Ja disponible el darrer programa a RSK Ràdio dedicat a la nostra tria de treballs (LPs, EPs, Singles...) de 2025. No ha entrat tot el que volíem, però si el que pensem que no hi pot faltar.

1. Naxatras - V

2. Greenleaf - Revolution Rock Delux

3. The Elven - Solstice

4. Dopemancer - Green Poison

5. The Bonnevilles - Age of Monster

6. King Gizzard & The Lizard Wizard - Phantom Island

7. Stoned Jesus - Songs to Sun

8. Elder - Liminality / Dream State Return

9. OM, The Holly Mountain Orchestra - Song for de JW

10. Los Estanques y el Canijo de Jerez - Lágrimas de Plomo Fundido

11. Moundrag - Deux

12. Kadavar - Kids Abandoning Destiny Among Vanity and Ruin

13. Rec Syndrome - Sapiens?

14. Motorpsycho - Motorpsycho

Aquest desembre ens ha deixat Robe Iniesta, un músic i un lletrista que més enllà de la seva trajectòria amb Extremoduro va desenvolupar les seves capacitats i sensibilitats també en una brillant carrera en solitari. A tot això dos dels millors músics de la ciutat de Barcelona en els últims 20 anys, Joaquín Escudero i Jimi Vieco han volgut retre-li el seu humil homenatge passant per Ràdio RSK i punxant el seu últim treball al Temple del Gos. "Se nos lleva el aire" (2023) esdevé un compendi divers i variat de composicions rockeres i orquestrals que resulten un veritable rivet d'or a la història del Robe, a banda d'un cop més, un conjunt de líriques inspiradores i que per moments sonen a premonició i a comiat. Say hello to heaven hombre pájaro.

Quan pensem en el rock dels 70, sigui en la versió progressiva sigui més psicodèlica, acostuma a passar dues coses, per una banda, ens al·lucina que aquesta fos la música mainstream d'aquell moment, que el jovent (a vegades amb les facultats una mica mermades) escoltés aquest so sistemàticament (cançons de més de 2 minuts?, què?, com és possible?), que abracés aquesta estètica i que ballés aquests temes a les discoteques i boîtes "del lugar". La segona cosa que sol passar és que clar, ràpid venen al cap els tòtems de sempre, els Zeppelin, Hendrix, Deep Purple, Cream, Grand Funk o els Black Sabbath per als més fantasmagòrics. Però al final, la realitat, com en tots els moviments culturals de la història el que es dona és que aquests grans gups que arriben al gran públic són la punta de l'iceberg i que en realitat hi ha un munt de bandes diguem-ne underground que moltes vegades no arribem a conèixer... i això també en el rock dels 70, sí, per increïble que sigui als '70 també van exisitir un grapat de formacions escandalós de bones, però que per raons diverses no van ser abraçats per la indústria ni pel gran públic. Bandes que per lo efímer, perquè tampoc és que posessin tot l'interès o per ves a saber quines raons personals es van quedar pel camí o com diu l'Alexandre Sánchez aquesta nit, són directament infravalorades. Hem fet una tria de 12 temes de 12 bandes, però podríem fer perfectament 4 o 5 llistes més (al tiempo) i és que només cal seure a prendre una birra amb els Gastón, Joaco, Carmona, Pepo o Ramón, a banda del mateix Sánchez, per veure'ns obligats a treure el bloc i el boli bic i anotar noms que ni l'algoritme és capaç de desenterrar del subsol. Són dels '70, però també són underground.

