Avui el nostre tour particular tour ens ha fet viatjar amb una melodia de posta i una carta que va escriure el company del Conservatori de Sant Petersburg Maximilian Schmidhthof a Serguei Prokófiev. Eren grans amics, compartien els mateixos gustos en moltes coses. Va ser escrita el 27 d'abril del 1913 i, ras i curt, li diu: "M'acabo de disparar un tret... Les raons no tenen importància." Alguns estudis diuen que no podia suportar que mai seria un pianista dels grans, com el seu amic. Uns dies més tard, Prokófiev, devastat, li dedicaria el seu Concert per a piano 2 i anotaria al seu diari: "La bala que es va disparar, recta, li va entrar per la dreta i li va sortir per l'esquerra. Un bon cop. Bravo. Demà em posaré una corbata negra en senyal de dol pel meu amic". Com a souvenir us he portat l'arrel etimòlogica de la paraula "amistat" segons el professor de filosofia i escriptor d'Arbúcies Agustí Casanova: "L'origen grec diu que està composta per dos vocables, "sense" i "ego"!

Avui el nostre particular tour l'hem començat amb una oda: "Benviguts a tots els plaers que delecten, Salve aquest lloc feliç, aquesta assemblea musical que sembla l'arc de l'harmonia universal"! La va escriure Purcell per a santa Cecília. Després hem seguit per diferents indrets, amb la companyia de música de tota mena. La parada l'hem anat a fer a París, en plena revolució francesa. Hi hem estat amb dues dones interessantíssimes d'aquella època: una professora i compositora, l'altra...! Bé, millor la descobriu. Us sorprendrà!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a Dresden, a l'Hotel de Saxe. Hi hem anat per assistir a l'estrena, el 4 de desembre de 1845, del Concert per a piano i orquestra, l'op. 54 de Robert Schumann. El compositor li va confiar l'estrena a la seva dona, Clara, una de les millors pianistes de l'època. De fet, no era casualitat, perquè ella havia tingut molt a veure en la gènesi de l'obra. Com a souvenir us he portat un bolero inspirat en aquest concert. Per cert, és uns dels més famosos de la història. Una història sorprenent...!

Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha dut a vagar pels Alps bavaresos amb la companyia del jove noble Manfred, el protagonista del poema dramàtic de Lord Byron. El va escriure influït per l'atracció que sentia per la seva germanastra Augusta, amb qui havia mantingut una relació incestuosa. El poema ens parla del seu passat turmentós, del qual se sent culpable i del qual no es pot alliberar. Txaikovski, a qui no és difícil d'imaginar-se sempre lluitant contra la seva identitat sexual, aviat es va sentir identificat amb l'heroi turmentat i el va musicar. Com a souvenir hem tingut el rebel amb causa de Byron, rebutjat per alguns i idolatrat per altres, que li van donar la celebritat universal. Una vida, però, que des del bressol ja va començar amb problemes. Va néixer amb problemes en un peu que el van deixar coix, però les seves maneres li van servir per dissimular la coixesa, fent que semblés un caminar excèntric i distingit.

Avui el nostre tour particular ens ha fet viatjat per diferents indrets i amb diversos vehicles, des del cabaret berlinés fins a la casa familiar dels Mendelssohn, del Carnegie Hall de Nova York a la casa moscovita on va passar la infantesa Marina Tsvetàieva. I com a souvenir, us hem explicat la història d'un nou invent, el metrònom, per qui la poeta sentia un gran rebuig: "És com si algú vingués a buscar la meva ànima". Sabeu quan es va inventar i qui ho va fer?

Avui hem començat el nostre tour particular enlairant-nos per l'univers poètic de Gloria Fuertes i Claudio Monteverdi, hem seguit amb Rossini, Saint-Saëns i Freddie Cole i hem viatjat amb música que ens ha introduït en el món dels castrats. La parada l'hem anat a fer en un monestir alemany, amb una de les dones més interessants de la baixa edat mitjana, la santa, abadessa, compositora, escriptora, filòsofa, científica, i una de les personalitats més fascinants, Hildegarda de Bingen. Hem viatjat amb una carta que escriu a una altra abadessa, de les poques que es conserven: "Voldria descansar i trobar un lloc on el meu cor guardi el meu niu". El souvenir és del compositor Toni Castells i el seu particular univers d'Hildegarda. Per cert, meravellós...!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Xile, amb un dels seus compositors més importants del segle XX, Pedro Humberto Allende. Els viatges que va fer per Europa li van donar l'oportunitat d'estudiar les noves tendències de la música contemporània, que ell va saber unir als ritmes i sonoritats del folklore del seu país. El primer viatge el va fer el 1911 a Barcelona per conèixer el mestre Pedrell, capdavanter del nacionalisme musical català. Com a souvenir, "I van arribar els llatinoamericans". Els primers exiliats polítics van arribar als 70, gent de tota mena que buscaven empara al nostre país: alguns il·lustres desconeguts, científics, periodistes, músics, entre ells Eulogio Dávalos, Cherubito, Sergio Barone, Jorge Naranjo, Gloria Veloso, Nidien Galeano, Elba Picó i altres que van aconseguir que les nits barcelonines s'omplissin d'altres sons, veus folkloristes i flors. I la nostra vida es van anar entrellaçant amb les seves!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'Empordà. Hi hem anat amb el músic i rellotger de Sant Feliu de Guíxols, Juli Garreta, i amb l'única obra que va escriure en quatre moviments i que va néixer d'una sardana, la "Suite empordanesa". L'estrena es va venir a fer a la capital, el 16 de gener del 1921, al Teatre Eldorado. Com a souvenir us he portat una de les cançons més boniques, sinó la més, que s'han escrit sobre l'Empordà. Amb aquesta, el seu autor, Lluís Llach, va aconseguir retre homenatge a les seves tres pàtries: Verges, l'Empordà i Catalunya: "Canto i sempre em sabré malalt d'amor pel meu país".

Començar un tour amb la companyia d'Antonio Vivaldi i Sandrine Piau és per mi una de les maneres més sublims d'alçar el vol. I si pel camí ens trobem Bernstein, Elgar, John Barry, Händel, Bach i a més a més parlem de poesia i llibres, no podem demanar gaire més. El llibre d'avui és un manifest a favor de la poesia publicat el 1595. Com a souvenir hem descobert una història preciosa de la Roma antiga, d'una jove poeta i el seu amant...

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una de les cartes més curtes que mai hem llegit. La va escriure un desolat Verdi després del fracàs de la seva estimada Violeta, la seva "La Traviata". La carta està escrita des de Venècia el 7 de març del 1853, l'endemà de l'estrena, i diu: "La traviata, ahir a la nit, un fracàs ¿Error meu o dels cantants? El temps ho dirà!" Ara sabem que el temps li ha donat la raó. Com a souvenir us he portat un ram de violetes. Com que avui és 9 de novembre, hi he pensat al parlar de Violeta i cartes. Perquè m'agrada reivindicar aquelles cantautores que van obrir-se camí lluitant contra la censura i cantant temes que traslluïen un feminisme molt avançat en l'Espanya del seu temps. El seu nom artístic era Cecília.