El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb una carta que Oscar Wilde va escriure a un jove admirador seu. Acabava de sortir publicada la seva novel·la "El retrat de Dorian Gray" i un jove va gosar adreçar-li una carta demanant-li que li expliqués el que ell deia en el prefaci de la novel·la: Per què l'art és inútil? Per què us sembla a vosaltres? Wilde ho tenia claríssim.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viajar a la Viena dels Wittgenstein, una de les famíles més riques de l'Europa d'aquell moment. La casa de l'industrial Karl Wittgenstein i la seva dona, una pianista polonesa, era freqüentada per la gent més selecta de la cultura de l'època, entre ells prominents compositors com Johannes Brahms, Gustav Mahler o Richard Strauss. Un dels nou fills, Paul, seria pianista, malgrat tot! Què vull dir? Doncs que va perdre el braç dret durant la I Guerra Mundial, però això no va ser impediment per seguir amb la seva carrera. I com? Gràcies al membre fantasma.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins ens ha fet viatjar al "jardí d'Epicur" amb una obra de Ludwig van Beethoven que a molts de nosaltres ens dona "brots de felicitat"! I per què? Vols saber-ho? Hauràs de fer el viatge!

Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens porta al 18 de gener del 1958, quan es va emetre el primer episodi de "Concert per a joves", conduït per Leonard Bernstein. La sèrie televisiva s'emetria durant els catorze anys següents i convertiria Bernstein en el director d'orquestra més famós dels Estats Units.

Què significa la música? Què és la música clàssica? Com es fa la música simfònica? Eren algunes de les preguntes que aquest famós director feia al jove públic. Amb empatia, mestratge i entusiasme va aconseguir que tothom s'enganxés al programa. Els grecs antics deien que això de l'entusiasme era "com tenir a dins la divinitat".

Avui, en el nostre tour particular, entre altres destins, us proposo viatjar amb un llibre del valencià Pau Alabajos: "Versos a la vietnamita". Es tracta d'un recorregut per la poesia catalana de postguerra, escrita en temps de vietnamites, que eren aquelles multicopistes manuals que permetien difondre textos clandestins i subversius en una època caracteritzada per la censura i les repressions quotidianes. Llegirem el fragment que fa referència a la Nova Cançó! I també parlarem de la Chanson francesa. I escoltarem una mica de tot.

Avui al nostre tour particular, entre altres destins, ens fa viatjar amb una carta, la darrera carta que va escriure Maria Stuarda, reina d'Escòcia, sis hores abans de ser decapitada. El 8 de febrer del 1587, Maria va escriure a la seva cel·la una carta de comiat a Enric III, rei de França: "Aquesta nit, després del sopar, m'han informat de la meva sentència. M'executaran com a una criminal a les vuit del matí." Aparentment tranquil·la, malgrat la seva mort imminent, passa a reafirmar la seva fe catòlica, així com la seva convicció que la Corona anglesa li corresponia per dret. Molts anys més tard, Donizetti escriuria una òpera basada en la seva història.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dos germans ballarins que durant uns quants anys se'ls va considerar la parella de ball del moment. Fins que ella va deixar el ball... Sabeu per què? Doncs per casar-se, esclar!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens porta a una estrena especial, un dels dos concerts per a piano de Franz Liszt. A part d'això, també descobrirem que el fet de ser hongarès li havia tancat algunes portes a París. Per què? Doncs perquè no era dels seus. Ja sabeu com va això, no? (reemissió)

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar per buscar les arrels familiars de Ludwig van Beethoven. En realitat, si saps d'on ve, com hi va arribar i com va ser educat, pots entendre algunes coses. (reemissió)

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dos músics molt coneguts a la seva època, però avui dia pràcticament oblidats. Un va ser, per situar-lo, l'avi de Giacomo Puccini; l'altre va ser el seu mestre i també el músic de la tsarina de Rússia, de Napoleó i altres coses: es deia Paisiello. Doncs bé, aquest últim li escriu una carta al seu alumne per encoratjar-lo. Com a souvenir Paisiello. Sí, a la pel·lícula "Barry Lyndon", de Kubrick. El gran cineasta sabia el que es feia amb les seves bandes sonores i va escollir, per a aquest films, els millors, entre els quals, és clar, Paisiello. Per què escollir músics d'avui dia, si en el passat i per parlar del passat, està tot dit, deia?