En el programa d’aquesta setmana dedicat als nens i adolescents, fem una mostra d’algunes BSO infantils.

Cinderella és

la banda sonora de la primera producció del musical Cinderella de Broadway amb

música de Richard Rodgers, lletra d’Oscar Hammerstein i llibre de Douglas Carter

basat en un llibre del 1957.

La següent peça ens forta al 1997 amb la pel·lícula de

Hèrcules i música del compositor Alan Menken, lletra de David Zippel.

Go the Distance va ser nominada a Academy Award i

Globo Oro a la millor cançó original.

Alan Menken va guanyar Academy Award  i Globo Oro a la millor Banda Sonora, va rebre nominació al premi BAPTA. La música va estar acompanyada de la lletra de Timc Rice. L’àlbum va ser un best-seller mundial amb més de 3 milions de còpies només a USA.  

Frozen va ser

nominada a dues categories de premis a Grammy i va guanyar amb Let it Go

la Millor cançó escrita per audiovisual.

En el programa d’aquesta setmana, incloem la selecció de peces que han triat els nostres oients en referència a la millor BSO.

En el programa d’aquesta setmana, fem una tria d’algunes peces nostàlgiques del món de la música clàssica.

Satie

va rebre influència de la novel·la històrica Salammbô de Gustave Flaubert i això, li va provocar

les ganes d’escriure peces inspirades en danses de l’antiguitat grega.

Una altra influència va ser l’obra de Latour amb el següent poema:

Oblicua y cortada la sombra de un

torrente brillante

Fluía en

ondas de oro sobre la losa pulida

Donde los

átomos de chispeante fuego ámbar

Mezclaban

su zarabande a la gymnopédie

La paraula

Gymnopédie es va mencionar per Rousseau al 1768 i Satie va utilitzar la paraula

per atribuir una dansa practicada per joves ballarins despullats d’Esparta.

Aquestes peces

són les primeres composicions que el compositor va començar a alliberar-se del

seu entorn convencional familiar.

L’adagio d’Albinoni

és un dels adagios més coneguts del món de la música clàssica i que està atribuït

a Albinoni, però, en realitat, és una obra del 1945 de Giazotto. L’autor suposadament

es va basar en una sonata a trio d’Albinoni amb uns fragments que ell va trobar

a Dresden durant la 2a Guerra Mundial, tot i que sembla ser que els fragments

de les partitures no existeixen.

Aquest moviment meravellós de Mahler el podem escoltar a la

pel·lícula Muerte en Venecia dirigida per Luchino Visconti. La pel·lícula es va

basar en el llibre de Thomas Mann, qui admirava a Mahler fins el punt que li va

donar nom a un personatge.

Adagietto pertany a la 5ª simfonia que acompanya a tota la pel·lícula i que

aquest moviment ens porta al trist final. Un moviment difícil d’oblidar

El Concert per Oboè i cordes en Re menor de Marcello va ser escrit a

inicis del s. XVIII i s’ha convertit en un dels hits del Barroc i també, en la

seva obra més famosa. Anteriorment, es va atribuir erròniament aquesta

composició a Benedetto Marcello i a Antonio Vivaldi. Bach va fer famosa la peça

fent una transcripció en Do menor per a oboè i clavicèmbal.

Una altra de les

peces nostàlgiques del programa d’avui ens porta a John Williams, col·laborador

habitual del director Spielberg. Sembla ser que el compositor va quedar sorprès

al veure la pel·lícula i temia que no estava preparat per escriure música a una

pel·lícula com aquella fins el punt que li va dir: Necessites un compositor millor

que jo per aquesta pel·lícula. Sabeu quina va ser la resposta de Spielberg: Ja ho

sé, però estan tots morts!

Entre 1710 i 1720, Telemann

va escriure l’únic concert per a trompeta i va ser un dels primers concerts per

a trompeta d’un compositor alemany (fins i tot alguns estudis diuen que potser

sigui el primer).

Telemann agafa l’estructura

típica de l’època amb el nom de Sonata da Chiesa formada per quatre moviments

alternant lent-ràpid-lent-ràpid i crea aquest fantàstic concert. Per trompeta

era un concert realment difícil per l’època perquè la trompeta no tenia les

mateixes característiques que, en l’actualitat, i la seva execució podia arribar

a ser esgotadora.

En el programa d’aquesta setmana, fem memòria a la cantant Mirella Freni en motiu de la seva recent defunció.

Mirella Freni va ser una cantant d’òpera italiana que ens va deixar el passar 9 de febrer. El seu repertori era, especialment, de Verdi i Puccini.

