Sense internet, abans les relacions a distància eren molt diferents. En el nostre cas, recordem melancòlicament les cartes postals. En parlem amb Marta Castany, membre de la generació Z, per a comparar les diferents maneres de comunicar-se d'abans i d'ara.

L'any 1996 vaig començar a cartejar-me amb una noia que li agradava a un bon amic meu. Teníem les nostres adreces i telèfons, però durant quatre anys ens vam conèixer a fons només per carta. Abans de deixar la seva Barcelona natal per anar-se'n a viure a Granada, em va voler conèixer en persona. Ens vam fer molt amics.

Recordem aquest moment amb Jordi Casellas, reflexionant una vegada més sobre aquest fantàstic mitjà de comunicació que, avui dia, és un bonic i romàntic record.

Avui fa 25 anys que vaig escriure les linies que he locutat junt amb la música que escoltava aquells anys, en aquest cas primer amb The Cranberries, recordant l'època que molts caps de setmana anava a Castellterçol. I en segon lloc, amb la música electrònica dels francesos Air per a emmarcar la descripció que vaig fer la tarda de Nadal d'aquell 1998 anant al coll de Tres Creus, al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Els suïcidis, malauradament, han tornat a repuntar d'ençà de l'explosió de la pandèmia del COVID. Però ja fa molts anys que en el meu diari personal vaig descriure una situació que vaig viure a la ràdio, i que afortunadament va acabar bé, relacionada amb un intent de suïcidi. En parlem amb Jordi Casellas.

Quan teníem temps per a escriure, podíem deixar constància de fets quotidians o extraordinaris que vivíem amb intensitat. Avui dos exemples, amb una visita amb l'escola a la Fundació Joan Miró de Barcelona, i una nevada a Terrassa ara fa trenta anys, dues entrades del diari personal d'Esteve Llop.

Seguim amb històries de vida guardades en cartes postals de fa molts anys. En aquesta ocasió, l'amiga parlava d'un rescat d'una nena que s'ofegava a la piscina (amb final feliç), i de les dificultats per a trobar feina.

De tant en tant surten a la premsa notícies relacionades amb estafadors (normalment homes) que són especialistes en buscar dones amb necessitats afectives no cobertes, amb l'objectiu d'aconseguir molts diners amb històries inventades. És curiós que tanta gent hi caigui, i per això hi reflexionem.

Avui fa un any que vaig escriure unes línies, que vaig llegir abans de començar una sessió disco molt especial de la Festa Major de Talamanca. Malauradament, l'ordinador va fallar i no vaig poder enregistrar el moment en el que vaig parlar pel micro als assistents a aquell acte, per això vaig locutar després el text a l'estudi.

Aquest és un homenatge a les festes majors del poble, un record per totes les bones estones passades amb els amics, veïns i passavolants de trenta anys de sessions discoteca, i un etern agraïment a DJ Luigi Lopino que, sense voler, va fer néixer a DJ Llop.

Recuperem una carta escrita fa tres dècades, en la que una noia de Castellterçol parlava de l'escola, de la vida al seu poble, dels incendis que en aquells anys van començar a proliferar a l'interior de Catalunya, de música i d'inquietuds personals.

Uns dies abans de fer 19 anys vaig escriure unes línies molt crues i sorprenents que hem llegit de nou per a reflexionar sobre els desenganys de la joventut i les depressions. Ens sembla interessant posar sobre la taula que el tabú existent sobre els suïcidis i les depressions, en clar augment des de la pandèmia del 2020, no ajuda gens al revertiment de xifres realment preocupants. Creieu que seria millor parlar del suïcidi i de la depressió obertament?