El gran tour

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a un monestir de clausura benedictina del s. XVI. Allà hem conegut una noble milanesa que va acabar sent abadessa i compositora, Chiara Margarita Cozzolani. Una vida més interessant i amb llibertat del que potser ens pensem. Tot i que se li va acabar aviat. Com a souvenir, Santa Teresa de Jesús: "Per governar ànimes, filles meves, cal ser alhora indulgent i severa, liberal i conservadora, pacient i impacient, simple i astuta. Ai, tants contraris¿ Si en faltés un de sol tot serien desordres. És clar que¿ tot és més fàcil quan hi ha amor."

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a l'estrena de la segona de les simfonies de Gustav Mahler i que va titular "La resurrecció". El mateix compositor escrivia: "Per què has viscut? Per què has patit? És tot una enorme i horrible broma? Hem de respondre a aquestes preguntes d'alguna manera si volem continuar vivint --de fet, fins i tot si només hem de continuar morint!" Aquestes són les preguntes que Mahler es va plantejar en començar a escriure el primer moviment d'aquesta simfonia i que va prometre que serien contestades al final. I ho va fer. El cinquè moviment, després de retrobar els dubtes del tercer i les qüestions inicials del primer, culmina amb una fervorosa esperança en una renovació eterna i transcendental, amb una realització de l'amor de Déu, i el reconeixement de la vida després del final. La resurrecció!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una fotografia que es troba al balneari Montagut. La foto data del 1910 i es veuen rotllanes de gent ballant sardanes, la majoria homes. L'inici la sardana l'hem de buscar a l'Empordà, quan a partir de principis del XIX i entrat el XX es va convertir en un ball de moda, i convivia amb altres balls del moment. El ball, com encara ho és avui, servia per seduir, i les ballades de sardanes eren per als nois el lloc on mostrar-se públicament, davant de tots els presents, i els joves ballaven per ensenyar-se, lluir-se. Els motius són diversos, un, més ancestral del que ens imaginem, és que el ball no deixa de ser un ritual, ho fan les tribus, els animals, són sovint els mascles els que es llueixen davant la femella, i també, un altre de pes, és que les dones no podien seduir en públic! I com va sortir de l'Empordà? Per què el trobem en altres llocs? Com va arribar a Barcelona i als balnearis, i arreu?

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat fins al club de lectura d'El gran tour". Avui he escollit un llibre de Sèneca adreçat al governador de Sicília que porta per títol "Epístoles morals a Lucili". Es tracta d'un esborrany de pensaments, construïts a manera de diàleg, que constitueixen una valuosa ocasió per discutir sobre la pràctica de la virtut: "Aquest és l'error que patim: a ningú el valorem pel que realment és, sinó que li afegim també els seus vestits. Contempla-li l'ànima, la qualitat i noblesa, i si és gran per a les coses alienes o per a ella mateixa." Com a souvenir us he portat un Narcís encaterinat d'ell mateix, el pobre!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat una carta escrita a mena de testament. Es coneix com "El testament de Heiligenstadt" i és del compositor alemany Ludwig van Beethoven als seus germans Karl i Johann. Data del 6 d'octubre de 1802. La carta relata la desesperació del compositor per l'evolució de la seva sordesa i els desitjos de sobreposar-se a les seves xacres físiques i emocionals per completar el seu destí artístic. De fet, en aquell moment només el seu metge i ell sabien que estava perdent l'oïda, i l'estada a Heiligenstadt va ser una fugida esperançadora, tot i que fallida. Beethoven va guardar el document amagat entre els seus papers privats durant la resta de la seva vida i probablement mai el va mostrar a ningú. Va ser descobert el març de 1827, després de la mort del compositor, per Anton Felix Schindler i Stephan von Breuning, els quals el van publicar l'octubre d'aquell mateix any.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, seguint la nostra ruta per conèixer música oblidada, ens ha portat a Verona, la ciutat on va néixer, créixer i morir Daniel Pio dal Barba. Compositor, violinista, cantant i poeta, va ser respectat i conegut pel seu paper de mestre de capella a la catedral de la seva ciutat, i també per la seva carrera exitosa com a compositor d'òpera i soprano masculí. Com a souvenir, us he portat un poema de Vicent Andrés Estellés: "Verona": "Me n'he vingut a morir a Verona, així com fan nafrats els elefants, que amb tristos brams i cansament antic, tornen al lloc de la seva naixença, per a morir com al ventre matern, segons m'ha dit un veí que en sap molt..."

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la capella del castell de Lu¸any. Era propietat de l'arquitecte i mecenes Josef Hlávka i la seva dona Zdenka Hlávka, i per a la consagració de la capella li van encarregar una missa a Antonin Dvorák. El dia de l'estrena, l'1 de setembre del 1887, sota la direcció del compositor, les parts solistes femenines les van cantar Zdenka Hlávka, i Anna, la dona de Dvo¿ák. Com a souvenir, hem conegut la cunyada de Dvorák, de qui el compositor estava enamorat.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dues obres del compositor francès César Franck: "El caçador maleït" i "Les Benaurances". La primera ens ha servit per conèixer la història d'un comte del Rin que s'atreveix a sortir a caçar el diumenge al matí, una violació del sàbat cristià. En iniciar-se l'obra, el comte toca, desafiant, la trompa de caça, malgrat els advertiments que fan les campanes de l'església i els cants sacres que criden a la pregària. A les profunditats del bosc, el comte és maleït per una veu terrible que el condemna a ser perseguit eternament pels dimonis. El souvenir d'avui també parla dels maleïts caçadors i caçadores del nostre país, gent que maten per plaer, per pur plaer, i segons diuen, són i seran caçadors, mal que ens pesi! Hem parlat dels del meu poble. En fi, caçadors i altres bestioles...!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins al club de lectura d'"El gran tour". Avui he escollit un llibre d'un dels grans pioners de la interpretació musical amb criteris històrics, Nikolaus Harnoncourt, eminent director, violoncel·lista, cofundador del Collegium Musicum de Viena, professor i autor d'uns quants articles i també assaijos. El llibre que us porto té per títol "La música como discurso sonoro" i és una reflexió sobre la situació de l'art sonor en la nostra societat, i que us avanço que no és gaire esperençadora. Un paràgraf diu: "Avui la música és un simple ornament, per passar nits de visita a l'òpera o en sales de concerts, on sempre hi ha els mateixos. Si la música s'allunya del públic, no és a causa de la música, ni del públic, és per la situació espiritual de l'època. Aquí ha de canviar alguna cosa, perquè la música és un reflex del present, i si es volgués canviar la música, s'hauria de canviar primer el present (...)."

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a l'univers d'una escriptora anglesa que deia que "sense cartes la vida es trencaria en bocins". I tenia raó perquè, per a moltes dones, sobretot, ha estat refugi i una manera de comunicar-se lliurament amb el món exterior. La carta que us porto avui li escriu a una íntima amiga seva, compositora, sufragista, aristòcrata. Es deia Ethel Smith. La carta comença així: "Suposo que en realitat no estimo gaire a ningú. Soc com una alga fora de l'aigua, un cranc sense closca (...)" Signat, Virginia Woolf.