El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar als Estats Units, amb dos afroamericans. El primer és George Walker, el primer graduat negre del Curtis Institute of Music de Filadèlfia. Va debutar el 1945 en un recital en solitari a l'Ajuntament de Nova York, i era la primera vegada que hi tocava un instrumentista negre: "Va ser aleshores quan vaig descobrir l'estigma de la raça." Com a souvenir hem conegut l'afroamericà Clennon Washington King Jr. Ell va gosar inscriure's a la Universitat de Mississipi. Al mateix campus, va ser portat a la força a un hospital psiquiàtric i un jutge va dictaminar que tenia aires de grandesa d'una persona de raça negra. La seva lluita el va portar a presentar-se a president dels Estats Units, el segon negre que s'hi presentava. Els intents i la seva lluita pels drets civils van fer que fos anomenat el Quixot Negre.

Avui hem començat el nostre particular tour seguint l'estela de Montserrat Roig: "M'apunto als moments de plenitud efímers, m'apunto a la ironia que matisa sense destruir. M'apunto amb els que es moren cada dia un xic, amb els que no saluden la hipocresia com el menor dels mal possibles, m'apunto amb els enamorats que no creuen en l'amor, i m'apunto amb els qui baden i conviden a badar." Benvinguts!

Avui el nostre particular tour, per començar, ens ha portat un poema d'Anna Akhmàtova: "Vine aquí, abandona el teu país perdut i en pecat, deixa per sempre la teva Rússia. Et rentaré la sang de les mans del teu cor i m'enduré la vergonya, i tindràs un nom nou per cobrir el dolor de derrotes i ofenses". La parada avui l'hem feta a la finca d'Ivànovka, a cinc-cents quilòmetres de Moscou, on Rakhmàninov va passar la infantesa i els primers anys de casat, i d'on provenien tots els seus records d'infantils i romàntics: "No tenia cap meravella: ni muntanyes, ni es veia l'oceà. Era a l'estepa i en lloc del mar infinit hi havia prats interminables de blat i civada". Quan el 971, amb la revolució, va emigrar, van sacquejar la casa i la van incendiar. Per ell, la pèrdua d'Ivànovka va suposar també la pèrdua de la pàtria. Com a souvenir, Alexei Navalni i la tortura musical.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat al món de la gran científica María Blasco, directora del Centre Nacional d'Investigacions Oncològiques. Ho hem fet amb el seu llibre, escrit junt amb la periodista científica, Mónica Salomone, "Morir jove, als 140 anys". La idea de la lectura d'aquesta setmana em va venir després d'anar a escoltar-la en una conferència, a CosmoCaixa, parlant de "L'envelliment de les nostres cèl·lules". El paràgraf del llibre diu: "Una història sobre l'envelliment no té principi. És a dir, sí que en té, però es perd a l'origen dels temps. Qui sap quan van començar els humans a preguntar-se el perquè del seu deteriorament amb el pas del temps? Sembla que la recerca de la immortalitat ja és a l'obra èpica més antiga coneguda, el 'Poema de Gilgamesh' (s.XXV aC)." Com a souvenir "The good life"! Perquè mentre uns hi posem la música, altres hi posen la ciència!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'univers íntim de Piotr Ilich Txaikovski. Va passar tota la seva vida lluitant contra els seus sentiments, des que era molt jove, fins a la seva mort, als 53 anys, i ho va deixar reflectit en la gran quantitat de cartes que va escriure. La d'avui parla obertament de la seva sexualitat. Aleshores tenia 36 anys i explicava a un amic: "He de lluitar contra la meva naturalesa al màxim de les nostres possibilitats. Per mi és molt dur quan la gent em compadeix i em perdona, quan no soc culpable de res. I de vegades els que m'estimen s'avergonyeixen de mi".

Avui hem començat el nostre tour particular amb un poema meravellós de Friedrich Rückert, "Liebst du um Schonheit": "Si estimes per la bellesa, oh! no m'estimis! Estima el sol, que porta cabells d'or!

Si estimes per la joventut, oh! no m'estimis! Estima la primavera, que és jove cada any!/ Si estimes pels tresors, oh! no m'estimis! Estima la sirena que té perles brillants/ Si estimes per l'amor, oh sí, estima'm/ Estima'm per sempre i per sempre t'estimaré". Clara Schumann, entre altres compositors, el va musicar i li va regalar al seu home, Robert, quan feia poc que s'havien casat. Comença "El gran tour"! Benvinguts...!

Avui, Dia Mundia de la Ràdio, el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet descobrir la història d'una pianista russa a qui la vida li va canviar completament quan Stalin la va sentir per la ràdio. Era un diumenge d'hivern, a la tarda, en plena Segona Guerra Mundial. Ella era als estudis de Ràdio Moscou, en directe, interpretant amb l'Orquestra de la Ràdio el Concert n. 23 de Mozart, quan l'implacable dictador la va sentir. Allà començava el seu periple. Com a souvenir: "Verba volant, escripta manent". És una cita en llatí d'orígen medieval i que té a veure d'alguna manera amb la ràdio, però a l'inversa. Per què? Doncs perquè aquell nou invent anomenat ràdio havia trobat la manera de fer volar les paraules...!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la Rússia aristòcrata del segle XIX. Ho hem fet per conéixer un costum molt arrelat en aquella època del qual molts compositors russos van ser protagonistes. Em refereixo a les dides i mainaderes. Es criaven lluny de la mare i el pare i Rússia és el país on posaven més distància a l'hora d'involucrar-se en la seva criança. Puixkin, Diaghilev, Prokófiev, Stravinski, etc... van ser criats per dides i mainaderes i el seu vincle amb elles va ser tan fort que les estimaven com si fossin les seves mares. Però el paper de la dida no sempre ha estat ben vist, si no... d'on us penseu que ve l'expressió "engegar a dida"?

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una de les gran obres de la literatura universal, "La Divina Comèdia" de Dante Alighieri. El primer cant de l'infern és l'inici i és quan el protagonista es disposa a iniciar un viatge per l'inframon guiat per l'ànima del poeta Virgili: "A la meitat del camí de la vida / em vaig trobar dins d'una selva obscura / perquè havia deixat la recta via." En el viatge a l'infern Francesca explica a Dante com ella i Paolo es van unir amorosament mentre llegien una història llegendària que els va estimular la passió. El souvenir també va d'amants, tot i que aquests escolten música en una jukebox i fan plans de futur!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb l'última carta que va escriure el compositor Ennio Morricone. És una carta que el músic va voler adreçar als seus éssers més estimats: amics, germanes, fills i filles i a Maria. Van estar junts 60 anys i les dues vegades que ell va guanyar l'Oscar l'hi va dedicar a ella: "És de justícia. Mentre jo componia, ella cuidava de la família. Li estic eternament agraït." Com a souvenir, Maria Travia, la seva companya de vida!