El gran tour

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha dut a l'estrena d'una de les grans obres vocals de Johann Sebastian Bach, el Magníficat. Va ser publicada el 1723 i sempre hem pensat que el músic la va escriure en la seva primera nit de Nadal com a cantor de Leipzig. El text, del primer capítol de l'evangeli de Lluc, és la reacció de Maria a un àngel que li diu que parirà un fill que "serà anomenat fill de l'Altíssim". Avui sabem que l'obra estava destinada a la festa de la visitació de la Verge Maria el 2 de juliol d'aquell any. Com a souvenir descobrirem el motiu pel qual es va interpretar per primer vegada a Catalunya i a tot l'estat espanyol. Va ser el 1908. El motiu? Haureu de fer el tour.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a visitar la Casa dels Budells. La va fer construir el Gremi dels Corders de Viola. A començaments del segle XVIII, Barcelona era una de les capitals amb més luthiers del sud d'Europa, amb algunes nissagues familiars dedicades a la construcció d'instruments, com ara violes, violins, violoncels, guitarres, oboès i baixons, i fins i tot comptava amb un orguener. I, a més, hi havia un carrer dedicat a aquest gremi. I aquí se centralitzaven els treballs d'adob i trenat dels budells de moltons, anyells, ovelles i altres tipus de bestiar per confeccionar les cordes. Per això, el 1613 es va construir la Casa dels Budells. Si veniu amb mi, ens hi acostarem. És molt interessant de visitar!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, el fem acompanyats del que va voler ser cavaller errant per les terres de la Manxa i el seu escuder. Són Don Quixot i Sancho Panza, un dels llibres més famosos de tota la història de la literatura, escrit per Miguel de Cervantes al segle XVII. Ens hem fixat en una conversa enginyosa: "Pero en llegado el fin, es cuando se acaba la vida y a todos les quita la muerte las ropas que los diferenciaban y quedan iguales en las sepulturas."

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una melodia de posta. La d'avui és de Brahms i fa referència a la seva "Nänie", que en llatí significa cant fúnebre. El seu nom prové de la deessa romana Nenia i el compositor la va compondre basant-se en un poema de Schiller, i en memòria d'un amic seu pintor que havia mort als cinquanta anys, Anselm Feuerbach. La carta l'escriu a la madrastra del noi, mecenes de les arts, i a qui té la necessitat de dir-li molt més del que ja havia dit amb la música: "Li demano si li puc dedicar l'obra al seu il·lustre fill. Ningú el venerava tant com jo." Brahms escrivia un lament no com un cant fúnebre per la mort d'una persona, sinó per la mort d'allò que és bell. Fins i tot la bellesa ha de morir, diu!

Avui, el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'univers dels Beatles. Hi hem anat amb uns arranjaments d'algunes de les cançons que van escriure Paul McCartney i John Lennon fets pel compositor cubà Leo Brouwer. Segons ell, els quatre músics de Liverpool no només van marcar una etapa, un moment de la música popular, sinó que van capgirar la música, amb una manera de fer i enfrontar-s'hi diferent. Al cap d'uns anys, el músic Martin Kraj¿o feia un arranjament dels arranjaments de Brouwer i, com a souvenir, Sarah Vaughan interpretant cançons dels Beatles. Avui, ja ho veieu, qualsevol diria que ens agraden els Beatles, oi?

Avui, el nostre viatge particular ens ha dut, entre altres destins, a una estrena molt especial. Hem anat al Conservatori de Sant Petersburg, el 5 de març del 1897. Aquell dia, en aquell lloc s'estrenava la primera simfonia d'un jove Serguei Rakhmàninov, dirigida per Aleksandr Glazunov. En aquell moment el músic tenia 24 anys i molt poca seguretat en ell mateix. Tant és així, que abans que acabés la interpretació va tenir un atac d'angoixa. L'estrena va ser un fracàs i el músic, completament enfonsat, va ser incapaç de tornar a compondre fins que els seus familiars i amics el van convèncer de seguir una teràpia hipnòtica. Dos anys més tard, la seva carrera anava in crescendo. Com a souvenir us he dut un discurs fet fa vint-i-tres segles per un director de teatre. Després de dos fracassos es va adreçar al públic i els va dir: "Si us plau, no se'n vagin i estiguin atents perquè altres poetes tinguin ganes de continuar escrivint i jo, la possibilitat de continuar treballant."

