Avui el nostre tour particular ens ha traslladat a l'època de Rafael d'Amat, conegut com a baró de Maldà. El 1769, quan tenia 23 anys, va començar a escriure un dietari i va continuar fins a la seva mort, als 71 anys: "Calaix de sastre". Es tracta d'una obra de 52 volums on trobem gairebé tota la vida barcelonina d'aquells anys. Sota el mateix nom, també va escriure sobre viatges i festes majors, viles i ciutats de Catalunya. La lectura d'avui l'hem dedicat a una d'aquestes: "Reus és una vila de 17.500 persones, situada en una deliciosa planura. Los carrers per lo general són amples, empedrats i limpios". Com a souvenir avui us he portat Lo Mestre Titas. N'heu sentit parlar? Va ser un setmanari carlí humorístic i Joan Bardina, mestre i periodista, hi treballava. Havia inventat un revolucionari mètode d'ensenyament que no va arrelar al nostre país. Després d'un quant temps va desaparèixer i es va exiliar a Xile. En tot cas, Lo Mestre Titas ha quedat com una persona que ho sap tot!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta d'una de les veus més eloqüents del seu temps. Poeta i erudit, havia nascut a Arezzo el 1304 i es deia Francesco Petrarca. Va viure la pandèmia més mortífera de la història, la "mort negra" del segle XIV, la qual cosa el va portar a veure la mort dia rere dia. Va lamentar profundament "l'absència dels amics", perquè l'amistat era la seva alegria i el seu dolor, i va compensar les pèrdues escrivint cartes eloqüents als vius. Una de les missives és per a Barbato da Sulmona, cavaller de la cort de Nàpols. Fa temps que no es veuen: "Si el destí ens impedeix viure junts, suplirem la nostra absència amb l'ànima i la imaginació; tu m'abraçaràs amb efecte i jo t'abraçaré a tu, i cap dels dos viurà sense la companyia de l'altre cap dia, cap nit, cap viatge, cap feina, cap descans." Com a souvenir, el francès Montaigne i l'amistat. Meravellós!

Avui, el nostre tour particular ens ha portat fins a conèixer una pianista, compositora i mestra absolutament desconeguda i fins i tot eclipsada per la seva germana. Es deia Marie, va néixer el 1832 a Leipzig (tenia 13 anys menys que la seva germana Clara, de casada Schumann). Era filla de la segona dona del pare i la Clara ho era de la primera. De cognom, això sí, es deien Wieck i la Marie va rebre la mateixa educació musical que la Clara. El seu mestre també va ser el pare i amb la mateixa intenció de convertir-la en una gran pianista. Però no va ser així! En els diaris de la Clara, es percep una certa superioritat respecte a la germana i també condescendència i, de vegades, fins i tot crueltat. La seva història i la seva carrera, gens petita, avui dia està silenciada. Si algú recorda una Wieck, és la Clara i no la Marie. Ella s'ha endut tot el protagonisme de la mateixa història familiar i musical. Si voleu, us ho explico!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Nova York, a l'Aeolian Hall, el 12 de febrer del 1924. Hi hem anat per assistir a la première de "Rhapsody in blue", de George Gerhswin. L'obra estava inclosa en un concert titulat "An experiment in modern music". L'objectiu era aconseguir, per primera vegada a la història, portar la música de jazz a un auditori. De fet, el seu objectiu era precisament aquest, demostrar que la música de jazz podia tenir tanta qualitat, o més, que la música clàssica. Una obra sense precedents que va combinar elements de la música acadèmica europea i del jazz nord-americà i que va tenir un èxit rotund el dia de la seva estrena, que va comptar amb la presència de figures com Rakhmàninov, el violinista Fritz Kreisler i el director d'orquestra Leopold Stokowski. Aquella nit, l'anomenat "rei del jazz" havia aconseguit un èxit sense precedents.