1. Budgie - Crash course in brain surgery.

2. Iron Butterfly - In a Gadda da Vida

3. Demian - Coming

4. Captain Beyond - Dancing Madly Backwards

5. Dust - Often shadows felt

6. Buffalo - Freedom

7. Iron Claw - Skullcrusher

8. It's All Meat - Sunday Love

9. The Amboy Dukes - Flight of the bird

10- Cactus - Evil

11. Tin House - Silver Star

12. The Groundhogs - Split Pt. 2

Quan pensem en el rock dels 70, sigui en la versió progressiva sigui més psicodèlica, acostuma a passar dues coses, per una banda, ens al·lucina que aquesta fos la música mainstream d'aquell moment, que el jovent (a vegades amb les facultats una mica mermades) escoltés aquest so sistemàticament (cançons de més de 2 minuts?, què?, com és possible?), que abracés aquesta estètica i que ballés aquests temes a les discoteques i boîtes "del lugar". La segona cosa que sol passar és que clar, ràpid venen al cap els tòtems de sempre, els Zeppelin, Hendrix, Deep Purple, Cream, Grand Funk o els Black Sabbath per als més fantasmagòrics. Però al final, la realitat, com en tots els moviments culturals de la història el que es dona és que aquests grans gups que arriben al gran públic són la punta de l'iceberg i que en realitat hi ha un munt de bandes diguem-ne underground que moltes vegades no arribem a conèixer... i això també en el rock dels 70, sí, per increïble que sigui als '70 també van exisitir un grapat de formacions escandalós de bones, però que per raons diverses no van ser abraçats per la indústria ni pel gran públic. Bandes que per lo efímer, perquè tampoc és que posessin tot l'interès o per ves a saber quines raons personals es van quedar pel camí o com diu l'Alexandre Sánchez aquesta nit, són directament infravalorades. Hem fet una tria de 12 temes de 12 bandes, però podríem fer perfectament 4 o 5 llistes més (al tiempo) i és que només cal seure a prendre una birra amb els Gastón, Joaco, Carmona, Pepo o Ramón, a banda del mateix Sánchez, per veure'ns obligats a treure el bloc i el boli bic i anotar noms que ni l'algoritme és capaç de desenterrar del subsol. Són dels '70, però també són underground.

1. Budgie - Crash course in brain surgery.

2. Iron Butterfly - In a Gadda da Vida

3. Demian - Coming

4. Captain Beyond - Dancing Madly Backwards

5. Dust - Often shadows felt

6. Buffalo - Freedom

7. Iron Claw - Skullcrusher

8. It's All Meat - Sunday Love

9. The Amboy Dukes - Flight of the bird

10- Cactus - Evil

11. Tin House - Silver Star

12. The Groundhogs - Split Pt. 2

Al Temple del Gos ens agrada pensar que a vegades servim perquè bandes locals i emergents puguin difondre els seus treballs, però el cert és que acostumem a ser de poca ajuda perquè ens escolteu quatre gats, potents però quatre. El tema és que a aquestes bandes en realitat no els cal la nostra ajuda de merda perquè són suficientment bones per si mateixes, però fa que aquests quatre gats tingueu el privilegi de ser els escollits per degustar-les sovint quasi per primera vegada. 

Aquest és el cas dels Vatua, que en persona i de la mà del Manu (Psychotropic Swamp, Pata Liebre i habitual del Temple) i els dos Adris, ens presenten el seu primer treball, l'homònim Vatua (Novembre de 2025, Amplifire Studios).

La proposta dels barcelonins amb aquests 7 temes de debut és la d'un rock clàssic en català que transita des de l'èpica hard rock a l'stoner "from the deaf" passant per riffs a lo jumping jack flash. Les harmonies vocals de l'Adrià Mondaray són molt xules, melòdiques i enèrgiques a parts iguals, la base de la bateria del Ramón i de l'Adrià López al baix (també Psychotropic Swamp) empenyen la banda com una locomotora sobretot en un munt de temes que després d'interludis es converteixen en una segona cançó dins la cançó, i aquí amics, si, aquí és quan el gran Manu Cano deixa anar la bèstia dels seus fuzz i els seus wa was donant-li a la banda l'empenta final cap a colors bluesies i quasi psicodèlics marca de la casa. Apunteu bé, Vatua, perquè amb una mica de sort en sentireu a parlar... de moment aquí els teniu al Temple perquè ens parlin ells i la seva música. 

