El gran tour

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la Unió Soviètica. Ho hem fet per conèixer tots els patiments que va viure Serguei Prokófiev per poder veure estrenat el seu ballet "Romeu i Julieta". Odi, amor, desesperació, venjança..., i no parlo dels amants de Verona.

Avui, el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la ciutat italiana de Màntua. Hi anem el 20 de maig de l'any 1599, el dia que les campanes de l'església de Sant Simó i Judes de la ciutat anuncien el casament de dos músics de la cort. Els nuvis havien estat instruïts pel rector de la parròquia, tal com exigia el Consell Sagrat de Trento, i l'enllaç havia estat anunciat tres vegades, per si algú hi trobava algun impediment. El matrimoni el formaven Claudio Monteverdi i Claudia Cattaneo. D'ell en sabem un munt de coses, però... I d'ella, què en sabem? Com s'havia instruït? Si fas el viatge, t'ho explico.

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Dalí i Lorca. Hem anat a Figueres i a Cadaqués amb ells i amb una carta que van escriure a un crític d'art. La carta no té pèrdua, com tampoc un manifest que va escriure Dalí al cap d'un temps. Surrealisme atramuntanat en estat pur.

Avui el nostre tour particular ens ha proposat començar el viatge amb un poema: "Per fugar-nos de la terra, un llibre és el millor vaixell, i es viatja millor al poema que al més briós i ràpid corser. Fins i tot el més pobre ho pot fer, res per això no ha de pagar: l'ànima en el transport del somni es nodreix només de silenci i pau." Emily Dickinson. Després el viatge ens ha portat per músiques celestials i infernals. A l'infern hi hem arribat amb un llibre que segur que no us deixarà indiferents! Provoca desassossec!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que el científic alemany d'origen jueu va escriure al filòsof alemany Eric Gutkind. La carta data del 1957 i diu: "La paraula Déu és per a mi només l'expressió i el producte de la debilitat humana, i la Bíblia, una col·lecció d'honorables, però encara primitives, llegendes que de qualsevol manera són força primitives. Per mi la religió jueva, com totes les altres religions, és una encarnació de la superstició primitiva. La gent jueva, a qui orgullosament pertanyo, i als quals tinc una profunda afinitat amb el que penso, no té cap qualitat diferent per a mi que totes les altres persones. Pel que fa a la meva experiència, tampoc són millors que qualsevol altre grup humà, tot i que estan protegits del pitjor dels càncers per una manca de poder. D'altra manera, no hi veig res "d'escollit". Com a souvenir us he parlat del Déu de Spinozza, l'únic amb el qual creia Einstein.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Puerto Rico, al 1973, quan va morir el mestre Pau Casals. Buscaven algú per dirigir l'orquestra durant els funerals i el van escollir a ell, al xilè Víctor Tevah Tellias. "Vaig estar molts anys al costat del senyor Pau Casals, i amb la pena tinc també una gran satisfacció." Hem de tenir en compte que, set anys abans, el mestre l'havia escollit a ell per dirigir l'Orquestra del Festival Pablo Casals. I potser algú es pregunta: qui era aquell director xilè?

Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, a París, a l'estrena de "La consagració de la primavera" d'Igor Stravinsky. Va tenir lloc el 29 de maig del 1913, al Teatre dels Camps Elisis de París i va acabar amb tot un espectacle al pati de butaques. La gent cridava, insultava, xiulava, es pegaven...! Stravinsky va parar l'orquestra i va marxar del teatre. Però la cosa no va acabar així!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut a Viena, el 2 d'agost del 1741. Hi hem anat amb una notícia que va sortir publicada al diari de la ciutat: "Llista dels morts a Viena. 28 de juliol, a la nostra ciutat, el reverendíssim senyor Antonius Vivaldi, prevere secular, a la casa de Walleris, prop de la porta de Caríntia, a l'edat de 60 anys." Per què va anar a Viena? Doncs perquè a la seva ciutat, Venècia, ja no gaudia de la mateixa reputació que en el passat, reconegut pels mateixos els venecians. El setembre del 1740 va decidir posar distància i va marxar a Viena. Buscava nous reconeixements i potser l'esperança de revenja amb la seva ciutat mostrant el seu talent a un altre públic. Viena no deixava de ser la gran capital de la música, però tot es va esvair. Per què? Doncs haureu de fer el viatge. Només us dic que va morir pobre i sol i que el dia del seu enterrament no va tenir ni música.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar al regne de fantasia de l'escriptora Ana Maria Matute. Ens hi hem endinsat a través del conte, el gènere que més va cultivar, i per al qual ella estava especialment dotada: "El conte és astut. És filtre en el vi, en la llengua de les velles, en les històries dels sants. Els pobles els reben de nit. Des de fa milers d'anys que arriben a través de les muntanyes i dormen a les cases. Són els vells, desvetllats i nostàlgics, qui els expliquen". Com a souvenir, fades i bruixes!

Avui el nostre tour particular ens ha fet viatjar amb una carta que Giuseppe Verdi va escriure al seu antic mecenes i sogre. En aquell moment, el compositor ja era vidu i vivia amb una soprano, Giuseppina Strepponi, sense estar casats. La situació d'ella, davant els ulls del seu cercle d'amistats, era de "mantinguda" i Verdi, cansat dels rumors, entre els quals hi havia els del seu anterior sogre, li escriu una carta: "A casa meva també hi viu una dama lliure i independent que, com jo, estima la solitud i posseeix una fortuna que la posa a recer de les necessitats. Ni ella ni jo hem de retre comptes a ningú; d'altra banda, qui coneix la naturalesa de la nostra relació, les nostres coses?... Qui pot dir si ella és la meva dona o no?... Qui pot dir si està bé o està malament? I fins i tot, si està malament, qui té dret a llançar l'anatema sobre nosaltres? Només volia dir que reclamo la meva llibertat!"