El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha donat a conéixer Robert Casedesús, una família de llarga tradició musical amb arrels a Figueres, la meva ciutat. Ell va néixer a París el 7 d'abril del 1899, el seu avi Luis Casadesus és el que va néixer a la capital de l'Alt Empordà i ell va ser un apassionat de la música i violinista amateur. El 1870 es va casar amb la francesa Mathilde Sénéchal i es van establir a París. La parella va tenir nou fills, entre ells Robert-Guilleume Casadesus, el pare de Robert Casadesus. I qui era? Doncs un personatge interessantíssim, que si feu el viatge podeu conéixer. Perquè viatjar té això, que pots aprendre i gaudir alhora.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Weimar, al Teatre Ducal, el 7 de gener del 1857. Hi hem anat per assistir a l'estrena del Concert per a piano n. 2 de Franz Liszt. Havia començat a treballar la partitura el 1839, el mateix any que emprenia una gira de concerts que el portaria durant nou anys per mig Europa. Un cop retirat dels escenaris i amb 36 anys, Liszt es dedicaria a compondre i donar classes. Va ser aleshores quan va acabar el concert. Com a souvenir, us he portat un "monstre". Bé, quan va arribar a París, al jove músic el conservatori no el va admetre per una senzilla raó i és que era hongarès. I d'aquí hem entès l'origen de la paraula "monstre"!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar al mes de novembre del 1932, quan apareixia, per primer cop al nostre país, una orquestra formada només per noies, l'Orquestra Femenina. La fundadora i impulsora va ser la pianista Isabel de la Calle, qui va escollir les millors alumnes del Conservatori Femení de Barcelona. De la Calle va voler donar al nostre país una orquestra integrada només per dones, un notable conjunt instrumental, únic a l'estat espanyol. Va fer els primers concerts com a Orquestra Femenina i, a partir del 1936, hi afegia el nom de la ciutat i es presentava com a Orquestra Femenina de Barcelona. Però, com tot, un dia es va acabar, per què? Com a souvenir hem conegut una de les seves integrants, la gran violinista Rosa Garcia-Faria.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha proposat una lectura, un assaig. És del sociòleg i antropòleg francès David Le Breton (1953) i porta per títol "Elogi del caminar": "Caminar és una evasió de la modernitat, una drecera en el ritme desenfrenat de la nostra vida i una manera de distanciar-se i d'agusar els sentits." I el que fa l'autor és introduir la veu de quatre personatges d'èpoques i països diferents perquè dialoguin sense preocupar-se del rigor històric. Com ha dit algú és "un tractat del que passa quan a un peu el segueix l'altre, i a l'altre el segueix una idea, i a la idea, un pensament, i al pensament, una reflexió". Com a souvenir avui us he portat un poema d'Antonio Machado del "Proverbis i cantars", del llibre "Campos de Castilla", i que és una reflexió filosòfica de la vida. Amb aquests versos, el poeta ens diu que la vida és allò que nosaltres vivim i que la meta la posem nosaltres mateixos: "Caminant, són les teves empremtes el camí, i res més!"

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la vida secreta de la parella Leonard Bernstein i Felicia Montealegre. Deia l'escriptor Gabriel García Márquez que tothom té tres vides: la personal, la professional i la secreta. I la carta que us he portat avui va d'això. La idea em va venir després de veure la pel·lícula "Maestro" (2023), dirigida i protagonitzada per Bradley Cooper i Carey Mulligan, tota una intensa declaració d'amor, com una carta discretament guardada en un calaix fins que algú s'ha decidit a revelar-ne el contingut. Per damunt de tota la història plana l'homosexualitat del músic, tractada de manera delicada i amb amor. Una pel·lícula, una història, uns personatges, uns actors i actrius i una música magistrals!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'Havana per conèixer una compositora que, amb les seves cançons, el seu sextet, la seva orquestra a la ràdio de l'Havana i les seves classes es va saber introduir en una societat de moral tradicional i manifestar-se amb tota la seva intensitat. Isolina Carrillo va passar tota la vida escrivint boleros, tot i que el que la va catapultar a la fama, sense cap dubte, van ser les seves "Dos gardenias". Dedicada al seu home, Guillermo Arronte, baríton de l'òpera nacional de Cuba i amb qui s'havia casat feia poc, va ser ell qui la va cantar per primer cop a la ràdio on treballava ella a l'Havana. Com a souvenir, Barcelona, Machín, dues gardènies i les seves maraques!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha acostat a la gestació i l'estrena de la "Segona simfonia" de Robert Schumann. El desembre del 1845 deixa anotat en el seu diari: "He estat malalt a mitges, tinc la impressió que es podrà percebre quan s'escolti. Com és possible que compondre un obra es converteixi en alguna cosa capaç de matar-te mentalment, a poc a poc?" Schumann va escriure aquest text amb 35 anys, després d'arrossegar-se mesos treballant en la "Segona simfonia", i amb espantosos atacs de melangia, depressió nerviosa i al·lucinacions acústiques. Finalment, l'estrena va arribar!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha permès viatjar al Japó rural dels anys cinquanta. Ho hem fet amb "El meu veí Totoro", una pel·lícula animada del 1988 dirigida per Hayao Miyazaki i amb música de Joe Hisaishi. "Totoro" és una modificació de la paraula "Tor¿ru", que significa "trol" en japonès. Es tracta d'un conte meravellós que explica la història de dues germanes petites que se'n van a viure al camp amb el seu pare a l'espera que la seva mare, malalta de tuberculosi, torni a casa del sanatori on està ingressada. El pare estimula la imaginació de les seves filles relatant-los faules, històries màgiques sobre follets, fantasmes i esperits protectors. Una eterna història d'iniciació, diàleg entre l'individu i la natura i la innocència i el misteri. El director, quan era petit, va estar cinc anys apartat de la seva mare que havia agafat la tuberculosi i vivia en un sanatori. Anys més tard va projectar el seu desemparament i les seves il·lusions en aquest conte.

Aquesta setmana el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar al Club de Lectura del GT. Avui divendres ho hem fet amb l'assaig "Història del silenci" de l'historiador francès Alain Corbin. Davant del nostre present ensordidor, ell recupera, a través de l'obra d'escriptors, artistes i filòsofs, la història d'un temps en què la paraula era inusual i preuada, i ens convida així a redescobrir el silenci o, dit altrament, la vida interior: "El silenci no és tan sols absència de soroll. En el passat, els homes d'Occident assaborien les profunditats i els matisos del silenci. El consideraven la condició per al recolliment, l'escolta d'un mateix, l'oració, la fantasia i la creació. El silenci era testimoni de la intensitat de la trobada amorosa." Com a banda sonora he escollit "The fruit of silence" del letó Vasks, basada en una pregària de la mare Teresa: "El fruit de la fe és l'amor,/ el fruit de l'amor és el servei,/ el fruit del servei és la pau"!

Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar amb una carta que un admirador va escriure a Geneviève Bizet. Feia onze anys que s'havia quedat vídua del compositor George Bizet. Quan va morir, el músic tenia 37 anys, i ella només en tenia 26, i un fill, el petit Jacques Bizet. Bizet va morir tres mesos després de l'estrena de la seva òpera "Carmen", i no va tenir temps de veure l'èxit de la seva creació més gran. És més, d'entrada va rebre crítiques duríssimes. Va ser mesos després, que "Carmen" es va convertir en un èxit mundial i ella en una jove rica, sol·licitada arreu i una influent "salonnière" francesa. Com a souvenir hem sabut que Txaikovski, Nietzche i Freud van ser admiradors de "Carmen".