Radioteatre.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio.

'Trampa mortal' (Primera part) de Ira Levin

Emissió del 7 de Desembre de 2019.

Nascut al cor de Manhattan el 1929, fill d’un comerciant d’origen jueu, Levin es llicencia en Filosofia i Llengua anglesa a la Universitat de Nova York el 1950. D’ençà d’aleshores, comença a escriure guions per a ràdio i televisió. El primer d’ells és per a ‘Lights Out’ , un espai de ficció radiofònica de terror i temàtica sobrenatural. El 1953 entra a formar part de l’Armada Nord-americana per complir el servei militar fins el 1955. El 1954 escriu la seva primera novel·la, ‘A kiss befor dying’ , que narra la història d’un home ambiciós que assassina la seva promesa per quedar-se amb la germana d’aquesta; una obra que assoleix un gran èxit i obté el Premi Edgar Allan Poe que concedeix l’Associació d’Escriptors de Misteri dels Estats Units. Un any més tard escriu ‘No time for Sergeant’ , una adaptació per al cinema de la novel·la del mateix títol de l’escriptor Mac Hyman, que és portada a la gran pantalla el 1958. L’èxit de l’adaptació del guió dramàtic de Hyman el porta a una dedicació plena a l’art dramàtic, amb títols com ‘Interlock’ , ‘Critic’s choice’ o ‘General Seeger’ . El 1967 fa un parèntesi en la creació teatral per escriure la que és la seva novel·la més coneguda i de més èxit, ‘Rosemary’s baby’ , traduïda a l’Estat Espanyol com ‘La semilla del diablo’ ; més tard adaptada per al cinema per Roman Polanski i convertida en un clàssic del cinema de terror que narra la història d’una dona que ha estat escollida per concebre i donar a llum l’Anti-Crist. Levin inicia aleshores un període de creació artística de notable ressò i triomfs consecutius amb novel·les de misteri i ficció com ‘The perfect day’’ (1970), ‘The Stepford wives’ (1972) i ‘The boys from Brazil’ (1976), aquesta darrera portada també al cinema amb gran èxit; i guions dramàtics com ‘Veronica’s room’ (1974) o ‘Deathtrap’ (Trampa mortal) del 1978, l’obra que avui posem en antena, nominada a quatre Premis Tony i guanyadora del Premi Edgar Allan Poe com a millor guió del 1978; que ostenta a més el rècord de la comèdia de misteri que més temps ha estat en cartellera als escenaris de Broadway amb més de 1800 representacions. Als anys vuitanta, Levin veu com la seva ‘Trampa mortal’ és traduïda a diversos idiomes, representada a nombrosos escenaris d’arreu del món i portada al cinema sota la direcció de Sidney Lumet i amb Michael Caine i Christopher Reeves com a protagonistes; convertint-se així en l’èxit més important de la seva carrera. Simultàniament, continua amb la creació literària amb guions com ‘Break a leg’ (1981) o ‘Cantorial’ (1982) i més tard novel·les com ‘Sliver’ (1991) i ‘Son of Rosemary’ , del 1997, una seqüela de ‘Rosemary’ sbaby’ que no és capaç d’assolir l’èxit de la seva predecessora. Levin mor a la seva casa de Manhattan el novembre del 2007 com a conseqüència d’un atac de cor.

‘Deathtrap’ és un guió teatral en dos actes estrenat al Music Box Theatre’ de Broadway el 26 de Febrer de 1978. A l’Estat Espanyol, ‘Trampa mortal’ veu la llum en versió castellana el desembre de 1981 al Teatro Marquina de Madrid, amb Paco Valladares com a protagonista principal.

‘’Trampa mortal: comèdia d’assassins en dos actes. Un únic espai. Cinc personatges. En l’Acte primer un crim perfecte. En el segon, les conseqüències inesperades. Ben construïda. Bons diàlegs. Rialles en els moments oportuns... Molt comercial. Molt’’.

