El gran tour

Avui el nostre particular tour l'hem començat amb un pensament de Borges: "Quan una persona enyora un lloc, el que realment enyora és l'època que correspon a aquell lloc". I amb aquest pensament hem seguit la ruta per diferents indrets. Un l'hem trobat amb la lectura de l'assaig del musicòleg Mark Evans Bonds "La música com a pensament. El públic i la música instrumental en l'època de Beethoven". Es tracta d'una interpretació singular i rigorosa de les causes i els efectes de la revolució en l'escolta i la recepció musical. I això ens ha portat a la novel·la del 1910 d'E. M. Forster, "Howards End". Hem anat al cèlebre passatge que capta perfectament la varietat de maneres d'escoltar una mateixa obra. Sis personatges de la novel·la es troben en un concert de la simfonia n. 5 de Beethoven i cadascú reacciona diferent. Sis maneres d'escoltar la mateixa música.

Aquesta tarda el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que Saint-Saëns va escriure a un amic i on es lamenta que el seu estimat alumne Gabriel Fauré s'ha fet gran i ja no el necessita. Per situar la carta hem de saber que el 1872 Saint-Saëns havia començat a donar classes al jove alumne. I la carta té a veure amb l'estrena de la melodia de posta d'avui, la Sonata op. 13. L'èxit va ser molt gran i per aquest motiu, el mestre percep que ja no serà necessari seguir lligat al seu pupil. La carta ho expressa: "Sento una gran tristesa. La mateixa que les mares deuen sentir quan saben que els seus fills són massa grans per necessitar-les." Aquesta sonata ho té tot per temptar un gourmet. Amb aquesta obra el senyor Fauré agafa el seu lloc entre els mestres! Com a souvenir hem conegut la violinista que va estrenar la Sonata, Mademoiselle Tayou!

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat al París dels anys vint. Hi hem anat amb una dona que no només va ser coneguda com a compositora, sinó que també es va alçar a la categoria d'icona femenina i model per a altres dones. Va escriure música per a les seves contemporànies, perquè poguessin interpretar-la i fer música de saló, i aviat els Estats Units la van reclamar i aclamar. El seu nom, Cécile Chaminade.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat fins a Weimar. Hi hem anat per assistir a l'estrena del Concert per a piano n. 2 de Franz Liszt. Va ser un dia de gener del 1858, i aquell dia el virtuós pianista i gran compositor hongarès va preferir posar-se al capdavant de l'orquestra i donar la part solista al seu brillant alumne Hans von Bronsart. Com a souvenir hem conegut la part més mística de Liszt.

Avui el nostre tour particular ens ha acostat, entre altres destins, a Turíngia (Alemanya). Hi hem anat per assistir a una típica Escola Llatina dels anys en què va néixer i créixer J. S. Bach. Si ens poguéssim traslladar a finals del segle XVII i principis del XVIII, el que ens criadaria més l'atenció seria la importància que tenien dues assignatures: la religió i la música. El teòleg Martí Luter deia que tot mestre d'escola havia de saber música; si no, ell no els reconeixia com a mestres. I també deia: "Qui resa cantant, resa dos cops." I la cosa no acaba aquí!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al 1530. Hi hem anat amb la lectura d'un llibre de l'escriptor i polític florentí Francesco Guicciardini. És "Ricordi" (Records), i es tracta d'un compendi de la seva obra, és a dir, dels llibres de viatges, de política, d'història... De fet, la concepció de l'escriptura d'aquest autor està molt unida al comportament humà perquè li dona pistes de com som: "No us sorprengueu que no sapigueu les coses del passat, perquè si ho considereu bé, no tenim notícia veritable del present. Sovint entre el Palau i la plaça hi ha una boirina tan espessa i un mur tan gruixut que en no poder penetrar-hi els ulls dels homes, el poble sap tant d'allò que està fent el que governa, o del perquè, com de les coses que passen a l'Índia." És a dir, en el segle XVI, res, tot i que avui dia, dels intríngulis de Palau, tampoc en sabem gaire res. Com a souvenir, "Èdip, la primera novel·la negra". I per què? Doncs haureu de fer el viatge.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a l'univers més íntim de Federico García Lorca. Hi hem anat amb una carta que l'escriptor va rebre de casa, en concret de la seva mare, Vicenta Lorca, mentre vivia a la Residencia de Estudiantes de Madrid. La carta és tendra, és íntima i propera, com la de qualsevol mare que escriu a un fill: "La teva capseta de bombons lírics m'ha resultat un obsequi preciós, d'un gust exquisit i sentimental, com a mi em sembla tot el que tu fas. Ja tinc ganes de llegir el teu llibre, perquè suposo que l'estàs editant, encara que no diguis res. El teu retrat està bé, però el que no m'agrada, ja ho saps, són els cabells tan llargs." Com a souvenir hem descobert els haikus de Lorca. Aquests breus poemes japonesos s'havien posat de moda a finals del segle XIX a París, i uns quants escriptors es van apuntar a la moda. Una d'aquestes composicions es titula "Sakura" i està dedicada a la seva estimada mare.

Avui el nostre tour particular l'hem començat amb un poema de Josep Maria Llompart, després hem seguit la ruta per l'univers de Mozart, de Graun i de Vivaldi i finalment ens hem aturat una bona estona per parlar d'una de les dones oblidades de la història. Era anglesa, filla d'un dels grans noms de la música d'aquell país. Es deia Imogen Holst. Un nom que cal recordar i una dona que cal conèixer. Us agradarà.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat d'estrena, a Düsseldorf, un dia de març del 1853. De fet, aquella va ser una estrena parcial perquè Robert Schumann, ja greument malalt, només va poder donar a conéixer dues parts de l'obra. Es tracta d'una obra tardana poc coneguda, la Missa sacra, op. 147, un descobriment no només per a nosaltres, els oients, sinó sovint per als mateixos intèrprets. La gestació de l'obra explica per què es va endinsar en la música religiosa ja al final de la seva vida. T'agradarà, la història i la música!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la ciutat ucraïnesa de Mariúpol. Ho hem fet amb una obra dedicada a aquesta ciutat, "Maria's city", de l'ucraïnès Zoltan Almashi. Mariúpol des del 2022 ha estat assetjada i atacada per les tropes russes, i avui dia és una ciutat totalment destruïda. Com a souvenir us he portat el poema "Pare nostre", de l'uruguaià Mario Benedetti, que comença: "Pare nostre que esteu en el cel amb les orenetes i els míssils."