El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que la poeta francesa del Renaixement Louise Labé va escriure a una altra poeta noble, Clémence de Bourges. S'havien conegut en un convent on totes dues havien rebut la més alta i exquisida educació. Labé era una dona culta i independent que sempre va defensar el dret de les dones a estudiar, que als 16 anys (1542) es va disfressar d'home i va acompanyar un amant al setge de Perpinyà i va arribar a prendre part en els combats. La carta va adreçada a De Bourges, però podria anar adreçada a totes les dones de la seva època: "Ha arribat el moment, senyora, que les severes lleis dels homes ja no impedeixen a les dones dedicar-se a les ciències i altres branques del coneixement (...)". Com a souvenir una altra poeta del Renaixement, Veronica Franco, aquesta era cortesana, és a dir, treballava com a prostituta de luxe a la ciutat de Venècia. La seva inspiració la trobava ens els clients. Com?!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins ens ha fet viatjar amb una estrena que va tenir lloc en diferents dies, anys i llocs. M'explico! Es tracta d'"Iberia", del compositor Isaac Albéniz, i com que es tracta d'una suite de dotze peces per a piano, agrupades en quatre quaderns, i escrits entre els anys 1905 i 1909, els músics els va anar estrenant tan bon punt els acabava d'escriure. La primera estrena va ser el 1906 a París, a la Sala Pleyel, la segona, el 1907 a Sant Joan Lohitzune, la tercera un any després a casa de la princesa de Polignac a París i la darrera, a la Societat Nacional de Música, també a París, tres mesos abans de la mort del compositor. Però si una cosa van tenir en comú els quatre quaderns, les quatre estrenes, és que la pianista va ser la mateixa, Blanca Selva. Un nom molt vinculat a Barcelona als anys 20.

Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, amb una simfonia del compositor anglès Ralph Vaughan Williams. La va titular "Simfonia de Londres". En un assaig escrit als anys 30, el músic deia: "Tot compositor no pot esperar tenir un missatge mundial, però pot esperar raonablement tenir un missatge per al seu propi poble, i molts joves compositors cometen l'error d'imaginar que poden ser universals sense haver estat primer locals. No és raonable suposar que aquells que comparteixen la nostra vida poden tenir algun secret per compartir amb nosaltres més que un compositor estranger?"

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre de Byung-Chul Han, "La societat del cansament", una de les obres més emblemàtiques d'aquest filòsof sud-coreà nacionalitzat alemany. Han ens parla de plenitud personal i el sentit de la vida en la incessant autoexigència de rendir cada cop més i les conseqüències psicològiques que comporta: cansament, avorriment i indiferència, que deriven en síndromes d'hiperactivitat, impaciència, desatenció i esgotament. I com a banda sonora? Doncs fes el viatge i t'agradarà!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta d'un amic del compositor Serguei Prokófiev. En aquell moment tots dos tenien 22 anys i era una de les seves amistats més properes amb gustos comuns. Tots dos es delectaven per la filosofia, eren uns grans lectors i vivien per a la música. Però va ser una amistat cruelment greu. Per què? Hauràs de fer el viatge per esbrinar-ho!

Avui el nostre particular tour, ens ha fet viatjar al convent italià de Santa Radegonda, a Milà. Ho hem fet en un moment en què els convents van ser un destí forçós de nombroses joves pertanyents a classes acomodades: la reclusió monàstica d'aquestes noies s'explica per la necessitat de preservar les fortunes familiars -que eren arribades al primogènit baró- i evitar les despeses derivades de les costoses dots matrimonials. La vida conventual era, tenint en compte la procedència social de les religioses, molt rellevant tant en termes econòmics com culturals. La majoria dels convents tenien espais dedicats al treball -sala di lavoro- on també es feia música. L'activitat musical als convents abastava l'estudi, la composició, el cant i la interpretació musical amb instruments. Aquest fet explica que la porció més important de música impresa del segle XVII italià composta per dones provingui de l'àmbit religiós. Una d'elles va ser ser Chiara Margarita Cozolani.

El 1750 Georg Friedrich Händel va fer el darrer viatge a la seva terra natal, a Halle. Un any més tard, abatut, escriu en el seu diari: "He arribat aquí el dimecres 13 de febrer, impedit per continuar a causa de la meva visió de l'ull esquerre." El 30 d'agost havia perdut la vista. Escriu: "Eclipsi total. El món s'ha esborrat." Operat tres vegades de cataractes, l'última va ser el novembre del 1752, Händel ja estava absolutament cec. Va morir el Dissabte Sant, el 14 d'abril del 1759.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'any 1933, quan Hitler va pujar al poder. Aquella mateixa data es complia el 50è aniversari de la mort del compositor Richard Wagner i el dictador va aprofitar-ho per organitzar una gran commemoració al Festival de Bayreuth sota el nom "Wagner i la nova Alemanya". És molt probable que no hi hagi cap altre músic tan lligat al nazisme com Wagner i cap altra música tan empotinada amb associacions ideològiques del Tercer Reich com la seva. En parlem en el viatge d'avui!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat per alguns indrets d'aquest inabastable món musical i un d'ells ens ha fet reflexionar amb la música de Messiaen i també ho hem fet amb una cançó de bressol a mena de pregària. Perquè protegir dels mal als que estimem és la cosa més natural del món. Tot té a veure amb la lectura d'avui, que no us deixarà indiferent...!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que el químic i músic rus Alexander Borodin va escriure, la primavera del 1875, a una amiga, Ivanova Karmalina. Ella era la dona d'un alt oficial rus, talentosa cantant i col·laboradora en la recerca de cançons tradicionals russes. Com que Borodin sempre va haver de fer malabars entre la composició i la ciència, en una carta li confessa com se sent: "A l'hivern només puc escriure música, quan estic tan malalt que no faig conferències i no vaig al laboratori. Per això els meus amics musicals, contràriament al costum universal, sempre em desitgen no salut, sinó malaltia."