Mirella era una nena amb talent per la música i amb 10 anys va participar en un concurs de radio cantant Un bel di vedremo, moment en que el tenor Beniamino Gigli li va aconsellar deixar el cant temporalment per cuidar la seva veu i així, ho va fer fins els 17 anys.

Amb 19 anys, al 1955, va debutar cantant el personatge de Micaëla de Bizet i tot i que va rebre moltes ofertes, va deixar la carrera musical per casar-se i tenir un fill amb el seu professor de cant, Leone Magiera.

Al 1958, va reiniciar

la seva carrera guanyant un concurs i interpretant Mimi a La Bohéme de Puccini al Teatre

Regio a Torí. Entre 1960-1962, fou reconeguda internacionalment quan va cantar

al Festival de Glyndebourne. Va debutar a la Royal Opera House com Nannetta al

1961, a Scala al 1963 sota la direcció de Karajan i al Metropolitan com Mimi al

1965.

Freni es va convertir en una de les cantants preferides de Karajan.

Al 1981, es va casar

amb Ghiaurov i junts van fundar el Centre del Bel Canto a Vignola. Després de

la mort del seu marit, ella va continuar oferint a classes al centre i arreu

del món.

Al 1993, va rebre la condecoració de la Legió d’Honor francesa. La Universitat de Pisa la va premiar amb un grau honorari al 2002.

Al 2007 va rebre a

Oviedo el Premi Líric Teatro Campoamor a tota una carrera dedicada al cant.

 La soprano va morir  als 84 anys en motiu de una malaltia degenerativa.

Tarragonina, de 31 anys i amant de la música des de ben petita, actualment dirigeix el programa Classic’s Tarragona a Ràdio Ciutat de Tarragona i el Cor Ràdio Ciutat de Tarragona sorgit a partir del projecte radiofònic i com a continuació del Vedruna Cor. Ella és Anna Vidal amb qui compartim una estona a peu de mar al Passeig del Miracle, tot just en la petita rèplica del Balcó del Mediterrani.

Arriba puntual, de negre i amb ulleres de sol. L’Anna ens explica que ve de donar classes particulars de piano i que ha aparcat a prop del passeig. Actualment viu a Pallaresos després de diversos anys al Barri del Port on el declivi de la zona la va fer buscar nou habitatge junt a la seva parella. Es treu les ulleres, es repenja de la barana i comencem a xerrar amb ella amb el mar i el so de les onades com a fantàstic rerefons.

“Vaig començar a estudiar música quan tenia 6 anys amb el piano per primera vegada, m’agradava molt la música i els hi vaig dir als meus pares que volia tocar-lo, va ser com un amor a primera vista” confessa orgullosa dels seus inicis l’Anna, actualment en que té el títol superior de música, és especialista en llenguatge musical i imparteix classes al Conservatori de Reus de la Diputació de Tarragona.

El seu contacte amb el món radiofònic va començar a Ràdio El Morell amb el programa ‘Matins clàssics’ fa alguns anys i “hem va queda l’espineta de tornar a la ràdio i donat que a Tarragona no hi ha ningú que faci un programa de música clàssica vaig fer arribar la proposta al director de Ràdio Ciutat de Tarragona” explica.

‘Clàssic’s Tarragona’ està a punt de complir 3 anys i és un espai setmanal de música clàssica que la mateixa Anna dirigeix, presenta i prepara entorn a una temàtica concreta i diferent en cada edició, i amb una durada d’entre 45 minuts i una hora. Vidal reconeix que “la música clàssica és més minoritària i desconeguda sobretot pels joves que els hi fa respecte per desconeixement” i en aquest sentit el seu objectiu és apropar-la així com a persones amateurs i afirma estar contenta amb els resultats després de gairebé 120 programes.

En quant al nou ‘Cor Ràdio Ciutat de Tarragona’ va sorgir de l’antic Vedruna Cor per tenir major lligam amb l’espai radiofònic i ha aconseguit sortir de l’àmbit acadèmic de l’escola en que es va originar, oferint actualment concerts i intercanvis corals per tot el territori.

La nova formació mixta de veus sopranos i contrals complirà un any i mig i està formada per 11 persones d’edats variades amb una mitjana dels 40 anys, tot dones excepte un home amb l’objectiu d’integrar-ne més. “Els estils i repertori és variat, pop, musicals, o per exemple al Nadal fem nadales, per Setmana Santa música clàssica més religiosa i solemne, també fem barreja de diversos estils…”

En definitiva l’Anna indica que “l’objectiu és difondre la música clàssica i coral arreu del territori”. En quant a Ràdio Ciutat de Tarragona, valora que “és una ràdio molt jove i online, fet que permet major interacció a les xarxes socials així com incorporar tecnologia com el vídeo i la imatge que en definitiva és el futur”.

