UN BLANC AFRUITAT

Barcelona s'ha convertit en un lloc hostil com Mario Kart. Desenes de ciutadans de la Ciutat Comtal estan farts de viure-hi o bé de transitar-hi. Anem cap a millores en la qualitat de vida dins de la ciutat. És cert això? Estan millorant la qualitat de la vida dins de la capital catalana o ens estan traient temps per a poder gaudir de la vida? No ho sé. És només un podcast editat per un noi tontet i mitjanament guapu que us explica el seu punt de vista.

És una tendència avui dia debatre les poca-soltades. Tenim periodistes i altres categories opinadores que cada dia, o setmana, ens sorprenen amb l'absurditat de la seva irreverència. Parlen —o escriuen— sobre temes que no creaven debat ni suposaven un problema a la ciutadania general, però que, segons certes ments pensants, cal canviar o reformar per una lògica il·lògica que han creat a força de repetir-se dins seu el mateix mantra "si ho dic, és que és així" per seguir després amb el segon mantra "com més ximple la ximpleria, més ressò a les xarxes". En fi, un debat que no s'acaba mai i una realitat molt vertadera: les tradicions són inventades i si no fan mal a ningú, deixeu-les en pau.

L'altre dia vaig mirar una sèrie que narrava d'un noi que va sortir de l'armari. Estic bastant obsessionat amb el tema LGBTIQ+ últimament i sempre que puc miro alguna cosa de l'estil. Aquesta sèrie la protagonitzava un noi blanc, cis-gai, que decidia sortir de l'armari i explicar-ho a la seva família, la seva gent, amics, pastor (WTF) i etc. Era bona la sèrie? No. La tornaria a veure? No. El noi era un privilegiat? Sí. El noi estava ben bo? Per descomptat. És una sèrie d'entreteniment o pedagògica? Cap de les dues opcions. En fi: Colton, molt bé. Un petó de meló i poca cosa més. Una sèrie buida i amb tòpics pertot arreu.

Durant els meus llargs vint-i-dos anys he provat diferents cafès i des dels 16 podria dir que n'era tot un expert: vagava pel poble i pobles del costat del meu a la recerca del bar on penjava el cartell "Illy", una marca coneguda que resulta ser la més cara i més bona d'Itàlia. Aquesta dada la sé només jo i tot el seguit d'amics que m'acompanyaven a beure aquesta interessant i deliciosa beguda a partir de petit grans que es cullen, de vegades, també de forma poc ètica. Doncs no us parlaré de l'ètica, perquè no en sé prou, però sí de l'experiència que he tingut fins ara amb el cafè de la universitat i què m'agradaria que fessin a les universitats.

"Barcelona o poble: that is the question." escriuria en Shakespeare si visqués avui dia a Barcelona després d'una pandèmia. Ara bé, he fet com el Foraster de la teletres i he marxat de la ciutat durant un parell de mesos per viure en un poble, en una casa amb escales i persianes i jardí. És tot tan meravellós com ens pinten a la tele? És la ciutat de Barcelona una porqueria amb carrers i delinqüents? Doncs les meves opinions són meves i meves seran, nascudes sempre de l'única font fiable que conec: el meu cap.

Qui ho diria —no fan ni quatre anys que visc aquí —que acabaria sortint a TV3, al programa "Nexes". Quines emocions, quin dia, quina meravella estar enmig d'un plató amb més de 100 persones entre participants, Mònica Terribas i Jordi Basté i l'equip del programa! Va ser una experiència enriquidora, interessant i sobretot nova! El programa girava entorn el tema "mentir". I en Jordi Basté em va preguntar si estava disposat a dir tota la veritat o no... Si en voleu saber la resposta, escolteu el podcast! Doncs vinga, deu minuts entretinguts amb humor i explicacions d'un dimecres que no va ser un dimecres qualsevol. (Per cert, si busques a TV3 a la carta "Nexes-mentir", surto en els primers 10 minuts).