Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta i alguns pensaments que el Mestre del Vendrell, Pau Casals, va escriure a Lluís Companys des de l'exili: "Estimat amic, em temo que ha arribat el moment de recordar-li el seu oferiment de salvar, en cas de necessitat, el contingut de la meva casa de Sant Salvador. No hi ha res de l'altre món, però és la meva vida, la vida d'un català."

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha donat a conèixer un artista injustament oblidat: Giuseppe Valentini. Era florentí, va néixer el 1681 i va ser compositor, violinista, poeta i pintor italià. Conegut, aplaudit i respectat a la seva època, com a compositor va ser eclipsat per músics com ara Corelli, Vivaldi i Locatelli. A la seva època va contribuir a impulsar la música barroca italiana i moltes de les seves obres es van publicar per tot Europa, però el pas del temps, un cop més, ha estat injust amb ell.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a una data molt important per al món musical del nostre país. Va ser l'arribada del mestre francès Francis Poulenc per assistir a l'estrena al nostre país, al Palau de la Música Catalana, del seu Stabat Mater. Va ser el 8 de novembre del 1958 i el ressò va ser immens. Els motius? Uns quants! Només us direm que entre el públic hi havia Dalí i Gala. El pintor empordanès havia entrat en la seva etapa de misticisme nuclear i cada cop més estava interessat per la música sacra. Si vens t'ho explico! És molt interessant.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Ivan, conegut com "el Terrible", que ha passat a la història com el governant més cruel de la història de Rússia, per això el seu sobrenom. Va regnar amb mà de ferro durant quaranta-sis anys liquidant adversaris, declarant guerres, saquejant terres, atemorint la seva pròpia gent, fins i tot assassinant el seu fill.

Els oprítxniks eren els guàrdies personals i els seus agents repressius i molts portaven un cap de gos i una escombra penjats al cavall: el gos simbolitzava "ensumar els traïdors" i l'escombra significava "escombrar-los fora de Rússia. No és estrany que alguns compositors escrivissin obres inspirats en ell, com Prokófiev i Rubinstein.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre de l'antropòloga, periodista i feminista Elvira Altés: "En les pàgines següents he tractat d'escriure una història de la ràdio a Catalunya dins la història social i política catalana, amb la intenció de contextualitzar l'aparició de les dones en el mitjà radiofònic." Es tracta del llibre "Dones a les ones", la història de la ràdio a Catalunya amb la veu de dones. Aquest és un exemple de feina ben feta, ben documentada i tractada de manera rigorosa i sensible on l'autora ha volgut donar cabuda a una gran quantitat de dones del mitjà radiofònic i de totes les emissores del país. D'ahir i d'avui. Com a souvenir us he portat "Consells per a les dones"!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que el jove Wolfgang Amadeus va escriure al seu pare i a la seva germana, des de París, per donar-los la notícia més trista de la seva vida. Va estar uns dies marejant la perdiu, fins que finalment s'hi va atrevir!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar al fatídic 28 d'octubre de l'any 1949. Aquell dia el francesos es despertaven amb una notícia tràgica. Un avió de la línia Air France que s'havia enlairat a París el dia abans, direcció a Nova York, s'estavellava a l'arxipèlag de les Açores. Les 48 persones que hi viatjaven van perdre la vida. La notícia va fer vessar rius de tinta, però no només per la tragèdia sinó perquè entre els passatgers morts hi havia una estrella nacional, el boxejador francès Marcel Cerdan, campió mundial de pesos mitjans i en aquells moments el gran amor de la cantant Edith Piaf. Però no només el món de la boxa estava de dol, el món de la música clàssica també plorava. Ho feia per la mort d'una jove d'immens talent, la violinista francesa Ginette Neveu i també el seu germà, el pianista Jean-Paul.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a una estrena que no va ser. M'explico! L'any 1773, la compositora Marianna Martines es convertia en la primera dona admesa a l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya, una prestigiosa institució que ja tenia un segle de vida i de la qual formaven part els compositors més destacats de l'època. Per celebrar i agrair el seu nomenament com a acadèmica, Martines va compondre una adaptació del Salm 109 ("Dixit Dominus") que va causar un gran impacte. Tot i això, l'obra no es va arribar a interpretar a Bolonya per la renúncia de Marianna a viatjar a l'estrena. Vens a Bolonya?

Aquesta tarda, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Venècia, als carnavals de Venècia, en l'època que van arribar a durar més de cinc mesos. Mesos de diversió i disbauxa que no estaven renyits en absolut amb el fet que aquesta República fos catòlica i tothom anés a missa quan tocava. "Sota la màscara, cadascú era lliure de ser qui volia", escriu Casanova en les seves memòries. Aquesta idea resumeix bé com Casanova entenia el carnaval de Venècia: un temps excepcional en què la ciutat es convertia en un gran escenari de joc social, llibertat i molta música!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens porta un viatge meravellós per la Xina interior, als anys vuitanta. És un llibre i porta per títol "Camí del cel. Trobades amb ermitans xinesos". L'ha escrit l'antropòleg nord-americà Bill Porter i parla del seu viatge a la Xina a la recerca d'ermitans. Us puc assegurar que no us deixarà indiferents: "Al llarg de la història de la Xina sempre hi ha hagut persones que han preferit viure a la muntanya, subsistir amb poc, dormir sota un sostre de palla, portar roba vella, cultivar els vessants alts, no parlar gaire i escriure encara menys (potser uns quants poemes o un parell de receptes). Han tret la pols de la plana per la boirina de la muntanya". Com a souvenir hem conegut "Els amants de les papallones". Es tracta d'un conte popular xinès que avui dia està considerat un autèntic tresor nacional perquè s'ha sabut integrar en l'essència de la vida xinesa. Com? Amb música. Si vens amb mi a la Xina, t'ho explico!