Ola Gjeilo va néixer al 1978 a Noruega. Va començar a tocar piano i compondre amb només 5 anys. Va estudiar composició clàssica a l’Acadèmia de Música de Noruega, després a la Juilliard School i més tard, a la Royal College of Music de Londres.

Va seguir estudiant a Juilliard entre 2004 i

2006 per fer el màster en composició.

Actualment viu a Estats Units i es dedica a escriure música coral i per a piano

La tempesta va ser la primera composició important de Tchaikovsky per a orquestra que va escriure amb només 24 anys. Ell va estar passant l’estiu a Ucrania i va compondre aquesta obertura com un exercici.

Anys més tard la va anar adaptant-se fins que al 1896 es va estrenar a Sant Peteresburg dirigida per Alezander Glazunov.

La Simfonia núm. 6 en Fa M op. 68, La Pastoral, és una simfonia de Beethoven del 1808. És una de les poques obres de música programàtica del compositor. Beethoven l’escrivia juntament amb la número 5. Sembla ser que l’estrena no va tenir massa èxit i actualment, s’ha convertit en una obra de referència en el món simfònic.

Hi ha diferents obres de Vivaldi que ens porten a les tempestes i avui escoltarem la més coneguda d’elles: Quatre estacions amb l’estiu. Durant aquesta obra, apareixen diferents moments de tempesta entre l’estiu i la primavera. Vivaldi també va escriure la Tempesta di Mare i el motet Sum in medi tempestatum ambientats a les tempestes.

La simfonia núm. 1 de Tità de Mahler va ser estrenada al 1889. Mahler tenia 24 anys i va començar a treballar com a director de música i cor a Kassel.  El títol d’aquesta obra prové de la novel·la de Jean Paul Richter, tot i que ell va especificar que la simfonia no estava basada en ella. Aquesta composició tenia 5 moviments i la va utilitzar com un llarg poema simfònic, tot i que no va ser ben acceptada pel públic. Mahler la va continuar revisant fins reduir-la a quatre moviments. Actualment és una de les obres més estimades de Mahler.

La tempesta op 109 és una música basada en La tempesta de Shakespeare de Sibelius. Va ser escrita entre 1925 i 1926. La música mostra una gran imaginació i capacitat de creació del compositor, una habilitat que el va diferenciar.

Peter Grimes és una òpera de Benjamin Britten i va ser la primera òpera amb èxit de públic. Actualment es considera una de les millors òperes del s. XX i la millor òpera anglesa després de Dido i Eneas de Henry Purcell (300 anys de diferencia). Els quatre interludis marins es van publicar separadament i es solen interpretar com a suite orquestral sense l’òpera en alguns concerts.

Un gran compositor

de BSO és Alan Menken que ha escrit per pel·lícules infantils i ha guanyat ni

més ni menys que 8 premis Oscar i ha rebut un total de 16 nominacions.

Alan Menken és un compositor i pianista d’Estats

Units. Va néixer a Manhattan amb una família jueva. Des de ben aviat va

començar a tenir interès per la música i va estudiar piano i volí.

Ha col·laborat amb grans músics com Howard

Ashman, Tim Rice i Stephen Schwartz.

Alan Menken ha escrit moltes composicions per

Walt Disney Animation Studios i es troba en la 2a posició entre els compositors

que han rebut més premis Oscar. El primer lloc és per Alfred Newman amb un

total de 9 premis.

Ell va començar a despertar l’interès en escriure música per a musicals  i va estar alguns anys en aquesta situació fins que un dia Howard Ashman el va escollir per participar amb la composició de l’adaptació musical de la novel·la God Bless You Mr Rosewater. Gràcies a aquesta intervenció, va aconseguir la fama al 1979.

En el programa d’aquesta setmana, parlem dels arranjaments de la música clàssica.

El concert per a clarinet de Mozart va ser la seva última obra instrumental. Es va estrenar el 16 d’octubre del 1791, just un mes i mig abans de la mort de Mozart. Ell va escriure aquest concert pel seu amic i clarinetista Anton Stadler.

Mozart també va dedicar al seu amic clarinetista el famós Quintet per a clarinet.

Agnus Dei és una composició coral en un moviment de Samuel Barber, un arranjament també de la mateixa obra: Adagio for strings (1936). Al 1967, va posar lletra a i ho va arranjar per orquestra de cordes a petició del director Arturo Toscanini. Al 1938 es va estrenar a Nova York amb la NBC Symphony Orchestra.