Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha proposat una lectura, un assaig. És del sociòleg i antropòleg francès David Le Breton (1953) i porta per títol "Elogi del caminar": "Caminar és una evasió de la modernitat, una drecera en el ritme desenfrenat de la nostra vida i una manera de distanciar-se i d'agusar els sentits." I el que fa l'autor és introduir la veu de quatre personatges d'èpoques i països diferents perquè dialoguin sense preocupar-se del rigor històric. Com ha dit algú és "un tractat del que passa quan a un peu el segueix l'altre, i a l'altre el segueix una idea, i a la idea, un pensament, i al pensament, una reflexió". Com a souvenir avui us he portat un poema d'Antonio Machado del "Proverbis i cantars", del llibre "Campos de Castilla", i que és una reflexió filosòfica de la vida. Amb aquests versos, el poeta ens diu que la vida és allò que nosaltres vivim i que la meta la posem nosaltres mateixos: "Caminant, són les teves empremtes el camí, i res més!"

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la vida secreta de la parella Leonard Bernstein i Felicia Montealegre. Deia l'escriptor Gabriel García Márquez que tothom té tres vides: la personal, la professional i la secreta. I la carta que us he portat avui va d'això. La idea em va venir després de veure la pel·lícula "Maestro" (2023), dirigida i protagonitzada per Bradley Cooper i Carey Mulligan, tota una intensa declaració d'amor, com una carta discretament guardada en un calaix fins que algú s'ha decidit a revelar-ne el contingut. Per damunt de tota la història plana l'homosexualitat del músic, tractada de manera delicada i amb amor. Una pel·lícula, una història, uns personatges, uns actors i actrius i una música magistrals!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'Havana per conèixer una compositora que, amb les seves cançons, el seu sextet, la seva orquestra a la ràdio de l'Havana i les seves classes es va saber introduir en una societat de moral tradicional i manifestar-se amb tota la seva intensitat. Isolina Carrillo va passar tota la vida escrivint boleros, tot i que el que la va catapultar a la fama, sense cap dubte, van ser les seves "Dos gardenias". Dedicada al seu home, Guillermo Arronte, baríton de l'òpera nacional de Cuba i amb qui s'havia casat feia poc, va ser ell qui la va cantar per primer cop a la ràdio on treballava ella a l'Havana. Com a souvenir, Barcelona, Machín, dues gardènies i les seves maraques!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha acostat a la gestació i l'estrena de la "Segona simfonia" de Robert Schumann. El desembre del 1845 deixa anotat en el seu diari: "He estat malalt a mitges, tinc la impressió que es podrà percebre quan s'escolti. Com és possible que compondre un obra es converteixi en alguna cosa capaç de matar-te mentalment, a poc a poc?" Schumann va escriure aquest text amb 35 anys, després d'arrossegar-se mesos treballant en la "Segona simfonia", i amb espantosos atacs de melangia, depressió nerviosa i al·lucinacions acústiques. Finalment, l'estrena va arribar!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha permès viatjar al Japó rural dels anys cinquanta. Ho hem fet amb "El meu veí Totoro", una pel·lícula animada del 1988 dirigida per Hayao Miyazaki i amb música de Joe Hisaishi. "Totoro" és una modificació de la paraula "Tor¿ru", que significa "trol" en japonès. Es tracta d'un conte meravellós que explica la història de dues germanes petites que se'n van a viure al camp amb el seu pare a l'espera que la seva mare, malalta de tuberculosi, torni a casa del sanatori on està ingressada. El pare estimula la imaginació de les seves filles relatant-los faules, històries màgiques sobre follets, fantasmes i esperits protectors. Una eterna història d'iniciació, diàleg entre l'individu i la natura i la innocència i el misteri. El director, quan era petit, va estar cinc anys apartat de la seva mare que havia agafat la tuberculosi i vivia en un sanatori. Anys més tard va projectar el seu desemparament i les seves il·lusions en aquest conte.