Cuando nos visitan músicos al programa tenemos dos objetivos, callar para que nos ilustren los que realmente saben y aprender mucho. El primero no hay manera de conseguirlo, pero el segundo una vez más se cumple, en esta ocasión gracias a Claudia González. Desde su más tierna adolescencia tenía claro que se iba a dedicar a esto del rock, y a pesar de empezar con la guitarra, su personaje finalmente no puede separarse del bajo, tal y como ella nos contó, después de escuchar lo que un tal Jack Bruce y Cream podían llegar a hacer con esa herramienta. Muy pronto y muy joven ella, empieza con bandas varias, pero no es hasta que ingresa en Mothercrow cuando la cosa ya empieza ponerse seria en cuanto a proyectos musicales. Actualmente forma parte de Cachemira, Lucifer y Rosalie Cunningham, y con planes futuros en mente, pero se sacó un ratito para acompañarnos y explicarnos su cassette, aquello que lleva dentro de sí y canaliza mediante sus brazos y dedos hasta que sale por las cuerdas de su bajo. Nos trajo clasicazos como Helter Skelter de The Beatles, Jimi Hendrix y su Crosstown Traffic, el Ulysses de Cream, Balck Sabbath, Atomic Rooster, Gong, Kadavar, The Who, y pudimos descubrir por nuestra parte, algo que celebramos siempre, a Eduard Bort, pieza clave del progresivo en España, Sweet, los curiosos e increíbles Carmen, por ejemplo.

Pero lo más enriquecedor siempre son los motivos personales que le han llevado a realizar la lista que nos trajo, y entre anécdotas personales, algunas de las cuales le vinculan personalmente con miembros de estas bandas y artistas, y situaciones familiares, nos quedó un programa, a nuestro parecer, redondo, e insistimos, gracias a la aportaciones de Claudia.

1. The Beatles - Helter Skelter

2. The Who - The Seeker

3. Ramones - I D'ont Care

4. Jimi Hendrix - Crosstown Trafic

5. Cream - Tales of brave Ullysses

6. Sweet - Set me Free

7. Black Sabbath - Sabbra Cadabra

8. Kadavar - Black Sun

9. Eduardo Bort - Thoughts

10. Down - Witchtripper

11. Atomic Rooster - Sleeping for Years

12. Carmen - Bulerías

13. Gong - My Guitar is a Spaceship

Rec Syndrome s'enten com l´ansietat escènica i de gravació que afecta als músics provocant la pèrdua de les seves habilitats tècniques sota la pressió de l'ull de la càmara i la llum vermella quan s'està enregistrant. La banda que ens visita avui va adoptar aquest trastorn com a nom però, lluny de patir aquesta simptomatologia, gaudeixen gravant compulsivament a l'estudi. Prova d'això són els 5 EP's que ja han publicat en els sis anys de vida que els contemplen, més el seu darrer treball en format LP que venen a presentar-nos avui al programa. Un llarga durada que va veure la llum a principis d'aquest passat mes de setembre i que rep el nom de Sapiens(?). En un breu track list de 7 temes transiten des del stoner amb guitarres pesades més actuals al punk-rock més cru i distorsionat, passant pel hard-rock americà d'arrel "sureña" amb alguna llicència funk que sempre és ben rebuda. El baixista del grup David Moreno, Fabrizio Pinto a la bateria i les veus i guitarra de Reinaldo Santos ens expliquen com al 2019 allò que va començar amb un jamming a una festa va esdevindre la llavor de REC Syndrome. Absent avui al programa la quarta pota d'aquest projecte és en Xhavier Velasquez (guitarra i veus), qui formava inicialment un embrionari power duo amb en Fabrizio al qual es van afegir ràpidament els altres dos components de la banda barcelonina. I és que una de les singularitats del grup és aquesta alternança a la veu de les cançons entre el Reinaldo i el Xhavier. Cadascún d'ells amb una tesitura i timbre de veu diferents que ens suggereix una indentitat d'estil dual molt interessant. REC Syndrome ha anat evolucionant des dels seus orígens pre-pandèmics a una proposta més complexa i elaborada deixant la porta oberta a totes i cadascuna de les seves diverses influències musicals; Nirvana, The Melvins, Black Sabbath i Tool entre d'altres. Podem dir que defugen d'un etiquetatge estilístic simple i, tal com ens manifesten entre quicos i cerveses, només pretenen crear temes amb identitat pròpia que tinguin, això sí, el seu moment per agitar al personal que assisteix als seus bolos.

