El temple del gos

Splendid Mr Toad és el nou projecte del gran Aureli Rubio al costat de la formidable veu de la Sara Parrilla. Portava temps l'Aureli dient que en tenia ganes, i gairebé en secret, com un vell alquimista ha anat cuinant a foc lent, al forn de casa literalment, i al costat de la Sara "mano a mano", aquesta proposta del tot do it yourself, com aquell qui diu a l'underground de l'underground. I el resultat, com no pot ser d'una altra manera, és una veritabe meravella, una peça d'orfebreria, com ens agrada dir aquí al Temple, d'aquelles en la que els artesans hi deixen tot el seu carinyo i talent per engarçar amb delicadesa la preuada joia. A tot això el primer treball dels Splendid Mr Toad, de nom homònim (setembre 2026), és un autèntic viatge per sonoritats '60s i per l'univers estètic i líric d'una Sara que sembla sortida directament del Filmore de San Francisco a l'estiu de l'amor. Les comparacions vocals sobren però l'adjectiu esplèndid es queda curt quan escoltem la Sara cantar a una sola veu o en més d'una gràcies a l'autoproducció magistral del propi Aureli. I és que temes com My Atomic Garden, Mr. Toad, Rolling Til Tomorrow o Follow the Magic Sight et transporten si o si a paisatges onírics i a contrades còsmiques i màgiques d'aquella Amèrica post Eisenhower. Perquè la sonoritat de la proposta no deixa d'estar impregnada del background blues, folk i sureny de l'Aureli (menció especial a les guitarres del també ex Saturna Henry Vilaplana) però també de la psicodèlia '68 més al cap de la Sara, però que flueix magistralment des dels teclats estil hammond del mateix senyor Rubio. En fi, que si, que ha estat un honor per al Temple del Gos dedicar-li aquest programa 200 al gripau esplèndid perquè com més li llepes el llom més colors i llumetes hi trobes.

Dani Riveiro a banda de bon amic i habitual a El Temple del Gos és d'aquells músics inquiets, que saben el que volen i que van a barraca, perquè després del seu pas per diverses bandes de Barcelona, finalment sembla que ara si ha trobat el seu lloc als Excelsior. I és que el Tomi Zaragozà i el Xavi Turruella a més de ser la mateixa "generació" també saben molt bé de què va aquest "negoci" i que s'ha de fer si el què vols és crear bona música per gaudir-ne sense haver de donar més explicacions. Perquè Excelsior és un power trio de recent creació amb un excel·lent primer i per ara únic àlbum -Marbre (Juliol de 2025)- però els seus components ja tenen el cul pelat des dels 90 a les diferents escenes de la ciutat. La seva proposta instrumental a mig camí del progressiu i de la cruesa més noventera fa de Marbre un álbum molt xulo ple de ponts, colors i atmòsferes però també de riffs musculosos i una base rítmica pesada però també molt elegant... el seu 5è tall, Extermini, n'és el millor exemple en la nostra humil i totalment discrepable opinió.

