Aquest és el darrer tour de la temporada. Ha estat, com intento fer sempre, ple de músiques d'avui i d'ahir, de bones versions, de poemes, d'històries i, com cada divendres, d'una lectura d'un fragment d'un llibre. El d'avui el va escriure Néstor Luján i és un resum d'alguns dels seus articles: "Mites, llegendes, creences". El que he escollit parla del mar i com ha canviat la nostra manera de veure'l i gaudir-lo, i una mica de tot, fins i tot dels clàssics. L'he acompanyat d'havaneres, perquè fa estiu i perquè li escau. Com a souvenir, Bach. Per marxar per la porta gran!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que va escriure una nena, de nom Phyllis, al científic Albert Einstein. Ella i els seus companys de la classe de catequesi, de sisè de primària, tenien un dubte i la Phyllis, en nom de tots, li adreça una carta amb la pregunta: resen els científics? La resposta no es va fer esperar: "Benvolguda Phyllis, intentaré contestar a la teva pregunta de la manera més senzilla [...]!" Com a souvenir, la visita d'Einstein a Barcelona el 1923.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Lucca. Ho hem fet amb Domenico Vincenzo Maria Puccini nascut en aquesta ciutat el 1772. Ell va ser un compositor italià i provenia d'una família, d'una saga de músics de la Toscana que inclou músics de cinc generacions. El seu avi era Giacomo Puccini el Vell i ja era compositor i organista a la catedral de Lucca, igual que el seu pare. El seu fill Michele també va compondre, i el seu net va ser el famós compositor d'òpera Giacomo Puccini.

Però la història un cop més l'ha oblidat a ella, Iginia. Què qui era? Doncs la germana organista i monja de la família. Si vens, t'ho explico!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a París, a principis del 1830. Aleshores, Hector Berlioz tenia 26 anys i continuava experimentant sacsejades psíquiques a la vida gens plàcida del compositor arxiromàntic, però aquella li va canviar la vida i també la història de la música: "Acabo de submergir-me en una passió interminable i insaciable", escriu a un amic. "Ella continua a Londres i, no obstant, la sento a prop." "Ella" era Harriet Smithson, una actriu irlandesa de Shakespeare de modestos dots professionals però considerable magnetisme personal i que el músic havia vist pels teatres parisencs. I "ella" va ser la guspira que va encendre la gènesi de la "Simfonia fantàstica", que descriu el primer amor de Berlioz dirigit cap a Harriet. El nou concepte de Berlioz sobre fins on es podia arribar a la música dramàtica sense recórrer a un text vocal va provocar al seu dia una polèmica considerable. Però anem a pams...

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'Argentina. Ho hem fet amb un compositor cubà, Ernesto Lecuona, i la seva "Rapsodia argentina", escrita el 1937 durant una gira del músic a Buenos Aires. Com a souvenir, hem recordat el cantant de tangos més famós de tots els temps, mort ara ha fet noranta anys en un accident d'aviació: Carlos Gardel.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una novel·la epistolar francesa escrita el 1835 per Théophile Gautier, quan tenia 23 anys, "Mademoiselle de Maupin". Operant com una mena de manifest, aquest text és cèlebre pel seu prefaci, anomenat "Art per art", on Gautier fustiga les visions moralistes i utilitàries de la literatura i defensa aferrissadament el romanticisme: "Renunciaria abans a les patates que a les roses." La música l'ha escollida el mateix Gautier, un gran entès en el tema. T'ho explico.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta de l'escriptor nord-americà Mario Puzo, autor de la novel·la que el va consagrar a la fama, "El padrí". La va escriure el 1969 i un any més tard, veient la fama que havia aconseguit, va voler portar-la al cinema. El que tenia clar és que el protagonista havia de ser el gran Marlon Brando. La carta l'hi escriu el gener del 1970 i allà li exposa que ell ha de ser Vito Corleone. A partir d'aquí, ja ho sabeu, Brando guanyaria un Oscar per aquella interpretació, que no es va dignar a anar a recollir. Però anem a pams... Per cert, la música també tenia clar que havia de ser del gran Nino Rota.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un compositor injustament oblidat, Piero Piccioni. Va ser pianista, compositor, pel damunt de tot de bandes sonores --en va escriure a prop de 300--, tot i que també va escriure ballet, música orquestral i música per a la televisió i per a la ràdio, perquè ell havia començat en una ràdio. De fet, es va introduir al món del cinema perquè era advocat. Sí, sembla enrevessat, però no ho és, és meravellós! I, a més, la seva música et proporciona nostàlgia feliç, com diuen els japonesos: "natsukashii"!

Avui comencem el nostre tour particular amb un poema del brasiler Carlos Drummond de Andrade: "Cal salvar el país, / cal creure en Déu, / cal pagar els deutes, / cal comprar una ràdio [...]. Cal viure amb els homes, / cal no assassinar-los, / cal tenir mans pàl·lides / i anunciar la fi del món." Comença el viatge! (Aquest programa és una reemissió.)

Avui el nostre tour, entre altres destins, ens porta a l'estiu del 1893, quan el compositor Gustav Mahler va anar a passar una temporada amb la seva germana Justine i una amiga íntima de la família a la "fonda de les muntanyes de l'infern". On era, què hi va anar a fer, quina música escriuria? Fes el tour i ho sabràs!