Amb aquestes paraules, que utilitzen amb ironia el recurs del ‘teatre dins el teatre’, arrenca l’acció de l’obra. El protagonista, Sidney Bruhl, un famós escriptor de novel·les policíaques passa pel seu moment de creativitat i popularitat més baix. Tot canvia quan Clifford Anderson, un ex-alumne seu de la Universitat, li envia el mecanoscrit de la seva primera obra de teatre. Bruhl comprova la magnificència del text i amb l’ajut de Myra, la seva esposa, intenta apropiar-se de l’obra per qualsevol mitjà, arribant fins i tot a idear un pla per assassinar el jove Anderson. Però no tot és el que aparenta ésser, i, com a bon thriller, la comèdia està farcida de girs argumentals inesperats que mantenen en suspens el desenllaç fins a l’últim moment.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, amb les veus de Toni Garrich en Sidney Bruhl, Laura Castillo en Myra Bruhl, Jordi Bernad en Clifford Anderson, Rosa Aguado en Helga Ten Dorp, i Joan Salvador en Porter Milgrim. La narració és d’Emili Muñoz; col·laboren en els efectes sonors Rosa Aguado i Joan Salvador, amb Muntatge Musical i realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio.

'L-entrevista' de Natalia Ginzburg

Emissió del 30 de Novembre de 2019.

Natàlia Levi neix a Palerm, a l’illa de Sicília, el 1916. Filla de Giuseppe Levi, d’origen jueu, ide Lidia Tanzi, catòlica, rep una criança i educació basades en l’ateïsme. Passa la majoriade la seva joventut a Torí, on el seu pare, un biòleg estudiós de l’anatomia microscòpica,exerceix de professor a la Universitat. La seva llar es converteix en un lloc de pashabitual d’intel·lectuals, activistes i industrials convidats pels seus pares.

Amb només 17 anys, publica el seu primer relat a la ‘Revista Solaria’ sota el títol de ‘Ibambini’. El 1938, es casa amb Leone Ginzburg, de qui n’adopta el cognom legal i artístic,i que és el pare dels seus tres fills. El 1941, tot i que Natàlia viu relativament lliure d’atacsa la seva persona a causa del seu origen; degut a les activitats antifeixistes de Leone; ella,el seu marit i els seus fills es veuen obligats a un exili interior a un petit poble deprimitdel sur d’Itàlia. El 1942, durant el període més antisemita de l’Itàlia feixista, publica laseva primera novel·la,‘La strada che va in città’ , sota el pseudònim d’AlessandraTornimparte. Com a opositors del règim de Mussolini, el 1943, Natàlia i Leone viatgen ensecret a Roma per tal de publicar un diari antifeixista. Allà, però, Leone és arrestat, enviata presó i greument torturat fins a la mort el 1944. El 1947, apareix la seva segonanovel·la, ‘È stato così’ . A banda, escriu també nombrosos assaigs literaris que giren alvoltant de la seva experiència durant la guerra i la del seu marit, la seva identificacióamb la seva identitat jueva, i la reflexió profunda sobre qüestions relacionades amb laguerra i l'Holocaust.

El 1950, Natàlia torna a contraure matrimoni, ara amb un estudiós de la literaturaanglesa, Gabriele Baldini, amb qui s’instal·la a Roma. D’ençà d’aleshores, la seva activitatliterària va en augment i inicia el seu període més prolífic amb novel·les com ara ‘Tutti inostri ieri’ (1952), ‘Valentino’ (1957), ‘La voci della sera’ (1961), ‘Lessico famigliare’ (1963),‘Caro Michele’ (1973), o ‘Famiglia’ (1977) ; i guions teatrals com ‘Ti ho sposato per allegria’(1968), ‘Paese di mare’ (1971), o ‘L'intervista’ , el guió que avui posem en antena.Com molts altres prominents antifeixistes, durant un temps va ser membre del PartitComunista Itàlia, i fou elegida membre del Parlament com a candidata independent el1983. Natàlia Ginzburg mor a Roma el 1991 a l’edat de 75 anys.