Dust és una d'aquelles bandes que a El Temple del Gos ens agraden per la cruesa i la bellesa de la seva sonoritat heavy psych, i és que el el powertrio novayorquès amb només dos treballs el 1971 i el 1972 (Dust i Hard Attack) forma part d'aquell conjunt de formacions de l'underground dels 70 que tot i no arribar a les llistes i al gran públic si que van ser pioneres d'un "proto rock pesat" que avui influeix tota una generació de músics americans, europeus i barcelonins. Un exemple clar és la Clàudia González (Cachemira, Rosalie Cunningham, Lucifer, Foscant...) que ve un cop més a la ràdio, aquesta vegada per parlar-nos d'aquests Dust que, com ella mateixa reconeix, va ser molt marcant en la seva forma de composar i interpretar la seva música. Ho fa a més avui acompanyada del Roger Prades, bon amic seu, productor, arranjador, coleccionista i autèntic gurú de l'escena heavy psych de Barcelona per la seva saviesa i bon fer. Tots dos es desfan en elogis amb Dust i per tota aquella llista de bandes efímeres o infravalorades dels '70 (Captain Beyond, Budgie, Cactus, Amboy Dukes, Demian i tantes altres) que més tard o més d'hora ja han anat sonant aquí al Temple perquè pensant-hi bé ja fa temps que és el nostre rotllo. El cert és que el combo format per Wise, Aaronson i Bell (més tard conegut com a Marki Ramone) resulta molt interessant perquè a banda de les seves atmosferes denses quasi sabbathianes, fa servir sonoritats blues i "americana" que demostren que temes com Goin Easy, Stone Woman o Pull Away So Many Times no van arribar al meanstreem perquè Déu no va voler. Qui sap si no s'haguéssin dissolt tant ràpid estariem parlant de Dust com un power trio al nivell de Grand Funk, Cream o la Jimi Hedrix Experience... que si, que sembla que parlem de paraules majors però és que Dust són paraules majors, fugisseres, si, però majors.

Nova visita d'una banda emergent de l'escena barcelonina a Ràdio RSK, a un Temple del Gos que humilment i amb la poca traça habitual tracta d'ajudar el màxim possible i dintre de les nostres limitades possibilitats a aquesta xavalada do it your self que puja. Avui és el torn dels SUNTHORN o en tot cas de la Carla, el Miki i l'Adrià com a tres cinquenes parts del combo barceloní que acaba de debutar amb el magnígic The Collective Adrift (maig de 2026). I és que més enllà de la broma de la pregunta que una servidora mai va arribar a fer, el dilema no deixa de estar allà com l'elefant a l'habitació..., Per què grunge el 2026? i és que els Sunthorn s'estrenen amb un treball molt 90s, cru i elegant a parts iguals amb talls potser no tant depressius com els de les bandes Seattle però que si que posen sobre la taula aquesta capciosa realitat de les dificultats de connectar-se de veritat en aquest mon d'ultraconnexió postpandèmic. Invisible Mass of Matters, Hometown, Blackthorn o Brainworm poden fer pensar en Pearl Jam, o en Queens of the Sone Age, i tot i que el segell d'Alice in Chains (sobretot a les harmonies vocals i a les guitarres doblades de veritable mur del so) és poc menys que irrefutable en aquests Sunthorn, també és just dir que es tracta d'una banda que aporta frescor, valentia, honestedat i genuïnitat pròpia, cosa que no em sembla pas poc en els temps que corren.

La primera vegada que Dani Riveiro va venir al Temple del Gos en temps de prepandèmia, ho va fer com a nou baixista de The Mothercrow, i ja ens parlava llavors que bandes com Uriah heep o Rush, a part de ser referents per a ell, eren models de sonoritat que ell veia justament en la banda barcelonina de la Karen i el Max. Això ens va portar de nou a aquella sensació de quantes grans bandes estan "allà" a l'olimp dels Déus però que sempre s'acaben quedant al calaix. Amb els Uriah Heep ja ho vam resoldre perquè el mateix Dani va venir a RSK fa un temps per dedicar-li un monogràfic als londinencs, però ens faltava Rush. Els canadencs són un d'aquells mastodonts amb més de 50 anys de trajectòria transitant del heavy blues als seus early years dels 70 fins a un rock progressiu de nivell top... i si, ha hagut de ser una altra vegada el Dani (ara enrolat en la banda Excelsior) el que ens hagi de posar al nostre lloc i obrir-nos els ulls amb uns Rush més enllà de la seva primera època, perquè escoltant la selecció del brasiler acabes per entendre perquè els Neil Part, Alex Lifeson i sobretot el baixista i cantant Geddy Lee són tan marcants per a ell i d'ara en endavant també pels patans que composem aquest Temple del Gos.

