Avui obrim un nou capítol, el dels Execrables adorables, perquè parlarem d’un artista descomunal que va autodestruir-se amb una constància digna d’elogi i va acabar fet una pelleringa. Un enorme músic, un lletrista inigualable i la veu d’una generació de joves descontents i també de tot un país explicant l’èxode i la repressió anglesa a Irlanda. Però alhora una persona absolutament colèrica, que no va ser honesta, que es rebel·lava contra tot i que cridava a tothom per justificar el seu camí cap a l’autodestrucció. Avui, Shane MacGowan, el dels Pogues.

Avui parlarem d’una figura descomunal en el món de l’esport, on va batre tots els rècords possibles des de la seva època de jugador universitari fins que va arribar a professional. Era el millor esportista del moment, un ídol de masses, però també un home negre que en un moment de lluita va donar l’esquena a la seva gent, que volia ser blanc i obviar tot el que passava al seu voltant. No tenia més causa que la seva i així li va anar. Nenes i nens que ens escolteu, no sigueu mai com el nostre personatge d’avui, l’infame O. J. Simpson.

El personatge d’avui era un assassí, cruel, malfactor, violent, sense escrúpols, avariciós, fanàtic religiós, sàdic i perillós. Una persona absolutament poc recomanable, però que ha passat a la història com un heroi defensor dels drets de Catalunya, cosa que veurem que és totalment falsa, i com una mena de Robin Hood que robava als rics per donar-ho als pobres, cosa que també és mentida. No era més que un quinqui del segle XVI. Això sí, era de missa diària i els divendres no menjava carn, cosa que no li impedia torturar, robar i assassinar. Aquí estem nosaltres per explicar-vos la veritat sobre Joan Sala i Ferrer, conegut a tot Catalunya com Joan de Serrallonga.

El nostre protagonista d’avui era un cruel entre els cruels, un salvatge en el sentit literal del terme i una bèstia molt intel·ligent, però que no queia bé ni als seus compatriotes apatxes. Parlem de l’home que va causar més baixes a l’exèrcit americà abans de les guerres mundials, l’home que va liderar la guerra més llarga que ha mantingut els Estats Units a la seva història i que va causar unes baixes descomunals a l’exèrcit nord-americà i, de pas, a l’exèrcit mexicà. Parlem de l’home que ha donat nom al crit que els marines i els paracaigudistes de mig món pronuncien per insuflar-se valor abans de saltar d’un avió. Òbviament, parlem de Gerónimo.

No era només un futbolista excepcional, sinó també un tipus lluminós, admirat arreu, però que en realitat era un corrupte sense el qual no es pot entendre el femer actual que és el futbol i la FIFA en particular. Fins i tot al seu país van dedicar-li un programa quan va morir dient que “avui dia la corrupció està associada al seu nom”. Era una persona molt poc recomanable, malgrat que se’l conegués amb el nom del Kàiser. Avui, Franz Beckenbauer.

Anem cap al Far West per parlar d’un personatge a qui li han dedicat més de trenta pel·lícules. Una icona de la història dels Estats Units que han interpretat grans figures de l’època, com Henry Fonda, Burt Lancaster, Randolph Scott o més recentment Kurt Russell o Kevin Costner. També sortia a còmics, novel·les i cançons, sempre encarnant el defensor incorrupte de la llei. En realitat, però, era un home extremadament cruel que tant feia de xèrif com de bandoler. Parlem de Wyatt Berry Stapp Earp, més conegut com a Wyatt Earp.

Conegut com l’Avvocato, tot i que no va exercir mai d’advocat, el nostre home va liderar la recuperació industrial d’Itàlia després de la Segona Guerra Mundial, va ser un símbol de la modernitat, del capitalisme més salvatge, del luxe i va encarnar la imatge de seductor arquetípica dels italians. Hereu de Fiat, va comprar la meitat de Ferrari i va ser president de la Juventus. També va ser un mal pare, un home fred i un corrupte. Parlem de Giovanni Agnelli, més conegut com a Gianni Agnelli.

Parlem d'una dona que va ajudar moltíssim els goril·les, que va difondre i va lluitar per conservar-los, que era considerada una dona decidida i sensible… però que els seus companys odiaven perquè maltractava, torturava i segrestava criatures, perquè era complexa i també envejosa. Una dona que estimava els animals, però que odiava les persones i que era especialment racista. Ja podeu cremar les vostres revistes National Geographic perquè baixem de les muntanyes Dian Fossey, més coneguda com “la mare dels goril·les”.

Una veritable icona de la música i de l'ambigüitat sexual, i un déu de la música i del cinema. Algú que tornava bojos els nois i les noies de diverses generacions. Epítom de l'elegància, però un pederasta, un neonazi, un milionari que gairebé no pagava impostos i un geni de l'autopromoció. Traiem el maquillatge a David Robert Jones, el duc blanc, Ziggy Stardust, més conegut com a David Bowie.

Dirigent planetari que tenia possessions des de a les Filipines fins al Perú, passant per mig Europa; rei de Castella i Lleó, d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília i de Nàpols; comte de Barcelona; arxiduc d’Àustria; i príncep d’Astúries. Però també un home addicte als pecats de carn, calculador, bipolar, imprevisible i que va tenir tot el món cinquanta anys en guerra. Parlem de Carles d’Habsburg, més conegut com a Carles I d’Espanya i V d’Alemanya, tot i que això no seria del tot correcte i hauria de ser Carles I d’Espanya i V del Sacre Imperi Romanogermànic, ja que Alemanya no existia. És a dir, Carles.