El gran tour

Avui he volgut començar aquest particular tour amb un poema de Joan Maragall: "Aquelles dues flors que hi ha posades al mig del caminal, qui és que les hi deu haver llençades? Qui sia, tant se val. Aquelles dues flors no estan pas tristes, no, no: riuen al sol. M'han encantat així que les he vistes posades a morir, mes sense dol." L'acompanyava el guitarrista Juan Erena i el seu "Plor de les flors". I a partir d'aquí tot ha seguit per camins diferents però igual de musicals i poètics.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la Barcelona dels anys trenta del segle XX. En aquells temps, la ciutat tenia nombrosos establiments d'oci: cafeteries, terrasses, salons de te, orxateries, cafès i també establiments de vida nocturna. El Paral·lel, en concret, es va convertir en l'epicentre de la vida nocturna i bohèmia de la ciutat, i va ser testimoni de l'aparició d'una cultura de masses a Catalunya.

Un dels artistes més destacats que va actuar a la ciutat en aquella època va ser Maurice Chevalier. Ja feia temps que havia conquerit el públic barceloní. La primera vegada que hi va actuar va ser el 1920, el 1923 hi va tornar, i també el 1927. Ara bé, quan hi va ser el 1930, acabava de ser candidat a l'Òscar com a protagonista d'una pel·lícula de la Paramount, "La cançó de París", que justament s'havia estrenat a Barcelona pocs mesos abans, al cinema Coliseum. I va ser la que va inaugurar el cinema sonor a casa nostra!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet descobrir un músic oblidat que deia: "No he intentat imitar ni Beethoven, ni Brahms, ni Franck, ni Ravel. Vull ser jo mateix: un negre. Quan algú escolti la meva música, el millor que en poden dir és que no és la música d'un blanc. Vull que el públic digui: aquesta música només la podia escriure un negre." El seu nom, William Dawson. A partir d'aquí també hem conegut una pianista negra que volia tocar Bach i no la deixaven "perquè era música per a blancs"! La injustícia està servida.

Avui hem començat el nostre viatge d'una manera bellísima, particular i poètica: "De vegades et vull preguntar coses i m'intimides tu amb la mirada. I retorno al silenci contagiada del tímid perfum de les teves roses. De vegades vaig voler no somniar amb tu, i com més volia més somniava". Gloria Fuertes. I a partir d'aquí, el camí ha estat un plaer, ple de músiques, llibres, pensaments i reflexions. Per cert, el llibre d'avui no us el podeu perdre. És un discurs de Giambattista Vico, fet a Nàpols el 1735, amb motiu de la inauguració de l'any acadèmic. Tot ell és or! Com quan deia: "La tasca més sublim de la poesia és donar sentit i passió a les coses invisibles".

Avui en el nostre tour particular, entre d'altres, recordarem aquella data memorable: el 14 de novembre del 1924, a dos quarts de set de la tarda; el dia, l'hora i l'any que es va inaugurar la primera emissora de ràdio de tot l'estat espanyol i la tercera d'Europa: l'EAJ 1 Ràdio Barcelona. Avui, cent anys després, som conscients que la ràdio ens ha marcat la vida. L'escriptor francès Jacques de Lacretelle deia que la ràdio ha marcat els minuts de la nostra vida, com els diaris han marcat les hores, i els llibres, els dies. Parlarem d'això i d'una història d'amor anomenada ràdio!

Avui el nostre particular tour l'hem començat a l'Argentina, amb aquest poema: "Viure em costa la vida. Les meves portes són dèbils, les meves portes són primes. Invisibles. No temo els lladres. De la meva vida en tot el que soc, i res no tinc. Soc tan forta com vulnerable. Els meus amics travessen les meves portes com ho fa el vent en les altures. No tinc defenses, no tinc consols, no tinc reserves. Soc la vida que em talla com arena. Soc igual que tothom. Viure em costa la vida." És d'Héctor Berenguer. I a partir d'aquí hem agafat embranzida i el camí se'ns ha fet curt. Per què? Doncs perquè hem escoltat músiques fascinants, hem descobert alguna història que no sabíem, hem anat d'estrena a París i hem conegut l'orguener Aristides Cavaillé-Coll, d'origen català, nascut a Montpeller el 1811 i considerat un dels fabricants d'orgues més importants del segle XIX.

Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha donat l'oportunitat de viatjar a l'edat mitjana, al nostre país. Aleshores la música tenia un paper crucial en la vida quotidiana, marcant el ritme dels dies i les celebracions. Certs negocis oferien serveis musicals per atreure clients, entre ells l'ofici del "caixaler", que combinava funcions mèdiques i estètiques. A principis del segle XIV, es va dividir l'ofici mèdic entre físics, cirurgians i barbers, i aquests últims sovint ampliaven els seus serveis, i oferien també música als seus establiments. En els temps medievals, no tothom podia treballar per guarir mals. A principis del 1300, van dividir l'ofici entre físic, cirurgià i barber. Físic és el nom que reben els metges, els cirurgians tenim molt mala fama, amputacions, trepanacions, etcètera; llavors, els barbers, que sempre s'ocupaven del graó més baix, i, per últim, més endavant va aparèixer la figura del "caixaler"! Tot un món, a més, ple de música.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un dels llibres de l'humanista italià Francesco Petrarca (1304-1374). Conegut popularment pels poemes del seu "Cançoner", també ens va llegar una abundant obra en prosa, amb escrits morals com "De remediis utriusque fortunae" (en català, "Dels remeis contra la pròspera i l'adversa fortuna" i publicat sota el títol de "Remeis per a la vida"). I el que fa és oferir-nos trenta-cinc temes amb les recomanacions "per a l'escarment dels pròspers i el consol dels dissortats". Les principals passions de l'ànima entaulen un diàleg amb la raó sobre el fruit, bo o dolent, dels diversos aspectes de la vida: els atributs del cos i l'ànima, les distraccions, l'educació, l'art, els parents, els amics, el poder, la guerra, la posició social, la salut, els diners, l'amor i la mort, etc. La veritat és que fa un parell d'anys ja us l'havia portat, però aquest cop el tema escollit és "la mort d'un amic". Una reflexió meravellosa.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una marxa que va escriure Charles Gounod per a una titella. I potser algú s'ha preguntat què tenia a veure amb el viatge d'avui, i la resposta és que amb el viatge, res de res, però amb avui, molt! Perquè, sabeu com era l'endemà de les eleccions fa 2.500 anys? Doncs res a veure amb avui, estimats i estimades. És que sembla que en lloc d'anar endavant anem enrere!

Avui hem començat el nostre particular viatge amb la paraula grega "hibris", que significa arrogància i excés. Els antics dirien que els governants comencen a ser perillosos quan els causa terror reconèixer un error. A partir d'aquí hem tingut un viatge mogudet. M'hi acompanyeu?