El gran tour

Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha portat fins al club de lectura d'"El gran tour". Hem viatjat amb els últims versos d'una novel·la que posen de manifest com un petó parlat pot captivar amb la mateixa força que un petó físic: "I ben mirat, un petó què és? Un jurament de prop, una promesa segellada, un amor que s'hi vol confirmar, una manera de respirar-se el cor, tastar-se amb els llavis, el gust de l'esperit (...)" Sabeu de quina novel·la es tracta? Per acompanyar-los, què millor que la sisena de Mahler!

Avui el nostre particular tour ens ha dut per llocs ben diversos i, com sempre, particulars. La sortida l'hem feta amb la cançó guanyadora de l'Oscar del 1965, llavors hem fet via fins a la despietada Guerra Civil Espanyola amb Antonio José, un compositor assassinat, sense possible defensa, abans de fer els trenta-quatre anys. Després ens ha sortit l'oportunitat de viatjar a Düsseldorf amb Robert Schumann i a l'Argentina amb Martín Palmeri. La parada d'avui ens ha dut a Cremona, l'any 1607. Allà ens hem fixat en una carta. Quina? Doncs veniu amb mi i ho sabreu! En aquest punt ja us començo a conèixer i sé que us agradarà!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet conèixer Marie Bigot, de soltera, Kiené. Va néixer el 1786 a la ciutat francesa de Colmar i aviat va començar a brillar com a pianista. El 1804, amb 18 anys, quan tot just començava la carrera, es va casar i va marxar a viure a Viena, un destí que marcaria la seva vida. Les portes se li van obrir quan tot just feia un any que s'hi havia establert. Un dia, un consagrat Haydn va assistir a un dels seus concerts. La manera de tocar de Bigot el va commoure tant que, un cop acabada l'obra, va exclamar: "Oh, estimada filla, no soc jo qui ha escrit aquesta música, ets tu qui l'ha compost!" Aleshores li va anotar, a la mateixa partitura: "El 20 de febrer del 1805, Franz Joseph Haydn va ser feliç". Però el seu talent la va portar per altres camins i altres personatges, Fanny i Felix Mendelssohn, Beethoven... La vols conèixer?

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a Varsòvia, al saló de casa dels Chopin. Hi hem anat per assistir a l'estrena privada, el 3 de març del 1830, del seu Concert per a piano en fa m, el conegut com a número dos, tot i que va ser el primer que va escriure. Aleshores tenia 19 anys i va escriure a un amic com volia que s'interpretés el moviment lent: "No s'ha de tocar fort, sinó més aviat romàntic, tranquil, melangiós; ha de fer la sensació de contemplar amb tendresa, d'un cop d'ull, mil records estimats. És com meditar en un clima primaveral, però sota la llum de la lluna". Al damunt dels seus dos concerts hi planava la mateixa ombra, malengiosa i tendra. Es deia Konstancja GladkowskaI!

Avui el nostre particular tour l'hem començat amb un poema de Miguel Hernández : "Tristes guerres/ si no és amor l'empresa/ Tristes, tristes./ Tristes armes si no són les paraules./ Tristes, tristes./ Tristos homes /si no moren amors!/ Tristos, tristos". La música que l'acompanya és d'Arvo Pärt, una composició coral sobre la pregària llatina per la pau, "Da pacem". El viatge l'hem seguit amb músiques de tota mena, fins i tot hem fet una excursió amb Richard Strauss. El souvenir ens ha deixat a la vila de Garmish, als Alps bavaresos, on Strauss hi tenia una caseta i on va viure dels del 1908 fins a la seva mort. Allà hem reviscut una anècdota que va passar a casa seva i que va donar lloc a una de les obres més boniques per a oboè. Està escrita i dedicada a un soldat nord-americà, oficial del cos d'intel·ligència i oboista de l'orquestra de Pittsburg a la vida civil i que el músic va conèixer el dia que Hitler es va suïcidar.

Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar amb una carta que una jove escriptora mexicana i professora va publicar en una revista de música després d'haver escoltat la Simfonia número 2, "Resurrecció", de Gustav Mahler. Trasbalsada, li escriu una carta on, entre altres coses, li confessa: "Quan es va acabar, estava plorant i respirant amb dificultat. Estava immensament commoguda. Havia viscut tota una vida que no era la meva; havia mort, perdut i retrobat la fe, havia estat jutjada i havia tornat a néixer. No estem preparats per a tanta bellesa."

Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha portat fins a Lituània. Allà hem estat amb dos artistes brillants, el pintor i músic Mikalojus Konstantinas ¿iurlionis i l'escriptora, pedagoga i activista Sofija Kymantait¿. Junts van iniciar una carrera que aviat es va veure trencada amb la mort d'ell, als 35 anys. Tot i així, el seu llegat és absolutament meravellós i desconegut, amb més de 250 partitures i 300 obres pictòriques. Ella es va obrir camí escrivint obres de teatre, novel·les i assajos i també formant part de manera activa en associacions per ajudar a donar veu a les injustícies. Si voleu saber-ne més, la pel·lícula "Letters to Sofija" (2014) explica l'apassionada història de tots dos. En els fons és la història de dos artistes excepcionals...!

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al Barri Llatí de París a la dècada de 1840. Hi hem anat amb la història d'un grup de joves. Ells són quatre bohemis: un poeta, un pintor, un músic i un filòsof, i elles són una cosidora i una cantant. També és la història de les vivències de Puccini quan era jove. De tot plegat va sorgir "La Bohème"! També hem estat Jacques Plante i Charles Aznavour i recordant aquells versos: "Et parlo d'una època que els menors de vint anys no poden conèixer/ Bohèmia, bohèmia/ Volia dir que erem feliços i tots teníem geni/ Érem joves, érem bojos/ Bohèmia, bohèmia... Ja no vol dir res!"

Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar al 1982, amb una de les històries més commovedores i tendres del cinema de ciència-ficció. Els protagonistes són Elliot, un nen sensible i somniador, i el seu savi amic que prové d'un altre planeta, E.T. La història va acompanyada d'una música feta a mida i que el director Steven Spielberg va encarregar al seu amic John Williams. Com a souvenir hem conegut la sempre oblidada guionista d'E.T., Melissa Marie Mathison. Ella va abandonar la carrera de Ciències Polítiques per dedicar-se al cinema. Quan Spielberg la va convèncer per escriure el guió que ell tenia al cap des que era nen, Mathison primer va dir que no, però finalment va acceptar, i sabeu gràcies a qui? Anys més tard Spielberg va explicar el que li va passar quan va llegir l'esborrany d'aquella història: "Estava disposat a rodar-ho l'endemà. Era molt honest, i la veu de Melissa em va arribar directament al cor". Per tant, si Spielberg és el pare d'E.T., Mathison és la mare!

Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha portat fins al club de lectura del GT. El llibre que he escollit és del gran savi sevillà i catedràtic de filosofia Emilio Lledó i ens ha donat una mica de llum sobre què és la cultura, sobre què entenem per cultura avui dia. Porta per títol "Els llibres i la llibertat" i el fragment que hem escoltat ens parla precisament de la paraula "cultura" i diu així: "Sembla que estem acceptant opinions i coneixements que no només sostenen un cert conformisme amb la ignorància, sinó que assumeixen la possibilitat de sortir d'aquesta ignorància". (...). El souvenir d'avui és preciós!