El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a París i al Brasil. Hi hem anat amb el mateix compositor francès Darius Milhaud, qui havia viscut un temps, quan era jove, al Brasil. La seva música és el reflex de les seves vivències. M'acompanyeu?

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut de gira amb la família Mozart. Perquè els viatges eren essencials per a aquesta família, especialment durant la infància de Wolfgang Amadeus i la seva germana Nannerl. Viatjaven per mostrar el talent dels menuts, però també per exposar-los a diferents cultures, societats i músics. El primer viatge va ser a Múnic el 1762, quan Wolfgang tenia cinc anys i Nannerl, deu. Els viatges incloïen reptes logístics i econòmics, perquè es passaven setmanes lluny de casa, i calia organitzar concerts, allotjament i transport. Les despeses del viatge anaven a càrrec dels Mozart, i no tot eren guanys. Però, lluny del que pugui semblar, als dos petits els agradava viatjar. Per ells era un autèntic privilegi i sabien com passar l'estona, les llargues i feixugues hores de diligència, etc. Com? Doncs feu el viatge amb nosaltres i feu volar la imaginació. Perquè també hi havia moments de joia i descobriment per a tota la família.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Giacomo Puccini. Ho hem fet amb un llibre que acaba de sortir publicat, "El problema de Puccini. Òpera, nacionalisme i modernitat", d'Alessandra Wilson, que ens serveix per commemorar el centenari de la seva mort. Va morir el 29 de novembre del 1924. El llibre ens parla d'una faceta poc coneguda del compositor i és la falta de receptivitat que va tenir en el seu moment al seu país: "La seva obra es va inscriure en el centre d'una profunda crisi d'identitat nacional que, després de la reunificació, va tenallar Itàlia a principis del s. XX". Puccini es veia com un músic que agradava a l'estranger i això no era ben rebut. Per què? Doncs perquè era poc patriòtic! És cert? No, simplement hi havia una Itàlia exaltada que volia que Puccini jugués al seu patriotisme i ell no volia entrar en aquest joc. El contextualitzarem en el seu entorn polític, estètic i cultural. La seva música és signe de llibertat!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'infinit i més enllà. Ho hem fet amb una carta de l'astrònom, astrofísic, escriptor, principalment lliurepensador i un dels més grans divulgadors de la ciència de tots els temps, Carl Sagan. La carta l'adreça a la seva filla Sasha i li diu: "Si tenim en compte el nombre gairebé infinit de possibilitats i camins que condueixen a néixer una sola persona, has d'estar agraïda de ser tu mateixa en aquest instant precís. Pensa en l'enorme nombre de possibles universos alternatius en què, per exemple, els teus rebesavis mai s'haurien trobat i tu mai hauries arribat a existir. Estàs connectada amb totes les generacions i els éssers vius d'aquest món a través de l'ADN. De les estrelles". Però a més a més, Sagan fa tota una declaració de principis que hauríem de tenir present. I en aquests temps, més que mai!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a la ciutat de Leipzig el 1725. El mes de gener havia mort el llibretista de Johann Sebastian Bach, Andreas Stübel, i el mestre havia de trobar ràpidament un substitut. Bach va prndre una decisió singular: va escollir un poeta poc conegut, sense cap publicació, i, encara més sorprenent, era una dona. Pocs mesos després, la primavera d'aquell 1725, Bach escrivia la música amb la qual tancava el segon cicle de cantates de Leipzig, un total de nou, que naixien de la col·laboració amb la poeta de trenta anys Christiana von Ziegler.

El seu nom de soltera era Christiana Mariana Romanus. Havia nascut a Leipzig el 1695. Provenia d'una família rica i prestigiosa. Algú n'ha sentit a parlar?

Avui he volgut començar el tour "a la meva manera". És una cançó adaptada a l'anglès per Paul Anka el 1969. L'original prové d'una cançó francesa escrita dos anys abans i titulada "Comme d'habitude", de Claude François i Jacques Revaux. Nosaltres l'hem sentit en una versió de tres contratenors. A partir d'aquí tot ha estat diferent, interessant, curiós, instructiu... Comme d'habitude.

Avui el nostre tour particular l'hem començat amb un poema de la uruguaiana Delmira Agustini, assassinada pel seu marit als 28 anys: "Moro estranyament. No em mata la vida. No em mata la mort. No em mata l'amor (...)" Hem continuat fent via per camins amables, però una altra vegada hem anat a parar a un lloc ple de dolor, sotmetiment i resistència. Hem estat amb la poeta afganesa Nadia Anjuman, assassinada als 25 anys pel seu marit i la seva família. Un poema seu diu: "No hi ha diferència entre parlar, riure, morir, ser. Jo amb la meva soledat esgotada. Vaig néixer per res. Soc una dona afganesa i té sentit la meva queixa." Com a souvenir, les germanes Mirabal, anomenades "Las Mariposas". Van ser tres activistes polítiques que es van oposar a la dictadura de Rafael Trujillo. Van ser assassinades a la República Dominicana el 25 de novembre del 1960 per ordre del dictador. Des del 1993, cada 25 de novembre es commemrora el Dia Internacional contra la Violència envers les Dones.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'univers de la poeta i traductora tarragonina Montserrat Abelló. Ho hem fet amb el seu llibre "El miracle és viure". Ella mateixa en el prefaci ens explica que va voler dividir el llibre en dues parts: la de la seva infantesa fins al retorn a Barcelona el 1960, després del llarg exili de gairebé vint anys, i una segona part dedicada a la seva represa com a escriptora i traductora de poesia. De totes maneres ella deia: "La meva biografia ja la tinc amb la meva vida." Fins molt gran, mai va sentir l'impuls d'escriure una autobiografia. Considerava que amb la vida -vivint- estava tot dit. Però finalment va sortir a la llum aquesta, tota farcida de vivències i poemes. Un fragment diu: "Adquirir la maduresa en llegir i escriure vol dir arribar a una vida emocional harmònica."

Avui el nostre particular tour l'hem començat fent castells a la sorra amb el bellíssim tema de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom. Després hem seguit amb la música evocadora de Shigeru Umebayashi, també hem estat en una "guerra d'arpes" de principis del XX a París. El viatge ha seguit per altres indrets, fins que hem tornat a París, amb Erik Satié i una carta que va escriure a la seva amiga Valentine Hugo. I per acabar el mateix músic com a souvenir ens ha portat una "declaració de principis" molt particulars! De fet, tot el viatge ha estat, com sempre, molt particular!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'illa dels oblidats. Allà ens hem trobat una compositora i cantant peruana que va donar a conèixer a mig món el gust i l'aroma de la canyella. Ho va fer amb una de les seves composicions més emblemàtiques. Li deien "la dama de la fina estampa" però es deia Chabuca Granda. De fet, li deien així artísticament perquè en realitat era María Isabel Granda y Larco. Va ser cantant, poetessa, folklorista i compositora, amb un llegat musical importantíssim com a part de la cultura peruana. Però, sens dubte, hi ha un tema que la va fer mundialment famosa i reconeguda. El va escriure quan tenia trenta anys, el 1950. Traduït a més de trenta llengües i versionat un munt de vegades, poca gent sap que darrere d'aquesta composició s'hi amaga ella i la seva cançó "La flor de la canela".