El gran tour

Avui, entre altres destins, viatgem a l'"Illa dels oblidats" per rescatar de l'oblit Johann Nepomuk Mälzel, músic, enginyer i, per damunt de tot, un gran emprenedor. Nomenat mecànic de la Cort imperial de Viena, un dels seus productes estrella van ser les trompetes d'oïda, que Beethoven va provar, i molts altres artilugis meravellosos, entre els quals "el turc".

Entre altres destins, marxarem a Düsseldorf per assistir a l'estrena d'una obra molt poc coneguda de Robert Schumann, la Missa Sacra, op. 147. La difusió completa d'aquesta composició va arribar després de la seva mort, gràcies a la insistència de la seva dona, la pianista i compositora Clara Schumann. Una obra tan desconeguda com bellíssima.

Viatgem, entre altres destins, amb Federico García Lorca. Anirem al 1925, l'any que va visitar Barcelona per primer cop. El poeta va deixar escrit de manera preciosa com la seva connexió profunda amb la ciutat el va captivar des del primer moment. Pel granadí, la capital catalana no era només un lloc geogràfic, sinó un espai de llibertat, avantguarda i passió creativa. "Barcelona és una meravella... M'he fet completament d'aquí. Quin plaer ha estat per a mi aquest aire i aquesta passió (...). Estic molt d'acord amb el que tota aquesta gent ha fet i estic molt cansat de Castella." També escoltarem Leonard Cohen i una cançó inspirada en un poema de Lorca. I més coses, esclar!

Aquesta setmana, entre d'altres, viatgem amb les cartes a Demòcrit. És un text epistolar d'autor anònim i atribuït a Hipòcrates que narra una llegenda fascinant que ens il·lumina, a segles de distància, el camí d'avui dia: "Destruir la mare Terra significa destruir tota 'dignitas hominis'."

Estimada senyoreta Nadia, he arribat a París per una breu visita i m'agradaria molt tornar-la a veure. Això per començar, però a la carta li diu més coses, entre elles que li doni classes. Era Georges Gershwin, que escrivia a la professora francesa, Nadia Boulanger. Ella va fer veure a l'americà de què anava això de la música i que ja tenia tot el necessari i molt més per compondre. Viatjarem amb ells i com sempre, amb d'altres, evidentment! Un d'ells, Maurice Ravel, que li va dir el mateix! Vinga, tots cap a París amb un americà. Després anirem a Amèrica amb un francès.

Hi ha una fotografia del 1885 en què es veu Franz Liszt acompanyant al piano una jove violinista. La noia està en posició de tocar i mira fixament i dolçament a la càmera. La fotografia es va fer a Weimar l'estiu d'aquell any. Aleshores el mestre tenia 74 anys --n'hi faltava un per morir-- i ella en tenia 21. Ella és Armah Senkrah i, tot i la seva joventut en la foto, ja feia uns anys que mig Europa l'aplaudia. De cop i volta, però, va deixar la carrera i va desaparéixer. Viatjarem amb ells i també a altres destins; com sempre fem!

Viatgem, entre altres destins, a la mansió anglesa de Manderley, a Cornualla. Ho fem amb la novel·la "Rebecca", de l'escriptora britànica Daphne du Maurier i la banda sonora de Franz Wayman. Perquè aquesta història va arribar al cinema el 1940 de la mà d'Alfred Hitchcock i el que va fer és adaptar-la fidelment a la novel·la homònima i demanar-li al compositor que escrivís la música d'aquesta història. Wayman va fer una obra mestra adaptada a cadascun dels traumatitzats i complexos personatges, amb els entorns perversos i inquietants, sovint ambientats a la costa salvatge de Cornualla, on l'escriptora va viure.

Aquest divendres, a "El club de lectura" del "Gran tour", he escollit un llibre del musicòleg, actor, pedagog musical, compositor, gambista, violoncel·lista, director de cor i director d'orquestra austríac Nikolaus Harnoncourt. A més, des del 1984, ha afegit a la seva trajectòria impressionant un no menys influent repertori d'escrits i anàlisis sobre el que podríem anomenar la "filosofia de la música antiga". Com a souvenir, la fidel, discreta i brillantíssima música Alice Harnoncourt.

L'any 1769, un dels grans il·lustrats del seu temps, el filòsof i assagista francès Denis Diderot, va contractar un nou professor de clavecí per a la seva filla estimada, l'Angélique. Diderot havia buscat "el millor". Perquè l'Angélique no era una alumna qualsevol, o potser, més ben dit, el pare no volia que ho fos. S'hi havia abocat des que va néixer: en la seva vida, en la seva educació, a estructurar el seu pensament... Però tot plegat no va sortir com el pare esperava o, més aviat, com la filla esperava del seu pare! Ella havia somniat més d'un cop marxar a Amèrica: "Agafar un vaixell i marxar a Amèrica. Representa la curiositat i la llibertat."

L'any 1981 s'estrenava la pel·lícula britànica "Chariots of fire" ("Carros de foc"), de Hugh Hudson. La música la va compondre el músic grec Vangelis. L'aclamada música va arribar al número 1 de les llistes d'èxits i va guanyar l'Oscar a la millor banda sonora original. Però qui era Vangelis? Era el seu nom de veritat? Per què va revolucionar el món de les bandes sonores i com havia començat a fer música? Doncs alguna de les preguntes té com a resposta el també grec Demis Roussos!