Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha apropat al costat més poètic i femení de Bach. Que quin és? Fes el viatge i ja no l'oblidaràs! O això m'agradaria!

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una de les obres més belles del catàleg de Mozart, la Simfonia concertant per a violí, viola i orquestra. Ho hem fet perquè en el fons era el camí pel qual havíem de passar abans d'anar a parar al compositor Michel Legrand i la cançó que el 1969 li va fer guanyar un Oscar. Només us dic una cosa, us agradarà i molt. Que ja us començo a conèixer (o això crec)!

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha donat l'oprtunitat de viatjar a l'Antàrtida. De fet, ho hem fet de dues maneres diferents, una de poètica i l'altra científica. La primera l'hem recorregut amb el compositor anglès Vaughan Williams, a la segona hi hem anat amb la científica catalana Josefina Castellví, la noia que estimava l'Antàrtida: "Sovint el que més colpeix d'aquest lloc és la música del silenci, només trencada per sons naturals molt puntuals, com el vent bufant amb força, el gel que es trenca o cruix, i de vegades els crits dels pingüins o d'altres animals. Aquest silenci immens no era buit, sinó una experiència gairebé espiritual, molt diferent del soroll constant del món civilitzat. Allà aprens a escoltar d'una altra manera!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Walt Whitman i la seva obra mestra "Leaves of grass" (Fulles d'herba). Viatjarem amb la banda sonora de dues pel·lícules, "Resplendor a l'herba" i "El club dels poetes morts". Com a pista us dic: "Encara que res pot portar de tornada l'horade l'esplendor a l'herba, de la glòria a la flor; nosaltres no ens lamentarem, sinó que trobarem força en el que queda enrere" i "Oh capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge." I fins aquí us puc dir.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb una carta que Oscar Wilde va escriure a un jove admirador seu. Acabava de sortir publicada la seva novel·la "El retrat de Dorian Gray" i un jove va gosar adreçar-li una carta demanant-li que li expliqués el que ell deia en el prefaci de la novel·la: Per què l'art és inútil? Per què us sembla a vosaltres? Wilde ho tenia claríssim.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viajar a la Viena dels Wittgenstein, una de les famíles més riques de l'Europa d'aquell moment. La casa de l'industrial Karl Wittgenstein i la seva dona, una pianista polonesa, era freqüentada per la gent més selecta de la cultura de l'època, entre ells prominents compositors com Johannes Brahms, Gustav Mahler o Richard Strauss. Un dels nou fills, Paul, seria pianista, malgrat tot! Què vull dir? Doncs que va perdre el braç dret durant la I Guerra Mundial, però això no va ser impediment per seguir amb la seva carrera. I com? Gràcies al membre fantasma.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins ens ha fet viatjar al "jardí d'Epicur" amb una obra de Ludwig van Beethoven que a molts de nosaltres ens dona "brots de felicitat"! I per què? Vols saber-ho? Hauràs de fer el viatge!

Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens porta al 18 de gener del 1958, quan es va emetre el primer episodi de "Concert per a joves", conduït per Leonard Bernstein. La sèrie televisiva s'emetria durant els catorze anys següents i convertiria Bernstein en el director d'orquestra més famós dels Estats Units.

Què significa la música? Què és la música clàssica? Com es fa la música simfònica? Eren algunes de les preguntes que aquest famós director feia al jove públic. Amb empatia, mestratge i entusiasme va aconseguir que tothom s'enganxés al programa. Els grecs antics deien que això de l'entusiasme era "com tenir a dins la divinitat".

Avui, en el nostre tour particular, entre altres destins, us proposo viatjar amb un llibre del valencià Pau Alabajos: "Versos a la vietnamita". Es tracta d'un recorregut per la poesia catalana de postguerra, escrita en temps de vietnamites, que eren aquelles multicopistes manuals que permetien difondre textos clandestins i subversius en una època caracteritzada per la censura i les repressions quotidianes. Llegirem el fragment que fa referència a la Nova Cançó! I també parlarem de la Chanson francesa. I escoltarem una mica de tot.

Avui al nostre tour particular, entre altres destins, ens fa viatjar amb una carta, la darrera carta que va escriure Maria Stuarda, reina d'Escòcia, sis hores abans de ser decapitada. El 8 de febrer del 1587, Maria va escriure a la seva cel·la una carta de comiat a Enric III, rei de França: "Aquesta nit, després del sopar, m'han informat de la meva sentència. M'executaran com a una criminal a les vuit del matí." Aparentment tranquil·la, malgrat la seva mort imminent, passa a reafirmar la seva fe catòlica, així com la seva convicció que la Corona anglesa li corresponia per dret. Molts anys més tard, Donizetti escriuria una òpera basada en la seva història.