La traducció catalana de ‘L’entrevista’ és obra de l’escriptor barceloní Ignasi Roda iFàbregas. Marc Roura, un jove periodista, arriba per entrevistar a en Joan Turull, unimportant estudiós per qui sent una gran admiració. Però en Joan no és a casa, i el joveperiodista estableix conversa amb Laia Pijoan i Anna Turull, parella i filla d’enJoan,respectivament. Al cap de poc més d’un any, l’escena es repeteix: de nou l’entrevistaperduda, i de nou entre Marc i Laia neix un intercanvi senzill i una intimitat que barrejasomnis oblidats amb esperances, relacions trencades amb d’altres que prosperen,il·lusions i decepcions, èxits i pèrdues, amor i odi; és a dir: la vida. Gairebé deu anys méstard, Marc, que ja ha deixat el periodisme i ha perdut tot l’interès per entrevistar en Joan,torna a visitar Laia. En Joan, retirat de la vida pública a causa d’una profunda crisidepressiva, és a casa.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre deVeus de Radioteatre de l’any 2005, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus deRosa Aguado en Laia Pijoan, Glòria Salvador en Anna Turull, Joan Salvador en MarcRoura, i Margarida Fabregat en la Senyora Maria. El Muntatge Musical de Nina Mataix, i larealització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio.

'Cinco minutos antes (Segona part)' de Aldo de Benedetti

Emissió del 23 de Novembre de 2019.

L’acció se situa a Roma, a mitjans dels anys 50. Renata és una dona bella, elegant i independent que està cercant un apartament de lloguer. Carlos és un jove empresari que temporalment viu en un hotel, i que també intenta trobar un lloc de residència per establir-s’hi definitivament. La casualitat fa que ambdós coincideixin alhora en la seva visita a un mateix apartament, i que tots dos es proposin d’aconseguir-lo abans que ho faci l’altre. S’inicia, aleshores, una disputa entre ells que els condueix a la negativa d’abandonar el pis. Ella es fa portar gran part de les seves pertinences, i ell hi respon de la mateixa manera. Arribats a l’hora de dinar, Carlos proposa a Renata de sortir plegats a un restaurant. Ella, però, s’hi nega amb rotunditat. Això provoca que Carlos es faci portar un dinar per a dos directament des de l’hotel on s’allotja. Durant l’àpat, els dos estableixen una conversa ja més relaxada, i es coneixen mútuament més a fons. Carlos proposa a Renata de compartir l’habitatge conjuntament, però ella s’hi oposa amb certa rotunditat. Carlos resta embadalit, i comença a mostrar una certa atracció cap a Renata que va en augment; fins el punt que ell acaba proposant-li el matrimoni. Renata es fa creus del que acaba de sentir, però finalment s’ho repensa i accepta a canvi d’una condició: la llibertat de trencar la relació si ella en qualsevol moment s’enamora d’algú altre. Tots dos hi estan d’acord, sense pensar, però, en les complicacions que això pot portar més endavant.

Us recordem que la versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 2006, segons l’adaptació de Joan Rodón, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Renata, Rosa Aguado en Isabela, Sergi Cebrián en Felipe, Joan Salvador en Carlos, Joana Palau en Valeria, Josep Maria Casanovas en el Compositor, Margarida Fabregat en la Escritora, Joaquim Vidal en el Chófer i el Criat. La narració és de Josep Lucas, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio.

'Cinco minutos antes (Primera part)' de Aldo de Benedetti

Emissió del 16 de Novembre de 2019.

Benedetti, nascut a Roma el 1892, és autor d’una vintena d’obres teatrals i gairebé un centenar de guions de cinema i televisió. Els seus inicis com a dramaturg daten de finals de la dècada de 1920, quan comença a escriure comèdies lleugeres que adquireixen certa notorietat i popularitat tant al seu país com a l’estranger. D’aquesta èpocaa, destaquen, per exemple, títols com ‘La rendició de Tití’ (1931), ‘No et reconec’ (1932), ‘Milícia territorial’ (1933), ‘L’home somrient’ (1935), o ‘Dues dotzenes de roses roges’ (1936).

D’ençà del 1938 però, després de la promulgació de les lleis racials a Itàlia, i fins a finals de la Segona Guerra Mundial, el seu origen jueu li impedeix poder signar les seves obres amb el seu propi nom, i és en aquest període que intensifica la seva producció de guions televisius.

