El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre de l'antropòloga, periodista i feminista Elvira Altés: "En les pàgines següents he tractat d'escriure una història de la ràdio a Catalunya dins la història social i política catalana, amb la intenció de contextualitzar l'aparició de les dones en el mitjà radiofònic." Es tracta del llibre "Dones a les ones", la història de la ràdio a Catalunya amb la veu de dones. Aquest és un exemple de feina ben feta, ben documentada i tractada de manera rigorosa i sensible on l'autora ha volgut donar cabuda a una gran quantitat de dones del mitjà radiofònic i de totes les emissores del país. D'ahir i d'avui. Com a souvenir us he portat "Consells per a les dones"!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que el jove Wolfgang Amadeus va escriure al seu pare i a la seva germana, des de París, per donar-los la notícia més trista de la seva vida. Va estar uns dies marejant la perdiu, fins que finalment s'hi va atrevir!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar al fatídic 28 d'octubre de l'any 1949. Aquell dia el francesos es despertaven amb una notícia tràgica. Un avió de la línia Air France que s'havia enlairat a París el dia abans, direcció a Nova York, s'estavellava a l'arxipèlag de les Açores. Les 48 persones que hi viatjaven van perdre la vida. La notícia va fer vessar rius de tinta, però no només per la tragèdia sinó perquè entre els passatgers morts hi havia una estrella nacional, el boxejador francès Marcel Cerdan, campió mundial de pesos mitjans i en aquells moments el gran amor de la cantant Edith Piaf. Però no només el món de la boxa estava de dol, el món de la música clàssica també plorava. Ho feia per la mort d'una jove d'immens talent, la violinista francesa Ginette Neveu i també el seu germà, el pianista Jean-Paul.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a una estrena que no va ser. M'explico! L'any 1773, la compositora Marianna Martines es convertia en la primera dona admesa a l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya, una prestigiosa institució que ja tenia un segle de vida i de la qual formaven part els compositors més destacats de l'època. Per celebrar i agrair el seu nomenament com a acadèmica, Martines va compondre una adaptació del Salm 109 ("Dixit Dominus") que va causar un gran impacte. Tot i això, l'obra no es va arribar a interpretar a Bolonya per la renúncia de Marianna a viatjar a l'estrena. Vens a Bolonya?

Aquesta tarda, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Venècia, als carnavals de Venècia, en l'època que van arribar a durar més de cinc mesos. Mesos de diversió i disbauxa que no estaven renyits en absolut amb el fet que aquesta República fos catòlica i tothom anés a missa quan tocava. "Sota la màscara, cadascú era lliure de ser qui volia", escriu Casanova en les seves memòries. Aquesta idea resumeix bé com Casanova entenia el carnaval de Venècia: un temps excepcional en què la ciutat es convertia en un gran escenari de joc social, llibertat i molta música!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens porta un viatge meravellós per la Xina interior, als anys vuitanta. És un llibre i porta per títol "Camí del cel. Trobades amb ermitans xinesos". L'ha escrit l'antropòleg nord-americà Bill Porter i parla del seu viatge a la Xina a la recerca d'ermitans. Us puc assegurar que no us deixarà indiferents: "Al llarg de la història de la Xina sempre hi ha hagut persones que han preferit viure a la muntanya, subsistir amb poc, dormir sota un sostre de palla, portar roba vella, cultivar els vessants alts, no parlar gaire i escriure encara menys (potser uns quants poemes o un parell de receptes). Han tret la pols de la plana per la boirina de la muntanya". Com a souvenir hem conegut "Els amants de les papallones". Es tracta d'un conte popular xinès que avui dia està considerat un autèntic tresor nacional perquè s'ha sabut integrar en l'essència de la vida xinesa. Com? Amb música. Si vens amb mi a la Xina, t'ho explico!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens fa viatjar amb una parella que junts van recollir alguns dels grans triomfs de la música de cinema. Ell era compositor, Ennio Morricone, ella, el seu puntal, confident, lectora de tot el que ell escrivia i autora de les lletres de les seves cançons. Bé, i molt més!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la inauguració i clausura del Primer Festival de Jazz de Barcelona, el 1966. Ella el va presentar, hi va cantar amb el Trio de Tete Montoliu, i el va clausurar. Aleshores tenia 38 anys. Havia entrat en el cant per tradició familiar i en el jazz, per casualitat. Als anys 60 va ocupar, en solitari, el lloc del jazz vocal espanyol. Tot i ser madrilenya, va ser la primera veu femenina que va cantar standards de jazz en català, al costat de Tete, amb qui enregistraria uns quants àlbums. La seva carrera artística va ser tota una revelació. Era filla del gran tenor aragonès, Miguel Fleta i es deia Elia, Elia Fleta. Però amb el pas del temps s'ha anat oblidant. Un cop més, ella va posar el seu gra de sorra, i el pas dels anys se l'ha empassat. Com a souvenir "Free Boleros". També amb Tete però ara amb Maite Martín.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una de les darreres obres sacres que va escriure Franz Schubert. Hem viatjat amb ell fins a Viena i també hem estat al darrer pis on va viure. El va llogar amb el seu germà, era de nova construcció i el lloguer era més econòmic. Per què? Doncs perquè encara eren pisos humits i....! I vols saber què hi passava? I com després la seva figura va arribar al cinema? Doncs has de fer el viatge. No et faci mandra que t'agradarà!

Avui al nostre tour particular, entre altres destins, hem viatjat amb un llibre que és un recull d'escrits, entrevistes i reflexions del pianista canadenc Glenn Gould i que ens mostra el pensament musical i filosòfic d'aquesta ment brillant i peculiar. Porta per títol "No, no soc en absolut un excèntric". No es tracta d'una biografia convencional, sinó d'una col·lecció de pensaments de Gould sobre diferents aspectes i temes relacionats amb la música i la seva persona: "Algunes persones em consideren excèntric perquè porto amb mi la meva pròpia cadira, perquè porto guants a l'estiu, perquè em remullo les mans en aigua calenta abans de tocar i perquè faig servir guants de cautxú per nedar. Vegem això de la cadira, per exemple..." Glenn Gould. Com a souvenir, Grieg i Greig! Que qui són? La mare i el besavi del pianista. Sí, ho heu llegit bé, estava emparentat amb Grieg.