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut a Valldemosa, a un lloc idíl·lic: "La poesia d'aquesta cartoixa m'havia embogit, ni Suïssa ni el Tirol se m'han presentat sota aquest aspecte de creació lliure i primitiva que tant m'ha encantat a Mallorca. Tot és allà i l'art no hi pot afegir res", escrivia George Sand. Hi va anar a viure el 28 de desembre del 1838, acompanyada dels seus fills i de Chopin: "Soc aquí, a Palma, entre palmeres, cedres, cactus, oliveres, tarongers, llimoners, àloes, figueres, magraners... tot el que es troba als hivernacles dels jardins botànics. El cel sembla turquesa; el mar, lapislàtzuli; les muntanyes, maragdes, i l'aire és diví. Tothom va amb roba d'estiu i fa calor. A la nit, guitarres i cançons durant hores i hores [...] Ja està arreglat: viuré en un meravellós monestir al millor lloc del món." Si Sand hi va escriure el seu llibre "Un hivern a Mallorca", Chopin hi va escriure algunes de les seves planes més boniques!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat al club de lectura del GT. Aquesta setmana he escollit un llibre que a aquells que estimeu els ocells no us deixarà indiferents. Els protagonistes són dos estornells, un és el de l'autora, l'ornitòloga nord-americana Lyanda Haupt i l'altre és l'estornell de Mozart. Va viure amb ell tres anys i es va convertir en la seva musa, la musa del millor compositor de la història. El concert n.17 per a piano està dedicat a ell. Quan als tres anys l'estornell va morir, Mozart li va organitzar un funeral de primera, amb cançons i un poema que va escriure el mateix compositor. Com a souvenir hem recordat que comunicar amb els animals és del tot possible. Ells saben desxifrar un antic codi que nosaltres ja hem oblidat. I jo d'això en dono fe perquè els meus dos ocells, dels quals no desvetllaré el nom per preservar-ne la intimitat, sempre em recorden que amb ells no saben mentir.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins a Leipzig. Hi hem anat amb les melodies de postal i una de les poques cartes que s'han conservat de Johann Sebastian Bach i que data del 1730. Bach havia arribat a la ciutat set anys abans i la seva situació seguia sent de desemparament. El motiu era el desinterès del consistori. Hi exposava els problemes que feien tan difícil la seva feina i suggeria les possibles solucions. Anys abans havien tingut els mateixos problemes altres autoritats, en aquest cas reis i prínceps. Com a souvenir hem somniat amb l'Atlàntida, una de les llegendes més fascinats creada per Plató. Hem somniat amb paradisos perduts i enyorats, amb utopies promeses i hem topat amb enganys i més enganys! Amb la música de Falla/Halfter com a taló de fons i el poema èpic de Jacint Verdaguer.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al 1949 quan la cantant i mite de la chanson francesa, Édith Piaf, escrivia la lletra de la cançó "L'hymne a l'amour". Aquella era tota una declaració destinada al gran amor de la seva vida, el boxejador Marcel Cerdan. "Déu reuneix aquells que s'estimen", diu el final de la cançó. Només un mes després d'estrenar-la, a Nova York, Cerdan moria en un tràgic accident d'aviació. A partir d'aleshores, Piaf, amb la seva veu trencada, com la seva vida, convertiria aquell himne en tot un símbol.

Però potser el que molts no saben és que darrere d'aquella cançó, a l'ombra de Piaf durant vint-i-cinc anys, s'hi amagava una dona: la pianista i compositora francesa Marguerite Monnot.