Aquesta setmana el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar al Club de Lectura del GT. Avui divendres ho hem fet amb l'assaig "Història del silenci" de l'historiador francès Alain Corbin. Davant del nostre present ensordidor, ell recupera, a través de l'obra d'escriptors, artistes i filòsofs, la història d'un temps en què la paraula era inusual i preuada, i ens convida així a redescobrir el silenci o, dit altrament, la vida interior: "El silenci no és tan sols absència de soroll. En el passat, els homes d'Occident assaborien les profunditats i els matisos del silenci. El consideraven la condició per al recolliment, l'escolta d'un mateix, l'oració, la fantasia i la creació. El silenci era testimoni de la intensitat de la trobada amorosa." Com a banda sonora he escollit "The fruit of silence" del letó Vasks, basada en una pregària de la mare Teresa: "El fruit de la fe és l'amor,/ el fruit de l'amor és el servei,/ el fruit del servei és la pau"!

Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar amb una carta que un admirador va escriure a Geneviève Bizet. Feia onze anys que s'havia quedat vídua del compositor George Bizet. Quan va morir, el músic tenia 37 anys, i ella només en tenia 26, i un fill, el petit Jacques Bizet. Bizet va morir tres mesos després de l'estrena de la seva òpera "Carmen", i no va tenir temps de veure l'èxit de la seva creació més gran. És més, d'entrada va rebre crítiques duríssimes. Va ser mesos després, que "Carmen" es va convertir en un èxit mundial i ella en una jove rica, sol·licitada arreu i una influent "salonnière" francesa. Com a souvenir hem sabut que Txaikovski, Nietzche i Freud van ser admiradors de "Carmen".

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat fins a "L'illa dels oblidats". Allà hem recuperat de l'oblit un músic del qual que mai havia sentit a parlar. Era txec, havia nascut el 1835, es deia Gyula Beliczay, però és que no només era músic, també va estudiar Enginyeria a Pressburg i Viena i va fer carrera doble, com a enginyer en cap al Ministeri de Comunicacions austrohongarès i com a compositor, pianista i director d'orquestra. Havia estudiat piano amb Carl Czerny i composició amb l'alemany Martin Nottebohm. La seva música està influenciada per la de Mendelssohn, la de Schumann i també la música hongaresa. Com a souvenir he volgut que coneguéssim el seu professor de composició, que alhora havia estat alumne de Mendelssohn i Schumann. Casualitat, tot plegat? No, el pes dels mestres.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'univers de Leos Janácek. Ho hem fet per assistir a l'estrena d'un concert organitzat per la societat coral moraviana, a la ciutat de Kromeríz, el 7 de desembre del 1913. La pianista Marie Dvoráková va ser l'escollida pel compositor per donar a conèixer el cicle per a piano "A la boira", l'últim dels treballs més importants per a piano de Janácek. El va escriure el 1912, data en què el músic arrossegava la mort de la seva filla Olga, que havia mort nou anys abans. Les quatre parts del cicle estan escrites en tonalitats "nebuloses", amb cinc o sis bemolls i amb constants canvis de tempos. Com a souvenir, hem conegut el més carismàtic dels pianistes txecs de tots els temps, alumne de Janácek.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut a l'Òpera Garnier de París, en concret a la seva biblioteca, i si afinem encara més, a la segona sala. Només entrar-hi hem vist un quadre preciós i que explica molt del país veí. Es tracta d'una pintura, a l'oli, del 1891 titulada "La classe A du Palais Garnier". L'autor és Charles Friant, havia estat un dels ballarins de l'Òpera de París i quan el va pintar tenia trenta anys. El tema el dominava, una classe de ballet només per a nois. Hem de tenir en compte que a França, en els inicis del ballet teatral, pels temps del regnat de Lluís XIII, només els homes tenien accés al gran ballet de la cort. Com a souvenir us he portat la història de Joan Magrinyà, que, enamorat des que era un nen de la dansa, va intentar ser admès a l'escola de ballet del Liceu. La mestra el va rebre a la porta i sense deixar-lo ni entrar li va dir: "Fora, no volem homes. Els homes no ballen". I li va tancar la porta als nassos.