Un cop acabada la guerra, reprèn la producció teatral amb una producció dramàtica englobada en el que s’anomena el Neorrealisme Italià, un moviment narratiu i cinematogràfic sorgit a partir de 1945 amb l’objectiu de mostrar les condicions socials autèntiques i humanes de la població i deixar de banda l’estil històric i musical que havia imposat el règim feixista italià. A aquesta època pertanyen títols com ‘Sóc un viu’ (1945), ‘L’armariet xinès’ (1947), ‘Els últims cinc minuts’ (1951), ‘Bona nit, Patrícia’ (1956), o ‘El llibertí’ (1959); aquesta darrera portada a l’escenari del Teatre Romea per Joan Capri. Benedetti mor el 1970 després de suïcidar-se a causa d’una profunda depressió sobrevinguda els darrers anys de la seva vida.

‘Cinco minutos antes’ , l’obra que avui posem en antena, és una comèdia en tres actes que tés com a protagonistes Renata i Carlos, una dona independent i un empresari que, cadascun per la seva banda, cerquen un apartament de lloguer a Roma. La casualitat fa que tots dos coincideixin en triar el mateix habitatge per viure-hi; i com que cap dels dos cedeix, finalment arriben a un acord per viure junts. Però aquest tipus d’acords mai són perfectes i els conflictes comencen a aparèixer aviat.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 2006, segons l’adaptació de Joan Rodón, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Renata, Rosa Aguado en Isabela, Sergi Cebrián en Felipe, Joan Salvador en Carlos, Joana Palau en Valeria, Josep Maria Casanovas en el Compositor, Margarida Fabregat en la Escritora, Joaquim Vidal en el Chófer i el Criat. La narració és de Josep Lucas, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio.

'L'hostalera' de Carlo Goldoni

Emissió del 9 de Novembre de 2019.

Goldoni neix a Venècia el 1707, fill d’una família burgesa que aleshores passa per una greu crisi financera que obliga el seu pare, metge de professió, a anar a viure a Roma i deixar el seu fill, de només cinc anys, sol amb la seva mare. Criat en un ambient de formació religiosa i filosòfica, però lluny de seguir els passos professionals del seu pare, Goldoni canvia la Medecina per la Justícia, i marxà a Pàdua per seguir la carrera de Dret.

Una vegada llicenciat, comença a treballar d’advocat, però ben aviat empren la carrera de dramaturg, una passió heretada del seu avi que li permet començar a recórrer Itàlia amb diferents companyies. Durant anys compagina ambdues activitats, fins que finalment abandona l’advocacia per dedicar-se de ple a l’escriptura. Malgrat que els seus inicis no són massa exitosos, progressivament va abandonant el caràcter tràgic de les seves obres per un estil més agraït pel públic, de caràcter més còmic, i contraposat a l'antiga ''comedia dell'arte'', el nom amb el que es coneixia el tipus d'espectacle improvisat de carrer especialment popular en el renaixement italià. ‘La vídua desitjada’’; ‘El sorrut benefactor’ ; ‘El ventall’ ; ‘El criat de dos amos’ ; o ‘L’hostalera’, l’obra que posem avui en antena, de llarg la més coneguda i que més èxit ha donat a l’autor, són alguns dels títols de més èxit.

El 1762, Goldoni abandona Itàlia per marxar a París om a un dels promotors del teatre italià a França. A causa de les desavinences amb alguns actors i la freda acollida del públic francès fan que Goldoni es plantegi tornar a Itàlia; però aleshores és cridat pel rei Lluís XV com a professor d’italià per a les seves filles. Així, des de 1765, roman a Versalles organitzant espectacles per a la Cort i pels teatres de París. Amb l’esclat de la Revolució Francesa, perd tots els seus privilegis, i viu els darrers anys de la seva vida a París, ja vell i malalt i en la més profunda misèria fins el 1793, any de la seva mort.

‘’L’hostalera’’ és una comèdia en tres actes estrenada el 1753 a Venècia. Tal com explica Goldoni al pròleg, aquesta comèdia va ser escrita per ‘‘denunciar la hipocresia femenina’’, i es lamenta de ‘’no haver-ne estat advertit’’ perquè això li hauria evitat de ‘’caure en les xarxes de les dones entabanadores’’. A “L’hostalera” l’acció transcorre a un hostal de Florència, on la Mirandolina, l’encarregada de l’hostal, a qui tots els homes li van al darrere, els riu les gràcies però no s’enamora mai de cap. Ella prioritza el seu negoci i no vol casar-se amb cap. Però arriba el cavaller de Ripafratta, que no pot veure les dones.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 2003, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Joan Salvador en el Cavaller, Ramon Bravo en el Marquès de Forlipoppoli, Albert Puig en el Comte d’Alvafiori, Rosa Aguado en Mirandolina, Margarida Fabregat en Hortènsia, Joana Palau en Dejanira, i Jordi Bernad en Fabrizio. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio.

