El gran tour

"No estimis a qui no admiris. L'amor sense admiració només és amistat." George Sand. I aquesta màxima se la van aplicar dos dels personatges del viatge d'avui i que ens portaran a Lituània, a finals del segle XIX. Allà els coneixerem. Són pràcticament desconeguts, dos artistes interessantíssims: ell, músic i pintor; ella, filòsofa, escriptora i activista política. Val la pena que els conegueu!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins al 1935, a l'"Espanya tràgica" de Benito Pérez Galdós. Ho hem fet amb un dels personatges de la novel·la, a qui els Reis d'Orient van portar un regal molt especial, una nòvia: "6, dia dels Sants Reis. -Oh, quina visió divina em van portar els Mags d'Orient! Va passar el temps en què la meva bona mare deixava al balcó la meva sabata perquè Gaspar, Melcior i el negre Baltasar m'hi posessin soldats o canonets, que satisfeien les meves innocents ambicions. Però aquests Reis van ser per a mi, més que mai, propicis i generosos, perquè, amb prou feines vaig obrir la finestra per on acostumo a contemplar l'horta d'aquesta casa i la de la casa mitgera, vaig veure una figura, imatge, persona, que aviat em va semblar àngel, després dona i vaig veure que havia trobat la meva xicota definitiva..." I, com a banda sonora, un bolero cubà: "Novia mía"! Tot molt màgic, com el dia de Reis.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb tres personatges que, en un principi ni eren tres, ni eren reis. A l'origen, devien ser sacerdots perses amb coneixements d'astronomia i la seva imatge actual s'ha anat forjant al llarg de la història

No vull dir que els Reis d'Orient no van existir realment. Per descomptat que van existir, la qüestió és qui eren realment aquests personatges que, segons la tradició, van anar a Betlem a adorar el Messies nounat i que no sabem si van tres, quatre o quaranta. Tot i que quan ja es va determinar el nombre, tres, al principi presentaven trets similars i resulta difícil determinar el moment exacte en què un es va convertir en un ancià amb barba blanca, un altre en un home de cabells clars i un altre en un home negre; és a dir, Europa, Àsia, Àfrica.

La música que he escollit per a aquest trajecte del viatge és una cantata que Bach va escriure per al dia de l'Epifania de 1724 i que va titular "Cantata d'or". Per què?

"Deixeu-nos llegir i deixeu-nos ballar. Aquestes dues diversions mai faran mal al món". Voltaire!

Som-hi!

I tornarem a començar. Com sempre, amb músiques, compositors i compositores, llibres, poesia, llocs, històries... i potser seran les de sempre, però amb energies renovades. En tot cas, bon any, estimats i estimades!

Avui, el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una història captivadora. Es tracta del llibre "El último concierto de Viena", de Martín Llade, company de professió, escriptor i la veu, des de fa uns anys, de la retransmissió del mític Concert de Cap d'Any de la Filharmònica de Viena de TVE. Llade el que fa és proposar-nos una història desconeguda, brillant i amarada de música i músics, de nazis i jueus, d'intrigues, traïcions i depravacions, i també de lleialtats i esperances. Amb un mosaic riquíssim de personatges, gira al voltant del director austríac Clemens Kraus, un dels predilectes de Hitler. La història ens porta a l'origen nazi del primer Concert d'Any Nou de la Filharmònica de Viena, el 31 de desembre del 1939... I fins aquí el que us puc explicar. Llegiu-lo! Aprendreu, gaudireu, riureu i plorareu. Per mi és com una altra manera de sentir i veure, a partir d'ara, el Concert d'Any Nou" Us agradarà. Seguríssim!

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una obra de Johann Sebastian Bach que durant anys, llargs, es creia que va ser estrenada la nit de Nadal del 1723, però estudis recents demostren que no va ser així. Es tracta del seu "Magnificat". L'estrena l'hem de situar cinc setmanes després que el músic arribés, amb la seva nombrosa família, a viure a la ciutat de Leipzig. Era a la primavera d'aquell 1723 i el perquè la va estrenar en aquella data us ho explico durant el viatge. Ja ho saps, hauràs de venir amb mi i sabràs què va passar.

Avui he volgut començar el viatge amb un dels poemes més bonics de J. V. Foix: "És quan plou que ballo sol vestit d'algues, or i escata. Hi ha un pany de mar al revolt i un tros de cel escarlata. Un ocell fa un giravolt i treu branques d'una mata. El casalot del pirata és un ampli gira-sol. És quan plou que ballo sol vestit d'algues, or i escata (...)". El va escriure el 1939. Una manera poèticament preciosa de començar un "Gran tour" en plenes festes nadalenques!

Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar a un lloc on mai voldríem anar, si no és per voluntat pròpia: viure el Nadal lluny dels nostres i lluny de casa. Nadals i festes tristes i sense sentit.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat assistir a una missa del Gall de fa molts anys a Barcelona. Moltíssims. Sembla que era un gran esdeveniment i que els protagonistes eren els ocells. S'adornava l'altar major de les esglésies de manera molt especial. De banda a banda del presbiteri es penjaven grans garlandes, amb hòsties de colors. Dies abans del d'avui els caçadors de moixonets anaven al bosc a caçar-ne, vius, per poder-los deixar anar al moment de l'adoració. Els joves, els donaven a les seves promeses o a les noies que els agradaven, i elles els duien a l'església en gabietes engalanades per a l'ocasió!

El cant dels ocellets, diu la llegenda, que seria el que inspiraria la tradicional cançó de Nadal "El cant dels ocells"!