Programa dedicat al Turó Rock 2026 organitzat per RSK Ràdio i El Temple del Gos el proper dissabte 6 de juny. A una setmana vista ens han visitat en persona l'Adri (UDOL), el Jaime (SANTACREU) i els MELTEM al complet, el Pep, el Dani i el Mischa. Ens han parlat tots de les ganes que tenen d'aquest bolo, del que podeu esperar vosaltres com a públic i atenció, perquè tots parlen de tocar temes nous que estan cuinant per àlbums que estan al caure. Com sempre una estona divertida al costat de gent guapíssima i talentosa a parts iguals, perquè si, perquè dissabte 6 de juny de 2026, a les 22h, a la plaça de Can Basté, es preveu un bolo històric de la santíssima trinitat del doom català, i no ho dic perquè siguin colegues i al Temple ens els estimem (que també) sinó perquè són bons, molt i molt bons i dissabte toquen gratis a 9barris... si t'ho perds te'n penediràs.

--

És sobradament coneguda la relació entre els espectacles esportius nord-americans i la música, el rock en particular, i que els americans són especialistes en el showtime no és cap secret. Això ens porta a que avui ens centrarem en una altra de les nostres passions, el bàsquet. I si parlem d'espectacle esportiu i de bàsquet, és evident al que ens referim, efectivament, el programa que ens ocuparà aquesta tarda és sobre la NBA. Més concretament ens fixarem en les ciutats que allotgen franquícies de la lliga professional de bàsquet nord-americana a l'Eastern Conference, o sigui a la costa Est. D´aquesta manera associarem a cada un dels 15 equips de l'Est amb una banda rock oriunda del lloc..., ho sabem, una frikada amb calçador, si, però divertida. Perquè passant per Boston, Philadelphia, Detroit, Miami o Nova York entre d'altres podreu sentir des dels King Buffalo a Isaac Hayes passant pels Allman Brothers o l'irrepetible Sirius d'un Allan Parsons que obria de la forma més èpica possible les series dels playoffs d'aquell United Center de Chicago que va veure com es forjava la llegenda dels Bulls d'emjei, el millor equip de la història del millor esportista de tots el temps.

Òbviament podrien ser diverses les eleccions i més tenint en compte que algunes franquícies estan ubicades en veritables bressols de, no només múltiples bandes, sinó fins i tot d'autèntics gèneres musicals. Com no pot ser d'una altra manera, en un futur proper repetirem l'experiment amb l'altra costa nord-americana buscant grups musicals autòctons a la Western Conference. I atents perquè per passar una estona entretinguda parlant sobre tot això avui hem comptat amb la inestimable presència d'un clàssic al Temple del Gos, el nostre apreciat músic i gairebé ja podríem catalogar com a col·laborador oficial del programa, Alexandre Sánchez, un excepcional guitarrista de l'escena Heavy-Psych barcelonina però també gran aficionat i coneixedor del món de la NBA, entre també moltes altres frikades. Avui el Sánchez comparteix micro amb dues modestes velles glòries (més velles que glorioses) del bàsquet català apassionats per la música del cambrilenc i dels temes que es poden escoltar a qualsevol "NBA Arena", de manera que doneu-li al play i que comenci el partit.

El poprock espanyol dels '60 sempre ha arrossegat cert estigma de guateque yeyé i de limitar-se a la castellanització dels grans èxits angloamericans, bandes de corbata i americana a l'estil dels Beatles més meanstream, amb produccions i arreglos ensucrats i que a més el franquisme pretenia condicionar i instrumentalitzar amb aquell chaubinisme cateto de "lo nuestro es lo mejor", i tot per la por que tenia la dictadura de que lo que vingués de fora influnciés massa a una joventut que encara veia lluny la fi del règim.

