Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat al món de la gran científica María Blasco, directora del Centre Nacional d'Investigacions Oncològiques. Ho hem fet amb el seu llibre, escrit junt amb la periodista científica, Mónica Salomone, "Morir jove, als 140 anys". La idea de la lectura d'aquesta setmana em va venir després d'anar a escoltar-la en una conferència, a CosmoCaixa, parlant de "L'envelliment de les nostres cèl·lules". El paràgraf del llibre diu: "Una història sobre l'envelliment no té principi. És a dir, sí que en té, però es perd a l'origen dels temps. Qui sap quan van començar els humans a preguntar-se el perquè del seu deteriorament amb el pas del temps? Sembla que la recerca de la immortalitat ja és a l'obra èpica més antiga coneguda, el 'Poema de Gilgamesh' (s.XXV aC)." Com a souvenir "The good life"! Perquè mentre uns hi posem la música, altres hi posen la ciència!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'univers íntim de Piotr Ilich Txaikovski. Va passar tota la seva vida lluitant contra els seus sentiments, des que era molt jove, fins a la seva mort, als 53 anys, i ho va deixar reflectit en la gran quantitat de cartes que va escriure. La d'avui parla obertament de la seva sexualitat. Aleshores tenia 36 anys i explicava a un amic: "He de lluitar contra la meva naturalesa al màxim de les nostres possibilitats. Per mi és molt dur quan la gent em compadeix i em perdona, quan no soc culpable de res. I de vegades els que m'estimen s'avergonyeixen de mi".

Avui hem començat el nostre tour particular amb un poema meravellós de Friedrich Rückert, "Liebst du um Schonheit": "Si estimes per la bellesa, oh! no m'estimis! Estima el sol, que porta cabells d'or!

Si estimes per la joventut, oh! no m'estimis! Estima la primavera, que és jove cada any!/ Si estimes pels tresors, oh! no m'estimis! Estima la sirena que té perles brillants/ Si estimes per l'amor, oh sí, estima'm/ Estima'm per sempre i per sempre t'estimaré". Clara Schumann, entre altres compositors, el va musicar i li va regalar al seu home, Robert, quan feia poc que s'havien casat. Comença "El gran tour"! Benvinguts...!

Avui, Dia Mundia de la Ràdio, el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet descobrir la història d'una pianista russa a qui la vida li va canviar completament quan Stalin la va sentir per la ràdio. Era un diumenge d'hivern, a la tarda, en plena Segona Guerra Mundial. Ella era als estudis de Ràdio Moscou, en directe, interpretant amb l'Orquestra de la Ràdio el Concert n. 23 de Mozart, quan l'implacable dictador la va sentir. Allà començava el seu periple. Com a souvenir: "Verba volant, escripta manent". És una cita en llatí d'orígen medieval i que té a veure d'alguna manera amb la ràdio, però a l'inversa. Per què? Doncs perquè aquell nou invent anomenat ràdio havia trobat la manera de fer volar les paraules...!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la Rússia aristòcrata del segle XIX. Ho hem fet per conéixer un costum molt arrelat en aquella època del qual molts compositors russos van ser protagonistes. Em refereixo a les dides i mainaderes. Es criaven lluny de la mare i el pare i Rússia és el país on posaven més distància a l'hora d'involucrar-se en la seva criança. Puixkin, Diaghilev, Prokófiev, Stravinski, etc... van ser criats per dides i mainaderes i el seu vincle amb elles va ser tan fort que les estimaven com si fossin les seves mares. Però el paper de la dida no sempre ha estat ben vist, si no... d'on us penseu que ve l'expressió "engegar a dida"?

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una de les gran obres de la literatura universal, "La Divina Comèdia" de Dante Alighieri. El primer cant de l'infern és l'inici i és quan el protagonista es disposa a iniciar un viatge per l'inframon guiat per l'ànima del poeta Virgili: "A la meitat del camí de la vida / em vaig trobar dins d'una selva obscura / perquè havia deixat la recta via." En el viatge a l'infern Francesca explica a Dante com ella i Paolo es van unir amorosament mentre llegien una història llegendària que els va estimular la passió. El souvenir també va d'amants, tot i que aquests escolten música en una jukebox i fan plans de futur!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb l'última carta que va escriure el compositor Ennio Morricone. És una carta que el músic va voler adreçar als seus éssers més estimats: amics, germanes, fills i filles i a Maria. Van estar junts 60 anys i les dues vegades que ell va guanyar l'Oscar l'hi va dedicar a ella: "És de justícia. Mentre jo componia, ella cuidava de la família. Li estic eternament agraït." Com a souvenir, Maria Travia, la seva companya de vida!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet conèixer les dues dones de Johann Sebastian Bach. La primera va ser Maria Barbara Bach, filla del músic Johann Michael Bach, cosí de Johann Sebastian. La segona es deia Anna Magdalena Wilcken, era soprano i va ser la cèlebre destinatària del "Petit llibre d'Anna Magdalena Bach". Però totes dues van ser molt més que les dones de Bach! Perquè, en realitat, què en sabem, d'elles? Us ho explico!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Londres per conèixer Gerald Finzi. Havia nascut el 1901 i estimava tant la música com la poesia. Treballador incansable: "Creia fermament en el valor del treball regular per induir el flux de la música, per més latent que pogués semblar l'impuls d'escriure. El cervell és una esponja que cal esprémer regularment, deia. Va perdre el seu pare als 8 anys, i els seus tres germans que encara era molt jove, i sempre es va mostrar molt tímid, nostàlgic i ple de poesia. Amic del compositor Vaughan Williams i fervent admirador del poeta Thomas Hardy, la seva meravellosa música està amarada de nostàlgia i de to elegíac. El souvenir d'avui diu: "Que ningú plori per mi, i que cap ploranera em segueixi al meu enterrament."

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a a París, al número 7 de la Rue de l'Odéon. L'any 1915, la guerra irrompia a França i el somni d'una jove inconformista es feia realitat: obrir una llibreria al cor del Barri Llatí, bressol de l'experimentació literària. L'emprenedora i valenta noia es deia Adrienne Monnier, i la llibreria, La Maison des Amis des Livres, seria un establiment que marcaria la vida intel·lectual del París de la primera meitat del segle XX. Adrienne Monnier ens ha obert les portes de la seva mítica llibreria, amb els clients habituals que la van freqüentar: Joyce, Beckett, Rilke, Prévert, Hemingway, Proust, Breton, Gide i molts altres.

Un nostàlgic i enriquidor viatge en el temps!