'Don Juan Tenorio' de José Zorrilla

Emissió del 2 de Novembre de 2019.

"No es cierto ángel de amor, que en esta apartada orilla, más pura la luna brilla y se respira mejor ?"

De ben segur que en escoltar aquestes paraules, més d'un de vosaltres haurà continuat recitant el text que segueix a continuació. I és que ben poc cal dir sobre l'obra que avui posem en antena. Som a finals d'octubre, i per tradició, les representacions del "Don Juan Tenorio" de José Zorrilla en aquestes dates són un costum força habitual a molts escenaris, i, és clar, no podia faltar tampoc en el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic en aquesta emissora. Escrita per José Zorrilla a mitjans del segle XIX, "Don Juan Tenorio" està basada en un exitosa peça teatral datada dos segles abans, "El burlador de Sevilla y el convidado de piedra", atribuïda a Tirso de Molina, i on el mateix "Don Juan", ja n'era el protagonista. No obstant, la popularitat del personatge i de la seva manera de fer es deuen, sobretot, a l'obra de Zorrilla, la qual ha aconseguit, a més, convertir el "Tenorio" en tot un mite, no ja només en els escenaris teatrals, sinó també fora d'ells. ¿Qui no ha sentit mai dir la frase "Ets un Don Juan" dirigida a algú que té fama de conquistador i d'embaucador amb les dones?

L'obra consta de dues parts ben diferents. La primera, transcorre una nit de Carnestoltes del 1545, a la ciutat de Sevilla, on Dom Joan i Dom Lluís competeixen per qui d'ells té l'honor de matar més gent en batalla i seduir un nombre major de dones en un any. El vencedor, Dom Joan, és retat pel seu adversari i desafiat a seduir una monja. Dom Joan accepta el repte i afegeix que, a més, seduirà la xicota del seu adversari. Dit i fet, Dom Joan sedueix la xicota de Dom Lluís i la seva pròpia promesa, Donya Inés, una monja que resideix en un convent des de la seva infantesa. Dom Lluís i Dom Gonçal, pare de Donya Inés, ultratjats en el seu honor es baten en duel contra Dom Joan i moren, de manera que aquest es veu obligat a fugir de la llei i marxar a Itàlia.

La segona part transcórre cinc anys més tard en un cementiri. Donya Inés ha mort d'amor i Dom Joan visita la seva tomba i la del seu pare. Don Joan paga per tots els seus pecats i mor, però Donya Inés intercedeix perquè en comptes d'anar a l'infern, se'n vagi al cel amb ella.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1984, en una adaptació de Rafael Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb la participació de Maria Glòria Farrés en Doña Inés de Ulloa, Joana Palau en Brígida, Isabel Ramírez en Lucía, Lídia Segués en Madre Abadesa, Núria Garrich en Doña Ana de Pantoja, Laia Clua en la Hermana Tornera, Joan Rodón en Don Juan Tenorio, Lluís Montull en Don Luís Mejía, Anselm Marcet en Don Gonzalo de Ulloa, Manuel Arisó en Don Diego Tenorio i el Escultor, Ramon Bravo en Cristófano Butarelli i Pascual, Albert Puig en Ciutti, Antoni López en el Capitán Centellas, Toni Garrich en Rafael de Avellaneda, Albert Vilagrassa en Gastón i Enric Mateu en Miguel. La narració és de Rafael Peris, el muntatge musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio.

'Mal año de lobos' de Manuel Linares Rivas

Emissió del 26 d'Octubre de 2019.

