Coses Que Passen

Ens omplen d'orgull i satisfacció, ens il·luminen les cases de tot el país i ens fan sentir que a la bandera hi ha representats els seus colors. Però també ensopeguen pujant a l'escenari de les cerimònies, tenen més problemes a la revista rosa que enlloc i saben moure els diners com si encara juguéssim a trucs de màgia de Magiaborrás. Podríem dir moltes més coses, però, de nou "amistosament" som amics de tothom i en el fons, molt en el fons, ens els estimem. 

Doncs aquí teniu un dels formats més aclamats per la crítica del nostre estimat públic, un serveis mínims de calaix, sense esquemes o de Ca l'Ample com diu el Bernat. Agafeu uns auriculars, seieu a un lloc prou còmode i a donar-li al play. 30 minuts que no sabem mai com surten, naturals com el tenyit ros d'algunes persones, esbojarrats com una atracció de Portaventura i sense cap ni peus com el propi programa. Vinga una abraçada companys/es.

Bàsicament parlem de pàdel i com que a Ivoox ens obliguen a tenir un número de caràcters mínim ara ho omplirem amb el primer que trLorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipisici elit, sed eiusmod tempor incidunt ut labore et dolore magna aliqua. Ut enim ad minim veniam, quis nostrud exercitation ullamco laboris nisi ut aliquid ex ea commodi consequat. Quis aute iure reprehenderit in voluptate velit esse cillum dolore eu fugiat nulla pariatur. Excepteur sint obcaecat cupiditat non proident, sunt in culpa qui officia deserunt mollit anim id est laborum.

Les pelicules que fan el cap de setmana a Antena3 després de dinar són el sancta sanctorum de tota una generació de pares i mares, a qui no els importa lo bona o dolenta que sigui la pel·licula, sinó que l'únic que necessiten és un soroll de fons per poder fer la migdiada tranquilament. En aquest fatídic context, els fills també hem trobat una escapatòria en les pel·licules frikis de LaSexta, que son molt pitjors que les d'Antena 3. En parlem amb un dels nostres col·laboradors que n'és tot un expert.

L’adeu de Messi al Barça ha suposat un trasbals per la societat catalana. La figura de l’argentí és el més semblant a un Déu que ha vist mai Catalunya, l’artífex que el país s’oblidés, durant uns anys, del seu caràcter perdedor i es projectés al món en forma de l’equip de futbol més clarament superior de la història. De tot allò, ja no en queda res, l’evolució del Barça ha seguit la tendència del país i ara es troba desfet. La marxa de Messi ha estat un punt i final, però com es recuperarà el Barça? I Catalunya? Fins on som capaços d'enfonsar-nos com a losers?