Avui, el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha acostat a l'església de Sant Remigi de la ciutat de Bonn, el 17 de desembre del 1770. Anem de bateig. Aquell dia ningú es podia imaginar que aquell nadó, amb el pas del temps, seria un dels músics més venerats de la història: Ludwig van Beethoven. De fet, no era el primer Beethoven que es batejava amb el nom de Ludwig. Era el tercer. El primer va ser l'avi, que era padrí del nen i el més distingit de tota la família, Ludwig van Beethoven. Per cert, d'on provenia la família? I les seves arrels musicals, on les trobem? Doncs veniu, que marxem cap a Bonn per saber més coses del tema.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un expert en sirenes, de tota mena, des de la mitologia clàssica fins als nostres dies. Perquè de sirenes n'hi han de tota classe, i sempre han estat font d'inspiració: "Companys, si coneixeu el cant de la sirena, allà enmig del mar, jo l'aniria a veure. Però encara hi ha combat. I si un trist atzar m'atura i caic a terra, porteu tots els meus cants, i un ram de flors vermelles, a qui tant he estimat!" Tot un món màgic i alhora inquietant! I Com a souvenir, avui és secret!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha acostat a un dels principals ideòlegs de la modernitat musical a Catalunya, i avui dia pràcticament oblidat. Era barceloní, havia nascut el 1875 i es deia Joaquim Pena. Va dedicar tota la seva vida a les seves dues passions, la música i la llengua. L'hem recordat amb una carta que Pena va escriure, el 26 de desembre del 1940, a Pau Casals, tot just acabada la guerra, per donar-li les gràcies per un encàrrec editorial que havia rebut gràcies a "la generositat" del mestre (la seva estabilitat econòmica depenia d'aquest encàrrec): "Compti que, sense lo dels altres, jo sol he fet un vocabulari de més de 3.000 articles que no són a l'obra original. (...) Doncs, ja veu, malgrat tantes xacres i penalitats, com encara hi ha humor per a confegir allò que altres en dirien 'su testamento artístico'. Que Déu em dongui salut per acabar-lo, i potser encara hi haurà altres plans." Com a souvenir, "Prou de cantar sense solta".

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha donat a conéixer Robert Casedesús, una família de llarga tradició musical amb arrels a Figueres, la meva ciutat. Ell va néixer a París el 7 d'abril del 1899, el seu avi Luis Casadesus és el que va néixer a la capital de l'Alt Empordà i ell va ser un apassionat de la música i violinista amateur. El 1870 es va casar amb la francesa Mathilde Sénéchal i es van establir a París. La parella va tenir nou fills, entre ells Robert-Guilleume Casadesus, el pare de Robert Casadesus. I qui era? Doncs un personatge interessantíssim, que si feu el viatge podeu conéixer. Perquè viatjar té això, que pots aprendre i gaudir alhora.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Weimar, al Teatre Ducal, el 7 de gener del 1857. Hi hem anat per assistir a l'estrena del Concert per a piano n. 2 de Franz Liszt. Havia començat a treballar la partitura el 1839, el mateix any que emprenia una gira de concerts que el portaria durant nou anys per mig Europa. Un cop retirat dels escenaris i amb 36 anys, Liszt es dedicaria a compondre i donar classes. Va ser aleshores quan va acabar el concert. Com a souvenir, us he portat un "monstre". Bé, quan va arribar a París, al jove músic el conservatori no el va admetre per una senzilla raó i és que era hongarès. I d'aquí hem entès l'origen de la paraula "monstre"!

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar al mes de novembre del 1932, quan apareixia, per primer cop al nostre país, una orquestra formada només per noies, l'Orquestra Femenina. La fundadora i impulsora va ser la pianista Isabel de la Calle, qui va escollir les millors alumnes del Conservatori Femení de Barcelona. De la Calle va voler donar al nostre país una orquestra integrada només per dones, un notable conjunt instrumental, únic a l'estat espanyol. Va fer els primers concerts com a Orquestra Femenina i, a partir del 1936, hi afegia el nom de la ciutat i es presentava com a Orquestra Femenina de Barcelona. Però, com tot, un dia es va acabar, per què? Com a souvenir hem conegut una de les seves integrants, la gran violinista Rosa Garcia-Faria.