Però el cert és que tot això és profundament injust perquè darrera els Mustang, Los Salvajes, Lone Star, Los Bravos o Los Canarios, el que hi ha es una escena de músics excel·lents que es van pelar el cul tocant a diari directes salvatges que firmarien els Who o els Animals. Que si, que Eva María de Fórmula V es "música chicle" i "canción de verano" però quan escoltes el primer riff i et ve al cap el Summertime Blues doncs és per algo, és perquè aquesta gent potser no sabien anglès, però tenien una orella molt fina. Al cap i a la fi no només a Espanya es feien aquesta mena de "plagis", perquè quan The Who versionen precisament aquest tema d'Eddie Cochran a més d'un li debia venir al cap el Bony Maronie de Larry Williams que després els mexicans Teen Tops i un any després els madrilenys Los Relámpagos converteixen en un Popotitos que ho va petar... tot quadra, ja ho veieu.

Doncs bé, d'això va el Temple d'avui, i qui millor per parlar-ne que dos persones que estaven allà quan aquesta gent tocava a Gran de Gràcia o a la sala Tokyo, és a dir el Josep Ma Mañé i el seu cosí Jordi Ballestar, al seu torn progenitor del que escriu aquestes línies. Treieu-vos els prejudicis i pugeu el volum perquè és veritat que als '70 vindran monstres com Triana o Leño, però segurament no haguéssin existit sense aquesta generació que els precedeix i que són més bons i més durs del que us penseu.

Motorpsycho és una d'aquelles bandes que per trajectòria, diversitat i proliferació s'ha convertit un autèntic mastodont de l'escena progressiva i psicodèlica underground europea. És d'aquelles que fa por per on començar. Quin dels més de 30 àlbums i 20 Eps des de 1991 i fins avui és l'idoni per capbuçar-se en el power trio noruec?. Però la seva reputació sempre els ha precedit i gent habitual al Temple com el Rod Tirado (Saturna) o el Marçal Itarte (Margada) ens els havien posat pels núvols. Quan et trobes en aquesta situació no acostuma a ser bona idea començar per l'últim treball de la banda en qüestió, perquè sovint ja no és tant representatiu de tota la seva carrera o directament perquè ja no és un treball tant bo, o la banda està més "seca" d'idees i ja no és al seu "prime" com diu la meva filla. Doncs bé, aquest no és el cas de Motorpsycho, perquè si esteu com nosaltres que, no sabieu massa per on agafar les banyes del toro, aquesta vegada feu-ho pel final. L'àlbum homònim, Motorpsycho (febrer de 2025) és dels d'escolta en bucle des del seu primer tall Lucifer, bringer of light. Les seves swfits com Baltazhar o Neotzar, the second coming són apoteosis del progressiu modern i la seva elegància i força deixen l'oient en trance. Les sensacions no són diferents amb l'últim àlbum, Gaia II Space Corps (febrer de 2026) amb joies com The Oracle, Fanny Again Or o The Hornet. Avui al Temple repassem aquests dos treballs com a aperitiu del que tot indica seran més d'un programa en el futur dedicat a aquesta excepcional formació.

Després de l'estiu d'aquest 2026, Hoguera presentarà el seu primer treball, però abans d'això, els dos membres del duet rubinenc, Alber Solà i Sergi Estella, han tingut la gentilesa de passar per RSK Ràdio i avançar-nos els primers 4 temes que en forma de single ja han anat deixant caure a les xarxes socials en un comptagotes deliciós. La proposta dels Hoguera és el d'un folk a l'americana a dues veus i dues guitarres fabricades a Àsia i pagades amb el suor del front dels nostres protagonistes (res de hand made aquesta vegada) i que fins i tot ens han deleitat al nostre estudi amb el directe del tema homònim "Hoguera". Una foguera que, com el mateix Estella diu, pot servir per donar caliu i escalf quan cal però també per cremar-ho tot quan donen ganes d'engegar el món a pendre pel sac. Sigui com sigui aquestes cançons, almenys aquestes quatre per ara, indiquen que esteu davant de dos músics de primer nivell que estan disposats a despullar-se i a fer-nos gaudir d'una música d'aquelles de cascos amb els ulls tancats. Al Temple del Gos només ens resta que esperar a les altres 6 composicions per tal de veure si els bons del Sergi i l'Albert els torna a venir de gust passar per la nostra cova.