Manuel Linares-Rivas Astray-Caneda neix a Santiago de Compostela el 1867. Fill del també polític Aureliano Linares-Rivas, obté la llicenciatura en Dret i comença a exercir de diferents càrrecs polítics en institucions de la província. El 1890, inicia la col·laboració en diferents publicacions periodístiques, i tres anys després publica els seus primers textos dramàtics: ‘ El camino de la gloria’ i ‘La ciencia de los hombres’. D’ençà d’aleshores, contràriament a la voluntat del seu pare que considerava l’escriptura com una simple afició, i minvat físicament a causa d’una sordera progressiva que limita la seva activitat política, la seva esposa l’esperona per dedicar-se cada cop més a l’escriptura i abandonar la política. Així, el 1903, arriba ‘Aire de fuera’, un text que planteja els temes de la infidelitat femenina i el divorci amb la voluntat de posar en judici les lleis obsoletes de l’època que retallen la llibertat de les dones. Aquesta intenció de convertir el seu teatre en fòrum de debat dels problemes socials, polítics, legals, religiosos, morals, i fins i tot judicials, i plantejar problemes espinosos del món burgès esdevé una constant de la seva obra en endavant. ‘El abolengo’(1904), ‘Nido de aguilas’ (1907), ‘El caballero Lobo’ (1909), ‘La fuente amarga’ (1910), ‘La raza’ (1911), ‘Flor de los pazos’ (1912), ‘Camino adelante’ (1913), ‘ La fuerza del mal’ (1914), tots ells corresponents a aquesta primera època, en són clars exemples que fan, a més, que Linares Rivas sigui el dramaturg preferit de la burgesia madrilenya i de províncies.

Sense deixar de banda el plantejament i l’exposició de la seva tesi exposada en obres anteriors, i mogut pel canvi de gustos del públic de l’època, s’endinsa en el gènere del drama rural. Així, ‘Cobardías’ (1919), enceta un període de creació de textos dramàtics que segueixen aquest cànon. El 1920, arriba ‘Cristobalón’ , un text que percep una clara influència de la ‘Terra Baixa’ d’Àngel Guimerà; encara que comparativament l’obra de Guimerà és de llarg de molta més qualitat. ‘La mala ley’ (1923) o ‘Mal año de lobos’, l’obra que avui posem en antena, de 1927, són d’altres títols de l’autor emmarcats en aquest context literari.

Manuel Linares Rivas entra a formar part de la Real Academia Española el 1921. La seva obra inclou una cinquantena de títols dramàtics, algunes novel·les, i adaptacions literàries d’altres autors.

‘Mal año de lobos’ és un drama rural en tres actes estrenat el 27 d’octubre de 1927 al ‘Teatro Lara’ de Madrid per la companyia de Carmen Díaz. La història se situa el 1920 a Amarela, una petita vila de la Costa da Morte gallega, allà on el clima i el mar sovint es conjuren en contra de la raça humana. Terres om els seus habitants són, majoritàriament i llevat de poques excepcions, gent treballadora que viu del que la terra i el mar els dóna. I això no és fàcil, sobretot per les dones solteres i soles, però tampoc pels homes sense ocupació que sovint es veuen obligats a emigrar per fer fortuna a l’estranger.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 1988, segons l’adaptació de Rafael Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Mariblanca, Margarida Fabregat en Zoqueira, Maria Josep Massagué en Demetria, Ramon Bravo en Braulio, Ismael Majó en Romualdo, Joan Rodón en Mateo, i Albert Puig en Nicolás. La narració és de Rafael Peris, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio.

'La filla del Carmesí Segona part)' de Josep Maria de Sagarra

Emissió del 19 d'Octubre de 2019.

La història se situa a les darreries del segle XVIII en un hostal de la plana de Vic. Al menjador de l’hostal, s’hi troben en Guillem de Cal Bandoler, que acaba d’heretar una fabulosa herència per la mort del seu pare, acompanyat dels seus amics Guinardell, Salabret i el Cavaller de Rupià; tots ells una colla de brètols sense massa escrúpols ni moral. En Guillem, mig pagès mig bandoler, fa ús i abús de la seva autoritat amb tota prepotència. En plena gresca a l’hostal, en Guillem accepta una juguesca i promet casar-se amb la primera dona que se li posi al davant. Els seus amics intenten treure-li la idea del cap, però s’hi entossudeix. És aleshores que arriba la una mossa que vesteix amb roba apedaçada de color vermell. És la Carmesina, la filla d’un saltimbanqui que va de poble en poble, que arriba també amb ella. En Guillem compleix la seva promesa i proposa a la jove de casar-s’hi. La noia, complidora, accepta la petició, i el seu pare, el Carmesí, hi accedeix de molt bon gust gràcies a la gran quantitat de diners que li ofereix en Guillem. La mateixa tarda, un frare que s’allotja a l’hostal fa de mestre de cerimònia i celebra el casament a l’església del poble.

