El sector del porc genera 9.000 milions d'euros anuals, dona 35.000 llocs de feina directes i exporta el 65% de la seva producció. El 25% del porc que es consumeix a Europa és porc català. Són xifres impressionants, dignes d’un miracle econòmic si no tenim en compte les externalitats. Però darrere d'aquests números hi ha un model econòmic que depèn de mà d'obra barata importada, amb gran impacte ambiental, que concentra el poder en grans integradores, i que a cada crisi expulsa una mica més els petits ramaders independents del territori.
L'Oriol Rovira és ramader al Lluçanès. Té 300 truges reproductores en una explotació familiar independent. "Cada crisi que passa, fem més fortes aquestes grans empreses, aquests grans integradors, aquestes grans pinsaires, aquests grans exportadors de carn, que fa que cada cop siguem menys qui ens dediquem a ser pagesos", explica. Fa trenta anys, en deu quilòmetres de carretera des de casa seva fins a Oristà hi havia sis o set explotacions. Ara són els únics.
El model d'integració domina el sector: grans empreses lloguen granges, hi porten els animals, el pinso, els veterinaris i els medicaments. El pagès cuida els animals i gestiona els purins a canvi d'un salari fix, amb menys risc però també sense poder de creixement. L'integrador, que sovint té fàbrica de pinsos pròpia i economies d'escala gegantines, s'emporta el gruix dels guanys. El 55% de les reproductores estan integrades, i això és perquè aquesta fase de la cria del porc té certes complexitats. A l'engreix, en són més del 90%. Fins i tot els holandesos, que estaven obligats a tancar granges per una sentència sobre la producció de residus, venen a engreixar els porcs a Catalunya, que també és l’escorxador d’Espanya i de part d’Europa. I és als escorxadors, sales de desfer, transport, etc., on s’hi concentra la mà d’obra més precària, la que ningú vol fer i tothom al territori ho sap. Això genera una saturació de serveis i un creixement de discursos d'extrema dreta en comarques com Osona, mentre al mateix temps la realitat demostra que aquesta immigració ve a treballar en condicions paupèrrimes, no a cobrar ajudes.
Des d'Alhora defensem que dependre d'un sector tan intensiu en mà d'obra importada és un mal negoci pel país, però també per la gent que hi viu. El canvi de model econòmic no es podrà fer sense els productors, des de les macrogranges fins als grangers independents. Tampoc es podrà fer només amb ells. Però si l'administració no hi fica mà, res no canviarà. L'Oriol parla de topalls quan li pregunten què canviaria del sector. "Topalls de producció, topalls de beneficis a nivells econòmics, o topalls de facturació, perquè no pot ser que cada cop les empreses siguin més grosses i cada cop tinguin més tros del pastís amb tot això, amb tot el que comporta".
La pesta porcina no és només una crisi sanitària. És una oportunitat per fer-nos les preguntes que feia anys que havíem d'haver-nos fet sobre què volem ser com a país, sobre quin model econòmic necessitem, i sobre com garantim que la gent que estima la terra i que vol jubilar-se de pagès pugui fer-ho sense haver de vendre's a una gran empresa. Un podcast conduit per Jordi Graupera, president d’Alhora, amb la col·laboració de Mariona Bosch, secretària general del partit.
Ajuda'ns a portar aquestes idees a les institucions. No és fàcil, però amb tu ho aconseguirem. Vine a picar pedra amb nosaltres. Fes-te militant d'Alhora: https://militants.alhora.cat