Ens torna a visitar Marc Rockemberg a El Temple del Gos per presentar-nos el seu 4t treball en solitari, Go On (setembre de 2025), i és que hem perdut el compte de les vegades que en Marc ha vingut a Ràdio RSK, fins al punt de ser un dels habituals, ja sigui en el seu vessant de músic, de promotor o simplement de veu autoritzada en això del rock, especialment en l'àmbit local. El barceloní després d'un Wounded Animals que també va portar el seu dia al Temple ens ensenya avui aquest Go On més optimista, més americà i més fresc. Aquest treball del Marc ofereix instrumentacions i arranjaments més rics (harmòniques, banjos, vents i teclats) i en resum cançons més enganxoses com els singles Time Will Tell, Away Out o "l'atrapada en el temps" Over N'Over. Sons 90s, folk al més pur estil Stephen Stills i aires beatelians  conformen un Go On que el Marc està presentant aquesta tardor i que cal veure perquè té pinta de fins i tot millorar en directe. 

Quan al Temple del Gos ens vam plantejar la idea de fer venir músics a la ràdio amb una cinta de casset (ara se'n diu playlist) perquè ens expliquin quina música escolta i com els motiva i els influeix, he de dir que personalment estava ple d'idees preconcebudes relacionades amb el purisme i el fet que si un músic fa un estil o una sonoritat determinats, tot el que ha d'escoltar ha de ser d'aquesta corda, res més lluny de la realitat. I la prova la tenim aquesta nit amb l'Adri Boluda dels aclamats Udol. Que l'Adri ens porti una cinta amb Judas Priest, Manowar o Opeth entra dintre de la meva patètica lògica, però que tingui els sants pebrots de portar temes de Serrat, Tom Jones o Maria Arnal per la "seva èpica" em trenca els esquemes i m'encanta, perquè al final com éll mateix diu només hi ha dos categories amb la música, la bona i la dolenta... i la música que l'Adri fa i escolta és de les primeres. Amb tot, la cinta de l'Adri també aporta la dosi necessària de coses "noves" per aprendre, perquè com sempre aquesta gent escolta mogudes que al Temple no coneixíem i que a partir d'ara estan a l'agenda, com Jonathan Hultén o atenció a aquest nom de metal prog de primer nivell que ens ha deixat amb la boca oberta gentilesa de l'Adri, Blood Incantation.   

1. Manowar - Sing of the Hammer

2. Joan Manuel Serrat - Pueblo Blanco

3. Pallbearer - Forgotten

4. Judas Priest - Out in the Cold

5. Hallas - The Astral Seer

6. Tom Jones - I Who have nothing

7. Blood Incantation - The Stargate (Tablet I)

8. Opeth - Cusp of Eternity

9. Eternal Champion - I am the Hammer

10. Maria Arnal - Ball de Vetlatori

11. Mr Big - Daddy, Brother, Lover and Little Boy

12. Death - Spirit Crusher

13. Joanthan Hultén - Where Devils Weep

1a Casset de la 10a temporada del Temple del Gos a RSK Ràdio, de la mà del gran Marçal Itarte, que ens porta una llista tan multicolor com la seva múltiple personalitat. Que el Marçal és un multiús capaç de treballar en 3 bandes simultàniament (Maragda, Bóveda del Sol i Golíat) al mateix temps que porta un segell interessantíssim com Nafra Records, ja ho sabíem, la pregunta era, quan té temps d'escoltar música?, i la seva resposta ha estat una playlist gens nostàlgica i plena de temes i de bandes que li volen el cap a dia d'avui. Des de sons indies i noise com els Crowning, al Black Metal més destroyer d'una banda que ens sonava zero com Agriculture. Psicodèlia i Prog però també stonner que es poden detectar al background dels Maragda amb clàssics com Mars Volta o Motorpsycho, o de la ma de joies menys conegudes com els italians Verdena o els mexicans Sunset Images. Però com que el Marçal passa de vetos i de purismes és capaç de portar-nos una banda de folk irlandès com els Lankum o de tancar el programa amb el jazz electrònic de Deantoni Parks. En resum, una casset d'aquelles per treure paper i boli i aprendre dels que en saben.

1. Agriculture - Look Pt.1 

2. Lankum - Go Dig My Grave

3. Crowning - Caldera

4. The Mars Volta - Inertiatic Esp

5. Motorpsycho - Sinful, Wind-Born

6. Verdena - Cielo Super Acceso

7. Thee Oh Sees, Osees - Earthling

8. Sunset Images - Good Luck Young Man

9. Deantoni Parks - Virtual Selfs