Un cop celebrades les noces, en Guillem torna al seu mas. Allí hi viuen també la Marta, ja vella, i la Francisca Delicada, jove encara, que és qui mena la casa de dia i que, de nit, serveix d’acompanyament carnal a en Guillem, amb l’esperança que algun dia pugui convertir-se e en la seva esposa. Mentre les dues dones tenen una conversa sobre la voluntat de la Francisca i l’actitud que mostra en Guillem, arriba el pastor, que els porta la notícia de la boda de l’hereu de Cal Bandoler amb la filla del Carmesí. Francesca no pot creure les noves que acaba de saber, i es fa creus que en Guillem pugui haver fet aquest pas sense comptar amb ella. Quan en Guillem arriba, ella fa valer el seu estatus de mestressa i planta cara a l’hereu. La situació es torna encara més tensa quan arriben els amics d’en Guillem i la Carmesina, acabada de casar. En Guillem imposa la seva voluntat coaccionant la Francisca amb l’amenaça de treure-la de casa seva. La Carmesina comença a actuar com la nova mestressa del mas, oferint solidaritat, acollida i respecte; però això no agrada gens ni mica a la Francisca, i la jove Carmesina es converteix en el centre d’un conflicte que va en augment. És aleshores que arriba en Guinardell, reclamant la col·laboració d’en Guillem per tal que l’ajudi a salvar tres homes del seu entorn que han estat empresonats. Després d’un estira i arronsa, finalment, en Guillem decideix acompanyar en Guinardell i deixar la seva esposa acabada de casar a casa amb les altres dones.

Us recordem que la versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 1986, segons l’adaptació de Rafael Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Boladeras en la Carmesina, Maria Glòria Farrés en Francisca Delicada, Margarida Fabregat en Marta, Dolors Trenchs en l’hostalera, Rosa Aguado en la Pinsana, Joan Rodón en Guillem, Ramon Bravo en Bocamoll, Manuel Arisó en el Pastor, Joaquim Vidal en el carmesí, Joan Salvador en Salabret, Ismael Majó en el Cavaller de Rupià, Lluís Barón en Guinardell, Albert Puig és en Pere de l’hostal, o Josep Maria Enriquez en l’Embruixat de Campins. La narració és de Rafael Peris, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio.

'La filla del Carmesí Primera part)' de Josep Maria de Sagarra

Emissió del 12 d'Octubre de 2019.

Sagarra és d’aquells autors que ha esdevingut una icona de la literatura catalana no només per la quantitat i la qualitat de la seva obra, sinó també pel fet d’haver sabut arribar i connectar amb el públic. Encara avui les seves obres continuen essent representades per nombroses companyies teatrals del país arreu del territori. La clau d’aquest èxit respon en part a la riquesa i la vivacitat dels seus textos, la retòrica i la plasticitat de les seves obres i, sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o l’espectador. Només així s’explica que gairebé seixanta anys després de la seva mort, quan un ‘Sagarra’ puja a l’escenari, el públic continua fent els honors que mereix i l’èxit està assegurat sigui quin sigui l’elenc que el representa. L’obra que avui posem en antena, ‘’La filla del carmesí’’, no n’és pas una excepció. Pertany a la seva primera època, un període marcat per la gran varietat de gèneres literaris amb els que va coquetejar; i és un dels emblemes quan es parla de Sagarra.

