Entre els segles XV i XVII, milers de joves van arribar a Catalunya a peu, travessant ports de muntanya amb tot el que tenien a l’esquena. Venien del sud de França, parlaven occità i fugien de la fam, la guerra i d’un futur que no els pertanyia. En pocs anys van omplir masos buits, tallers sense aprenents i carrers sencers fins al punt que, en alguns llocs, gairebé la meitat de la població era d’origen occità.

En aquest episodi descobrim per què van venir, com es van integrar fins a fusionar-se dins la societat catalana, per què van catalanitzar noms i cognoms i quina empremta encara portem avui sense saber-ho.

També parlarem del naixement del mot gavatxo, de la por a l’immigrant —que no és gens nova— i d’una història d’acollida que gairebé no surt als llibres.

La Guerra Civil no només es va combatre als fronts, a les trinxeres o als carrers sota les bombes.

També es va lluitar darrere d’un visor, en el gest ràpid de prémer un obturador sabent que aquell instant podia explicar-ho tot. Va ser el primer conflicte convertit en relat visual per a tot el món, i darrere d’aquelles imatges hi havia mirades valentes: Robert Capa, Gerda Taro, David Seymour, Agustí Centelles, Antoni Campañà, Hans Gutmann, Walter Reuter… fotoperiodistes que no només van retratar la guerra, sinó que la van viure a pocs metres, amb la càmera com a única arma.

Recorrem les seves trajectòries, les fotografies més icòniques i el paper del fotoperiodisme com a eina per informar, denunciar i preservar la memòria històrica. També abordem el camí de l’exili, especialment cap a Mèxic, i la història de la maleta mexicana, el conjunt de negatius desapareguts durant dècades que va permetre recuperar una part fonamental d’aquest llegat.

Un capítol per entendre la importància d’una professió que sovint treballa en situacions límit i en el llegat d’unes imatges que, amb el pas del temps, s’han convertit en testimonis essencials de la nostra història.

(Foto) Gerda Taro amb un soldat republicà al front de Còrdova

Biografia i trajectòria de Gerda Taro

(Foto) Milicià abatut (Robert Capa)

Documental 'La Maleta Mexicana' de Trisha Ziff

El Carnaval és sinònim de disfresses, gresca i excessos, però d’on ve realment aquesta festa tan popular? En aquest episodi viatgem a les saturnals i bacanals romanes, descobrim quan i com va arribar a la nostra terra, parlem de la figura del rei Carnestoltes, de la Vella Quaresma i de l’enterrament de la sardina.

També farem un petit tastet de la rica gastronomia d’aquests dies: la botifarra d’ou, els llardons, la coca, els bunyols i fins i tot les ensaïmades mallorquines!

Una història plena de tradició, disbauxa i simbologia que et farà veure el Carnaval amb uns altres ulls.

Barcelona va ser una de les capitals espiritistes d’Europa? Doncs sí.

En aquest episodi descobrim la història fascinant —i força desconeguda— d’un moviment que va cremar llibres a la Ciutadella, va omplir salons de burgesos i va celebrar el primer Congrés Internacional Espiritista l’any 1888. Entre personatges sorprenents com Amalia Domingo Soler, Josep Maria Fernández de Colavida o Miquel Vives, repassem com l’espiritisme va convertir la ciutat en un laboratori d’idees progressistes… i com el franquisme, per variar, va intentar esborrar-ho tot.

Pupitres de fusta, pregàries abans de començar la classe, retrats de Franco a la paret i el “Cara al sol” ressonant pels passadissos.

Així era l’escola que van viure els nostres avis, àvies, pares i mares.

En aquest episodi viatgem als anys trenta, a l’esperança educativa de la Segona República, a les colònies infantils que van protegir criatures durant la Guerra Civil, i a la duresa de l’escola franquista, marcada per la religió, l’adoctrinament, la por i la separació entre nens i nenes.

Parlem dels mestres depurats, dels infants ridiculitzats, de les nenes educades per servir i callar, i d’aquelles fotografies escolars davant del mapa d’Espanya, amb criatures somrient sense saber que aquell silenci també era una lliçó.

