a estar a soles amb ell. El motiu no és altre que demanar-li que sigui condescendent amb el seu amant, Lorenzo de Sabañigos (el Mastín), a qui el seu seguici té pres al front de lluita. El Governador s'adona que la jove no és allà per cap 'etcétera', i accedeix a intentar satisfer la voluntat de Rosina. Ella li confessa les seves inquietuds, la repressió de la seva família per tal que consideri el seu amor envers el jove rebel, i el perquè està allotjada a casa de Don Lucas. Malgrat la seva aparent duresa, el Governador és un home que creu en les llibertats i en allò que dicta el cor, però està obligat a mantenir la seva aparença. Cansat i extenuat per tantes jornades de caminades, Don Simón accedeix a seguir el joc que havia preparat l'alcalde i proposa a Rosina de simular la situació. Tots dos arriben a un acord i el Governador es retira a descansar a l'habitació.

Us recordem que la versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1986, sota la direcció de Joan Garrigó, segons l'adaptació de Rafael Peris, i amb les veus de Manuel Arisó en El escribano, Guillermo Salceda en Don Lucas, Anselm Marcet en Don Pacomio, Pepi Marin en Rosina, Glòria Farrés en Georgina, Antoni Lópes en el Intendente, Ramon Bravo en Don Simón, Joana Palau en Fernanda, Joan Rodón en Lorenzo, i Rafael Peris en Manolo. El Muntatge Musical és de Nina Mataix i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau.

Cena de Navidad

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui

assistim a la representació de ''Cena de Navidad'' de José López Rubio.

José López Rubio, d'orígen granadí, fou un guionista i dramaturg nascut el 1903 adscrit a

l'anomenada Generació del 27. Als dotze anys, la seva família es va traslladar a Madrid,

primer; i a Conca, després. De retorn a la capital, va seguir els estudis de Dret i va

prendre contacte amb la societat intel·lectual de l'època. A finals de la dècada de 1920 va

començar a escriure guions dramàtics, com ara ''De la noche a la mañana'' (1928),

reconeguda amb un premi per a autors novells; o ''La casa de los naipes'' (1930); i

col·laborà estretament amb d'altres autors amb els que faria una bona amistat, com ara

Miguel Mihura, Enrique Jardiel Poncela o Edgar Neville. El mateix any 1930 va

interrompre la seva activitat literària i va marxar a viure a Hollywood, contractat per la

Metro Goldwyn Mayer, per dedicar-se a l'adaptació i traducció de les seves pel·lícules.

Després de diverses anades i tornades entre Europa i Amèrica, a començaments del

1940, un cop acabada la Guerra Civil, tornà a Espanya, on va començar a escriure a

diferents revistes cinematogràfiques, va escriure i adaptar nombrosos guions i va arribar

a dirigir fins a sis pel·lícules. El 1949 decideix remprendre la seva activitat teatral, i és en

aquesta època que du a terme el gruix de la seva activitat literària dramàtica, de la que

''Cena de Navidad'', el text que avui posem en antena, és potser l'obra més coneguda i

representada. A començaments dels setanta, decideix canviar el teatre pels guions

televisius, i el 1983 és nomenat membre del la Real Academia Española en reconeixemnt

a la seva llarga carrera.

''Cena de Navidad'' és una comèdia que transcorre la mateixa Nit de Nadal. Un acabalat

individu, que ha fet fortuna gràcies a l'estraperlo, convoca un sopar de Nadal al que hi

assisteixen una sèrie de personatges dispars, entre els que s'hi troba una jove senyoreta

que, a mesura que avança el banquet, va explicant les infidelitats del seu espòs. Tot

esdevé de manera més o menys normal fins que es descobreix el veritable motiu de la

convocatòria.

L'obra fou estrenada per primera vegada el 1951, al Teatro de la Comedia de Madrid,

dirigda per Edgar Neville i amb Conchita Montes, José Maria Seoane, Juan Espantaleón,

Pilar Muñoz, Rosita Yarza, Manolo Gomez Bur i José Franco com a protagonistes.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de

Veus de Radioteatre de l'any 1986, sota la direcció de Joan Garrigó, segons l'adaptació de

Rafael Peris, i amb les veus de Maria Glòria Farrés La Señora elegante, Margarida

Fabregat en La mala mujer, Maria Victoria Escobar en La buena mujer, Ramon Bravo en

El señor joven, Guillermo Salceda en el Señor mayor, Manuel Arisó en El camarero,

Antoni López en Gustavo, Lluís Barón en Un señor curioso, Ismael Majó en El maitre i

Joan Rodón en Rodriguez. La narració és de Rafael Peris, el Muntatge Musical de Nina

Mataix i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau.

Esperem que gaudiu de l'audició d'avui. Aquí comença "Cena de Navidad", de José López

Rubio.