‘’La filla del Carmesí’’ és un poema dramàtic en tres actes, estrenat al teatre Novetats de Barcelona, el 5 d'octubre de 1929. La història està ambientada a finals del segle XVIII a la plana de Vic, terra de grans masos i fortunes cobejades per bandolers. En Guillem, mig pagès mig bandoler, acaba d’heretar una fabulosa herència després de la mort del seu pare. L’hereu accepta la juguesca de casar-se amb la primera dona que entri a l’hostal. I la primera dona en entrar resulta ser la Carmesina, una noia jove, dolça o somiadora filla d’un saltimbanqui que va de poble en poble. La juguesca és portada fins a les últimes conseqüències. D’ençà d’aleshores, la vida d’en Guillem i de la gent del mas no serà la mateixa.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 1986, segons l’adaptació de Rafael Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Boladeras en la Carmesina, Maria Glòria Farrés en Francisca Delicada, Margarida Fabregat en Marta, Dolors Trenchs en l’hostalera, Rosa Aguado en la Pinsana, Joan Rodón en Guillem, Ramon Bravo en Bocamoll, Manuel Arisó en el Pastor, Joaquim Vidal en el carmesí, Joan Salvador en Salabret, Ismael Majó en el Cavaller de Rupià, Lluís Barón en Guinardell, Albert Puig en Pere de l’hostal, o Josep Maria Enriquez en l’Embruixat de Campins. La narració és de Rafael Peris, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio.

'La rambla de les floristes' de Josep Maria de Sagarra

Emissió del 5 d'Octubre de 2019.

En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, recuperem avui l’obra del que podem considerar el més prolífic poeta, novel·lista i dramaturg català del segle XX, tant pel que fa a nombre d’obres de què n’és autor, com als èxits assolits amb gran part d’elles, algunes de les quals s’han convertit en icones de la literatura catalana contemporània. Potser, a hores d’ara, ja heu endevinat que parlem de Josep Maria de Sagarra, de qui en d’altres ocasions ja hem pogut gaudir en aquest mateix espai. Avui, però, volem fer-vos arribar un altre dels seus guions teatrals que han estat representats per gran diversitat de companyies teatrals, tan amateurs com professionals, i que sempre és garantia assegurada d’èxit: ‘La rambla de les floristes’.

Es dóna a més la circumstància que aquesta obra serà posada en escena a partir del proper dia 10 a la ‘Sala Gran’ del TNC (Teatre Nacional de Catalunya) dirigida per Jordi Prat i Coll, i amb un repartiment encapçalat per qui va pertànyer al nostre Quadre de Veus durant la dècada de 1980, l’actriu terrassenca Rosa Boladeras. És, sense cap mena de dubte, una bona ocasió per tornar a gaudir de la posada en escena de tot un clàssic de casa nostra, o bé, per als qui encara no el coneixeu, de poder capbussar-se en una història que de ben segur us encisarà.

El perquè de l’èxit del teatre de Sagarra és difícil d’explicar, i ni tan sols els experts es posen d’acord. Sovint, és un teatre que defuig de grans complicacions, amb personatges que semblen ben reals. Acostuma a utilitzar paraules senzilles, o àdhuc col·loquials; i un discurs fresc i espontani per exposar tota mena de circumstàncies (negocis, política, amistats, amors, odis, ...). D’aquesta manera, l’espectador queda totalment captivat i agraeix la que l’autor pensi en l’audiència i els faci passar una estona prou entretinguda i divertida.

‘’La Rambla de les floristes” és una comèdia en tres actes estrenada al Teatre Poliorama el 21 de març de 1935. D’ençà d’aleshores, el nombre de representacions arreu és incomptable. Ambientada a mitjans del segle XIX a les populars Rambles barcelonines, l’escenari es converteix en el lloc per on desfilen els barcelonins de l’època, cadascun d’ells amb una vida i uns costums diferents. I l’Antònia, la florista de la Rambla, és el testimoni de totes aquestes escenes i històries de la vida que molt sovint ratllen la comicitat.

La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 2003, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Izquierdo en Antònia, Marta Plaza en Carmeta, Rosa Aguado en Leonor, Margarida Fabregat en Isabel, Joana Palau en Laura, Lídia Segués en Lisa, Dolors Trenchs en la senyora Consolació, Ramon Bravo en Don Ramon, Joan Salvador en Lluís, Grancesc Domingo en el senyor Puiggros, Josep Maria Casanovas en el Regidor Julivert, Albert Puig en el senyor Banús, Jordi Bernad en Tonet, i Joaquim Vidal en Mossèn Artigas. La narració és de Lluís Barón, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.