Cau de Lletres

Lax'n'Busto, un dels grups de rock català més coneguts nascut el 1986, vivia un moment dolç a mitjans dels noranta.

La Laura (nom pseudònim) és una noia de Barcelona que l’any 1997 tenia 15 anys. Seguia per tot Catalunya als Lax'n’ Busto assistint a tots els seus concerts, i feia atletisme i teatre. Durant dos anys ens vam enviar cartes postals. No ens vam arribar a veure mai. Abans que es popularitzessin els mòbils, a finals dels 90, les missives postals eren habituals per a conèixer a persones amb interessos semblants. Abans que els SMS i els correus electrònics arraconessin aquesta pràctica tant bonica, era una alegria trobar cartes a la bústia quan arribaves a casa, sobretot quan de tant en tant t’escrivien persones amb gran capacitat per a expressar-se.

La Laura era un d’aquests casos. Una estudiant que ens mostra amb les seves cartes les inquietuds dels adolescents de fa tres dècades.

Lax'n'Busto, un dels grups de rock català més coneguts nascut el 1986, vivia un moment dolç a mitjans dels noranta.

La Laura (nom pseudònim) és una noia de Barcelona que l’any 1997 tenia 15 anys. Seguia per tot Catalunya als Lax'n’ Busto assistint a tots els seus concerts, i feia atletisme i teatre. Durant dos anys ens vam enviar cartes postals. No ens vam arribar a veure mai. Abans que es popularitzessin els mòbils, a finals dels 90, les missives postals eren habituals per a conèixer a persones amb interessos semblants. Abans que els SMS i els correus electrònics arraconessin aquesta pràctica tant bonica, era una alegria trobar cartes a la bústia quan arribaves a casa, sobretot quan de tant en tant t’escrivien persones amb gran capacitat per a expressar-se.

La Laura era un d’aquests casos. Una estudiant que ens mostra amb les seves cartes les inquietuds dels adolescents de fa tres dècades.

Lax'n'Busto, un dels grups de rock català més coneguts nascut el 1986, vivia un moment dolç a mitjans dels noranta.

La Laura (nom pseudònim) és una noia de Barcelona que l’any 1997 tenia 15 anys. Seguia per tot Catalunya als Lax'n’ Busto assistint a tots els seus concerts, i feia atletisme i teatre. Durant dos anys ens vam enviar cartes postals. No ens vam arribar a veure mai. Abans que es popularitzessin els mòbils, a finals dels 90, les missives postals eren habituals per a conèixer a persones amb interessos semblants. Abans que els SMS i els correus electrònics arraconessin aquesta pràctica tant bonica, era una alegria trobar cartes a la bústia quan arribaves a casa, sobretot quan de tant en tant t’escrivien persones amb gran capacitat per a expressar-se.

La Laura era un d’aquests casos. Una estudiant que ens mostra amb les seves cartes les inquietuds dels adolescents de fa tres dècades.

Recuperem 13 de les seves cartes, escrites entre 1997 i 1999, històries anònimes que publicarem cada setmana aquest estiu.

Les operacions d'estètica han augmentat molt les darreres dècades, però els darrers anys s'ha observat un repunt especialment en dones molt joves, amb mitjanes que parlen dels vint anys, un fet absolutament alarmant que es relaciona amb la popularització massiva de les xarxes socials.

Convidem a Marta Castany a la nostra habitual tertúlia, una noia amb qui ens portem trenta anys d'edat, per a intentar entendre aquesta dura realitat.

I tu, estàs content@ amb el teu cos?

Avui fa trenta anys que ens va deixar el que vaig considerar el meu millor amic des de l'infantesa. Ens vam conèixer anant amb bicicleta per Talamanca. Paradoxes incomprensibles de la vida, un accident mentre anava amb la seva penya ciclista li va treure la vida.

El recordo avui escrivint unes línies i recuperant records mitjançant cartes, escrits i gravacions. Ferran, et trobo molt a faltar i t'estimo.

Lax'n'Busto, un dels grups de rock català més coneguts nascut el 1986, vivia un moment dolç a mitjans dels noranta.

La Laura (nom pseudònim) és una noia de Barcelona que l’any 1997 tenia 15 anys. Seguia per tot Catalunya als Lax'n’ Busto assistint a tots els seus concerts, i feia atletisme i teatre. Durant dos anys ens vam enviar cartes postals. No ens vam arribar a veure mai. Abans que es popularitzéssin els mòbils, a finals dels 90, les missives postals eren habituals per a conèixer a persones amb interessos semblants. Abans que els SMS i els correus electrònics arraconéssin aquesta pràctica tant bonica, era una alegria trobar cartes a la bústia quan arribaves a casa, sobretot quan de tant en tant t’escrivien persones amb gran capacitat per a expressar-se.

La Laura era un d’aquests casos. Una estudiant que ens mostra amb les seves cartes les inquietuds dels adolescents de fa tres dècades.

Recuperem 13 de les seves cartes, escrites entre 1997 i 1999, històries anònimes que publicarem cada setmana aquest estiu.

Ara que ja fa temps que va acabar la concessió d'ACESA, podem analitzar amb la perspectiva suficient la realitat de les que abans eren autopistes de pagament i que ara són rambles de cotxes i camions cada dia, especialment el cap de setmana. És positiu que ja no hi hagi peatges pel què fa a la mobilitat, a la seguretat i al manteniment d'aquestes vies, o no?

Cada any ens preguntem per què no s'executen la majoria dels pressupostos anuals de l'Estat a Catalunya, mentre que a Madrid s'acaba fent tot el que es diu que es farà. Tenim molts exemples d'infraestructures estatals que mai arriben o arriben amb dècades de retard, com per exemple la variant que uneix l'A-2 amb l'AP-7, o la B-40.

Ho parlem amb en Jordi Caselas per a posar de manifest el gran greuje de Madrid envers el nostre país.

Parlem amb el Jordi d'aquell moment en el que sembla que ja ho has fet tot en el teu lloc de treball. Us ha passat a vosaltres? Potser aquest fet té a veure amb la consecució dels diferents nivells de la piràmide de Maslow.

En parlem de tot plegat a partir d'unes línies escrites al diari de l'Esteve el novembre de 1998, en el que recordava el final d'una etapa a la ràdio i l'inici d'una altra.

Segur que tots sabeu com tenim interioritzada l'influència de Google, el buscador més important del món, a la nostra vida. O potser no tant? L'ingent quantitat de dades que regalem a Google és força impactant, i potser no som prou conscients de tot el que li estem donant, tot i que potser no sabríem viure sense els serveis que ens ofereix l'empresa nord-americana.