Un recorregut per una educació que no només ensenyava a llegir, sinó també a obeir.

I una reflexió sobre per què recordar-ho és essencial per protegir l’escola d’avui: una escola que ha de servir per fer pensar, no per fer callar.

El 25 de setembre de 1962, el Vallès va viure una de les tragèdies més grans de la història recent de Catalunya.

En poques hores, les rieres es van desbordar i l’aigua va arrasar barris sencers, deixant centenars —o potser milers— de víctimes.

El règim franquista va silenciar la magnitud del desastre, però la memòria dels supervivents encara ressona a Sabadell o Terrassa.

En aquest episodi parlem de què va passar, com es va viure, què en vam aprendre… i què és el que, tenit en compte les últimes catàstrofes que hem viscut, encara no hem après.

Abans dels hospitals, abans dels CAP i abans que la medicina entrés a les cases amb bata blanca, la salut es cuidava al voltant del foc, a la cuina, amb herbes, mans expertes i molta resistència. En aquest episodi viatgem a la Catalunya rural per entendre com es guarien els mals quan el metge era lluny, car o simplement inexistent, i per què les dones (àvies, llevadores, remeieres i trementinaires) van sostenir durant segles la vida quotidiana de pobles sencers.

Parlem de medicina domèstica, de coneixement transmès de mare a filla, de parts que durant segles van ser un afer exclusivament femení, de la convivència entre la medicina popular i la medicina acadèmica, i de com figures com les trementinaires omplien els buits d’un sistema que no arribava a tot arreu. També del metge rural, quan finalment comença a ser present al territori.

Un episodi sobre cuidar més que curar, sobre proximitat, memòria i xarxes invisibles, i sobre què perdem quan desapareixen aquestes maneres d’entendre la salut. Perquè la història de la medicina també és, sobretot, una història de persones cuidant persones.

En aquest episodi ens endinsem en la repressió franquista durant la Guerra Civil i, sobretot, en els anys de postguerra, quan la violència no es va acabar, sinó que es va convertir en sistema. Parlem de fosses comunes, d’afusellaments que es van allargar fins ben entrats els anys cinquanta, de camps de concentració improvisats en llocs quotidians, de presons saturades, de delacions entre veïns i d’un silenci imposat que va marcar generacions senceres.

També abordem la repressió específica contra les dones, el control moral, la por a parlar, la ruptura de famílies i la manera com moltes persones van créixer sense saber què havia passat realment als seus avis o besavis. I, enmig de tot això, recordem històries de resistència silenciosa, com la de Leoncio Badía, l’enterrador que va intentar deixar rastres d’humanitat perquè ningú no fos esborrat del tot.

És un episodi llarg, perquè hi ha històries que no es poden explicar amb presses.

'El silencio de otros' (2018)

'Pico Reja, la verdad que la tierra esconde' (2021)

'Guillena 1937' (2013)

Abans de ser una gran metròpoli, Barcelona estava envoltada de pobles com Cornellà, l’Hospitalet, Santa Coloma, El Prat o Badalona, amb vida pròpia, camps, fàbriques i carrers plens de quotidianitat.

A mitjans del segle XX, tot va canviar: milers de persones van arribar-hi des d’arreu d’Espanya fugint de la pobresa i buscant una oportunitat. Van construir barris, van aixecar ciutats i també van transformar la cultura catalana.

En aquest episodi parlem de com era aquella realitat, de com van conviure els qui ja hi eren amb els qui acabaven d’arribar, i de com aquells pobles es van convertir en l’Àrea Metropolitana de Barcelona que coneixem.

Un viatge per una història col·lectiva que encara avui batega als nostres cognoms. Una història que de vegades molesta, però que és crucial per entendre qui som.

Alguna vegada t’has preguntat qui va decidir que l’any comencés al gener? O per què els mesos es diuen així si no quadren amb els números?

En aquest episodi viatgem per les maneres de mesurar el temps que han passat per Catalunya: des dels íbers fins als romans, des de l’Alta Edat Mitjana fins al calendari gregorià. Amb etimologies, imperis, reformes i una pregunta final: per què, si l’anglès no és una llengua romànica, els mesos es diuen igual?