El gran tour

"Ara les pluges ploren pels passadissos i ni una ànima per escoltar (...)". Comença "El gran tour". Benvinguts!

El Nadal que no vam tornar a casa és la petita història del primer Nadal d'exili, el Nadal del 1939, a través d'un recull de proses i poesies que es van escriure llavors, i que es van publicar en diaris i revistes de fora de Catalunya.

El llibre evoca l'exili des del punt de vista del sentiment més íntim, de la nostàlgia més pregona, de la sorprenent barreja de descoratjament i d'esperança del primer Nadal un cop acabada la guerra.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha dut fins al club de lectura del GT. El llibre que hem escollit ens ha fet viatjar a Dublín, a una vetllada nadalenca a casa de les senyoretes Morkan, l¿esdeveniment anual per excel·lència. La llar s'omple de rialles, música i ball per a gran gaudi dels convidats i les seves amfitriones, però també hi ha el silenci dels que ja no hi són, la memòria dels que ens van deixar, que portarà els personatges a recórrer camins oblidats fa temps. I, amb tot plegat, un discurs del nebot Gabriel ens fa pensar: "Sempre hi ha a reunions com aquesta, pensaments tristos que vindran a la nostra ment, records del passat, de la nostra joventut, dels canvis, d'aquelles cases absents que trobem a faltar aquesta nit...! I tot plegat ens ajudarà a reflexionar!" És el meravallós conte "Els morts", que forma part del llibre de relats "Els dublinesos" de James Joyce. Com a souvenir, quatre consells per aquests dies, que falta ens fan!

Avui comencem el nostre tour particular amb una cançó que explica les múltiples espècies d'ocells que van anar a lloar el naixement de l'infant diví. La va popularitzar Pau casals amb el seu violoncel i és una de les més estimades del nostre repertori. Bernat Vivancos n'ha fet una harmonització bellíssima i aquesta és la que avui ens acompanya en aquest inici de viatge, ple de sorpreses nadalenques i no tant! I així, gairebé a un pas de pardal, ens anem acostant al Nadal!

Avui el nostre particular tour hem convidat un munt de gent diversa: un dels grans del nostre país, un compositor mestre d'escacs, un dels primers músics que va poder exercir la seva professió sense un mecenes, un compositor basc de bandes sonores, també hem estat amb una compositora aplaudida en la seva època i oblidada en l'actualitat, hem seguit amb una nadala escrita per una compositora de qui pràcticament ningú sap el nom, tot i ser l'autora d'una de les nadales més interpretades de tots els temps i que va aparèixer el 1958. Hem acabat amb una de les grans i el seu primer àlbum, que va aparèixer aquell mateix any però amb un estil molt diferent. Perquè ella era diferent!

Avui el nostre particular viatge ens ha dut a la Villa Triebschen, a Suïssa, el 25 de desembre del 1870. Hi hem anat per assistir a l'estrena de l'"Idil·li de Siegfried", de Richard Wagner. Aquell dia la seva dona i filla de Liszt, Cosima, feia 33 anys i per celebrar-ho, i també celebrar el naixement del seu únic fill en comú, Siegfried, el compositor li va regalar aquesta partitura. Cosima anota al seu diari: «Em va despertar el so d'una música nova, meravellosa i desconeguda tocada per un conjunt de cambra. En acabar, Richard va aparèixer amb els meus cinc fills i em va lliurar la partitura anomenada 'Regal simfònic d'aniversari'». Com a souvenir hem conegut una mica més el noi dels Wagner. Va estudiar arquitectura i música, però finalment es va decantar per la música, com la família. Va ser compositor, director d'orquestra i, tot i ser homosexual, va tenir quatre fills. Tot un personatge!

Avui el nostre particular tour ens ha portat a uns llocs bonics, insospitats, desconeguts, emotius, llocs que molts de vosaltres coneixeu i que altres heu descobert en aquest viatge. El souvenir d'avui és pràctic i instructiu. No és fàcil, us ho dic de debò, pensar un regal per a cada viatge, però el d'avui és un regal a part d'últil, entranyable. És el calendari dels pagesos, un almanac editat a Catalunya des del 1861, la publicació actual en llengua catalana que fa més anys que s'edita ininterrompudament. El primer número a portada donava aquest consell: "Després de resar el rosari a la voreta del foc, repassa aquest calendari i t'instruiràs un poc." I què inclou? Doncs dades astronòmiques, cronològiques i religioses, pràctiques agrícoles, sembres, plantacions, saviesa popular, curiositat astronòmiques... i un article a fons. El d'enguany va dedicat als ramaders, pastors i pastores. I de fons us he portat una pastoreta de tota la vida, però en una versió moderna. Com avui dia, vaja!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dos grans personatges de la història. Ho hem fet amb un llibre del 1976, "Simfonia napoleònica", una novela en quatre moviments. És de l'escriptor i músic britànic Anthony Burgess i, tal com explica ell mateix, és una simfonia tragicòmica -amb una obertura a Josefina i una coda a la història universal- tot agafant com a model l'"Heroica" de Beethoven. La novel·la està escrita per un home que sap, i a fons, qui eren aquests dos personatges. Beethoven era un gran admirador de Napoleó i quan va començar a escriure la seva Simfonia núm. 3 tenia pensat dedicar-l'hi a ell, però finalment el va repudiar quan el dirigent es va autoproclamar emperador. No es van arribar a conèixer mai, però Beethoven sentia una gran admiració per Napoleó Bonaparte. Com a souvenir us he portat la banda sonora de la pel·lícula de Ridley Scott "Napoleó". Una autèntica meravella. Què qui l'ha escrit? Doncs veniu amb mi i us ho explico.

Avuim el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a un jove Franz Liszt, de 23 anys. Hi hem anat amb una carta que el músic hongarès va escriure a una de les dones més importants de la seva vida, Marie d'Agoult. Es van conèixer a París, a casa de Chopin. Ella tenia 21 anys i estava casada. Al cap d'un temps la relació va començar a prendre forma, amb trobades i centenars de cartes. N'hi ha una del 1836 que diu: "Marie, Marie... ensenya'm el llenguatge secret de la teva ànima." I això només és el començament! Com a souvenir us he portat un poema d'amor, per mi dels més bonics que mai s'han escrit. És de Joan Margarit.

Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la Barcelona que ja no existeix. "Perquè avui és Santa Llúcia,

dia de l'any gloriós..." va escriure Josep Maria de Segarra i, per aquest motiu, avui, 13 de desembre, hem anat a l'asil Empar per a invidents de Santa Llúcia, al Tibidabo. El va fer construir el fundador i primer director de La Caixa i es va inaugurar el 1905. El portaven les monges Carmelites. Al primer pis hi havia les noies cegues; al segon, les sordmudes i les cegues pensionistes, i a les golfes s'ubicaven les estances de les monges. També hi havia una sala de música on les noies cegues aprenien solfeig, a tocar instruments i a cantar al cor que es va formar. Sovint, i sempre el dia de Santa Llúcia, músics i cantants de renom oferien concerts a les noies cegues i també cantava el cor que elles havien format. L'asil va tancar el 1979. Avui és CosmoCaixa. I el que ens queda per veure... En tot cas, que "santa Llúcia ens conservi la vista".